Per: David González
QUE LA VERITAT
ÉS ALLÀ FORA era la divisa dels empiristes del XVIII i els conductistes del XX
(la ment és una taula rasa i una caixa negra) i també de la sèrie Expediente X,
en aquest cas entenent per l'"allà fora" la vasta extensió de l'espai
sideral, hàbitat d'espècies extraterrestres diverses que in illo témpore van ser
la causa motor de l'humà i que en el present controlaven les anades i vingudes
de l'agent Mulder i la seva no-nòvia i també agent Dana Scully des de molt endins
dels seus cervells. No es preocupin: l'articulista no s'ha fumat res fora de
l'habitual ni acusa algun mal viatge recent, però si se li demana que descrigui
el moment polític català només se li ocorre que la veritat (deu) ser allà fora i que molts continuen (o fan com que continuen) sense
assabentar-se'n. Encara que, sens dubte, aquesta veritat és tan complexa que
caldrà posar en joc les facultats paranormals més ignotes per aproximar-s'hi.
És Catalunya un expedient X l'anàlisi del qual demana a crits
convocar les ments més lúcides de la ciència política, la sociologia,
l'antropologia o la psicologia cognitiva. Repassin l'enquesta de Feedback
publicada per aquest diari. Ho escriuré una mica destemperadament, perquè se
m'entengui: Catalunya té l'únic govern del món mundial que celebra públicament els
avenços del seu immediat competidor en les enquestes electorals. Un progrés
acceleradament sostingut que portaria l'ERC de Junqueras a materialitzar el
sorpasso sobre CiU per dirigir per justícia històrica una (per venir) Catalunya
independent. Aquest és el preu i la veritat oculta després de les lectures
complaents en clau de dinàmica de blocs (el sobiranisme es consolida) que la CiU postautonòmica de Mas i
Homs (la de Duran és una altra CiU) sembla estar disposada a pagar "pel bé
del procés", és a dir, per situar Catalunya a la graella de sortida de la
sobirania. La graella. Perquè la cursa és una altra cosa, com molt bé sap Junqueras,
que l'últim que desitja és guanyar per la mínima (36-37 diputats i unes dècimes
de vot més contra 36-37 diputats de CiU i unes dècimes menys, segons l’última
enquesta de La Vanguardia ) unes
eleccions que seran autonòmiques sí o sí a una CiU en trànsit de navarrització també
accelerada. És sabut que la veritat està en els números (Pitàgores dixit) i que
alguns tenen maneres de quadrar-los certament esotèriques.
Curiosa reflexió que escapa a l'impacte mediatic que persegueix l'enquesta. Respostes a les questions que planteja en David, l'articulista, tantes com vulguem. Tants caps, tants barrets. Per que no oblidem que Catalunya, és sociologicament individualista i imaginativa. Individualista per raons obvies que tots coneixem. I imaginativa ratllant una fantasia desbordant, quasi artística, que la cultura catalana ha estigmatitzat amb el tradicional concepte de rauxa. El calcul, l'estrategia, ... el seny que ha d'equilibrar la rauxa, és el "roc a la faixa". En definitiva, un dibuix sociologic a l'alçada del millor Miró. A tot això molts hi han vist l'anima de la resistència catalana en un escenari geopolitic que durant segles ha estat marcadament hostil a aquesta forma de mirar el món. Però l'experiencia que ens aporta la història demostra que els catalans, individualment o en grups socials més o menys compactats hem practicat el moviment de les ones del mar: ara m'estiro, ara m'arronso. I quan els catalans ens arronsem ho fem per que ens domina la por; una por que històricament ens ha agradat anomenar prudencia, seny, ... fins a l'extrem que n'hem volgut fer un valor nacional. També es cert que amb l'arronsament, la reculada, el replegament, els catalans hem imaginat una època més prospera, "rica i plena"; ... la fantasia que vol esdevenir realitat amb l'estirada, el futur de plenitud social, cultural i nacional. I això és el que ens fa singulars: la capacitat de mantenir el foc viu, el somni; la llarga i pacient espera. L'hora de la veritat, l'hora de ser valents, arrauxats, i de purgar els nostres propis pecats. Fins i tot d'oblidar les nostres propies febleses i traicions. I les dels nostres politics !!!.
ResponEliminaMolt bo, Marc, però compte amb viure en el somni permanent perquè les realitats se'ns escaparan dels dits.
ResponElimina