L'ARISTÒTIL DE TERRASSA

Per: David González
Publicat a La Vanguardia, 27/03/12

La tan fonamental i tan idealitzada polis grega excloïa les dones de la ciutadania, aquesta ciutadania democràtica, directa i deliberativa que els indignats pretenen ressuscitar a cop de tuit i eslògan a la plaça postmoderna -però com diantre trobarem veritats si les hem destruït totes!-. També en quedaven exclosos els nens, els metecs -els estrangers- i, per descomptat, els esclaus, que n'eren un munt: total, que per ser ciutadà calia ser home i atenès major d'edat. Ras i curt: en l'Atenes prístina de fa 2.500 anys, en el bressol de la civilització occidental, les dones eren considerades sempiternes menors d'edat. El seu lloc i funció era el gineceu, la penombra de la llar i la cura dels fills. Quan sortien al carrer s'ocultaven sota els vels per guardar-se de la mirada del veí. Només algunes -hetaires com Aspàsia, companya que no esposa oficial de Pèricles (ella era de Milet)- podien viure relativament al marge de la norma social. I sí, a Esparta l'espartana, la igualitària ciutat rival d'Atenes, les dones s'exercitaven físicament com els homes i fins i tot podien aprendre música i poesia... per portar al món homes més forts. La màxima glòria que se'ls reservava era la de rebre el fill mort en combat. Tot això em ve al cap a propòsit de l'imam de Terrassa ("sens dubte la dona ha nascut d'una costella torta"), aquest Aristòtil ("la dona és un ésser inferior, un home deforme o un home al revés"); aquest sant Tomàs, aquest Kant o aquest Nietzsche primari que ensenya com (mal)tractar la dona perquè la pallissa surta el efecto sin que se note el cuidado . No va ser en la banlieue egarenca: va ser en la biologització de la desigualtat de gènere, en l'atribució cultural d'una presumpta inferioritat natural a la dona, on es va coure el sermó de l'imam i tants d'altres. I això és un universal concret a l'Alcorà, a la Bíblia i a l'Encyclopédie , i, per descomptat, en tots els integrismes universalistes, l'islàmic, el cristià o el laic. Així que caldrà combatre'l amb un altre universal: el del respecte a la integritat física i psíquica de la persona. Diuen els postmoderns que aquest és un (hipòcrita) motlle cultural europeu. Però no se m'ocorre cap altra via que la que també va començar a l'Atenes clàssica. Sense ella, només queda el sempre reduccionista "aquí, no Aristòtil".

APUNTS (28)

"Qui m'ha posat aquí? Per ordre de qui m'han estat assignats aquest lloc i aquest temps? El silenci etern dels espais infinits m'aterreix. Quants regnes ens ignoren!"

Blaise Pascal (1623-1662), Pensaments

ÈS ÈTICA LA VAGA DEL 29?

'Il quarto stato' / G.PELLIZA DELLA VOLPEDO

Per: David González

És ètica la vaga general? És a dir, hi ha un criteri de raó més o menys universal o universalitzable que la justifiqui més enllà dels motius que decidiran a cadascú sumar-s'hi o no? El Govern de Mariano Rajoy troba immoral parar un país que va camí dels 6 milions d'aturats. Val a dir que si governés Alfredo Pérez Rubalcaba el judici seria si fa no fa el mateix: la vaga general seria conceptuada com un error enmig de la crisi. Una mínima observança de la veritat demostra que qualsevol vaga general sempre és immoral per a qualsevol Govern contra el qual es dirigeix perquè totes les vagues generals són polítiques. En la posició contrària, els sindicats addueixen que el que és immoral és treballar el 29 de març. Per ells, denunciar al carrer una legislació com la reforma laboral és un imperatiu moral, un deure ètic, un compromís amb el bé de la comunitat. Qui té la raó? Intentem plantejar-ho sense caure en aquest relativisme que ho impregna tot i que sempre fa vaga: vaga de pensar i jutjar críticament i replantejar-se el que convingui, fins i tot el judici crític (és lògic: si el relativisme fes tot això, deixaria de ser relativisme). Vegem-ho amb el criteri d'utilitat social (Mill), allò de "el màxim bé per al màxim de gent possible". Deia a Els matins de TV3 el líder del sindicat CC.OO, Joan Carles Gallego, que la reforma laboral del PP és "inútil, injusta i ineficaç". La pregunta és: seria justa si fos "útil" i "eficaç"? És a dir: podríem sacrificar els drets laborals que els sindicats troben constitucionalment conculcats amb la reforma si la nova normativa fomentés l'ocupació? De l'afirmació de Gallego se'n desprèn la resposta: sí, podria ser moralment acceptable. Caram. "La reforma agrada molt a qui no té feina i vol treballar", afirmava a El País María Dolores de Cospedal. Per tant, la reforma seria justa perquè ajuda els dèbils . Però podria ser, que no agradi als forts , als que (encara) treballen. Caram. Els sindicats defensen els forts -per això els demanen que facin vaga- i el Govern els dèbils -per això condemna la vaga-? Caram, caram. És fàcilment detectable al carrer i a les enquestes que ni agrada la reforma ni agrada la vaga, aquest és un criteri verificable. Han pensat a convocar la vaga en diumenge? Han pensat que potser la reforma també falla? Doncs pensin, sisplau.

(Publicat a La Vanguardia, versions en català i castellà i el blog Fem un reset, 13/03/2012)

RETALLAR I SARGIR?

Màquina de cosir Singer / VILLA SAYAGO

Per: David González
Publicat a La Vanguardia, 6/03/2012


Ni el Govern de Mariano Rajoy ni el d'Artur Mas podran amb la crisi per molt que s'hi posin perquè, com va dir Parmènides fa 2.500 anys, el que no és no pot ser i a més és impossible. Matiso: Rajoy i Mas pot ser que aconsegueixin retallar tot el retallable, i segur que els sobra tela per tallar en l'esfera de la despesa pública, però arribarà el dia que s'haurà acabat el carbó, vull dir el cartró, i no ens en sortirem ni empenyorant la tisora, el canastrell, la Singer i el teler de la besàvia. Rajoy i Mas ho saben i per això el primer ha demanat a Angela Merkel una moratòria del sostre del dèficit -per continuar retallant sense tallar-se els dits- i el segon, en un exercici de subsidiarietat europea ben entesa, ha fet el mateix amb Rajoy. De subsidiarietat i de sentit comú: una cosa és que l'Estat autonòmic hagi desbordat el dèficit públic i una altra que les autonomies, que sostenen els puntals del benestar, com la sanitat i l'educació, s'hagin de deixar els dits en la retallada mentre que l'Estat central encara es permet alguna manicura. A Barack Obama també se li ha disparat el dèficit públic. Els EUA són cada vegada menys un Estat del benestar residual i més un welfare europeu per percentatge de despesa pública sobre el PIB, però seria molt pitjor l'esclat social. Per això el New York Times va posar a la portada la foto del brètol del Banc Popular, imatge que també portava La Vanguardia . Ull: el dèficit autonòmic s'ha desbocat, però és l'Estat dels ministeris qui té més tela per tallar: 80% del total del dèficit. Fins i tot la molt lleial Alicia Sánchez-Camacho l'hi ha dit a Rajoy: o tots moros o tots cristians. Leibniz va sentenciar al segle XVII que (matemàticament) vivim al millor dels mons possibles i pocs el van entendre. Jo crec que estava molt clar: tot el que és sempre pot empitjorar (i Déu no ho vulgui). El que està passant no només és cosa que s'hi posin els polítics sinó una mica de tots plegats, inclosos els bancs, i si només situem el focus sobre els gestors de la cosa pública és fàcil que al final ens quedem sense gestors i sense cosa, que és el pitjor que ens podria passar. Però no vull ni pensar que algun cosidor de l'equip mèdic habitual del neocentralisme castís hagi conclòs que en la qüestió del dèficit de les autonomies del que es tracta és de (re)tallar primer i després sargir(nos).