 |
| RAYMOND ROIG / GETTY IMAGES / THE WALL STREET JOURNAL "L'acte de desobediència, com a acte de llibertat, és el començament de la raó" (E.FROMM) |
dilluns, 23 de desembre de 2013
BON NADAL i MILLOR ANY 2014
dijous, 19 de desembre de 2013
La culpa va ser de Descartes
Per: David González.
La Vanguardia 17/12/2013
RENÉ DESCARTES va inaugurar la reflexió sobre
la modernitat i l'estatut de l'home modern en preguntar-se si un geni maligne
l'estava enganyant sobre la seva pròpia existència. Però si dubto, va inferir,
llavors és que existeixo. En aquest dubte, en aquest profund abisme en què la
ment es va escindir del món com l'astronauta que perd el contacte amb la nau,
va néixer el relat del subjecte modern, el subjecte lliure, autònom, capità de
si mateix, que deia Mandela. Però alhora va emergir la idea que la
provisionalitat és l'única certesa objectiva a què agafar-nos enmig del
naufragi.
Se'ns dirà que tots els temps han estat
incerts; que les persones han viscut sempre en l'espera que, efectivament, demà
torni a sortir el sol; que les religions, la filosofia, les ideologies, fins i
tot la ciència, són mers relats la funció dels quals no és cap altra que
atenuar els efectes d'aquesta terrible consciència de la finitud, aquesta
ferida que, com ens va ensenyar Baruch Spinoza, és el que feliçment i
dolorosament ens fa humans.
Però en la modernitat, caigudes les veritats
absolutes i els succedanis a un ritme cada vegada més accelerat, la incertesa
s'erigeix com a únic fonament de la realitat. No et vaig fer així i per sempre,
sembla repetir-nos des d'allà dalt un Déu que ja no és el del renaixentista
Pico della Mirandola -no et vaig fer ni àngel ni dimoni, et vaig fer perquè
fossis el teu propi motlle-; és un Déu que també s'ha fet cada vegada més
precari, i líquid, com diria Bauman.
 |
| A. SCHMUCKI, "TENTATIVE", 2012 |
dimecres, 11 de desembre de 2013
Qui va ser el Che Guevara?
Per: David González
La Vanguardia, 11/12/2013
La Vanguardia, 11/12/2013
Discurs del Che a l'ONU, 1964
Qui va ser el Che Guevara? La pregunta se la
van plantejar quatre noies l'altre dia en un Rodalies, la qual cosa em va
alegrar el viatge. No per cap nostàlgia ni per la figura d'Ernesto Guevara en
si, sinó perquè aquest preguntar-se per alguna cosa inútil per a l'informe Pisa
o per a la llei Wert em va fer pensar que encara hi som a temps.
-Un revolucionari: pim-pam-pum, bum, ja
sabeu...
-Contra el comunisme?
-Però, d'on era?
-De l'Argentina.
-No, de Bolívia.
-Jo crec que de Colòmbia.
-Bé, d'Amèrica Llatina.
-Però quina revolució?
-A veure -una de les noies recorre al Google
pel mòbil.
-Era de l'Argentina, revolucionari a Cuba...
-Esclar, Che, Che
boludo, argentí, pim-pam-pum, bum...
El psicòleg Jerome Bruner va escriure a Actes
de significat. Més enllà de la revolució cognitiva (1990) que hi ha una cosa
que mai no podrà fer la millor computadora: proveir de sentit el que ens
envolta. Això és el que ens fa humans molt més enllà de la capacitat de fer
servir una eina, cosa que també saben fer els ximpanzés i ja no diguem els
bonobos. És impossible saber qui va ser el Che sense acostar-se al context en
què va emergir com a icona popular i què va significar i significa per a moltes
persones. Però aquest camí -aquest assolir les raons de l'altre- no el mostren
les matemàtiques, les ciències útils o el llenguatge pur i dur, àmbits de saber
importantíssims però incapaços de donar-nos totes les respostes. Sabem com
caçar un Bin Laden sense moure'ns del despatx oval global, però encara
desconeixem per què de tant en tant surt un Bin Laden.
De tot això, Pisa
passa de llarg, i la llei Wert, com una piconadora. A la Lomce , gairebé tot el que
ens fa humans es relega a les golfes de les gerres xineses: l'art i la música
(o com fer-se entendre per tothom arreu), la filosofia (o com atrevir-se a
pensar), l'ètica (o com saber viure i morir amb els altres) i les tecnologies
(o com canviar una bombeta). Les dades de Pisa (matemàtiques, ciències,
lectura) són demolidores, però em temo que només amb xifres i lletres no
entendrem per què els nens xinesos fins i tot parlen i compten en xinès.
dimecres, 4 de desembre de 2013
Amb pany i forrellat
Per: David González, La Vanguardia , 3/12/2013
SÓC DELS QUE tenien deu anys quan es va votar la Constitució , així que
no vaig poder fer el gest, però això només suposa, a la pràctica, que en porto
35 vivint-la. Ja sé que aquí molts escriurien "patint-la", però,
convidats o no, estem d'aniversari. Recordo les tapes color terrós clar de
l'exemplar que van enviar a les cases quan el referèndum; el vaig guardar
perquè, curiosament, si el llegies per darrere ho podies fer en català. La qual
cosa em va portar a pensar que Catalunya era important perquè aquell document
tant important també estava escrit en aquella llengua que alguns fills dels de
dins i alguns dels de fora -fills d'immigrants espanyols a Catalunya, vull dir-
ja aleshores apreníem amb alguns mestres audaços en algunes escoles agosarades.
(A casa meva, extremenys, eren de Felipe, però a Suárez no el veien malament.
Fins i tot Joan Carles tenia el seu lloc. La nit que el seu avi, Alfons XIII,
va marxar cap a Cartagena, el meu estava de guàrdia. Com que era corpulent i
feia 1,80, a l'avi Antonio li va tocar fer la mili a la Guàrdia Reial i
estava allà, a la Plaza
de Oriente, protegint el Palau Reial quan es va proclamar la Segona República. )
Enguany, l'aniversari constitucional mira cap a Catalunya. Més ben
dit, cap a l'"órdago independentista del Gobierno catalán",
concretava ahir un diari seriós de Madrid. No hi cap article a la Constitució del 1978
que prohibeixi als catalans o als murcians manifestar-se sobre quina mena de
vincle volen amb la resta de ciutadans de l'Estat amb els que comparteixen
legalment la condició d'espanyols. És a dir, d'expressar democràticament si
pensen que cal deixar el vincle com està, replantejar-lo o prescindir-ne en tot
allò que no sigui estrictament necessari. El valor jurídic-polític que després
es doni al que manifestin -si és que al final ho poden manifestar- dependrà
dels intèrprets. No són els catalans els que tenen un problema amb una
Constitució que al seu dia van decidir fer-se seva molt majoritàriament,
bastant més que els bascos però també que els madrilenys, per exemple. El
problema el tenen els altres: els que mai han cregut en la Constitució com a
solució consensual, com a construcció dinàmica, com a camí a transitar, sinó
com a garantia que tot quedava tancat amb pany i forrellat. Sobren jutges i
falten intèrprets.
dimarts, 3 de desembre de 2013
APUNTS (76)
EUROSTAT
L'ATUR A EUROPA EN EL CINQUÈ ANY DE LA CRISI (2008-2013)
“Así como el mandamiento de ‘no matar’ pone
un límite claro para asegurar el valor de la vida humana, hoy tenemos que decir
‘no a una economía de la exclusión y la inequidad’. Esa economía mata. No puede
ser que no sea noticia que muere de frío un anciano en situación de calle y que
sí lo sea una caída de dos puntos en la Bolsa. Eso es exclusión. No se puede tolerar más
que se tire comida cuando hay gente que pasa hambre. Eso es inequidad. Hoy todo
entra dentro del juego de la competitividad y de la ley del más fuerte, donde
el poderoso se come al más débil. Como consecuencia de esta situación, grandes
masas de la población se ven excluidas y marginadas: sin trabajo, sin
horizontes, sin salida. Se considera al ser humano en sí mismo como un bien de
consumo, que se puede usar y luego tirar. (…) Hoy en muchas partes se reclama
mayor seguridad. Pero hasta que no se reviertan la exclusión y la inequidad
dentro de una sociedad y entre los distintos pueblos será imposible erradicar
la violencia. Se acusa de la violencia a los pobres y a los pueblos pobres,
pero, sin igualdad de oportunidades, las diversas formas de agresión y de
guerra encontrarán un caldo de cultivo que tarde o temprano provocará su
explosión. (...) Esto no sucede solamente porque la inequidad provoca la
reacción violenta de los excluidos del sistema, sino porque el sistema social y
económico es injusto en su raíz”.
FRANCESC, papa. Evangelii gaudinum
Subscriure's a:
Missatges (Atom)