Per: David González
LA VANGUARDIA 26/III/2013
SI VOSTÈ naixia a Mataró els anys seixanta o setanta del
segle passat tenia altes probabilitats de convertir-se automàticament en client
de la llavors Caja de Ahorros Layetana: els pares, que ja solien ser-ho, li
obrien una llibreta al nen o a la nena pel que pogués passar. Si vostè era
adolescent i de Mataró els anys vuitanta del segle passat, tenia tots els números
de passar algunes tardes a la biblioteca de la Caixa d'Estalvis Laietana de la plaça Santa Anna,
al rovell de l'ou del nucli antic, per preparar treballs o exàmens o fer-se el
trobadís amb alguna possible nòvia. Si aquells mateixos anys era empresari o
treballador del tèxtil, el sector tradicional de la indústria de la capital del
Maresme, vostè s'entenia amb el director de l'oficina de la Laietana , gairebé una a
cada cantonada, per aconseguir un crèdit per ampliar la fàbrica o el taller o
rendibilitzar alguns estalvis, a mitjà o llarg termini, perquè el nen o la nena
pogués anar a la universitat. O per arribar més tranquil a la jubilació,
l'estadi vital i postlaboral al qual llavors arribava gairebé tothom -coses
d'allò que se'n va dir Estat de benestar-.
A Mataró, la ciutat del primer tren peninsular (1848),
gairebé tothom era de la Laietana perquè així havia estat sempre: els mataronins
"de tota la vida" i els arribats abans-d'ahir de totes les Espantes des
de finals dels cinquanta; i, ja als vuitanta, als noranta i als dos mil, de les
Àfriques, les Àsies i les Amèriques. Com a moltes ciutats
similars, "la caixa de Mataró" era un dipòsit de confiança i cohesió
social. Aquesta
confiança, la beneïda confiança traïda, va ser el que va portar milers
d'impositors a bescanviar aquelles preferents que van subscriure perquè la caixa
els va dir que les subscriguessin per aquestes accions per les quals la
nacionalitzada Bankia, la nova matriu de la Laietana , la mare del gran desastre financer espanyol, paga ara
un euro per cada 100 subscrites. La caixa mataronina articulava una xarxa local
de garanties socials, que ara hauria servit, com va dir ahir a TV3 l'alcalde de
la ciutat, Joan Mora -al capdavant de la mobilització ciutadana contra el
ningú no en sap res-, perquè aquells pares poguessin ara continuar ajudant-se i
ajudant els fills de 40 anys a l'atur i els néts sense futur. Cal aturar aquest
tren .
