divendres, 27 de març del 2015

APUNTS (85)

                                                                                      Descendiment / VAN DER WEYDEN


“¿No habéis oído hablar de ese hombre loco que, en pleno día, encendía una linterna y echaba a correr por la plaza pública, gritando sin cesar, “busco a Dios, busco a Dios”? Como allí había muchos que no creían en Dios, su grito provocó la hilaridad. “Qué, ¿se ha perdido Dios?”, decía uno. “¿Se ha perdido como un niño pequeño?”, preguntaba otro. “¿O es que está escondido? ¿Tiene miedo de nosotros? ¿Se ha embarcado? ¿Ha emigrado?” Así gritaban y reían con gran confusión. El loco se precipitó en medio de ellos y los traspasó con la mirada: “¿Dónde se ha ido Dios? Yo os lo voy a decir”, les gritó. ¡Nosotros lo hemos matado, vosotros y yo! ¡Todos somos sus asesinos! Pero, ¿cómo hemos podido hacer eso? ¿Cómo hemos podido vaciar el mar? ¿Y quién nos ha dado la esponja para secar el horizonte? ¿Qué hemos hecho al separar esta tierra de la cadena de su sol? ¿Adónde se dirigen ahora sus movimientos? ¿Lejos de todos los soles? ¿No caemos incesantemente? ¿Hacia adelante, hacia atrás, de lado, de todos lados? ¿Hay aún un arriba y un abajo? ¿No vamos como errantes a través de una nada infinita? ¿No nos persigue el vacío con su aliento? ¿No hace más frío? ¿No veis oscurecer, cada vez más, cada vez más? ¿No es necesario encender linternas en pleno mediodía? ¿No oímos todavía el ruido de los sepultureros que entierran a Dios? ¿Nada olfateamos aún de la descomposición divina? ¡También los dioses se descomponen! ¡Dios ha muerto y nosotros somos quienes lo hemos matado! ¿Cómo nos consolaremos, nosotros, asesinos entre los asesinos? Lo que el mundo poseía de más sagrado y poderoso se ha desangrado bajo nuestro cuchillo. ¿Quién borrará de nosotros esa sangre? ¿Qué agua podrá purificarnos? ¿Qué expiaciones, qué juegos nos veremos forzados a inventar? ¿No es excesiva para nosotros la grandeza de este acto? ¿No estamos forzados a convertirnos en dioses, al menos para parecer dignos de los dioses? No hubo en el mundo acto más grandioso y las futuras generaciones serán, por este acto, parte de una historia más alta de lo que hasta el presente fue la historia. Aquí calló el loco y miró de nuevo a sus oyentes; ellos también callaron y le contemplaron con extrañeza. Por último, arrojó al suelo la linterna, que se apagó y rompió en mil pedazos: “He llegado demasiado pronto, dijo. No es aún mi hora. Este gran acontecimiento está en camino, todavía no ha llegado a oídos de los hombres. Es necesario dar tiempo al relámpago y al trueno, es necesario dar tiempo a la luz de los astros, tiempo a las acciones, cuando ya han sido realizadas, para ser vistas y oídas. Este acto está más lejos de los hombres que el acto más distante; y, sin embargo, ellos lo han realizado.”


NIETZSCHE, F. W., 'La gaia ciència'

MARE SUSANA (O LA MÀ DE PENÈLOPE)

                                                                         
Per: David González
La Vanguardia
24/03/2015

EL 22-M ha deixat dos perdedors. Un és Mariano Rajoy. I l'altre Pablo Iglesias. Guanya Susana Díaz, finalment legitimada a les urnes. Aquest somriure de mare superiora que-tot-ho-perdona, de Whoopi Goldberg però en rossa, resumeix la jugada. Susana és la cara amable de la renovació del sistema. El sistema o el quasi règim: el partit/pare (ara mare) protector, el gran aconseguidor/inhibidor sobre el qual es teixeix la xarxa. La xarxa que ho aguanta tot perquè sustenta molta gent. Allà floreixen els ERO, amb els seus aturats, els seus empresaris, els seus sindicats, els seus expresidents i els seus consellers i els seus alcaldes i fins i tot les seves monges assegudes a la taula del pare (ara mare) que parteix i reparteix, com el rei llangardaix. Però floreixen -ja és primavera a Sevilla, ciutat lluminosa- en interès de la majoria. Així s'entén (com a la Galícia post-Prestige) que el que es té per corrupció (presumptament) institucionalitzada al voltant de 33 anys ininterromputs de governs socialistes només li hagi costat al PSOE una mica més de 100.000 vots i ni un sol escó. En la superfície, la xarxa canalitza el superàvit amb què l'Estat redistribuïdor difereix l'amenaça de l'esclat social en l'autonomia amb més aturats: 1,4 milions. Regla número u: no mosseguis mai la mà de Penèlope, la teixidora.

El 2012 hi va haver ganes a les ciutats andaluses de canviar l'administrador de tot plegat. El PP gairebé ho va aconseguir. Però no. Allà hi havia IU, que va anar a socórrer el PSOE, per lligar els caps per lligar. Les conseqüències les rep ara el partit del Govern de Madrid: 500.000 vots i 17 diputats menys. Però la xarxa, fins i tot quan sembla que s'esfilagarsa, és prou espessa com per sostenir també el bipartidisme imperfecte, per reconduir l'anunciada crisi final a una simple patacada electoral del PP. Rajoy l'erra (expressament): no perilla el bipartidisme, sinó el rol del seu partit a l'engranatge. Vet aquí el missatge que envien les urnes andaluses.


Pot ser que Déu hagi mort, com va anunciar el boig de la llanterna a La Gaia Ciència , però el bipartidisme exhibeix, com Nietzsche, una mala salut de ferro. Ho certifica la discreta irrupció dels emergents, Podem, que relega IU a la testimonialitat, i Ciutadans, potser qui millor rendibilitza l'estat de coses en termes de cost/benefici. Els d'Iglesias assoleixen la tercera plaça. Però el PP, malgrat tot, els dobla en representació. I el PSOE, amb la seva pitjor collita històrica al feu electoral per antonomàsia, els triplica. Els manuals tornen a topar de cara amb la realitat. El somriure de Tria­na de Mare Susana ha pogut més que Pablo el de Vallecas serrant les dents. Una cosa és la revolució en xarxa i l'altra un mal pas a la xarxa. Qui es mou, cau. Ja ho va dir Alfonso Guerra. I al Sud, mentre uns criden sí-que-es-pot, els altres ballen.

dimecres, 18 de març del 2015

LA SEGONA DESCONNEXIÓ

Per: David González
La Vanguardia 17/03/2015
(Versió revisada)



EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL va escapçar el juny del 2010 l'Estatut del 2006 i el que es va anomenar l'esperit de la transició. El novembre del 2012, Artur Mas va cridar a les urnes després de la primera gran manifestació independentista. El poder espanyol va descobrir que el president no navegava sol en el "viatge a Ítaca", encara que va haver de renunciar a pilotar la nau en solitari: va perdre 12 diputats dels 62 amb què finalment va arribar a la Generalitat tan sols dos anys abans. El republicà Oriol Junqueras va reclamar el seu seient a la cabina de comandament. ERC havia estat absolta a les urnes del "pecat" dels tripartits. En aquells 18 mesos es va visualitzar el que Francesc-Marc Álvaro anomena la "desconnexió": el desenganxament forçat de l'autonomisme per part del gruix de les classes mitjanes de Catalunya. O, dit d'una altra manera, la sortida de l'armari de l'independentisme convergent, la cara B i sempre 'autoreprimida' -per dir-ho a la manera freudiana- del pujolisme.

Si bé CiU no s'havia descarregat del tot d'ambigüitats -CiU és Convergència i Unió o no és- i va defugir en el seu programa electoral la paraula "independència", la praxi quotidiana va aclarir les intencions: des de les declaracions de sobirania del Parlament a la no-consulta del 9-N, atès el rebuig de Mariano Rajoy i els poders de l'Estat en ple a una consulta de veritat. El 2012, el sobiranisme (CiU, ERC i la CUP) va sumar 74 diputats. Altres forces com ICV van pujar al vaixell del "procés". El 9-N, 2,3 milions de catalans es van pronunciar sobre la independència i 1,86 milions (65.000 més que els que van votar CiU, ERC, la CUP i SI el 2012) van triar el doble sí. Mai cap força política no ha rebut a Catalunya tant de suport a les urnes com aquest inexistent però omnipresent Partit del Procés.

SIRENES

Segons l'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), l'anomenat CIS català, els catalans del sí-sí ara són menys, però succeeix que les eleccions del 27-S, com repeteixen les forces antiprocés, no són de iure un plebiscit. Per tant, aquesta derrota demoscòpica de l'independentisme aclamada pels partits contraris llegint l'enquesta amb les ulleres plebiscitàries -ara sí-, és menys: CiU, ERC i la CUP continuarien sumant entre 71 i 74 diputats. La novetat és una altra. El que detecta el CEO és un gir intern en l'eix esquerra-dreta. El vaixell està girant cap a l'esquerra i l'extrema esquerra: 40/42 diputats d'ERC i la CUP per 31/32 de CiU. Ara, la relació és de 50 a 24 a favor de la federació nacionalista. El transvasament de vots d'ERC cap a la CUP és molt significatiu i no hi ha motius perquè s'aturi. Es dibuixa una segona desconnexió en la qual el partit sobiranista d'ordre que dirigeix el procés, CiU, tendeix a ser rellevat pel més semblant a un Podem independentista com a dic de contenció davant l'emergència dels de Pablo Iglesias, que, sempre segons la citada enquesta, es disputen la tercera plaça amb Ciutadans al nou Parlament.


La CUP podria decidir la pròxima majoria parlamentària. Per això Pablo Iglesias, en el seu primer míting a Catalunya, va retreure a David Fernández aquella abraçada de germanor amb Mas del 9-N. Humà, massa humà, que diria Nietzsche. Una part molt significativa del sobiranisme està desconnectant de CiU i no necessàriament a favor d'ERC. I, en fi, alguna cosa hi deu tenir a veure el no permanent del moderat Rajoy al moderat però independentista Mas. A Catalunya no només no hi ha ara menys independentistes, sinó que a més volen ser més d'esquerres.

dijous, 12 de març del 2015

RIVERA VA SOL

ELS FENÒMENS estranys se succeeixen al tauler polític a ritme d'episodi de The twilight zone, antiga sèrie televisiva de culte amb què els nord-americans i els seus cosins europeus de finals dels cinquanta i els primers seixanta sublimaven la por del futur i els terrors quotidians que es produïen a milers de quilòmetres enmig de l'abundància de l'era daurada que va succeir la postguerra. La por de debò, els desastres que s'acostaven al Vietnam, la fam a l'Àfrica alliberada del colonialisme (recordeu els nens de Biafra?) i el sempitern bolet atòmic es colava als dinars o als sopars familiars a través de la pantalla: però tot succeïa lluny, molt lluny, i a més, en blanc i negre.

Allà s'estava coent el que Baudrillard anomenaria anys després la societat del simulacre, en la qual els mapes precedeixen sempre el territori. I en la qual el territori -i, sobretot, qui hi passeja- passen a ser el menys important. Al filòsof francès li va caure una tempesta del desert sencera a sobre quan va sostenir que la guerra del Golf, cap a primers dels anys noranta, no va existir mai. Però tenia tota la raó: per a la majoria dels corresponsals de guerra desplaçats al teatre d'operacions per quedar-se a 300quilòmetres de distància, i per al gruix de la ciutadania occidental, el conflicte va continuar sent una guerra més a la televisió, gairebé tan real com els episodis de la Dimensión desconocida, reconvertits ja aleshores a la màgia del color.


Un se'n recorda de Baudrillard, referent d'allò que es va dir la postmodernitat, cada vegada que mira el navegador del cotxe (i mirant-lo es perd la rossa que acaba de passar) o cada vegada que llegeix una enquesta preelectoral, posem per cas de les pròximes eleccions generals. L'apoteosi del món virtual ha arribat a l'extrem que, segons alguns instituts demoscòpics, ara mateix hi ha ni més ni menys que quatre homes susceptibles d'aconseguir la presidència del Govern espanyol. Fins abans-d'ahir eren tres: Rajoy, Iglesias i Sánchez, però amb Rivera ja són quatre a la graella de sortida. Rivera també pot, gairebé tant com Iglesias. Llàstima que Tania (Sánchez) no ampliï el quartet.


El factor C's permetria fer la voladura controlada del "règim bipartidista" des del flanc dret del centre del tauler -de l'esquerre se n'encarrega Podem, el gran Partit Simulacionista-. Al principi, per al PP -el lleig d'aquesta història virtual- Rivera allunyava el fantasma d'Iglesias: a l'hora de la veritat, el podemisme d'ordre triarà corbata recta, es deien. Però Rivera ja camina sol i a Génova -se li nota molt a Cospedal- comencen a neguitejar-se. C's acabarà sent un problema per al PP llevat que Aguirre i Cifuentes despertin el sector més dur de la matinada catòdica. No patiu: la pantalla ho aguanta tot i podria ser que Sánchez -ahir el van confondre amb Rivera a l'AVE, tot un senyal- doni una sorpresa. En els hipnòtics episodis de The twilight zone, el millor era sempre el final.

dimecres, 4 de març del 2015

QUÈ SE'LS DEU?

Per: David González
La Vanguardia 3/02/2015

Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya han assistit en les dues últimes setmanes a la desfilada de compareixences de membres de la família Pujol Ferrusola davant la comissió d'investigació del frau al Parlament. Ahir va ser el torn de tres dels fills de Jordi Pujol i Marta Ferrusola: Oriol -l'ara expolític, oficialment l'únic que es va dedicar a aquesta noble activitat-, Marta i Pere. La setmana passada va ser el torn dels progenitors, l'expresident de la Generalitat i la seva esposa, i del primogènit, Jordi, el fosc. En ocasions, sentint les explicacions dels uns i els altres davant els comissionats de la Cambra catalana, un s'ha arribat a preguntar si la ciutadania i els mitjans de comunicació no devem estar cometent un error atroç. Davant aquest to de pretesa superioritat patriòtica i moral, un ha arribat a creure que, intoxicats pels mitjans i víctimes de la manipulació i els interessos inconfessables de la política partidista, fins i tot dels embats de l'Estat, que d'haver-n'hi n'hi ha hagut, contra el procés sobiranista català, els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya han/hem perdut de vista que els Pujol Ferrusola han estat una família exemplar: una família que ho ha donat tot pel país. I que -aquest és el subtext de la seva línia de defensa al Parlament- es continuen sacrificant pel país. Fins i tot ara, quan, segons va declarar la mare sense despentinar-se, els seus fills van "amb una mà al davant i una altra al darrere" (a més de, en el cas de Jordi, vuit milions d'euros al compte).

Què se'ls deu, senyora Ferrusola?

Potser és mentida que la "deixa" de l'avi Florenci només va ser regularitzada davant el fisc i no per tots els beneficiaris (no va ser el cas d'Oriol, com va reconèixer ahir ell mateix -de la qual cosa haurà de donar compte davant el jutge-) 34 anys després? No va ser això, aquest error immens una mica més que ètic, president Pujol, el que precisament va confessar vostè el 25 de juliol? O és que ara resultarà que aquesta confessió -i el que porta aparellat- no va existir? Està o no està imputat el citat Oriol, exsecretari general de CDC, i la seva esposa, en el cas de les ITV i de les deslocalitzacions de multinacionals? És o no és la seva veu la que se sent en aquests enregistraments en els quals ve a dir: "Tranquils: jo me n'encarrego"? És o no és cert que nombroses persones en el món convergent poden donar compte del paper que va exercir el primogènit, Jordi, com a home fort del partit a l'ombra, i amb àmplia capacitat de maniobra en l'entorn del Govern que presidia el seu pare després de la caiguda de Miquel Roca i en el mateix moment que va començar a gestionar la mal anomenada herència i en paral·lel al seu enlairament com a "dinamitzador econòmic" per mig món? Mai no va preocupar la filla arquitecta, Marta, haver rebut 12 encàrrecs de l'administració dirigida pel seu pare entre el 1988 i el 1997, i només un amb concurs públic?...


Què se'ls deu, senyora Ferrusola?

PUJOL, EL COSTAT FOSC

Per: David González
La Vanguardia 01/03/2015

No podia callar. Perquè era la primera vegada que sortia de l'ombra en trenta anys. I va sortir la Pujol dark side: el costat fosc del seu pare". Aquesta és la inquietant lectura que es fa des d'un important despatx de Barcelona de la llarga compareixença, de tres hores i mitja, protagonitzada dilluns en la comissió d'investigació del frau del Parlament pel primogènit de la família Pujol Ferrusola, precedida per la dels seus pares. Nascut a Barcelona el 1958, economista, últim gestor reconegut de la deixa, o de la mal anomenada herència, oculta a l'estranger que ha ensorrat el mite del seu pare, amant del rugbi, de la velocitat i dels cotxes de luxe vintage, l'home també conegut com a júnior, el nen, JPF o JP2 (Jordi Pujol 2), es va intitular "dinamitzador econòmic" i va negar haver cobrat mai cap comissió il·legal ni evadit impostos malgrat estar imputat per frau i blanqueig de capitals i haver-se mogut per places i paradisos fiscals de mig món. JPF va armar la seva pretesa desconstrucció amb un torrent de dades -empreses, família, amics, contactes- que va atordir els diputats, encara que en realitat no va revelar res del que havia declarat al setembre davant el jutge de l'Audiència Nacional Pablo Ruz. També va col·locar hàbilment diversos missatges xifrats, el més destacat dels quals va anar dirigit al seu presumpte "amic íntim" Artur Mas. Interpretar-los exigeix mirar enrere, quan el "militant de base" de CDC Jordi Pujol Ferrusola es va convertir en el temut Júnior.

L'any olímpic, 1992, va ser un annus horribilis a la cabina de comandament de Convergència. Malgrat la tercera majoria absoluta encadenada per CiU, l'insòlit congrés del partit celebrat a l'octubre va sancionar el divorci polític entre Pujol pare i Miquel Roca, arran de la pugna desfermada per la renúncia del segon a la secretaria general del partit. El càrrec va quedar vacant fins al gener del 1993. Roca va acceptar tornar-hi sabent que res ja no seria igual. 1992. L'any de Barcelona. L'any de la gran crisi Pujol-Roca. Aquest és el minut zero. Va ser llavors quan el primer dels set fills Pujol Ferrusola es va fer càrrec de la deixa que el seu avi Florenci Pujol li havia llegat la seva mare, Marta Ferrusola, a ell i als seus sis germans, abans de morir el 1980; els 140 milions de pessetes en divises -dòlars- dipositats en comptes opacs a Suïssa i Andorra, l'existència dels quals va confessar el patriarca el dia de Sant Jaume del 2014, després d'haver estat finalment regularitzats. Diuen que últimament Jordi Pujol i Soley es penedeix d'haver pres aquesta decisió, bàsicament perquè la redempció, estació que segueix a l'expiació, sembla cada cop més llunyana.

Jordi i Marta, els dos únics germans majors d'edat dels set fills del matrimoni el 1980, van saber pel seu pare de l'existència d'aquests fons intocables en morir l'avi Florenci. El 26 de març que ve, el primogènit haurà de respondre davant el jutge per la gestió que va fer d'aquests diners ocults al fisc durant 34 anys, com ja ho han fet els seus pares en qualitat d'imputats en una penosa desfilada judicial, amb filtració inclosa de l'interrogatori a l'expresident de la Generalitat:

- Per què no els va declarar?

- Vaig tenir por.

La por. Les pors pròpies, i les alienes, han rondat sempre la família, tant com l'admiració. La por, pròpia, del "diuen, diuen, diuen": l'expressió, reflex d'aquell "tites, tites, tites" d'un altre temps i en un altre context que va enllaçar el discurs de Pujol pare i de Pujol fill davant la comissió parlamentària. I la por, aliena, del "què dirà Pujol", i del "que dirà la Marta", i, durant molt de temps, la menys coneguda por del "què dirà júnior". La por és un mecanisme ambivalent que en darrer terme assegura la conservació del poder a qui l'ostenta però també l'hi pot arrabassar.


"Jo tenia una relació molt especial amb el meu avi, una relació que el meu pare no va tenir amb ell com a pare, i que segurament jo tampoc no he tingut amb el meu pare com a pare".




El primer administrador de la deixa va ser Delfí Mateu, antic gestor de Banca Catalana. El segon, Joaquim Pujol Figa, cosí del president i després secretari general de la Presidència. El 1990, Pujol Figa va demanar a JPF que assumís la gestió del llegat. Ho va fer plenament el 1992, previ consentiment de la seva mare i els seus germans. Durant quant de temps? Aquesta dada se la va reservar per a la propera declaració davant el jutge. Júnior era molt amic del seu oncle Joaquim, ja mort, com Mateu. Gairebé tant com de l'avi Florenci, amb qui, va explicar, mantenia una proximitat que no mantenia el seu pare. "Jo tenia una relació molt especial amb el meu avi, una relació que el meu pare no va tenir amb ell com a pare, i que segurament jo tampoc no he tingut amb el meu pare com a pare". Hi ha qui vincula aquesta altra confessió amb el drama que ha tenyit durant dècades les relacions paternofilials en el clan Pujol. En realitat, explica un amic d'alguns dels germans, la clau oculta de la complexa arquitectura psicològica de la família és que és Jordi Pujol Ferrusola "el veritable fill predilecte del seu pare". El nen que el va visitar a la presó de Saragossa després dels fets del Palau. El nen que sempre va estar a prop d'ell durant els 23 anys de govern, a l'ombra, i que continua sent-hi, erigit en guardià del llegat polític i moral del pare. El nen esbojarrat, hiperactiu, fanfarró, trempat, imprevisible, intolerant, ultranacionalista, una mica violent, explosiu, i amant del risc, en tot i abans de tot. Que era capaç de plantar-se a Perpinyà en un tancar d'ulls després de conduir a qui sap quant per hora per l'autopista per no perdre's un partit de rugbi de la USAP -d'adolescent va militar a les files del Barça-; o de volar al Gabon per tancar un sucós tracte passant per un poble de l'oblidat sud de Catalunya per obrir un abocador, segons ell, amb tots els papers en regla. Ningú millor que ell mateix podia confirmar el seu retrat, com va fer dilluns al Parlament: "M'ha obsessionat sempre recórrer el territori. Agafar el cotxe, cremar gasolina. Conèixer a tothom, conèixer els pobles. És un GPS. Sí, sóc un GPS de Catalunya. El meu pare em guanya una mica, però no gaire". El nen que dóna la raó als que pensen que sempre ha volgut ser el seu pare.


"M'ha obsessionat sempre recórrer el territori. Agafar el cotxe, cremar gasolina. Conèixer a tothom, conèixer els pobles. És un GPS. Sí, sóc un GPS de Catalunya. El meu pare em guanya una mica, però no gaire".


La sintonia personal amb l'oncle Joaquim no només va ser clau en la gestió del secret de l'herència de Florenci Pujol. També perquè, aquell any 1992, Jordi Pujol Ferrusola i Joaquim Pujol Figa rebessin l'encàrrec de desmuntar des de dins, des de les estructures de CDC, el que la família considerava l'altra operació Roca: no la reformista, fracassada el 1986, sinó la de la successió anticipada del líder nacionalista. Tiet i nebot van ser l'ariet contra Roca, recorden tres dècades després coneixedors molt directes de la rebotiga dels fets. El combat va ser brutal. I Roca va perdre la batalla. I, a diferència del que va passar a començaments dels vuitanta, quan júnior va intentar liderar la JNC i es va estavellar contra l'aparell roquista, la caiguda del número dos li va donar carta blanca per fer política a l'ombra. Política, com una mena de cara B o àlter ego fosc del seu pare. Política sense càrrec i capacitat sobre moltes coses. Tant com per ser esbroncat pel llavors president per haver parlat (i potser decidit) en nom seu. Alta política. I negocis a prop del poder i amb cognom del poder en els temps de més poder, com li va recriminar en persona un conseller a finals dels noranta quan gairebé ningú no s'atrevia a fer-ho.

Miquel Roca va ser rellevat definitivament a la secretaria general de CDC el gener del 1996. Aquell mateix any, Jordi Pujol Ferrusola, convertit ja en un factòtum a l'ombra en el partit, va iniciar la seva carrera trepidant com a "dinamitzador econòmic" internacional a través d'Imisa, societat en la qual s'havia transformat l'any abans Natural Stone Marketing Center, involucrada el 1991 en l'escàndol del marbre de la terminal del Prat. El 1997, júnior va adquirir el Lotus L del 65, el primer dels 12 cotxes vintage de la col·lecció, als quals van seguir un Mercedes Pagoda i un Porsche 356, un Lamborghini, un 600 i el primer Ferrari, un F40.

Al defenestrat Roca el va substituir el sobiranista Pere Esteve, que sempre va ser vist com un secretari general de transició, d'equilibri, avalat, això sí, per la família Pujol, i que va acabar sumant-se a ERC i entrant el 2003 al primer tripartit abans de morir de manera prematura. Alguna cosa va tenir a veure Jordi Pujol Ferrusola -coincideixen fonts de famílies de CDC enfrontades en aquells anys- en aquesta sortida i la d'altres homes lleials al president, en uns moments en què el seu oncle Joaquim a Presidèn-cia i ell a l'ombra, sempre a l'ombra, "modulaven les decisions governamentals i del partit". Es començava a ventilar, just llavors, llavors sí que tocava, la successió del líder nacionalista. L'ariet del 1992 continuava operant gairebé una dècada més tard, malgrat que el cosí de l'expresident ja estava molt malalt de càncer. Alguns d'aquells polítics que van patir l'embat treballen avui com a professionals en grans assessories de Barcelona. Si JPF, va dir a la comissió, s'hagués posat a l'empara d'aquests despatxos d'economistes i advocats en comptes d'anar per lliure en les seves activitats com a "dinamitzador econòmic" -l'únic "error" que va admetre- potser no estaria imputat. Per motius obvis, la gravetat d'aquestes insinuacions ha generat indignació en entitats financeres com el BBVA, i les grans consultores que va citar al Parlament. Queda clar que Jordi Pujol fill continua fent alta política.

Però cal continuar en la ruta d'ahir per entendre l'ara. Quan Artur Mas va accedir el novembre del 2000 a la secretaria general de CDC, en un moment clau del plet successori, llavors focalitzat en la batalla amb el líder d'Unió, Josep Antoni Duran Lleida, també va ser vist per la família com un "masover". Se suposava que Esteve, i després Mas, eren allà per guardar la cadira al veritable delfí. Aquest era, en teoria, l'acord tàcit beneït per la família Pujol. Però aquest no va ser mai el pla de qui va ser finalment el successor, ni molt menys dels seus lleials, entre els quals l'únic Pujol Ferrusola que ha exercit la política sota els focus, Oriol, que també va arribar a la secretaria general, i va dimitir després, imputat en el cas de les ITV. Júnior va afirmar al Parlament que Mas no el va apartar mai del control de les finances del partit perquè no el va exercir mai. S'ha de demostrar. Però molts recorden com el 2000, júnior es va aplicar amb tanta energia a frenar la carrera successòria de Mas com a aturar Roca deu anys abans. JPF va ser declarada "persona non grata" per Mas. Per això, es nega la major: que hagi estat "amic íntim" de l'actual president. "A la família, Mas els va sortir rave. Per això Jordi Pujol Ferrusola ha estat i és el seu enemic declarat. I per això l'amenaça". També consta que, des d'aleshores, el 2000, JPF s'ha dedicat bàsicament als negocis, amb notable èxit: 22,3 milions d'euros d'ingressos reconeguts entre el 2004 i el 2013.

L'home que es veu "capaç de vendre un frigorífic a un pingüí", aplica una vegada i una altra el mateix codi, la mateixa màxima en tots els fronts que ha obert: "Sempre vaig a risc. Si surt, cobro, i si no surt, no cobro".