BON NADAL i MILLOR ANY 2014

RAYMOND ROIG / GETTY IMAGES / THE WALL STREET JOURNAL



"L'acte de desobediència, com a acte de llibertat, és el començament de la raó" (E.FROMM)

La culpa va ser de Descartes

Per: David González. 

La Vanguardia 17/12/2013

RENÉ DESCARTES va inaugurar la reflexió sobre la modernitat i l'estatut de l'home modern en preguntar-se si un geni maligne l'estava enganyant sobre la seva pròpia existència. Però si dubto, va inferir, llavors és que existeixo. En aquest dubte, en aquest profund abisme en què la ment es va escindir del món com l'astronauta que perd el contacte amb la nau, va néixer el relat del subjecte modern, el subjecte lliure, autònom, capità de si mateix, que deia Mandela. Però alhora va emergir la idea que la provisionalitat és l'única certesa objectiva a què agafar-nos enmig del naufragi.

Se'ns dirà que tots els temps han estat incerts; que les persones han viscut sempre en l'espera que, efectivament, demà torni a sortir el sol; que les religions, la filosofia, les ideologies, fins i tot la ciència, són mers relats la funció dels quals no és cap altra que atenuar els efectes d'aquesta terrible consciència de la finitud, aquesta ferida que, com ens va ensenyar Baruch Spinoza, és el que feliçment i dolorosament ens fa humans.

Però en la modernitat, caigudes les veritats absolutes i els succedanis a un ritme cada vegada més accelerat, la incertesa s'erigeix com a únic fonament de la realitat. No et vaig fer així i per sempre, sembla repetir-nos des d'allà dalt un Déu que ja no és el del renaixentista Pico della Mirandola -no et vaig fer ni àngel ni dimoni, et vaig fer perquè fossis el teu propi motlle-; és un Déu que també s'ha fet cada vegada més precari, i líquid, com diria Bauman.

A. SCHMUCKI, "TENTATIVE", 2012

Fins i tot la cultura ha deixat de ser un terra segur sobre el qual assentar-nos per esdevenir un escull; la gent, farta de relats, prefereix polítics que parlin clar. Populismes? És el poble, el populista. Què vol dir parlar clar? Vol dir enunciar solucions ràpides aquí i ara per a problemes urgents que tothom sap que no es resolen parlant clar. I molt més ho saben aquests que compareixen al fòrum i proclamen: jo sóc més a prop de la veritat, o sigui, de l'opinió. L'opinió, que com va intuir Hume, és el que sosté els governs, dolents, bons, o ni una cosa ni l'altra. La veritat opinada. Ergo, atès que tot és incert, fem com si no ho fos. I mentrestant, guanyem temps abans que el temps ens guanyi a nosaltres. Que no, que la culpa no va ser del txa-txa-txa, va ser de Descartes.

Qui va ser el Che Guevara?

Per: David González
La Vanguardia, 11/12/2013

                          Discurs del Che a l'ONU, 1964

Qui va ser el Che Guevara? La pregunta se la van plantejar quatre noies l'altre dia en un Rodalies, la qual cosa em va alegrar el viatge. No per cap nostàlgia ni per la figura d'Ernesto Guevara en si, sinó perquè aquest preguntar-se per alguna cosa inútil per a l'informe Pisa o per a la llei Wert em va fer pensar que encara hi som a temps.

-Un revolucionari: pim-pam-pum, bum, ja sabeu...

-Contra el comunisme?

-Però, d'on era?

-De l'Argentina.

-No, de Bolívia.

-Jo crec que de Colòmbia.

-Bé, d'Amèrica Llatina.

-Però quina revolució?

-A veure -una de les noies recorre al Google pel mòbil.

-Era de l'Argentina, revolucionari a Cuba...

-Esclar, Che, Che boludo, argentí, pim-pam-pum, bum...

El psicòleg Jerome Bruner va escriure a Actes de significat. Més enllà de la revolució cognitiva (1990) que hi ha una cosa que mai no podrà fer la millor computadora: proveir de sentit el que ens envolta. Això és el que ens fa humans molt més enllà de la capacitat de fer servir una eina, cosa que també saben fer els ximpanzés i ja no diguem els bonobos. És impossible saber qui va ser el Che sense acostar-se al context en què va emergir com a icona popular i què va significar i significa per a moltes persones. Però aquest camí -aquest assolir les raons de l'altre- no el mostren les matemàtiques, les ciències útils o el llenguatge pur i dur, àmbits de saber importantíssims però incapaços de donar-nos totes les respostes. Sabem com caçar un Bin Laden sense moure'ns del despatx oval global, però encara desconeixem per què de tant en tant surt un Bin Laden.

De tot això, Pisa passa de llarg, i la llei Wert, com una piconadora. A la Lomce, gairebé tot el que ens fa humans es relega a les golfes de les gerres xineses: l'art i la música (o com fer-se entendre per tothom arreu), la filosofia (o com atrevir-se a pensar), l'ètica (o com saber viure i morir amb els altres) i les tecnologies (o com canviar una bombeta). Les dades de Pisa (matemàtiques, ciències, lectura) són demolidores, però em temo que només amb xifres i lletres no entendrem per què els nens xinesos fins i tot parlen i compten en xinès.

Amb pany i forrellat

Per: David González, La Vanguardia, 3/12/2013

SÓC DELS QUE tenien deu anys quan es va votar la Constitució, així que no vaig poder fer el gest, però això només suposa, a la pràctica, que en porto 35 vivint-la. Ja sé que aquí molts escriurien "patint-la", però, convidats o no, estem d'aniversari. Recordo les tapes color terrós clar de l'exemplar que van enviar a les cases quan el referèndum; el vaig guardar perquè, curiosament, si el llegies per darrere ho podies fer en català. La qual cosa em va portar a pensar que Catalunya era important perquè aquell document tant important també estava escrit en aquella llengua que alguns fills dels de dins i alguns dels de fora -fills d'immigrants espanyols a Catalunya, vull dir- ja aleshores apreníem amb alguns mestres audaços en algunes escoles agosarades. (A casa meva, extremenys, eren de Felipe, però a Suárez no el veien malament. Fins i tot Joan Carles tenia el seu lloc. La nit que el seu avi, Alfons XIII, va marxar cap a Cartagena, el meu estava de guàrdia. Com que era corpulent i feia 1,80, a l'avi Antonio li va tocar fer la mili a la Guàrdia Reial i estava allà, a la Plaza de Oriente, protegint el Palau Reial quan es va proclamar la Segona República.)

Enguany, l'aniversari constitucional mira cap a Catalunya. Més ben dit, cap a l'"órdago independentista del Gobierno catalán", concretava ahir un diari seriós de Madrid. No hi cap article a la Constitució del 1978 que prohibeixi als catalans o als murcians manifestar-se sobre quina mena de vincle volen amb la resta de ciutadans de l'Estat amb els que comparteixen legalment la condició d'espanyols. És a dir, d'expressar democràticament si pensen que cal deixar el vincle com està, replantejar-lo o prescindir-ne en tot allò que no sigui estrictament necessari. El valor jurídic-polític que després es doni al que manifestin -si és que al final ho poden manifestar- dependrà dels intèrprets. No són els catalans els que tenen un problema amb una Constitució que al seu dia van decidir fer-se seva molt majoritàriament, bastant més que els bascos però també que els madrilenys, per exemple. El problema el tenen els altres: els que mai han cregut en la Constitució com a solució consensual, com a construcció dinàmica, com a camí a transitar, sinó com a garantia que tot quedava tancat amb pany i forrellat. Sobren jutges i falten intèrprets.

APUNTS (76)

EUROSTAT

http://epp.eurostat.ec.europa.eu/cache/RSI/Eurostat_Regional_Statistics_Illustrated_Help.pdf

L'ATUR A EUROPA EN EL CINQUÈ ANY DE LA CRISI (2008-2013)

“Así como el mandamiento de ‘no matar’ pone un límite claro para asegurar el valor de la vida humana, hoy tenemos que decir ‘no a una economía de la exclusión y la inequidad’. Esa economía mata. No puede ser que no sea noticia que muere de frío un anciano en situación de calle y que sí lo sea una caída de dos puntos en la Bolsa. Eso es exclusión. No se puede tolerar más que se tire comida cuando hay gente que pasa hambre. Eso es inequidad. Hoy todo entra dentro del juego de la competitividad y de la ley del más fuerte, donde el poderoso se come al más débil. Como consecuencia de esta situación, grandes masas de la población se ven excluidas y marginadas: sin trabajo, sin horizontes, sin salida. Se considera al ser humano en sí mismo como un bien de consumo, que se puede usar y luego tirar. (…) Hoy en muchas partes se reclama mayor seguridad. Pero hasta que no se reviertan la exclusión y la inequidad dentro de una sociedad y entre los distintos pueblos será imposible erradicar la violencia. Se acusa de la violencia a los pobres y a los pueblos pobres, pero, sin igualdad de oportunidades, las diversas formas de agresión y de guerra encontrarán un caldo de cultivo que tarde o temprano provocará su explosión. (...) Esto no sucede solamente porque la inequidad provoca la reacción violenta de los excluidos del sistema, sino porque el sistema social y económico es injusto en su raíz”.

FRANCESC, papa. Evangelii gaudinum

APUNTS (75)

Enquesta CEO 3/2013/LA VANGUARDIA

"Nada resulta tan sorprendente a los que observan los asuntos
humanos con mirada filosófica que la facilidad con que unos pocos gobiernan a muchos. Y la docilidad implícita con que los hombres someten sus propios sentimientos y pasiones a los de sus gobernantes. Si indagamos cómo se produce este milagro, descubriremos que los gobernantes no tienen nada que les sostenga excepto la opinión. El gobierno, pues, se funda sólo en la opinión. Y esta máxima se aplica tanto a los gobiernos más despóticos y militares como a los más libres y populares"

DAVID HUME, Tratado de la naturaleza humana (1739-40)

APUNTS (74)

SURF CLASSICS

SÈRIE ARTEFACTES: SURF SUBMARÍ

( o per què la tecnologia no té perquè allunyar-nos/escindir-nos/alienar-nos/estranyar-nos del 'no-tecnològic' )

Els últims del PSC / Los últimos del PSC

Què se n'ha fet d’aquell PSC que sempre havia dit que Catalunya seria el que els catalans volguessin que fos? O potser aquest partit no era el PSC?

“(…) ens reafirmen en el criteri de votar contràriament a qualsevol proposta o iniciativa legislativa relacionada amb la consulta que no hagi estat prèviament negociada i acordada amb el govern d’Espanya.” (Resolució del Consell Nacional del PSC 17/11/2013)

HI VA HAVER UN TEMPS en què el PSC es va reivindicar com el partit més semblant a la societat catalana: complex, contradictori, somiador, tenaç. Si no ho era, l’autoretrat s’hi acostava molt. Sens dubte, al PSC hi tenien cabuda la mantilla i la barretina, el piano de Narcís Serra i fins i tot el crit de La Banda Trapera del Río, passant per Freddie Mercury i la Caballé. Barcelona, els Jocs, Maragall i Samaranch. Amics per sempre: el socialisme de Sant Gervasi, els de l’Hospi i els del Baix, el foc de camp i la Feria de Abril de Santa Coloma de Gramenet. Però tot va començar a anar-se’n en orris en temps del tripartit, quan la Juani va ensenyar el tanga i la Meritxell es va fer nòvia d’un de la CUP. Tot i que el pitjor encara havia d’arribar.

“Te queremos, José Luis, pero aún queremos más a Catalunya” (el president José Montilla al president José Luis Rodríguez Zapatero a la Pineda de Gavà, el 20/IV/2009).

Aquest 3 de novembre deia una enquesta d’un diari de Madrid molt llegit al PSC que el 34% dels votants del partit consideren que Catalunya té tot el dret a decidir (fins i tot) unilateralment si continua formant part d’Espanya. La qual cosa dóna peu a plantejar-se la pregunta següent: de debò el 83,5% dels electors i els militants del PSC, com el 83,5% del seu consell nacional, estan en contra que el Parlament sol·liciti a l’Estat la competència per convocar la consulta per l’article 150.2 de la Constitució? Per acabar-ho d’adobar, el que demana el 65% restant a l’enquesta és justament el que demanarà la Cambra catalana el proper 4 de desembre: que el dret de Catalunya a decidir si continua formant part d’Espanya s’exerciti amb el seu permís. Per fer-ho no hi ha cap més camí que sol·licitar la conformitat per les vies legalment establertes, per descomptat.

Ergo si el que diu el PSC és que cal demanar permís fins i tot per demanar permís, com estableix la resolució del consell nacional, fóra millor estalviar-se el tràmit, el Parlament, i ja de passada el mateix PSC. Que és el que sembla que han decidit Navarro i Balmón contra els últims de les Filipines però de conformitat amb el que s’ha acordat allà on sempre s’acorda el que convé o no convé al PSC.

“Diuen que millor ser pocs i ben avinguts que molts i barallats”, em comentava fa pocs dies una exdiputada socialista al Parlament que mai va ser crítica ni molt menys sobiranista.

Molts han celebrat en la dreta, el centre i l’esquerra la “rectificació” del PSC. Diuen que la “rectificació” debilita el front sobiranista liderat per Artur Mas i que el PSC surt enfortit del cop de Navarro-Balmón. De veritat que calia sacrificar el principi –l’autonomia política del Parlament de Catalunya per plantejar el que democràticament decideixi- per garantir-se la unanimitat interna -esclafant la minoria crítica- i posar així el rellotge en hora amb el de Ferraz? Què se n’ha fet d’aquell PSC que sempre havia dit que Catalunya seria el que els catalans volguessin que fos? No és aquest el partit que en els seus documents fundacionals proclamava el “dret a l’autodeterminació de les nacionalitats i pobles de l’Estat espanyol”? O potser el partit que deia això no era el PSC?

I mentrestant, la Juani es va fer de Ciutadans (“yo soy muy catalana”) i la Meritxell, dels Catarres.

David González. La Vanguardia 19/11/2013 (Versió revisada i ampliada)

Vaga a Cornellà de Llobregat 1975-76 (ALMEDA)

……………………………………………………………………..

¿Qué fue de aquel PSC que siempre había dicho que Catalunya sería lo que los catalanes quisiesen que fuera? ¿O quizás ese partido no era el PSC?

“(…) ens reafirmen en el criteri de votar contràriament a qualsevol proposta o iniciativa legislativa relacionada amb la consulta que no hagi estat prèviament negociada i acordada amb el govern d’Espanya.” (Resolución del Consell Nacional del PSC 17/11/2013)

HUBO UN TIEMPO en que el PSC se reivindicó como el partido más parecido a la sociedad catalana: complejo, contradictorio, soñador, tenaz. Si no lo era, el autorretrato se acercaba muy mucho. Desde luego, ahí cabían la mantilla y la barretina, pero también el piano de Narcís Serra y el grito de La Banda Trapera del Río, pasando por Freddie Mercury y la Caballé. Barcelona, los Juegos, Maragall y Samaranch. Amigos para siempre: el socialismo de Sant Gervasi, los del Hospi y los del Baix, el foc de camp y la Feria de Abril de Santa Coloma. Pero todo empezó a irse al carajo en tiempos del tripartito, cuando la Juani enseñó el tanga y la Meritxell se echó novio en la CUP. Aunque lo peor estaba por venir.

“Te queremos, José Luis, pero aún queremos más a Catalunya” (José Montilla a José Luis Rodríguez Zapatero, Pineda de Gavà, 20/IV/2009).

El 3 de noviembre decía una encuesta de un periódico de Madrid muy leído en el PSC que el 34% de los votantes del partido consideran que Catalunya tiene todo el derecho a decidir (incluso) unilateralmente si sigue formando parte de España. Lo cual da pie a plantearse la siguiente pregunta: ¿de verdad el 83,5% de los electores y los militantes del PSC, como el 83,5% de su consell nacional, están en contra de que el Parlament solicite al Gobierno de España la competencia para convocar la consulta por la vía del artículo 150.2 de la Constitución? Porque para más inri, lo que pide el 65% restante en dicha encuesta es justamente lo que va a pedir el Parlament el 4 de diciembre próximo: que el derecho de Catalunya a decidir si sigue formando parte de España se ejercite con el permiso de esta. Para lo cual no hay más camino que solicitar esa conformidad dentro de los cauces legalmente establecidos, por supuesto.

Ergo si lo que dice el PSC es que hay que pedir permiso hasta para pedir permiso, como establece la resolución aprobada en su consell nacional, mejor ahorrarse el trámite, el Parlament, y ya de paso al propio PSC. Que es lo que parecen haber decidido Navarro y Balmón contra los últimos de Filipinas pero de conformidad con lo así dispuesto allí donde al final siempre se acaba disponiendo lo que conviene o no conviene al PSC.

“Dicen que mejor ser pocos y bien avenidos que muchos y peleados”, me comentaba hace pocos días una exdiputada socialista en el Parlament que nunca fue crítica ni mucho menos soberanista.

Muchos han celebrado en la derecha, el centro y la izquierda la “rectificación” del PSC. Dicen que esa “rectificación” debilita el frente soberanista que encabeza Artur Mas y que el PSC sale fortalecido del golpe de Navarro-Balmón. ¿De verdad que hacía falta sacrificar el principio –la autonomia política del Parlament de Catalunya para plantear plantear lo que democráticamente decida- para garantizarse la unanimidad interna –aplastando a la minoría crítica- y así poner el reloj en hora con el de Ferraz? ¿Qué fue de aquel PSC que siempre había dicho que Catalunya sería lo que los catalanes quisiesen que fuera? ¿No es este el partido que en sus documentos fundacionales proclamaba el “derecho a la autodeterminación de las nacionalidades y pueblos del Estado español”?¿O quizás ese partido no era el PSC?

Y mientras tanto, la Juani se hizo de Ciutadans (“yo soy muy catalana”), y la Meritxell, de los Catarres.

David González. La Vanguardia 19/11/2013 (Versión revisada y ampliada)

EL SÍ O SÍ I EL NO I NO

Els mateixos que volien una ERC de govern el 2003 i el 2006 diuen ara que no convé mullar-se perquè a ERC li pot anar molt bé amb el sí o sí però encara millor amb el no i no.

TEMPUS fugit. Encara que sembli mentida, aviat farà una dècada d’aquell pacte del Tinell que va voler ser un punt i seguit del pujolisme passat per l’esquerra i que set anys i dos tripartits després -primer amb Maragall i després amb Montilla- es va ensorrar amb estrèpit, rostit amb el seu suc i arrossegat per la crisi i el fiasco de l’Estatut. L’acord es va començar a gestar avançats els noranta, a les portes de l’última legislatura de Pujol, i implicava traslladar una vegada per sempre al Govern de la Generalitat l’hegemonia social i cultural de l’esquerra, condemnada a topar durant anys i panys amb l’anomalia pujoliana, incorporant ERC a la causa comuna. Així es van aliar metalls tan diversos com el PSC de les dues ànimes -la maragallista i l’altra-, l’ERC musculada per la primera onada d’independentisme pragmàtic alliberat pel i del paradigma pujolista i els hereus del PSUC, ICV, històricament proclius a la convergència estratègica de les classes mitjanes-altes i proletàries (al cap i a la fi, fins i tot el comunisme és el “terme mitjà” i el “radical” és l’altra cosa, és a dir, el capitalisme, com va dir Bertolt Brecht).

Traslladat a la realitat real, tot plegat va desembocar en un fracàs majúscul, del qual, en teoria, es va fer creu i ratlla el 2010. Però els corrents de fons, allò que l’historiador F. Braudel va definir com la longue durée, són tossuts. Avui es pot veure en aquells tripartits l’avançada de la nova Catalunya política: fragmentació (més i més partits petits), horitzontalitat (absència d’hegemonies clares), volatilitat (sensació d’incertesa permanent) i lideratges compartits com a succedani de la impotència dels partits centrals per reeditar o donar continuïtat a l’era dels líders catch-all. D’aquí la propensió de gairebé tots els que han vingut després a jugar-s’ho tot a un nou començament. Però no. El 2003, els catalans volien un canvi però van negar a Maragall una majoria clara i van posar l’ERC de Carod com a garant del pas endavant nacional (nou Estatut); fa un any, van repetir la jugada amb Mas, que es va oferir per arribar a Ítaca i li van endossar de copilot Junqueras, cap de l’ERC redimida (consulta i independència sí o sí). Ara bé: qualsevol semblança amb el passat és mera casualitat. Els mateixos que volien una ERC de govern el 2003 i el 2006 diuen ara que no convé mullar-se, que no cal tornar al Govern, fins i tot amb pregunta i data de la consulta abans de Nadal, perquè a ERC li pot anar molt bé amb el sí o sí però encara millor amb el no i no.

David González. La Vanguardia, 11/11/2013 (versió ampliada)

APUNTS (74)

"Jerusalem" / DAVID DREBEN

“El Rubicón de la evolución humana se cruzó cuando la cultura se convirtió en el factor principal a la hora de conformar las mentes de quienes vivían bajo su férula. Como producto de la historia más que de la naturaleza, la cultura se había convertido en el mundo al que teníamos que adaptarnos y en el juego de herramientas que nos permitía hacerlo. Una vez cruzada la línea divisoria, ya no podía hablarse de una mente «natural» que se limitaba a adquirir el lenguaje como un accesorio. Ni podía hablarse de la cultura como afinadora o moduladora de las necesidades biológicas.”

J. BRUNER (1991) Actos de significado

Rosa i Susana

Per: David González

La Vanguardia 4/13/2013

PUGEN com l'escuma dels dies. Dones de caràcter, tenen gairebé el mateix cognom i malgrat militar en partits diferents i rivals i estar separades per l'edat i la geografia, es van nodrir del mateix. L'una va créixer al nord, en el socialisme metal·lúrgic basc; l'altra al sud, en el socialisme andalús per oposició, però totes dues sospiren per Madrid. Pel trencaonades-centre passa el gruix de les seves ambicions i volen posar-hi el coll per assolir-les. Enfilada en les enquestes, Rosa Díez González (Sodupe, Bizkaia, 1952), filla d'obrer antifranquista, funcionària foral i eterna indignada chic, postula la seva criatura, la UPyD, com a àrbitre (o arbitressa) del pròxim Govern d'Espanya. Susana Díaz Pacheco (Sevilla, 1974 -any del senyor del congrés de Suresnes-, presidenta d'Andalusia, filla de lampista municipal llicenciada en Dret, i tan senzilla com coratjosa, vol marcar des d'ara mateix l'agenda del nou PSOE brandant una versió lampedusiana del catecisme del 15-M. Meritori, l'afany regenerador, venint com ve de l'únic territori autonòmic encara immune a l'alternança en democràcia.

Rosa i Susana, tan diferents i tan properes, s'entenen. Totes dues comparteixen idèntica obsessió: Espanya -i Andalusia i la humanitat, com diu l'himne- i el mateix boc, expiatori i, per més senyes, català. "Som la garantia contra el xantatge (nacionalista)", clama Díez; "Dret a decidir la independència? Això no ho diu en cap Constitució del món", rebla Díaz. Rosa, barrinaire eixerida -pizpireta li deia Arzalluz quan era la consellera del Ven y cuéntalo d'Ardanza- va fer tremolar el PSOE en ple al Congrés dels Diputats amb una moció trampa contra el dret a decidir (dels catalans). I Susana, des del palau sevillà, va encendre la metxa amb Guerra i Chaves com a cap de pont. Reverdeix el lobby andalús que mai no es va marcir. El PSOE -amb el PP- va donar el sí a Rosa amb permís de Susana i, de retruc, es va emancipar del PSC, que es va quedar en l'abstenció i sense Rubalcaba. Avís de Susana i glòria per a Rosa. Maquiavel escriuria avui Les princeses. Espanya -i Andalusia, per descomptat-, l'única cosa que importa. S'entenen, Rosa i Susana i les entenen. Elles són el que ve ara i volen fer un reset general. Ull amb la síntesi. Navarro, tapa't; Rivera, alerta.

APUNTS (73)

'TERRASSA DEL CAFÈ DE NIT' / VAN GOGH (1888)

"Dos cosas llenan el ánimo de admiración y respeto, siempre nuevos y crecientes cuanto más reiterada y persistentemente se ocupa de ellas la reflexión: el cielo estrellado que está sobre mí y la ley moral que hay en mí.

Son cosas ambas que no debo buscar fuera de mi círculo visual y limitarme a conjeturarlas como si estuvieran envueltas en tinieblas o se hallaran en lo trascendente; las veo ante mí y las enlazo directamente con la conciencia de mi existencia. La primera arranca del sitio que yo ocupo en el mundo sensible externo, y ensancha el enlace en que yo estoy hacia lo inmensamente grande con mundos y más mundos y sistemas de sistemas, y además su principio y duración hacia los tiempos ilimitados de su movimiento periódico. La segunda arranca de mi yo invisible, de mi personalidad y me expone en un mundo que tiene verdadera infinidad, pero sólo es captable por el entendimiento, y con el cual (y, en consecuencia, al mismo tiempo también con todos los demás mundos visibles) me reconozco enlazado no de modo puramente contingente como aquél, sino universal y necesario.

La primera visión de una innumerable multitud de mundo aniquila, por así decir, mi importancia como siendo criatura animal que debe devolver al planeta (sólo un punto en el universo) la materia de donde salió después de haber estado provisto por breve tiempo de energía vital (no se sabe cómo).

La segunda, en cambio, eleva mi valor como inteligencia infinitamente, en virtud de mi personalidad, en la cual la ley moral me revela una vida independiente de la animalidad y aun de todo el mundo sensible, por lo menos en la medida en que pueda inferirse de la destinación finalista de mi existencia en virtud de esta ley, destinación que no está limitada a las condiciones y límites de esta vida".

IMMANUEL KANT Crítica de la raó pura 


Referències:

F. REQUEJO: 'Kant avui: cosmos, evolució, cervell'
http://registrousuarios.lavanguardia.com/premium/54392395632/index.html

DE FOMENT A PEDRALBES

L'ALTRE DIA, un conseller en viatge oficial cap a les Terres de l'Ebre va haver de parar a l'autopista per comprar una ampolla d'aigua. Res de l'altre món si no fos perquè el conductor li havia fet saber que l'ampolleta havia estat eliminada en els viatges oficials a causa de les retallades. Catalunya, o sigui, els seus ciutadans i les seves empreses, han estat menystinguts en els pressupostos de Montoro-Olivares alhora que se'ls exigeixen nous sacrificis; la llei Wert ha seguit endavant amb el setge a la llengua i l'escola catalana impasible el ademán, i el Ministeri d'Exteriors ha vetat el president de la Generalitat en una cimera mediterrània a Barcelona com a resposta a la plantada de Mas a la vicepresidenta Santamaría a la seu de Foment. Inquietant, com allò de l'ampolleta del conseller. En altres circumstàncies, el Govern espanyol -encara que res no l'obligui- hauria permès al president de la Generalitat saludar els assistents al fòrum. I no és el primer cop que s'han produït topades protocol.làries d'aquesta mena. Però en aquells temps, cap president de la Generalitat plantejava el que planteja ara Mas.

"LA RENDICIÓ DE BREDA" o "LES LLANCES" / VELÁZQUEZ

El Govern espanyol es va pensar que el "suflé" independentista es desinflaria i es va trobar amb 1,6 milions de catalans revivint la via bàltica. El Govern espanyol es va pensar que el 12-O la "majoria silenciosa" s'alçaria contra la "dictablanda sobiranista" i es va trobar que tal majoria amb prou feines omplia la plaça Catalunya i una vorera d'El Corte Inglés. En paral.lel, aquí es va creure que Madrid no tindria cap més remei que plantejar alguna alternativa dialogada o, si més no, obrir el ven tall dels gestos amb els instruments de sempre. Però va resultar que al silenci de Rajoy el va seguir la partitura aznariana: "Espanya colla i, si fa falta, ofega". El Govern del PP, i els defensors de l'statu quo, inclòs Zapatero, també estan en fase postautonòmica, com CiU però al revés.

Guerra de nervis? Potser sí. Però si la política és la guerra continuada per altres mitjans, que va dir Foucault invertint la famosa sentència de Von Clausewitz, el sobiranisme també s'haurà d'acostumar a la idea que l'Estat està disposat a fer el que sigui i davant de qui sigui per guanyar el plet d'una vegada i per sempre i si pot ser per 10 a 0.

La Vanguardia 22/10/2013

APUNTS (72)

LONDON TATTOO CONVENTION

“Si deseamos describir lo que es el hombre, sólo podemos encontrarlo en lo que son 'los' hombres, y los hombres son, ante todo, muy variados”

C. GEERTZ. La interpretación

de las culturas

EL GRAN SILENCIADOR

Si la “demostració de força espanyolista” del 12-O pretenia debilitar el bloc proconsulta sumant la tercera via, Unió i el PSC, caldrà concloure que la dita "majoria silenciosa" o no és majoria, o calla perquè vol –no perquè ningú l’obligui- o no coincideix exactament amb la que pinten Camacho i Rivera.

El PP i C's van aconseguir dissabte, dia de la festa nacional espanyola del 12 d'Octubre, omplir la plaça Catalunya de Barcelona amb una concentració a favor de la unitat d'Espanya i en contra del procés sobiranista. Només cal donar un cop d'ull a les imatges de la manifestació de l'Onze de Setembre del 2012 per l'Estat propi en el mateix escenari, o la mobilització de la Via Catalana per la Independència de fa un mes, per concloure que, sense que calgui parlar de fracàs rotund, la concentració espanyolista va tenir un seguiment més aviat modest. Si es comparen les xifres ofertes el 2012 per la Delegació del Govern central a Catalunya, 600.000 assistents a la manifestació sobiranista, i el recompte de l'acte pro-statu quo de dissabte passat ofert per la mateixa font, una mica més de 100.000 participants, és obvi que els números canten òpera.

El nombre d'assistents a l'acte del 12-O, presidit per l’eslogan Som Catalunya, Soos España, es pot considerar més que discret d'acord amb els resultats obtinguts pel PP i C's en les eleccions al Parlament del 2012. Va ser un resultat notable: 746.000 vots i 28 diputats en conjunt i 250.000 vots i 7 diputats més que als anteriors comicis, fet que, en teoria, proporciona prou massa crítica perquè dissabte s'hagués omplert també el passeig de Gràcia. I si es consider que l'acte polític del dia de la Hispanitat tenia com a aliats indirectes el calendari -festa a tot Espanya-, el Govern i les institucions de l'Estat, que, per motius obvis i com passa en qualsevol país del món tenen un paper protagonista en la jornada patriòtica per excel.lència, així com els mitjans públics i privats de comunicació, que també per motius obvis despleguen un ampli seguiment informatiu del dia, haurem de revisar el primer diagnòstic que fèiem. És cert, els assistents van ser més que en un acte semblant convocat l’any passat, però d’aquí a parlar de manifestació “històrica” pel nivell de participació assolit hi ha un abisme.

Ara bé, si el que pretenia la presumpta “demostració de força espanyolista” era debilitar el bloc proconsulta sumant-hi la tercera via, representada oficialment per Unió i el PSC, caldrà refer del tot el balanç i concloure que la dita "majoria silenciosa" o no és tal, o si ho és calla perquè vol –no perquè ningú l’obligui- o bé no és com la pinten Camacho i Rivera. Potser caldrà explicar algun dia que molts ciutadans de Catalunya no s'identifiquen amb la sortida independentista però, per descomptat, fa molt temps que van perdre la fe en el que alguns entenen per Espanya si és que alguna vegada n'hi van tenir, de fe en Espanya. Aquesta és una altra perspectiva de la "conllevancia" orteguiana a la qual poques vegades s'al·ludeix. Tot plegat hauria de preocupar sobretot el PP, partit governant a l'Estat i coconvocant del 12-O català better together (en esto Rajoy sí que segueix Cameron) i gran silenciador de l'única veu que al final val en tota democràcia: la de les urnes.

La Vanguardia, 15/10/2013 (Versió revisada)

CATALUNYA ESOTÈRICA

Per: David González

La Vanguardia 9/10/2013

QUE LA VERITAT ÉS ALLÀ FORA era la divisa dels empiristes del XVIII i els conductistes del XX (la ment és una taula rasa i una caixa negra) i també de la sèrie Expediente X, en aquest cas entenent per l'"allà fora" la vasta extensió de l'espai sideral, hàbitat d'espècies extraterrestres diverses que in illo témpore van ser la causa motor de l'humà i que en el present controlaven les anades i vingudes de l'agent Mulder i la seva no-nòvia i també agent Dana Scully des de molt endins dels seus cervells. No es preocupin: l'articulista no s'ha fumat res fora de l'habitual ni acusa algun mal viatge recent, però si se li demana que descrigui el moment polític català només se li ocorre que la veritat (deu) ser allà fora i que molts continuen (o fan com que continuen) sense assabentar-se'n. Encara que, sens dubte, aquesta veritat és tan complexa que caldrà posar en joc les facultats paranormals més ignotes per aproximar-s'hi.

És Catalunya un expedient X l'anàlisi del qual demana a crits convocar les ments més lúcides de la ciència política, la sociologia, l'antropologia o la psicologia cognitiva. Repassin l'enquesta de Feedback publicada per aquest diari. Ho escriuré una mica destemperadament, perquè se m'entengui: Catalunya té l'únic govern del món mundial que celebra públicament els avenços del seu immediat competidor en les enquestes electorals. Un progrés acceleradament sostingut que portaria l'ERC de Junqueras a materialitzar el sorpasso sobre CiU per dirigir per justícia històrica una (per venir) Catalunya independent. Aquest és el preu i la veritat oculta després de les lectures complaents en clau de dinàmica de blocs (el sobiranisme es consolida) que la CiU postautonòmica de Mas i Homs (la de Duran és una altra CiU) sembla estar disposada a pagar "pel bé del procés", és a dir, per situar Catalunya a la graella de sortida de la sobirania. La graella. Perquè la cursa és una altra cosa, com molt bé sap Junqueras, que l'últim que desitja és guanyar per la mínima (36-37 diputats i unes dècimes de vot més contra 36-37 diputats de CiU i unes dècimes menys, segons l’última enquesta de La Vanguardia) unes eleccions que seran autonòmiques sí o sí a una CiU en trànsit de navarrització també accelerada. És sabut que la veritat està en els números (Pitàgores dixit) i que alguns tenen maneres de quadrar-los certament esotèriques.

APUNTS (71)

MANIFEST TECNORREALISTA (1998)

1. Las tecnologías no son neutrales

"Un gran malentendido de nuestro tiempo es la idea de que las tecnologías están completamente libres de intencionalidad y consecuencias. Eso puede ser porque al ser artefactos inanimados se cree que no pueden crear cierto tipo de conductas. De hecho, las tecnologías están cargadas de intenciones sociales y políticas, a veces creadas a posta y otras veces inconscientemente. Cada herramienta proporciona a su usuario una manera específica de ver el mundo y de interactuar con otras personas. Es importante para todos el considerar los prejuicios, tendencias e intenciones depositadas en las distintas tecnologías y encontrar aquellas que reflejen nuestros valores y aspiraciones.

2. Internet es una revolución, pero no una utopía

La Red es una extraordinaria herramienta de comunicaciones que proporciona una gran cantidad de nuevas oportunidades para las personas, comunidades, empresas y el gobierno. Conforme el ciberespacio crece en número de usuarios, más se asemeja a la sociedad real con toda su complejidad. Por cada aspecto positivo de la red existen también dimensiones maliciosas, perversas o más bien ordinarias.

3. Los gobiernos juegan un papel importante en el mundo electrónico

Contrariamente a lo que muchos claman, el ciberespacio no es un lugar con leyes separadas de la vida real. Mientras que los gobiernos deben respetar las reglas que se han creado en la red y no asfixiar este mundo con regulaciones ineficaces o censura, es de tontos decir que lo «público» no tiene autoridad sobre lo que un ciudadano o una empresa fraudulenta puedan hacer en Internet. Como representantes del pueblo y guardianes de los valores democráticos, los Estados tienen el derecho y la responsabilidad de ayudar a integrar el ciberespacio en la sociedad.

Los estándares tecnológicos y los asuntos privados, por ejemplo, son demasiado importantes como para ser delegados al mercado. Las empresas fabricantes de programas de ordenador tienen muy poco interés en que perduren los estándares y tecnologías abiertas, que son esenciales para el funcionamiento de una red interactiva. Los mercados promueven la innovación, pero esta actividad no repercute obligatoriamente en el interés público.

4. La información no es conocimiento

Alrededor nuestro la información se mueve muy rápido, cada vez es más barata de adquirir y los beneficios son evidentes. Se dice que la proliferación de tanta información es un reto que requiere de nuevas formas de disciplina y escepticismo por nuestra parte. No debemos confundir la emoción de adquirir información o distribuirla con la tarea, más pesada y ardua, de convertir esa información en conocimiento y sabiduría. A pesar de lo que ha avanzado la informática, no debemos utilizarla como un substituto de nuestros niveles de conocimiento, percepción, razonamiento y juicio.

5. Preparar los colegios para la tecnología no es su salvación

Los problemas de los colegios públicos americanos (presupuestos disparatados, fama social, masificación de las aulas, infraestructura decadente, falta de normas básicas) no tienen nada que ver con la tecnología. Consecuentemente, ningún tipo de tecnología llevarà a éstos a la revolución educativa profetizada por Bill Clinton y otros. El arte de ensenyar no se puede sustituir por ordenadores, Internet o la educación a distancia. Estas herramientas pueden, por supuesto, alimentar una experiencia educacional de alta calidad, pero confiar en ellas como la panacea podría ser un fallo bastante costoso.

6. La información quiere ser protegida

Es cierto que Internet y otros inventos recientes están cuestionando nuestras leyes de copyright y las defensas para proteger la propiedad intelectual. La respuesta no pasa por desechar los actuales estatutos y normas. En vez de eso, debemos actualizar viejas leyes e interpretaciones para que la información reciba la misma protección que en los medios

de comunicación tradicionales. El objetivo es el mismo: dar a los autores el suficiente control sobre su trabajo para que tengan un incentivo para crear y que se mantenga el derecho del público de hacer un uso justo de esa información. De ninguna forma la información «quiere ser libre», ha de ser protegida.

7. Las ondas transmisoras de información son de dominio público. El público se debería beneficiar de su uso.

El espacio aéreo digital para poder emitir al que tienen acceso las empresas de comunicación pone de manifiesto el mal uso de los recursos públicos en el campo de la tecnología. La ciudadanía se debería beneficiar del uso de frecuencias de emisión públicas y debería poseer una parte del espectro de frecuencias para fines educativos, culturales y de acceso público. Deberíamos demandar más uso privado de la propiedad pública.

8. Comprender la tecnología debería ser una parte importante para la formación del ciudadano global

En un mundo regido por el flujo de información, las formas que ésta adopta y sus códigos que la hacen visible se están convirtiendo en fuerzas sociales muy poderosas. Comprender estas fuerzas y sus limitaciones y participar en la creación de nuevas herramientas, debería ser una parte importante de un ciudadano involucrado. Estas herramientas afectan nuestras vidas tanto como las leyes y deberíamos someterlas a un escrutinio democrático.”

Diversos autors (2012). Los principios del tecnorrealismo

<http://www.technorealism.org/. Traduït a: <http://biblioweb.sindominio.net/telematica/tecnoreal.html

[ Sèrie: Artefactes ]

RAJOY AL BORN

Rajoy -o qualsevol altre president del Govern d'Espanya- hauria de visitar les pedres del Born. Quan es vol dialogar és condició sine qua non posar-se al lloc de l'altre.

FELIP V DE LES ESPANYES, DIT "L'ANIMÓS"

Mariano Rajoy hauria de visitar les ruïnes del Born. Així podria completar el viatge que ha fet a la Barcelona assetjada del 1714 a través de les pàgines de Victus, l'exitosa novel·la d'Albert Sánchez Piñol que, pel que sembla, el president del Govern espanyol ha llegit aquest estiu. Espanya -diu l'autor- no existeix: Espanya és un "desencuentro" (edició en castellà); una "desavinença" (edició en català). A pocs llocs es comprèn tan bé com al Born (http://elborncentrecultural.bcn.cat/ca) el perquè d'aquesta percepció. Les pedres, el que va quedar dels carrers, cases i botigues del barri de la Ribera després del bombardeig ens informen que allà va passar alguna cosa. Alguna cosa que, fins i tot, transcendeix les conseqüències factuals d'aquella derrota, la imposició de les lleis, l'administració i l'idioma de Castella per dret de conquesta -la figura legal amb què Felip V va justificar el càstig als súbdits catalans revoltats-. Les pedres ens parlen: allà -contra el que s’entesten a escriure els que no respecten aquesta veritat- va passar alguna cosa. Alguna cosa que activa una emoció i un sentiment i ens diu per què a Catalunya s'escriuen encara novel.les que qüestionen de soca-rel els "500 anys de vida en comú" a què Rajoy i d'altres apel.len per despertar una altra emoció i un altre sentiment. El que suggereixen i s'experimenta davant les pedres del Born -el sentiment d'injustícia, de maltractament, i l'aspiració a restablir una dignitat menystinguda o trepitjada- és també el que alimenta les mobilitzacions massives de les darreres diades de l’Onze de Setembre. Així com també el que mou molts catalans a defensar la independència –la “sedición”, trona la premsa espanyola més casernària- com a sortida potser impossible –tot indica que Europa hi té tant d’interès com hi tenia el 1714: més aviat, cap interès- però no menys racional d'aquest malestar històric. No menys racional.

Alerta. Ment i cos són la mateixa cosa i emoció i sentiment s'ubiquen a la base de la racionalitat. Ens ho ensenyen les neurociències (Antonio Damasio: El error de Descartes,  En busca de Spinoza). Així que despatxar la reivindicació catalana com un atac de sentimentalisme irracional més o menys intens o temporal, com sovint es fa des de fora i des de dins, equival a no haver entès res. Rajoy -o qualsevol altre president del Govern d'Espanya- hauria de visitar les pedres del Born. Quan es vol dialogar és condició sine qua non posar-se al lloc de l'altre. Els sentiments són políticament innegociables, però la raó política en beu; si els ignora, mor. Emoció-sentiment-decisió. Raó.

(Per: David González, La Vanguardia, 24/09/2013, versió revisada)

EREN GEGANTS (NO MOLINS)

FOTO: LA VANGUARDIA

Per: David González
La Vanguardia, 17/09/2013
(Versió ampliada)

QUE algunes coses han canviat en el terreny de la recepció, la interpretació i fins i tot la reacció de, davant i contra el que succeeix a Catalunya des de fa un any ho demostra el fet que ara, i a diferència de la manifestació de la Diada del 2012, (gairebé) ningú no ha discutit les xifres de la mobilització sobiranista, els 1,6 milions de ciutadans de Catalunya que van unir les seves mans de nord a sud per reivindicar una consulta i preferiblement amb dret a independència. (Gairebé) ningú no ha discutit les xifres tret d’alguns reductes del friquisme mediàtic espanyolista més recalcitrant que on hi havia gegants acompanyant la cadena humana hi van voler veure ninots de cartró degudament disposats pels organitzadors de la Via Catalana per omplir inexistents trams orfes de persones de carn i ossos. La resta, certament, eren gegants, no molins, gegants joiosos.

Tant és així que tot un ministre d’Exteriors del Regne d’Espanya, el senyor José Manuel García-Margallo -en un gest de lucidesa i sentit comú dels quals no en va sobrada la dirigència política espanyola-, ha reconegut sense embuts “l’èxit de convocatòria, organització logística i comunicació”. Un èxit amb uns responsables -ni més ni menys que 30.000 voluntaris que des de fa mesos s’han dedicat en cos i ànima a garantir que tot sortís bé- que ja pensen com ampliar-lo l’any que ve, tant si es convoca finalment la consulta sobiranista com si no. N’estan avisats els que s’entossudeixen a veure manifestants de cartró on només hi havia gegants de festa major acompanyant la multitud i no al revés, com sol succeir a les festes populars.

Aquesta vegada no servirà negar l’evidència perquè -com ja es va veure en el cas de la crisi amb Zapatero- fer-ho no porta gaire lluny per no dir enlloc. Tot gran èxit sol tenir el seu revers en un gran fracàs. En la Diada del 2013 han fracassat principalment els que no van voler veure-hi més que manifestants de cartró i els que van jugar durant un any a esperar que baixés el suflé a cop de menyspreu, impugnacions als tribunals, insults, amenaces i joc brut polític i mediàtic. Aquesta ha estat fins ara l’alternativa oferta pel Govern d’Espanya a la reivindicació sobiranista catalana el fracàs de la qual reconeix implícitament el president Rajoy en obrir-se ara al “diàleg sense data de caducitat” amb el president Mas. Veurem. I encara no fa una setmana i Pérez de los Cobos, magistrat d’inequívoca trajectòria ultradretana i anticatalana, ha estat revalidat com a president del mateix tribunal on va començar tot això, el Tribunal Constitucional,  el dia que alguns, amb el cop a l’Estatut, van trencar el tabú d’ignorar la voluntad democràtica dels catalans constitucionalment expressada. Veurem.

SENSE VIA NO HI HA VIES

La Cadena Bàltica en una  carretera d'Estònia, 23 d'agost del 1989

ARTUR MAS Mas no s'ha abaixat els pantalons sobre la consulta, com trona el sector més intransigent de l'independentisme i una part del que aviat farà deu anys el va enviar a l'oposició per fer el primer dels dos tripartits. Tampoc crec que les coses estiguin com estaven l'endemà de les eleccions forçades per la Diada històrica del 2012, en què CiU va perdre 12 diputats a benefici de l'ERC de Junqueras perquè Mas va cometre l'error d'aplicar el principi que en una democràcia manen les urnes però s'ha d'escoltar el carrer.

No és només que Mas hagi tornat a agafar el timó, que també. És que l'ha recuperat -m'ho diu la intuïció i la relectura del que diu el president, no del que li fan dir- perquè, ara sí que sí, comença a haver-hi aigua a la piscina. Pot ser que la consulta es faci i, possiblement, "acordada o tolerada" pel Govern de Rajoy. En el primer cas, per la via d'un pacte que convertiria el resultat en vinculant -aquesta és la clau de la discussió- i, en el segon, per la renúncia de l'Executiu central a recórrer al Constitucional la llei catalana de Consultes que aprovarà el Parlament. En el primer cas, seguint la via escocesa, Madrid guanyaria respectabilitat a la UE i la comunitat internacional -un actiu que no li sobra, com ha evidenciat el fiasco olímpic- i podria aspirar a desactivar l'argument més dur de l'independentisme: que Espanya no és una autèntica democràcia. I, fins i tot, a guanyar la consulta. En el segon cas, no tindria perquè reconèixer necessàriament cap efecte jurídic o polític d'una consulta no referendària que permetria a canvi d'un encaix de la reivindicació catalana en una nova Constitució.

La tercera via -no desitjada per Mas, ni tampoc per Junqueras- són unes eleccions plebiscitàries, el 2016 o abans, fàcilment impugnables per l'Estat (prevaricaria, si no ho fes) i difícilment acceptables no ja pel PP o C's, per motius obvis, sinó pel PSC i ICV, partits no independentistes però tampoc hostils al dret a decidir i, per això, imprescindibles per reforçar la legitimitat del procés. Això explica la virulència dels atacs a la seva premsa amiga, que els acusa de caure en les "trampes" del sobiranisme.

I, mentrestant, la Via Catalana torna a evidenciar que tot plegat no és cap suflé ni té pinta de desinflar-se. Potser perquè l'única cosa meridianament clara, hores d'ara, és que sense Via no hi haurà vies de cap mena.

David González
La Vanguardia 10/09/2013