![]() |
RAYMOND ROIG / GETTY IMAGES / THE WALL STREET JOURNAL "L'acte de desobediència, com a acte de llibertat, és el començament de la raó" (E.FROMM) |
QUADERN DE PENSAMENTS I/O COMUNICACIONS DIVERSES. Fundat el 2011
dilluns, 23 de desembre del 2013
BON NADAL i MILLOR ANY 2014
dijous, 19 de desembre del 2013
La culpa va ser de Descartes
Per: David González.
La Vanguardia 17/12/2013
RENÉ DESCARTES va inaugurar la reflexió sobre
la modernitat i l'estatut de l'home modern en preguntar-se si un geni maligne
l'estava enganyant sobre la seva pròpia existència. Però si dubto, va inferir,
llavors és que existeixo. En aquest dubte, en aquest profund abisme en què la
ment es va escindir del món com l'astronauta que perd el contacte amb la nau,
va néixer el relat del subjecte modern, el subjecte lliure, autònom, capità de
si mateix, que deia Mandela. Però alhora va emergir la idea que la
provisionalitat és l'única certesa objectiva a què agafar-nos enmig del
naufragi.
Se'ns dirà que tots els temps han estat
incerts; que les persones han viscut sempre en l'espera que, efectivament, demà
torni a sortir el sol; que les religions, la filosofia, les ideologies, fins i
tot la ciència, són mers relats la funció dels quals no és cap altra que
atenuar els efectes d'aquesta terrible consciència de la finitud, aquesta
ferida que, com ens va ensenyar Baruch Spinoza, és el que feliçment i
dolorosament ens fa humans.
Però en la modernitat, caigudes les veritats
absolutes i els succedanis a un ritme cada vegada més accelerat, la incertesa
s'erigeix com a únic fonament de la realitat. No et vaig fer així i per sempre,
sembla repetir-nos des d'allà dalt un Déu que ja no és el del renaixentista
Pico della Mirandola -no et vaig fer ni àngel ni dimoni, et vaig fer perquè
fossis el teu propi motlle-; és un Déu que també s'ha fet cada vegada més
precari, i líquid, com diria Bauman.
![]() |
A. SCHMUCKI, "TENTATIVE", 2012 |
Etiquetes de comentaris:
ART,
Bauman,
Descartes,
Hume,
Mandela,
PENSAMENT,
Pico della Mirandola,
PODER,
QUI SOM,
Schmucki,
Spinoza
dimecres, 11 de desembre del 2013
Qui va ser el Che Guevara?
Per: David González
La Vanguardia, 11/12/2013
La Vanguardia, 11/12/2013
Discurs del Che a l'ONU, 1964
Qui va ser el Che Guevara? La pregunta se la
van plantejar quatre noies l'altre dia en un Rodalies, la qual cosa em va
alegrar el viatge. No per cap nostàlgia ni per la figura d'Ernesto Guevara en
si, sinó perquè aquest preguntar-se per alguna cosa inútil per a l'informe Pisa
o per a la llei Wert em va fer pensar que encara hi som a temps.
-Un revolucionari: pim-pam-pum, bum, ja
sabeu...
-Contra el comunisme?
-Però, d'on era?
-De l'Argentina.
-No, de Bolívia.
-Jo crec que de Colòmbia.
-Bé, d'Amèrica Llatina.
-Però quina revolució?
-A veure -una de les noies recorre al Google
pel mòbil.
-Era de l'Argentina, revolucionari a Cuba...
-Esclar, Che, Che
boludo, argentí, pim-pam-pum, bum...
El psicòleg Jerome Bruner va escriure a Actes
de significat. Més enllà de la revolució cognitiva (1990) que hi ha una cosa
que mai no podrà fer la millor computadora: proveir de sentit el que ens
envolta. Això és el que ens fa humans molt més enllà de la capacitat de fer
servir una eina, cosa que també saben fer els ximpanzés i ja no diguem els
bonobos. És impossible saber qui va ser el Che sense acostar-se al context en
què va emergir com a icona popular i què va significar i significa per a moltes
persones. Però aquest camí -aquest assolir les raons de l'altre- no el mostren
les matemàtiques, les ciències útils o el llenguatge pur i dur, àmbits de saber
importantíssims però incapaços de donar-nos totes les respostes. Sabem com
caçar un Bin Laden sense moure'ns del despatx oval global, però encara
desconeixem per què de tant en tant surt un Bin Laden.
De tot això, Pisa
passa de llarg, i la llei Wert, com una piconadora. A la Lomce , gairebé tot el que
ens fa humans es relega a les golfes de les gerres xineses: l'art i la música
(o com fer-se entendre per tothom arreu), la filosofia (o com atrevir-se a
pensar), l'ètica (o com saber viure i morir amb els altres) i les tecnologies
(o com canviar una bombeta). Les dades de Pisa (matemàtiques, ciències,
lectura) són demolidores, però em temo que només amb xifres i lletres no
entendrem per què els nens xinesos fins i tot parlen i compten en xinès.
dimecres, 4 de desembre del 2013
Amb pany i forrellat
Per: David González, La Vanguardia , 3/12/2013
SÓC DELS QUE tenien deu anys quan es va votar la Constitució , així que
no vaig poder fer el gest, però això només suposa, a la pràctica, que en porto
35 vivint-la. Ja sé que aquí molts escriurien "patint-la", però,
convidats o no, estem d'aniversari. Recordo les tapes color terrós clar de
l'exemplar que van enviar a les cases quan el referèndum; el vaig guardar
perquè, curiosament, si el llegies per darrere ho podies fer en català. La qual
cosa em va portar a pensar que Catalunya era important perquè aquell document
tant important també estava escrit en aquella llengua que alguns fills dels de
dins i alguns dels de fora -fills d'immigrants espanyols a Catalunya, vull dir-
ja aleshores apreníem amb alguns mestres audaços en algunes escoles agosarades.
(A casa meva, extremenys, eren de Felipe, però a Suárez no el veien malament.
Fins i tot Joan Carles tenia el seu lloc. La nit que el seu avi, Alfons XIII,
va marxar cap a Cartagena, el meu estava de guàrdia. Com que era corpulent i
feia 1,80, a l'avi Antonio li va tocar fer la mili a la Guàrdia Reial i
estava allà, a la Plaza
de Oriente, protegint el Palau Reial quan es va proclamar la Segona República. )
Enguany, l'aniversari constitucional mira cap a Catalunya. Més ben
dit, cap a l'"órdago independentista del Gobierno catalán",
concretava ahir un diari seriós de Madrid. No hi cap article a la Constitució del 1978
que prohibeixi als catalans o als murcians manifestar-se sobre quina mena de
vincle volen amb la resta de ciutadans de l'Estat amb els que comparteixen
legalment la condició d'espanyols. És a dir, d'expressar democràticament si
pensen que cal deixar el vincle com està, replantejar-lo o prescindir-ne en tot
allò que no sigui estrictament necessari. El valor jurídic-polític que després
es doni al que manifestin -si és que al final ho poden manifestar- dependrà
dels intèrprets. No són els catalans els que tenen un problema amb una
Constitució que al seu dia van decidir fer-se seva molt majoritàriament,
bastant més que els bascos però també que els madrilenys, per exemple. El
problema el tenen els altres: els que mai han cregut en la Constitució com a
solució consensual, com a construcció dinàmica, com a camí a transitar, sinó
com a garantia que tot quedava tancat amb pany i forrellat. Sobren jutges i
falten intèrprets.
Etiquetes de comentaris:
Alfons XIII,
CATALUNYA-ESPANYA,
Felipe,
Joan Carles,
PODER
dimarts, 3 de desembre del 2013
APUNTS (76)
EUROSTAT
L'ATUR A EUROPA EN EL CINQUÈ ANY DE LA CRISI (2008-2013)
“Así como el mandamiento de ‘no matar’ pone
un límite claro para asegurar el valor de la vida humana, hoy tenemos que decir
‘no a una economía de la exclusión y la inequidad’. Esa economía mata. No puede
ser que no sea noticia que muere de frío un anciano en situación de calle y que
sí lo sea una caída de dos puntos en la Bolsa. Eso es exclusión. No se puede tolerar más
que se tire comida cuando hay gente que pasa hambre. Eso es inequidad. Hoy todo
entra dentro del juego de la competitividad y de la ley del más fuerte, donde
el poderoso se come al más débil. Como consecuencia de esta situación, grandes
masas de la población se ven excluidas y marginadas: sin trabajo, sin
horizontes, sin salida. Se considera al ser humano en sí mismo como un bien de
consumo, que se puede usar y luego tirar. (…) Hoy en muchas partes se reclama
mayor seguridad. Pero hasta que no se reviertan la exclusión y la inequidad
dentro de una sociedad y entre los distintos pueblos será imposible erradicar
la violencia. Se acusa de la violencia a los pobres y a los pueblos pobres,
pero, sin igualdad de oportunidades, las diversas formas de agresión y de
guerra encontrarán un caldo de cultivo que tarde o temprano provocará su
explosión. (...) Esto no sucede solamente porque la inequidad provoca la
reacción violenta de los excluidos del sistema, sino porque el sistema social y
económico es injusto en su raíz”.
FRANCESC, papa. Evangelii gaudinum
Etiquetes de comentaris:
competitivitat,
EUROPA,
exclusió,
Francesc,
inequitat,
MAPES,
PODER,
seguretat,
violència
dimecres, 27 de novembre del 2013
APUNTS (75)
Enquesta CEO 3/2013/LA VANGUARDIA |
humanos con mirada filosófica que la facilidad con que unos pocos gobiernan a muchos. Y la docilidad implícita con que los hombres someten sus propios sentimientos y pasiones a los de sus gobernantes. Si indagamos cómo se produce este milagro, descubriremos que los gobernantes no tienen nada que les sostenga excepto la opinión. El gobierno, pues, se funda sólo en la opinión. Y esta máxima se aplica tanto a los gobiernos más despóticos y militares como a los más libres y populares"
DAVID HUME, Tratado de la naturaleza humana (1739-40)
Etiquetes de comentaris:
Hume,
opinió pública,
PODER
APUNTS (74)
![]() |
SURF CLASSICS
|
SÈRIE ARTEFACTES: SURF SUBMARÍ
( o per què la tecnologia no té perquè allunyar-nos/escindir-nos/alienar-nos/estranyar-nos del 'no-tecnològic' )
dimecres, 20 de novembre del 2013
Els últims del PSC / Los últimos del PSC
Què se n'ha fet
d’aquell PSC que sempre havia dit que Catalunya seria el que els catalans
volguessin que fos? O potser aquest partit no era el PSC?
“(…) ens reafirmen en
el criteri de votar contràriament a qualsevol proposta o iniciativa legislativa
relacionada amb la consulta que no hagi estat prèviament negociada i acordada
amb el govern d’Espanya.” (Resolució del Consell Nacional del PSC 17/11/2013)
HI VA HAVER UN TEMPS en què el PSC es va
reivindicar com el partit més semblant a la societat catalana: complex,
contradictori, somiador, tenaç. Si no ho era, l’autoretrat s’hi acostava molt.
Sens dubte, al PSC hi tenien cabuda la mantilla i la barretina, el piano de
Narcís Serra i fins i tot el crit de La Banda Trapera del
Río, passant per Freddie Mercury i la Caballé. Barcelona ,
els Jocs, Maragall i Samaranch. Amics per sempre: el socialisme de Sant
Gervasi, els de l’Hospi i els del Baix, el foc de camp i la Feria de Abril de Santa
Coloma de Gramenet. Però tot va començar a anar-se’n en orris en temps del
tripartit, quan la Juani
va ensenyar el tanga i la
Meritxell es va fer nòvia d’un de la CUP. Tot i que el pitjor
encara havia d’arribar.
“Te queremos, José Luis, pero aún queremos
más a Catalunya” (el president José Montilla al president José Luis Rodríguez
Zapatero a la Pineda
de Gavà, el 20/IV/2009).
Aquest 3 de novembre deia una enquesta d’un
diari de Madrid molt llegit al PSC que el 34% dels votants del partit
consideren que Catalunya té tot el dret a decidir (fins i tot) unilateralment
si continua formant part d’Espanya. La qual cosa dóna peu a plantejar-se la
pregunta següent: de debò el 83,5% dels electors i els militants del PSC, com
el 83,5% del seu consell nacional, estan en contra que el Parlament sol·liciti
a l’Estat la competència per convocar la consulta per l’article 150.2 de la Constitució ? Per
acabar-ho d’adobar, el que demana el 65% restant a l’enquesta és justament el
que demanarà la Cambra
catalana el proper 4 de desembre: que el dret de Catalunya a decidir si
continua formant part d’Espanya s’exerciti amb el seu permís. Per fer-ho no hi
ha cap més camí que sol·licitar la conformitat per les vies legalment
establertes, per descomptat.
Ergo si el que diu el PSC és que cal demanar
permís fins i tot per demanar permís, com estableix la resolució del consell
nacional, fóra millor estalviar-se el tràmit, el Parlament, i ja de passada el
mateix PSC. Que és el que sembla que han decidit Navarro i Balmón contra els
últims de les Filipines però de conformitat amb el que s’ha acordat allà on
sempre s’acorda el que convé o no convé al PSC.
“Diuen que millor ser pocs i ben avinguts que
molts i barallats”, em comentava fa pocs dies una exdiputada socialista al
Parlament que mai va ser crítica ni molt menys sobiranista.
Molts han celebrat en la dreta, el centre i
l’esquerra la “rectificació” del PSC. Diuen que la “rectificació” debilita el
front sobiranista liderat per Artur Mas i que el PSC surt enfortit del cop de
Navarro-Balmón. De veritat que calia sacrificar el principi –l’autonomia
política del Parlament de Catalunya per plantejar el que democràticament
decideixi- per garantir-se la unanimitat interna -esclafant la minoria crítica-
i posar així el rellotge en hora amb el de Ferraz? Què se n’ha fet
d’aquell PSC que sempre havia dit que Catalunya seria el que els catalans
volguessin que fos? No és aquest el partit que en els seus documents
fundacionals proclamava el “dret a l’autodeterminació de les nacionalitats i pobles de l’Estat espanyol”? O potser el partit que deia això no era el PSC?
I mentrestant, la Juani es va fer de Ciutadans
(“yo soy muy catalana”) i la
Meritxell , dels Catarres.
David González. La Vanguardia 19/11/2013
(Versió revisada i ampliada)
¿Qué fue de aquel PSC que siempre había dicho
que Catalunya sería lo que los catalanes quisiesen que fuera? ¿O quizás ese
partido no era el PSC?
“(…) ens reafirmen en el criteri de votar
contràriament a qualsevol proposta o iniciativa legislativa relacionada amb la
consulta que no hagi estat prèviament negociada i acordada amb el govern
d’Espanya.” (Resolución del Consell Nacional del PSC 17/11/2013)
HUBO UN TIEMPO en que el PSC se reivindicó
como el partido más parecido a la sociedad catalana: complejo, contradictorio,
soñador, tenaz. Si no lo era, el autorretrato se acercaba muy mucho. Desde
luego, ahí cabían la mantilla y la barretina, pero también el piano de Narcís
Serra y el grito de La
Banda Trapera del Río, pasando por Freddie Mercury y la Caballé. Barcelona ,
los Juegos, Maragall y Samaranch. Amigos para siempre: el socialismo de Sant
Gervasi, los del Hospi y los del Baix, el foc de camp y la Feria de Abril de Santa
Coloma. Pero todo empezó a irse al carajo en tiempos del tripartito, cuando la Juani enseñó el tanga y la Meritxell se echó novio
en la CUP. Aunque
lo peor estaba por venir.
“Te queremos, José Luis, pero aún queremos
más a Catalunya” (José Montilla a José Luis Rodríguez Zapatero, Pineda de Gavà,
20/IV/2009).
El 3 de noviembre decía una encuesta de un
periódico de Madrid muy leído en el PSC que el 34% de los votantes del partido
consideran que Catalunya tiene todo el derecho a decidir (incluso)
unilateralmente si sigue formando parte de España. Lo cual da pie a plantearse
la siguiente pregunta: ¿de verdad el 83,5% de los electores y los militantes
del PSC, como el 83,5% de su consell nacional, están en contra de que el
Parlament solicite al Gobierno de España la competencia para convocar la
consulta por la vía del artículo 150.2 de la Constitución ? Porque
para más inri, lo que pide el 65% restante en dicha encuesta es justamente lo
que va a pedir el Parlament el 4 de diciembre próximo: que el derecho de
Catalunya a decidir si sigue formando parte de España se ejercite con el
permiso de esta. Para lo cual no hay más camino que solicitar esa conformidad
dentro de los cauces legalmente establecidos, por supuesto.
Ergo si lo que dice el PSC es que hay que
pedir permiso hasta para pedir permiso, como establece la resolución aprobada
en su consell nacional, mejor ahorrarse el trámite, el Parlament, y ya de paso
al propio PSC. Que es lo que parecen haber decidido Navarro y Balmón contra los
últimos de Filipinas pero de conformidad con lo así dispuesto allí donde al
final siempre se acaba disponiendo lo que conviene o no conviene al PSC.
“Dicen que mejor ser pocos y bien avenidos
que muchos y peleados”, me comentaba hace pocos días una exdiputada socialista
en el Parlament que nunca fue crítica ni mucho menos soberanista.
Muchos han celebrado en la derecha, el centro
y la izquierda la “rectificación” del PSC. Dicen que esa “rectificación”
debilita el frente soberanista que encabeza Artur Mas y que el PSC sale
fortalecido del golpe de Navarro-Balmón. ¿De verdad que hacía falta sacrificar
el principio –la autonomia política del Parlament de Catalunya para plantear
plantear lo que democráticamente decida- para garantizarse la unanimidad
interna –aplastando a la minoría crítica- y así poner el reloj en hora con el
de Ferraz? ¿Qué fue de aquel PSC que siempre había dicho que Catalunya sería lo
que los catalanes quisiesen que fuera? ¿No es este el partido que en sus
documentos fundacionales proclamaba el “derecho a la autodeterminación de las nacionalidades y pueblos del Estado español”?¿O quizás ese partido no era el
PSC?
Y mientras tanto, la Juani se hizo de Ciutadans
(“yo soy muy catalana”), y la
Meritxell , de los Catarres.
David González. La Vanguardia 19/11/2013
(Versión revisada y ampliada)
Etiquetes de comentaris:
Balmón,
Banda Trapera del Río,
Caballé,
CATALUNYA-ESPANYA,
Freddie Mercury,
Maragall,
Montilla,
Navarro,
PODER,
PSC,
Samaranch,
Serra,
Zapatero
dimecres, 13 de novembre del 2013
EL SÍ O SÍ I EL NO I NO
Els mateixos que volien una ERC de govern el
2003 i el 2006 diuen ara que no convé mullar-se perquè a ERC li pot anar molt
bé amb el sí o sí però encara millor amb el no i no.
TEMPUS fugit. Encara que sembli mentida,
aviat farà una dècada d’aquell pacte del Tinell que va voler ser un punt i
seguit del pujolisme passat per l’esquerra i que set anys i dos tripartits
després -primer amb Maragall i després amb Montilla- es va ensorrar amb
estrèpit, rostit amb el seu suc i arrossegat per la crisi i el fiasco de
l’Estatut. L’acord es va començar a gestar avançats els noranta, a les portes
de l’última legislatura de Pujol, i implicava traslladar una vegada per sempre
al Govern de la
Generalitat l’hegemonia social i cultural de l’esquerra,
condemnada a topar durant anys i panys amb l’anomalia pujoliana, incorporant
ERC a la causa comuna. Així es van aliar metalls tan diversos com el PSC de les
dues ànimes -la maragallista i l’altra-, l’ERC musculada per la primera onada
d’independentisme pragmàtic alliberat pel i del paradigma pujolista i els hereus
del PSUC, ICV, històricament proclius a la convergència estratègica de les
classes mitjanes-altes i proletàries (al cap i a la fi, fins i tot el comunisme
és el “terme mitjà” i el “radical” és l’altra cosa, és a dir, el capitalisme,
com va dir Bertolt Brecht).
Traslladat a la realitat real, tot plegat va desembocar en un fracàs majúscul, del qual, en teoria, es va fer creu i ratlla el 2010. Però els corrents de fons, allò que l’historiador F. Braudel va definir com la longue durée, són tossuts. Avui es pot veure en aquells tripartits l’avançada de la nova Catalunya política: fragmentació (més i més partits petits), horitzontalitat (absència d’hegemonies clares), volatilitat (sensació d’incertesa permanent) i lideratges compartits com a succedani de la impotència dels partits centrals per reeditar o donar continuïtat a l’era dels líders catch-all. D’aquí la propensió de gairebé tots els que han vingut després a jugar-s’ho tot a un nou començament. Però no. El 2003, els catalans volien un canvi però van negar a Maragall una majoria clara i van posar l’ERC de Carod com a garant del pas endavant nacional (nou Estatut); fa un any, van repetir la jugada amb Mas, que es va oferir per arribar a Ítaca i li van endossar de copilot Junqueras, cap de l’ERC redimida (consulta i independència sí o sí). Ara bé: qualsevol semblança amb el passat és mera casualitat. Els mateixos que volien una ERC de govern el 2003 i el 2006 diuen ara que no convé mullar-se, que no cal tornar al Govern, fins i tot amb pregunta i data de la consulta abans de Nadal, perquè a ERC li pot anar molt bé amb el sí o sí però encara millor amb el no i no.
Traslladat a la realitat real, tot plegat va desembocar en un fracàs majúscul, del qual, en teoria, es va fer creu i ratlla el 2010. Però els corrents de fons, allò que l’historiador F. Braudel va definir com la longue durée, són tossuts. Avui es pot veure en aquells tripartits l’avançada de la nova Catalunya política: fragmentació (més i més partits petits), horitzontalitat (absència d’hegemonies clares), volatilitat (sensació d’incertesa permanent) i lideratges compartits com a succedani de la impotència dels partits centrals per reeditar o donar continuïtat a l’era dels líders catch-all. D’aquí la propensió de gairebé tots els que han vingut després a jugar-s’ho tot a un nou començament. Però no. El 2003, els catalans volien un canvi però van negar a Maragall una majoria clara i van posar l’ERC de Carod com a garant del pas endavant nacional (nou Estatut); fa un any, van repetir la jugada amb Mas, que es va oferir per arribar a Ítaca i li van endossar de copilot Junqueras, cap de l’ERC redimida (consulta i independència sí o sí). Ara bé: qualsevol semblança amb el passat és mera casualitat. Els mateixos que volien una ERC de govern el 2003 i el 2006 diuen ara que no convé mullar-se, que no cal tornar al Govern, fins i tot amb pregunta i data de la consulta abans de Nadal, perquè a ERC li pot anar molt bé amb el sí o sí però encara millor amb el no i no.
David González. La Vanguardia, 11/11/2013 (versió ampliada)
Etiquetes de comentaris:
Braudel,
Brecht,
Carod,
Catalunya-Espanya ERC,
ICV,
JUNQUERAS,
Maragall,
MAS,
Montilla,
PODER,
PSC
dijous, 7 de novembre del 2013
APUNTS (74)
![]() |
"Jerusalem" / DAVID DREBEN |
“El Rubicón de la evolución humana se cruzó cuando la cultura se convirtió en el factor principal a la hora de conformar las mentes de quienes vivían bajo su férula. Como producto de la historia más que de la naturaleza, la cultura se había convertido en el mundo al que teníamos que adaptarnos y en el juego de herramientas que nos permitía hacerlo. Una vez cruzada la línea divisoria, ya no podía hablarse de una mente «natural» que se limitaba a adquirir el lenguaje como un accesorio. Ni podía hablarse de la cultura como afinadora o moduladora de las necesidades biológicas.”
J. BRUNER (1991) Actos de significado
Rosa i Susana
Per: David González
La Vanguardia 4/13/2013

Rosa i Susana, tan diferents i tan properes, s'entenen. Totes dues comparteixen idèntica obsessió: Espanya -i Andalusia i la humanitat, com diu l'himne- i el mateix boc, expiatori i, per més senyes, català. "Som la garantia contra el xantatge (nacionalista)", clama Díez; "Dret a decidir la independència? Això no ho diu en cap Constitució del món", rebla Díaz. Rosa, barrinaire eixerida -pizpireta li deia Arzalluz quan era la consellera del Ven y cuéntalo d'Ardanza- va fer tremolar el PSOE en ple al Congrés dels Diputats amb una moció trampa contra el dret a decidir (dels catalans). I Susana, des del palau sevillà, va encendre la metxa amb Guerra i Chaves com a cap de pont. Reverdeix el lobby andalús que mai no es va marcir. El PSOE -amb el PP- va donar el sí a Rosa amb permís de Susana i, de retruc, es va emancipar del PSC, que es va quedar en l'abstenció i sense Rubalcaba. Avís de Susana i glòria per a Rosa. Maquiavel escriuria avui Les princeses. Espanya -i Andalusia, per descomptat-, l'única cosa que importa. S'entenen, Rosa i Susana i les entenen. Elles són el que ve ara i volen fer un reset general. Ull amb la síntesi. Navarro, tapa't; Rivera, alerta.
Etiquetes de comentaris:
CATALUNYA-ESPANYA,
Chaves,
Guerra,
Maquiavel,
PSOE,
Rosa Díez,
Susana Díaz,
UPyD
dijous, 24 d’octubre del 2013
APUNTS (73)
![]() |
'TERRASSA DEL CAFÈ DE NIT' / VAN GOGH (1888) |
"Dos cosas llenan el ánimo de admiración y respeto, siempre nuevos
y crecientes cuanto más reiterada y persistentemente se ocupa de
ellas la reflexión: el cielo estrellado que está sobre mí y la ley moral
que hay en mí.
Son cosas ambas que no debo buscar fuera de mi círculo visual y
limitarme a conjeturarlas como si estuvieran envueltas en tinieblas o se
hallaran en lo trascendente; las veo ante mí y las enlazo directamente con la
conciencia de mi existencia. La primera arranca del sitio que yo ocupo en el
mundo sensible externo, y ensancha el enlace en que yo estoy hacia lo
inmensamente grande con mundos y más mundos y sistemas de sistemas, y además su
principio y duración hacia los tiempos ilimitados de su movimiento periódico.
La segunda arranca de mi yo invisible, de mi personalidad y me expone
en un mundo que tiene verdadera infinidad, pero sólo es captable por el entendimiento, y con el cual (y, en consecuencia, al mismo tiempo
también con todos los demás mundos visibles) me reconozco enlazado no de
modo puramente contingente como aquél, sino universal y necesario.
La
primera visión de una innumerable multitud de mundo aniquila, por así
decir, mi importancia como siendo criatura animal que debe devolver al
planeta (sólo un punto en el universo) la materia de donde salió después de
haber estado provisto por breve tiempo de energía vital (no se sabe cómo).
La segunda, en cambio, eleva mi valor como inteligencia infinitamente, en virtud de mi personalidad, en la cual la ley moral me revela una vida independiente de la animalidad y aun de todo el mundo sensible, por lo menos en la medida en que pueda inferirse de la destinación finalista de mi existencia en virtud de esta ley, destinación que no está limitada a las condiciones y límites de esta vida".
La segunda, en cambio, eleva mi valor como inteligencia infinitamente, en virtud de mi personalidad, en la cual la ley moral me revela una vida independiente de la animalidad y aun de todo el mundo sensible, por lo menos en la medida en que pueda inferirse de la destinación finalista de mi existencia en virtud de esta ley, destinación que no está limitada a las condiciones y límites de esta vida".
IMMANUEL KANT Crítica de la raó pura
Referències:
F. REQUEJO: 'Kant avui: cosmos, evolució, cervell'
http://registrousuarios.lavanguardia.com/premium/54392395632/index.html
Referències:
F. REQUEJO: 'Kant avui: cosmos, evolució, cervell'
http://registrousuarios.lavanguardia.com/premium/54392395632/index.html
dimecres, 23 d’octubre del 2013
DE FOMENT A PEDRALBES
L'ALTRE DIA, un conseller en viatge oficial cap a les Terres de
l'Ebre va haver de parar a l'autopista per comprar una ampolla d'aigua. Res de
l'altre món si no fos perquè el conductor li havia fet saber que l'ampolleta
havia estat eliminada en els viatges oficials a causa de les retallades.
Catalunya, o sigui, els seus ciutadans i les seves empreses, han estat
menystinguts en els pressupostos de Montoro-Olivares alhora que se'ls exigeixen
nous sacrificis; la llei Wert ha seguit endavant amb el setge a la llengua i
l'escola catalana impasible el ademán, i el Ministeri d'Exteriors ha vetat el
president de la Generalitat en una cimera mediterrània a Barcelona com a resposta a la plantada de Mas
a la vicepresidenta Santamaría a la seu de Foment. Inquietant, com allò de
l'ampolleta del conseller. En altres circumstàncies, el Govern espanyol -encara
que res no l'obligui- hauria permès al president de la Generalitat saludar
els assistents al fòrum. I no és el primer cop que s'han produït topades
protocol.làries d'aquesta mena. Però en aquells temps, cap president de la Generalitat plantejava
el que planteja ara Mas.
![]() |
"LA RENDICIÓ DE BREDA" o "LES LLANCES" / VELÁZQUEZ |
Guerra de nervis? Potser sí. Però si la política és la guerra
continuada per altres mitjans, que va dir Foucault invertint la famosa
sentència de Von Clausewitz, el sobiranisme també s'haurà d'acostumar a la idea
que l'Estat està disposat a fer el que sigui i davant de qui sigui per guanyar
el plet d'una vegada i per sempre i si pot ser per 10 a 0.
Etiquetes de comentaris:
ART,
CATALUNYA-ESPANYA,
Foucault,
MAS,
Montoro,
PODER,
RAJOY,
Velázquez,
Von Clausewitz,
Wert,
Zapatero
dijous, 17 d’octubre del 2013
APUNTS (72)
C.
GEERTZ. La interpretación
de las culturas
dimecres, 16 d’octubre del 2013
EL GRAN SILENCIADOR
Si la “demostració de força espanyolista” del 12-O pretenia
debilitar el bloc proconsulta sumant la tercera via, Unió i el PSC, caldrà
concloure que la dita "majoria silenciosa" o no és majoria, o calla
perquè vol –no perquè ningú l’obligui- o no coincideix exactament amb la que
pinten Camacho i Rivera.
El PP i C's van aconseguir dissabte, dia de la festa nacional
espanyola del 12 d'Octubre, omplir la plaça Catalunya de Barcelona amb una
concentració a favor de la unitat d'Espanya i en contra del procés sobiranista.
Només cal donar un cop d'ull a les imatges de la manifestació de l'Onze de
Setembre del 2012 per l'Estat propi en el mateix escenari, o la mobilització de
la Via Catalana
per la Independència
de fa un mes, per concloure que, sense que calgui parlar de fracàs rotund, la
concentració espanyolista va tenir un seguiment més aviat modest. Si es
comparen les xifres ofertes el 2012 per la Delegació del Govern central a Catalunya, 600.000
assistents a la manifestació sobiranista, i el recompte de l'acte pro-statu quo
de dissabte passat ofert per la mateixa font, una mica més de 100.000
participants, és obvi que els números canten òpera.
El nombre d'assistents a l'acte del 12-O, presidit per l’eslogan
Som Catalunya, Soos España, es pot considerar més que discret d'acord amb els
resultats obtinguts pel PP i C's en les eleccions al Parlament del 2012. Va ser
un resultat notable: 746.000 vots i 28 diputats en conjunt i 250.000 vots i 7
diputats més que als anteriors comicis, fet que, en teoria, proporciona prou
massa crítica perquè dissabte s'hagués omplert també el passeig de Gràcia. I si
es consider que l'acte polític del dia de la Hispanitat tenia com a
aliats indirectes el calendari -festa a tot Espanya-, el Govern i les
institucions de l'Estat, que, per motius obvis i com passa en qualsevol país
del món tenen un paper protagonista en la jornada patriòtica per excel.lència,
així com els mitjans públics i privats de comunicació, que també per motius
obvis despleguen un ampli seguiment informatiu del dia, haurem de revisar el
primer diagnòstic que fèiem. És cert, els assistents van ser més que en un acte
semblant convocat l’any passat, però d’aquí a parlar de manifestació
“històrica” pel nivell de participació assolit hi ha un abisme.
Ara bé, si el que pretenia la presumpta “demostració de força
espanyolista” era debilitar el bloc proconsulta sumant-hi la tercera via,
representada oficialment per Unió i el PSC, caldrà refer del tot el balanç i
concloure que la dita "majoria silenciosa" o no és tal, o si ho és
calla perquè vol –no perquè ningú l’obligui- o bé no és com la pinten Camacho i
Rivera. Potser caldrà explicar algun dia que molts ciutadans de Catalunya no
s'identifiquen amb la sortida independentista però, per descomptat, fa molt temps
que van perdre la fe en el que alguns entenen per Espanya si és que alguna
vegada n'hi van tenir, de fe en Espanya. Aquesta és una altra perspectiva de la
"conllevancia" orteguiana a la qual poques vegades s'al·ludeix. Tot
plegat hauria de preocupar sobretot el PP, partit governant a l'Estat i
coconvocant del 12-O català better together (en esto Rajoy sí que segueix
Cameron) i gran silenciador de l'única veu que al final val en tota democràcia:
la de les urnes.
Etiquetes de comentaris:
12-O,
Albert Rivera,
C'S,
Cameron,
CATALUNYA-ESPANYA,
PODER,
PP,
RAJOY,
Sánchez-Camacho
dimecres, 9 d’octubre del 2013
CATALUNYA ESOTÈRICA
QUE LA VERITAT
ÉS ALLÀ FORA era la divisa dels empiristes del XVIII i els conductistes del XX
(la ment és una taula rasa i una caixa negra) i també de la sèrie Expediente X,
en aquest cas entenent per l'"allà fora" la vasta extensió de l'espai
sideral, hàbitat d'espècies extraterrestres diverses que in illo témpore van ser
la causa motor de l'humà i que en el present controlaven les anades i vingudes
de l'agent Mulder i la seva no-nòvia i també agent Dana Scully des de molt endins
dels seus cervells. No es preocupin: l'articulista no s'ha fumat res fora de
l'habitual ni acusa algun mal viatge recent, però si se li demana que descrigui
el moment polític català només se li ocorre que la veritat (deu) ser allà fora i que molts continuen (o fan com que continuen) sense
assabentar-se'n. Encara que, sens dubte, aquesta veritat és tan complexa que
caldrà posar en joc les facultats paranormals més ignotes per aproximar-s'hi.
És Catalunya un expedient X l'anàlisi del qual demana a crits
convocar les ments més lúcides de la ciència política, la sociologia,
l'antropologia o la psicologia cognitiva. Repassin l'enquesta de Feedback
publicada per aquest diari. Ho escriuré una mica destemperadament, perquè se
m'entengui: Catalunya té l'únic govern del món mundial que celebra públicament els
avenços del seu immediat competidor en les enquestes electorals. Un progrés
acceleradament sostingut que portaria l'ERC de Junqueras a materialitzar el
sorpasso sobre CiU per dirigir per justícia històrica una (per venir) Catalunya
independent. Aquest és el preu i la veritat oculta després de les lectures
complaents en clau de dinàmica de blocs (el sobiranisme es consolida) que la CiU postautonòmica de Mas i
Homs (la de Duran és una altra CiU) sembla estar disposada a pagar "pel bé
del procés", és a dir, per situar Catalunya a la graella de sortida de la
sobirania. La graella. Perquè la cursa és una altra cosa, com molt bé sap Junqueras,
que l'últim que desitja és guanyar per la mínima (36-37 diputats i unes dècimes
de vot més contra 36-37 diputats de CiU i unes dècimes menys, segons l’última
enquesta de La Vanguardia ) unes
eleccions que seran autonòmiques sí o sí a una CiU en trànsit de navarrització també
accelerada. És sabut que la veritat està en els números (Pitàgores dixit) i que
alguns tenen maneres de quadrar-los certament esotèriques.
Etiquetes de comentaris:
CATALUNYA-ESPANYA,
conductisme,
DURAN,
empirisme,
Homs,
JUNQUERAS,
MAS,
Mulder & Scully,
PODER
dimecres, 2 d’octubre del 2013
APUNTS (71)
MANIFEST TECNORREALISTA (1998)
1. Las tecnologías no son
neutrales
"Un gran malentendido de nuestro
tiempo es la idea de que las tecnologías están completamente libres de
intencionalidad y consecuencias. Eso puede ser porque al ser artefactos inanimados
se cree que no pueden crear cierto tipo de conductas. De hecho, las tecnologías
están cargadas de intenciones sociales y políticas, a veces creadas a posta y otras
veces inconscientemente. Cada herramienta proporciona a su usuario una manera específica
de ver el mundo y de interactuar con otras personas. Es importante para todos el
considerar los prejuicios, tendencias e intenciones depositadas en las
distintas tecnologías y encontrar aquellas que reflejen nuestros valores y
aspiraciones.
2. Internet es una revolución,
pero no una utopía
3. Los gobiernos juegan un
papel importante en el mundo electrónico
Contrariamente a lo que muchos
claman, el ciberespacio no es un lugar con leyes separadas de la vida real.
Mientras que los gobiernos deben respetar las reglas que se han creado en la
red y no asfixiar este mundo con regulaciones ineficaces o censura, es de
tontos decir que lo «público» no tiene autoridad sobre lo que un ciudadano o
una empresa fraudulenta puedan hacer en Internet. Como representantes del
pueblo y guardianes de los valores democráticos, los Estados tienen el derecho
y la responsabilidad de ayudar a integrar el ciberespacio en la sociedad.
Los estándares tecnológicos y
los asuntos privados, por ejemplo, son demasiado importantes como para ser
delegados al mercado. Las empresas fabricantes de programas de ordenador tienen
muy poco interés en que perduren los estándares y tecnologías abiertas, que son
esenciales para el funcionamiento de una red interactiva. Los mercados
promueven la innovación, pero esta actividad no repercute obligatoriamente en
el interés público.
4. La información no es
conocimiento
Alrededor nuestro la
información se mueve muy rápido, cada vez es más barata de adquirir y los
beneficios son evidentes. Se dice que la proliferación de tanta información es un
reto que requiere de nuevas formas de disciplina y escepticismo por nuestra
parte. No debemos confundir la emoción de adquirir información o distribuirla
con la tarea, más pesada y ardua, de convertir esa información en conocimiento
y sabiduría. A pesar de lo que ha avanzado la informática, no debemos
utilizarla como un substituto de nuestros niveles de conocimiento, percepción,
razonamiento y juicio.
5. Preparar los colegios para
la tecnología no es su salvación
Los problemas de los colegios
públicos americanos (presupuestos disparatados, fama social, masificación de
las aulas, infraestructura decadente, falta de normas básicas) no tienen nada
que ver con la tecnología. Consecuentemente, ningún tipo de tecnología llevarà a
éstos a la revolución educativa profetizada por Bill Clinton y otros. El arte
de ensenyar no se puede sustituir por ordenadores, Internet o la educación a
distancia. Estas herramientas pueden, por supuesto, alimentar una experiencia
educacional de alta calidad, pero confiar en ellas como la panacea podría ser
un fallo bastante costoso.
6. La información quiere ser
protegida
Es cierto que Internet y otros
inventos recientes están cuestionando nuestras leyes de copyright y las
defensas para proteger la propiedad intelectual. La respuesta no pasa por desechar
los actuales estatutos y normas. En vez de eso, debemos actualizar viejas leyes
e interpretaciones para que la información reciba la misma protección que en
los medios
de comunicación tradicionales.
El objetivo es el mismo: dar a los autores el suficiente control sobre su
trabajo para que tengan un incentivo para crear y que se mantenga el derecho
del público de hacer un uso justo de esa información. De ninguna forma la información
«quiere ser libre», ha de ser protegida.
7. Las ondas transmisoras de
información son de dominio público. El público se debería beneficiar
de su uso.
El espacio aéreo digital para
poder emitir al que tienen acceso las empresas de comunicación pone de
manifiesto el mal uso de los recursos públicos en el campo de la tecnología. La
ciudadanía se debería beneficiar del uso de frecuencias de emisión públicas y
debería poseer una parte del espectro de frecuencias para fines educativos,
culturales y de acceso público. Deberíamos demandar más uso privado de la
propiedad pública.
8. Comprender la tecnología
debería ser una parte importante para la formación del ciudadano global
En un mundo regido por el flujo
de información, las formas que ésta adopta y sus códigos que la hacen visible
se están convirtiendo en fuerzas sociales muy poderosas. Comprender estas
fuerzas y sus limitaciones y participar en la creación de nuevas herramientas, debería
ser una parte importante de un ciudadano involucrado. Estas herramientas afectan
nuestras vidas tanto como las leyes y deberíamos someterlas a un escrutinio
democrático.”
Diversos autors (2012). Los
principios del tecnorrealismo
<http://www.technorealism.org/. Traduït a: <http://biblioweb.sindominio.net/telematica/tecnoreal.html
[ Sèrie: Artefactes ]
Etiquetes de comentaris:
APUNTS,
ARTEFACTES,
PODER,
Tecnorrealisme
dimecres, 25 de setembre del 2013
RAJOY AL BORN
Rajoy -o qualsevol altre
president del Govern d'Espanya- hauria de visitar les pedres del Born. Quan es
vol dialogar és condició sine qua non posar-se al lloc de l'altre.
![]() |
FELIP V DE LES ESPANYES, DIT "L'ANIMÓS" |
Alerta. Ment i cos són la mateixa cosa i emoció i sentiment
s'ubiquen a la base de la racionalitat. Ens ho ensenyen les neurociències
(Antonio Damasio: El error de Descartes, En
busca de Spinoza). Així que despatxar la reivindicació catalana com un atac
de sentimentalisme irracional més o menys intens o temporal, com sovint es fa
des de fora i des de dins, equival a no
haver entès res. Rajoy -o qualsevol altre president del Govern d'Espanya-
hauria de visitar les pedres del Born. Quan es vol dialogar és condició sine
qua non posar-se al lloc de l'altre. Els sentiments són políticament
innegociables, però la raó política en beu; si els ignora, mor. Emoció-sentiment-decisió.
Raó.
(Per: David González, La Vanguardia ,
24/09/2013, versió revisada)
Etiquetes de comentaris:
Born,
CATALUNYA-ESPANYA,
PODER,
RAJOY,
Sánchez Piñol
dimecres, 18 de setembre del 2013
EREN GEGANTS (NO MOLINS)
Per: David González
La Vanguardia , 17/09/2013
(Versió ampliada)
(Versió ampliada)
QUE algunes coses han canviat en el terreny de la recepció, la
interpretació i fins i tot la reacció de, davant i contra el que succeeix a
Catalunya des de fa un any ho demostra el fet que ara, i a diferència de la
manifestació de la Diada
del 2012, (gairebé) ningú no ha discutit les xifres de la mobilització
sobiranista, els 1,6 milions de ciutadans de Catalunya que van unir les seves
mans de nord a sud per reivindicar una consulta i preferiblement amb dret a
independència. (Gairebé) ningú no ha discutit les xifres tret d’alguns reductes
del friquisme mediàtic espanyolista més recalcitrant que on hi havia gegants
acompanyant la cadena humana hi van voler veure ninots de cartró degudament
disposats pels organitzadors de la Via Catalana per omplir inexistents trams orfes
de persones de carn i ossos. La resta, certament, eren gegants, no molins,
gegants joiosos.
Tant és així que tot un ministre d’Exteriors del Regne d’Espanya,
el senyor José Manuel García-Margallo -en un gest de lucidesa i sentit comú dels
quals no en va sobrada la dirigència política espanyola-, ha reconegut sense
embuts “l’èxit de convocatòria, organització logística i comunicació”. Un èxit
amb uns responsables -ni més ni menys que 30.000 voluntaris que des de fa mesos
s’han dedicat en cos i ànima a garantir que tot sortís bé- que ja pensen com
ampliar-lo l’any que ve, tant si es convoca finalment la consulta sobiranista
com si no. N’estan avisats els que s’entossudeixen a veure manifestants de
cartró on només hi havia gegants de festa major acompanyant la multitud i no al
revés, com sol succeir a les festes populars.
Aquesta vegada no servirà negar l’evidència perquè -com ja es va
veure en el cas de la crisi amb Zapatero- fer-ho no porta gaire lluny per no
dir enlloc. Tot gran èxit sol tenir el seu revers en un gran fracàs. En la Diada del 2013 han fracassat
principalment els que no van voler veure-hi més que manifestants de cartró i
els que van jugar durant un any a esperar que baixés el suflé a cop de
menyspreu, impugnacions als tribunals, insults, amenaces i joc brut polític i
mediàtic. Aquesta ha estat fins ara l’alternativa oferta pel Govern d’Espanya a
la reivindicació sobiranista catalana el fracàs de la qual reconeix
implícitament el president Rajoy en obrir-se ara al “diàleg sense data de
caducitat” amb el president Mas. Veurem. I encara no fa una setmana i Pérez de
los Cobos, magistrat d’inequívoca trajectòria ultradretana i anticatalana, ha
estat revalidat com a president del mateix tribunal on va començar tot això, el
Tribunal Constitucional, el dia que
alguns, amb el cop a l’Estatut, van trencar el tabú d’ignorar la voluntad
democràtica dels catalans constitucionalment expressada. Veurem.
Etiquetes de comentaris:
CATALUNYA-ESPANYA,
García-Margallo,
López de los Cobos,
MAS,
PODER,
RAJOY,
Via Catalana
Subscriure's a:
Missatges (Atom)