APUNTS (43)

RESOLUCIÓ DEL PARLAMENT DE CATALUNYA, 27 DE SETEMBRE 2012

"1. El Parlament de Catalunya expressa el seu reconeixement i es felicita per l'enorme èxit aconseguit a la massiva manifestació del passat 11 de setembre pels carrers de Barcelona, sota el lema 'Catalunya, nou estat d'Europa'.

Votació: 85 vots a favor (CiU, ICV-EUiA, ERC, SI i Laporta), 21 en contra (PPC i C's) i 25 abstencions (PSC)

"2. El Parlament de Catalunya constata que al llarg d'aquests darrers trenta anys, una part molt important del catalanisme s'ha compromès a fons amb la transformació de l'estat espanyol per poder-hi encaixar sense haver de renunciar a les nostres legítimes aspiracions nacionals, a la nostra voluntat d'autogovern i a la nostra continuïtat com a nació. Però els intents d'encaix de Catalunya a l'estat espanyol i les seves reiterades respostes són avui una via sense recorregut, Catalunya ha d'iniciar una nova etapa basada en el dret a decidir.

Votació: 84 vots a favor (CiU, ICV-EUiA, ERC, SI i Laporta), 21 en contra (PPC i C's) i 26 abstencions (PSC)

"3. És per tot això que el Parlament expressa la necessitat que Catalunya faci el seu propi camí, constatant la necessitat que el poble català pugui decidir lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu per tal de garantir el progrés social, el desenvolupament econòmic, l'enfortiment democràtic i el foment de la cultura i la llengua pròpies.

Votació: 84 vots a favor (CiU, ICV-EUiA, ERC, SI i Laporta), 21 en contra (PPC i C's) i 26 abstencions (PSC)

"4. El Parlament insta el govern de la Generalitat, i les forces polítiques i els agents socials i econòmics, a impulsar el màxim consens possible per tal de portar a terme aquest procés democràtic i el full de ruta consegüent, amb diàleg amb la comunitat internacional, la Unió Europea i el govern espanyol, per tal que la ciutadania de Catalunya pugui determinar en un marc de plena llibertat, respecte al pluralisme, foment del debat i la convivència democràtica i sense coaccions de cap mena.

Votació: 84 vots a favor (CiU, ICV-EUiA, ERC, SI i Laporta), 21 en contra (PPC i C's) i 26 abstencions (PSC)

"5. El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu, i insta el govern a fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura."

Votacions: 84 vots a favor (CiU, ICV-EUiA, ERC, SI, Laporta i Maragall), 21 en contra (PPC i C's) i 25 abstencions (PSC)

APUNTS (42)

"Soy periodista, soy un bocazas, soy un borracho, soy un pirata y estoy orgulloso de ello. Pero también soy una madre, un padre y soy capaz de ser una buena persona. Todos contenemos multitudes y la cuestión es qué eliges ser"

DAVID CARR
Periodista de The New York Times
El País, 26/09/2012

GASOSA "LA FEDERAL"

Els magistrats del TC es relaxen als toros, en plena
deliberació del recurs contra  l'Estatut d'autonomia de 2006.
 D'esquerra a dreta, G. Jiménez, Aragón Reyes i R. Arribas a
 La Maestranza, Sevilla

Per: David González, La Vanguardia 25/09/2012

TINC A CASA un dels primers mil exemplars del manual editat pel Parlament el novembre del 2006 que recull el text del nou Estatut, precedit pel de la Constitució i seguit del reglament de la Cambra. És l'Estatut que va aprovar el Parlament, van ratificar les Corts espanyoles, Congrés i Senat, que després de la famosa ribotada va referendar malgrat tot el poble català (noteu: només el poble català, com en bona lògica correspon), va sancionar el Rei i va publicar el BOE. Tot això va quedar en paper mullat (per no dir una altra cosa) quatre anys després, per obra i gràcia dels magistrats del Constitucional i de la pertinaç miopia de la classe política espanyola, el PP en l'oposició (promotor del recurs) i el PSOE i el PSC en el Govern, per als quals, després del despropòsit, tot havia anat de primera (vegeu l'article de Felipe González i Carme(n) Chacón en vigílies de la manifestació del 10-J del 2010, en què, per cert, el crit d'independència no era unànime però era l'únic audible). I encara gosen invocar la Constitució com a remei al "desafiament" independentista català?

Entre les pàgines del manual del Parlament he trobat una curiosa postal d'octubre del 2005 en l'anvers de la qual, sobre fons vermell-PSC, apareix Zapatero i aquella promesa: "Donaré el meu suport a l'Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya" (13/XI/2003). En el revers, en un escrit amb el lema "Per un Estatut sense retallades" es demana al president que compleixi com a "demòcrata", i es convida a fer-li memòria enviant-li la postal. Per això fins i tot fa pena que alguns pensin ara que afegint al cafè per a tothom un rajolí de gasosa La Federal s'haurà acabat el plet.

Tots plegats haurien d'aprendre (alguna cosa) d'Artur Mas; inclosos els que aquí comencen a alliberar-se de certa caricatura televisiva del president (sanes rialles a banda). Mas segurament mai no ha estat independentista, però és molt kantià: el deure primer i després tota la resta. I ho era tant quan va negociar la rebaixa de l'Estatut amb Zapatero per garantir-ne la viabilitat, com ara, quan ha optat per acompanyar el poble en la seva decisió, sigui la que sigui, amb independència de qualsevol altre condicionament. Així ho percep molta gent a Catalunya, també al PSC. Molts que mai han llegit Kant, però que s'han cansat d'enviar postals a Espanya.

Versión en castellano: 

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20120925/54351047607/gaseosa-la-federal-david-gonzalez.html

Discurs del president Artur Mas al Parlament en què convoca eleccions per validar a les urnes l'inici del procés cap a la sobirania: 
http://www.parlament.cat/activitat/dspcp/transcripcions/plec%2039_1.pdf#page=001

"ESPANYA, PAÍS AMIC"

Per: David González

La Vanguardia, 18/09/12

L'ACUDIT CORRIA L'ENDEMÀ de la manifestació de la Diada: "Espanya no envia els tancs perquè no li arriba per al peatge". Qui va dir allò de "tens menys gràcia que un català"? No, el que passa és que aquí molts gasten un humor fi, gairebé anglès, de riure quan sona el disc del riure. És un humor no tant de sorna com de punyalet que la suposada Espanya alegre i chirigotera no acaba d'entendre. Encara que pot ser que això també hagi començat a canviar, com els temps i els escenaris. Resulta que ara és Espanya qui no està per a xanxes; de fet, s'ha quedat (gairebé) muda. Tant, que a un dels pocs que han parlat (no confondre parlar amb xerrotejar), el gran Vicente del Bosque, l'han invisibilitzat als mitjans. Del Bosque, un senyor gens frívol, ha verbalitzat el que massa demòcrates espanyols callen: que, com tot poble o nació, Catalunya -és a dir, els catalans- té dret a decidir quin tipus de relació vol establir amb els altres pobles o nacions de la terra. O sigui, que on manen la voluntat i els vots, tota la resta sobra.

A Del Bosque, per demòcrata, cavaller i espanyol -i ho dic sense ironia, perquè se m'entengui-, cal proposar-lo ja per a la Creu de Sant Jordi. B. Anderson va dir que una nació no és res més que "una comunitat imaginada". A l'Europa exhausta d'avui són rara avis les societats capaces d'imaginar-se prenent el timó d'elles mateixes. Catalunya, una àmplia majoria dels catalans, els independentistes però també els altres, són capaços d'imaginar-se sense Espanya. En canvi, Espanya és incapaç d'imaginar-se sense Catalunya. Aquí hi ha la mare dels ous. El càntabre Alfredo Pérez Rubalcaba, que és una mica català, per perifèric, li ha dit a Rajoy: "el que està passant a Catalunya és molt seriós". Il·luminació que li va venir, sigui dit sense ànim d'ofendre, en el funeral de diumenge a la Pineda de Gavà.

Espanya s'ha quedat (gairebé) muda davant aquests catalans estranys que demanen la independència amb adhesius on diu: "Espanya, país amic". Els especialistes en la matèria en diuen "patriotisme cosmopolita" (Vegeu Martha C. Nussbaum, Los límites del patriotismo). Un patriotisme que es reconeix o es vol reconèixer en el bon veïnatge amb tot el món. Començant, esclar, pel món més proper.


Versión en castellano: 

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20120918/54350518440/espanya-pais-amic-david-gonzalez.html

APUNTS CINEGÈTICS.

ÉS LLEBRER? ÉS CONILLER?

NAN AMB GOS, atribuït al Taller de Velázquez

                                       
                                           
P.D: El silenci el va trencar el Cap de l'Estat, Joan Carles I, en una carta web on parla de "quimeres, galgos y podencos". L'escrit, emmarcat en la nova política de "transparència" de la Casa Reial, va ser celebrat per bona part de la premsa de Madrid, inclosa la més antimonàrquica. La perplexitat dels poders de l'Estat espanyol davant el que està succeint a Catalunya creix. Quina serà la resposta el dia que es produeixi un acte administratiu, una decisió de la presidència de la Generalitat, del Govern o del Parlament de Catalunya, o de tots tres a l'hora, susceptible de posar en qüestió la legalitat espanyola?  

Carta oberta de Joan Carles I: 
http://www.casareal.es/ES/FamiliaReal/rey/Paginas/rey_cartas_detalle.aspx?data=51

APUNTS (41)

Declaració d'Independència, John Trumbull, 1810

“Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i prendre entre les Potències de la terra, el lloc separat i igual al que les Lleis de la Naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, el just respecte a l’opinió de la humanitat exigeix que declari les causes que l’impulsen a la separació.

Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets, s'institueixen els Governs entre els Homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats, Que quan s'esdevingui que qualsevol Forma de Govern es faci destructora d'aquestes finalitats, és el Dret del Poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou Govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d'aconseguir la seva Seguretat i Felicitat. (...)”

Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica, 4 de juliol del 1776

LA PAU DELS CEMENTIRIS

PORTA AL CAMP. FRESNEDA DE LA SIERRA (CONCA) / D.GONZÁLEZ

ESCRIC des d'un poblet de la Serranía Alta, al nord de Conca, on, com saben els amics i alguns lectors, passo l'agost. M'he connectat a la xarxa a l'Ajuntament, a la sala de jocs on es troben la mitja dotzena de nens i joves que apuren els dies per tornar a l'escola o l'institut, a la capital de la província i a ciutats molt més llunyanes. L'escola de Fresneda de la Sierra va resistir fins a finals dels anys noranta. Quan la meva dona hi anava, a principis dels setanta, eren prop d'una trentena de nens. Si fa no fa, el mateix nombre de veïns -gent molt gran- que passen ara l'any al poble. Hi ha un bar, a la plaça, i una casa rural. El pa el porta una fornera amb furgoneta i el metge ve dos cops per setmana. Llevat d'algunes festes, ponts i caps de setmana, són comptats els visitants, sovint fills del poble emigrats a València, Madrid, Mallorca o Barcelona fa més de quaranta anys. L'activitat econòmica és mínima: camps de blat i vinyes guanyades al bosc durant segles de feina pacient, moltes, abandonades. Cèrvols, daines, cabirols i porcs senglars baixen als conreus quan s'assequen les fonts de la muntanya. Els caçadors compten el dies perquè s'aixequi la veda. Hi ha dos ramats d'ovelles, testimoni pàl·lid de l'antiga riquesa ramadera d'aquest racó fred de la Castella profunda. L'alcalde és manobre i pastor. En un senyal oxidat, a l'entrada d'un poble veí, algú ha escrit: "Castilla nación".

Aquest matí hem fet un tomb per les carreteres solitàries de la rodalia. El Campichuelo és un desert demogràfic. Llevat de Priego -on va néixer el ciclista Luis Ocaña- i algun altre nucli amb botigues, els poblets semblen tancats amb pany i forrellat. Regna el silenci als sembrats i als camins de la muntanya. La tardor s'avança i s'avançarà l'hivern. Malgrat el camins asfaltats, el turisme eternament incipient i les cases noves o reformades pels antics emigrants, malgrat la lluita pacient perquè no caigui l'última pedra del mur ensorrat, malgrat la bellesa serena de l'entorn, alguna cosa trenca l'ànima quan es fa fosc. Avui haurem tornat de vacances i tenim previst d'anar a la manifestació de la Diada Nacional de Catalunya. Són moments molt dífícils. I no volem que el nostre país respiri la pau dels cementiris.

(Hi vam ser-hi. Ahir, 11 de setembre de 2012, Catalunya va celebrar la manifestació més multitudinària que mai ha realitzat en la seva història a favor de la llibertat. Centenars de milers de ciutadans ja han pres la decisió, individual i col·lectivament: independència. Catalunya no vol la pau dels cementiris que li ofereix una Espanya incapaç d’escoltar fins i tot els fills que li parlen en llengua castellana. El país ha comparegut. L’Edat Nova, el temps nou, s’obre camí.)  

Versió ampliada de l'article publicat a La Vanguardia l'11/09/12

http://www.lavanguardia.com/encatala/20120911/54348844511/la-pau-dels-cementiris-david-gonzalez.html

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20120911/54349746853/la-paz-de-los-cementerios-david-gonzalez.html