L'independentisme va tornar a executar dimarts passat, Diada
Nacional de Catalunya, una mobilització massiva i cívicament impecable:
un milió de persones perfectament alineades, segons la Guàrdia Urbana de
Barcelona, van reclamar la República i la llibertat dels presos amb total
normalitat. Així com es va concentrar a l'hora assenyalada, acabats els
parlaments la massa es va retirar ordenadament sense trencar ni una
paperera, la qual cosa, a més d'haver-se convertit ja en un tòpic, constitueix
cada 11 de Setembre un veritable prodigi estadístic. Les
imatges des de l'aire, de nou impressionants, mostraven el raig de color
corall —el de la samarreta oficial d'aquest any— com un riu de
lava ardent avançant per la Diagonal. Perfecte. Tot perfecte, una vegada més.
I, tanmateix...
I, tanmateix, em vaig preguntar què hauria passat, què podria passar, si
aquesta mena de gegantí castell horitzontal format per centenars de milers
de persones no s'hagués descarregat tan tranquil·lament, si l'exhibició
s'hagués prolongat una mica més... i cap a un nou escenari. Em vaig preguntar
què hauria passat si, per exemple, 10.000 o 20.000 dels participants haguessin
anat a l'aeroport del Prat a plantar-se al mig de la pista amb les
samarretes de color corall, les motxilles, els entrepans i, fins i tot, els
nens i els avis. Pedro Sánchez hauria enviat la Guàrdia
Civil a netejar la pista com la va enviar Mariano Rajoy a
netejar els col·legis electorals en el referèndum de l'1-O?
Va ser una imatge fugaç, certament, però no se me'n va del cap:
"20.000 independentistes provoquen el caos aeri
a mig Europa". Després, se n'hi van anar afegint més:
"Els independentistes bloquegen per tercer dia el port de
Barcelona"; "Suspès el trànsit ferroviari amb Madrid i París per la
protesta independentista"; "Els independentistes provoquen
cues quilomètriques a la frontera"... I així. Però no. Em temo
que l'independentisme haurà de fer front a un risc evident
d'estetització del moviment, que la mobilització de cada Diada, que
cada nova demostració de força al carrer, esdevingui tan massiva i exemplar
com políticament innòcua. Però ni ara ni fa un any —tot i el que diuen les
ordres de processament i les portades d'alguns diaris— no sembla que la
via revolucionària o plenament rupturista, com suggereix la CUP,
sigui l'opció a seguir. El problema és que això contribueix a la sensació de
falta de rumb i planteja molts interrogants sobre la resposta a la sentència
contra els líders del procés.
"L'independentisme haurà de fer front al risc que cada nova demostració de força al carrer esdevingui tan massiva i exemplar com políticament innòcua"
Aquest dijous farà un any de la fracassada operació Anubis,
l'assalt de la Guàrdia Civil al Departament d'Economia de la Generalitat i
sis seus més del Govern, a més d'empreses i residències privades. El
dispositiu pretenia impedir el referèndum de l'1-O i es va saldar amb 41
escorcolls i 14 detencions, entre les quals les de Josep M. Jové i Lluís
Salvadó, els principals col·laboradors del vicepresident Oriol
Junqueras. Entre 40.000 i 60.000 persones es van concentrar aquell dia
davant de la Conselleria d'Economia per, segons els jutges espanyols, impedir a
les forces de l'ordre de fer la seva investigació. Els Jordis,
Sànchez i Cuixart, 11 mesos ja a la presó, van cridar la gent una vegada i una
altra a anar-se'n a casa. Tothom ho va veure i pot recuperar les imatges. Si hi
ha una zona zero de la repressió dels líders de l'independentisme es localitza
allà, en la molt burgesa cruïlla de la rambla de Catalunya amb la Gran Via de
Barcelona. Tots hi vam ser, allà, en un moment o un altre. Però ningú no va
cridar a ocupar les pistes del Prat, ni a paralitzar el port o a impedir
que l'AVE sortís de Sants cap a Madrid. El Maidan català no va passar de fer
uns gargots a un cotxe de la Guàrdia Civil, al qual van pujar els Jordis amb
permís de l'autoritat actuant.
"L'independentisme haurà de decidir si la independència bé val parar el Prat o bloquejar el trànsit de creuers pel port de Barcelona"
I, tanmateix, més d'hora que tard, l'independentisme haurà de decidir
si la independència s'ho val, parar el Prat o bloquejar el trànsit de
creuers pel port de Barcelona. Molts deuran pensar que una estratègia d'aquesta
mena, basada en el desenvolupament de mobilitzacions pacífiques de resistència
radical i massiva, seria disparar-se un tret al peu, ara que les dades
confirmen que el procés no va enfonsar l'economia catalana com molts van predir
i van desitjar. I, per descomptat, pensaran que aquesta seria l'excusa perfecta
perquè Sánchez apliqués una altra vegada un 155 com el va aplicar Rajoy. O
bé, perquè els jutges del Tribunal Suprem elevessin a
l'estratosfera les condemnes previstes per als empresonats i exiliats.
I,
tanmateix, la hipòtesi d'un Maidan català va ser el que, fa un any, va encendre
totes les alarmes a Madrid. I el que avui continua recordant als dirigents d'un
costat i de l'altre que la gent, i no només la que ja prepara la samarreta de
l'any que ve per a la nova coreografia de la Diada, espera respostes.
