 |
| "Rellotges tous", Salvador Dalí (1931) |
Per: David González
LA VANGUARDIA, 23/04/2013
EUROPA ha conegut en els últims tres segles dues guerres dels trenta
anys. La del XVII va consolidar un nou artefacte polític, l'Estat sobirà. La
segona, entre el 1914 i el 1945, va suposar l'apoteosi i liquidació de la
criatura enmig de la immolació d'Europa com a civilització. El 1945, el model
d'Estat derrotat a Alemanya, però també a França i a Anglaterra, va donar pas a
un tipus d'Estat franquiciat pels EUA i la URSS i, amb el temps, per les corporacions del
capitalisme global. Així i tot, Europa va servar la ficció de la sobirania
inventant-se una confederació d'estats-franquícia, aquesta UE que ara
trontolla. Aquí és on som i qualsevol anàlisi de la situació -com ara, la de
Catalunya- s'haurà de remetre a un marc en què el que es porta és, més aviat,
l'Estat més o menys impropi. Fins i tot, per als que el maneguen i se’n
beneficien.
El marc UE ha rebut amb indiferència operativa i, això sí, interès
mediàtic el "malestar català" explicitat massivament a les
manifestacions contra la sentència de l'Estatut del 2010 i per l'Estat propi
l'Onze de Setembre del 2011. En aquest marc, el Govern espanyol ha basculat
entre la confrontació mediàtico-judicial pura i dura i esperar que amaini. Què
s'ha de fer? A diferència del coronel de García Márquez, els catalans tenen la
bústia plena. Tothom els aconsella però ningú no els pregunta (ni, sovint,
tampoc els escolta). No és victimisme: és la realitat real. La circumstància
quotidiana del president Artur Mas, per exemple. Entre el pas d'histoires, messieurs de les Europes i la pastanaga que
ensenya Espanya sense amagar el bastó, diuen que Mas ha interioritzat això tan
nostrat que no pot passar a la història com un "traïdor". "Que
la prudència no ens faci traïdors", dispara el foc amic, inflat de passió
-i pulsió- vintage .
A Catalunya hi ha qui creu que, amb consulta o sense, demà serà
independència sí o sí i, si no, també. I també qui pensa que això no pot ser i,
a més, serà impossible. És una política molt del segle XX. Aquesta política que
feien quatre, entestats a ajustar el ritme de la realitat a les hores d'un
suposat i inexorable rellotge de la història. Oblidant que és la història
mateixa la que, sense distingir entre bons i dolents, es carrega qui pretén
marcar-li les hores. Potser per això aquest país no l'han salvat mai ni els
herois ni els màrtirs.
El conflicte dels Segadors és, probablement, la referència històrica més llunyana que explica el joc de tensions a que ha estat sotmesa la relació entre Catalunya i Espanya.
ResponElimina164O és el punt més baix d'un periode de crisi que va trucar un segle anterior d'expansió econòmica i social. La Catalunya del XVI, que surt del conflicte dels Remences, fabrica una nova classe (la pagesia i la menestralia propietària) que prospera en perjudici dels estaments més baixos de les classes passives (petita noblesa i baixa clerecia).
1599, l'any de la gran pesta que va assolar Catalunya (pèrdua de més d'un 10% de la població en menys de dos mesos) marca un punt d'inflexió. La pesta va tenir altres conseqüències funestes: progressiva especulació dels aliments, alces de preus, progressiva disminució del valor la propietat immoble.
1640 és també la culminació d'un estat de descontetament d'aquestes classes propietàries empobrïdes. La inseguretat generada per l'interés espanyol de convertir Catalunya en el teatre permanent de conflicte econòmic i militar amb França (allotjaments forçosos, saqueijos) destrueix el teixit productiu i converteix el camp català en un gran bosc de bandolers (jornalers sense feina que tenen en el pillatge el seu modus vivendi).
Amb la prudència que exigeix la distància en el temps i la diferència en el context ..., a algú li sona tot això?.
373 anys ...,
I en la mateixa linia, cal saber (és bo que ho sabem) que aquest joc de tensions no va quedar ressolt amb el conflicte dels Segadors (1640-1652).
EliminaMal tancat. I això va provocar l'esclat d'un segon conflicte l'any 1705; que no era altra cosa que el rebrot de la guerra dels 30 anys. Europa sencera és va abocar amb entusiasme a una guerra (la de successió al tron dels espanyols -1705-1714-) que els catalans varen aprofitar per a internacionalitzar el conflicte que mantenien amb l'ideologia castellana d'Espanya.
Les negociacions i l'acord d'Utretch, que posava fi al conflicte i satisfeia les elits governants de les grans potencies; van ignorar a proposit el "cas català", i per extensió també el "cas valencià". Probablement el pes de Catalunya i del País Valencià en el context internacional de l'època no era suficient per a influir en el decurs de les negociacions.
Vol dir això que la història posa de relleu que el "cas català" va ser valorat a Europa des d'una perspectiva estrictament estratégica; és a dir com un instrument per a debilitar la posició dels enemics dels catalans (espanyols i francesos); en el decurs de la guerra i en les negociacions de pau.
Si acceptem que l'Europa actual no és més que l'evolució natural de les superestructures d'estat sorgides durant el XVII i el XVIII, ¿quina confiança per a entendre la nostra realitat ens poden mereixer les seves elits dirigents?.
Marc: te'n recordes on érem l'11 de setembre del 1986? "Tal día como hoy, las tropes de Felipe V..." No me n'oblidaré mai, d'on érem. Gràcies pels teus comentaris, és com si haguéssim reprès una conversa interrompuda fa gairebé 27 anys! (Ja ho veus, encara no me'n sé avenir) David
ResponEliminaDavid, company i amic: I tant com me'n recordo !!!. La Diada de 1987 (en la del 86 encara no haviem patit la delirant experiencia convivencial amb aquells fantasmes uniformats "hologrames del més enllà" que pervivien en un submon dominat per la sublimació de la violència); dic, erem a San Fernando. I si, recordo he de reconeixer que vagament (la memòria és molt selectiva) alguna cosa al respecte que va ser proclamada a la "orden del dia". Recordo que ens obligaven a formar en aquell gran pati i ens abocaven per l'altaveu tota la porqueria doctrinal que tenien a l'abast. Fixa't, i no et puc assegurar si va ser en aquesta ocasió, que vaig recordar algunes escenes cinematogràfiques de l'holocaust (crec que per l'estética de les persones -de tots-, i de l'acústica de l'entorn) i imaginava als presos entomant que tal dia era l'aniversari del fürher o tal altre de la mort de Wagner. Un espectacle esperpentic i delirant dirigit per sers diabolics.
ResponEliminaAquesta escenificació, en qualsevol dels casos, posa de relleu dos aspectes que crec que son fonamentals per a entendre l'ideologia alimentada per la violència: el reconeixement sord però implicit que els "subordinats" son "els altres"; i que els métodes de conversió més eficaços son aquells que s'alimenten de la por, el terror, i la persecució.
(Continua)
Fa un temps em vaig interessar molt per l'expulsió dels moriscos de 1609. Els moriscos aragonesos (concentrats majoritàriament en poblacions de la ribera de l'Ebre), eren una comunitat socialment molt flexible (havien adquirit la llengua i el dret aragonès com a pròpis, i el seu vestuari no els diferenciava dels "cristians vells"). Vivien en una situació jurídica de semi-esclavitud sota el jou senyorial de les grans ordres monàstiques i de les famílies aristocràtiques més poderoses. Havien entrat en conflicte amb les comunitats de ramaders de les valls pirinenques (cristians vells) per l'us agrícola de les vies pecuàries. Conflictes que havien estat autentiques batalles campals amb morts, i on els pastors comptaven amb l'ajut de colles de bandolers bearnesos i gascons que s'empleaven amb una violència i una brutalitat impressionants. Durant el periode expansiu del XVI, aquesta comunitat va prosperar econòmicament i socialment, fins a l'extrem que els seus elements dirigents van acumular capitals respectables, que els va permetre accedir a la propietat de finques rustiques i úrbanes. I aquesta va ser la seva perdició. Per que l'estat empobrït per la despessa militar (l'inflació de preus de vitualles i salaris de les soldades) va desplaçar l'objectiu sobre aquest col•lectiu. Els anys precedents a l'expulsió, l'estat va impulsar una podersoa maquinària propagandística difamadora, injuriadora, delirant que alimentava el conflicte presentant els moriscos com una comunitat culturalment no assimilada; com un "tumor" allotjat en l'interior del católic imperi de la contrarreforma, "quintacolumnistes dels turcs i ¡¡¡ dels protestants !!!".
ResponEliminaTot això passava en un escenari marcat per una crisi que precitava a la societat en el seu conjunt en barrena cap a "l'infern". ¿Que et sembla?.
(Continua)
Van ser expropiats i expulsats de les seves cases, dels seus pobles. I en el camí cap al port dels Alfacs (on havien de ser embarcats a Berbèria) les columnes de damnificats varen ser assaltades i saquejades pels soldats que les havien de custodiar; violades les dones i assassinats alguns homes. Setembre de 1609. Fa 404 anys. En el quart centenari ningú se'n va recordar. En canvi del cinquè de les Amèriques, se'n va voler fer festa grossa.
ResponEliminaI ara, amic, ve el pitjor: alguns medievalistes (Sanchez Albornoz, Barbero, Vigil, Valdeon Baruque) apunten la possibilitat que els moriscos aragonesos no eren d'etnia berber. La ràpida invasió arab del segle VIII s'explicaria des del principi que a la vall de l'Ebre una part important de la població hispano-goda, sobretot les classes més humils, ja s'havia convertit a l'islam abans de l'invasió. L'Esglèsia s'havia convertit en una institució de poder que participava activament en el procés de feudalització de la societat. Mentre que l'islam (sobretot cal entendre que en aquell context històric) és presentava com una filosofia de vida més igualitarista. Resultat, els moriscos aragonesos del XVI, que havien mantingut la seva religió desprès de la reconquesta del segles XII-XIII, tenien tanta tradició aragonesa com els cristians vells.
I un altre moment, per no fer-ho massa llarg, parlem del que va passar amb els moriscos valencians i granadins, durant les revoltes socials de les Germanies i els Comuneros; i les societats secretes com els "uñas azules".
Una fortíssima abraçada, amic.
Efectivament Marc, érem en aquell immens pati d'armes. I el que vam escoltar per l'altaveu eren les "efémerides" del dia. Aquell dia, l'efemèride de l'exèrcit espanyol era el bombardeig i ocupació de Barcelona el 1714. O sigui: mentre Catalunya ja celebrava oficialment la Diada Nacional de l'11 de setembre, l'Exèrcit espanyol celebrava la seva "victòria" aquell dia. EWra l'any 1986! Sen-sa-cio-nal. I un altre dia parlaven de l'ocupació de les Filipines i un altre del descobriment del Pacífic. TOT ERA EL MATEIX: GESTES IM-PE-RIALS. Que fort, nano, que fort. No m'imagino ara el meu fill allà, i això em fa feliç.
ResponEliminaVeig que ets un expert en el tema moresc. Felicitats. Va ser en temps de Felip III, el primer dels Àustries menors, i realment va suposar una catàstrofe econòmica. Els morescos tenien el mal costum de treballar. Una abraçada, Marc.
Doncs és el que et deia, David: la sublimació de la cultura de la violència.
ResponEliminaI retornant al tema dels moriscos, cal dir que al País Valencià des de principis del segle XVI ja vivien una situació de conflicte amb la població cristiana. Durant la primera Germania, una autentica revolta social liderada per una classe urbana en la seva plentitud econòmica i cultural, que és va enfrontar a una aristocràcia amb pretensions de refeudalitzar la societat; els moriscos van ser empleats per la noblesa (pels "amos") com a infanteria dels seus exercits particulars. I això va deteriorar moltissim la relació entre les dues comunitats. També va contribuir el fet que els moriscos valencians no estaven tan assimilats culturalment com els aragonesos; i havien "festejat" amb els pirates berberíscos que assolaven les viles costaneres (saquejant-les, i enduent-se part de la gent que desprès era venuda en els grans mercats d'esclaus de la Mediterrània del sud i de l'orient). Però el que és cert és que la generació de recursos en el País Valencià estava molt descompensada en relació al seu creixement demogràfic. I això va resultar letal. El conflicte estava servit: les Germanies, l'expulsió dels moriscos i la guerra de successió. València ciutat, que a finals del XV era la gran capital cultural i econòmica de la Mediterrània occidental, va restar reduida, a mitjans del XVIII, a una simple ciutat gran capital d'un pais arruïnat.
Durant el segle XVII, la València que havia estat d'Ausiàs March, Joanot Martorell, Eiximenis ..., a finals del XV; que havia estat la cort de la reina Germana de Foix (la vidua de Ferran el Catòlic) focus de cultura, innovació i modernitat, en la primera meitat del XVI; a les darreries del XVI i principis del XVII era una ciutat fosca, dominada per la repressió més brutal i implacable que exercien amb zel i rigor les ordres monàstiques i la noblesa guanyadora de les Germanies. Els "autos de fe" contra els "heretxes" (els dissidents) i les execucions sumarissimes (amb esquarterament inclòs) contra els liders de les revoltes populars; havien esdevingut un espectacle de masses que tenia el doble proposit de reprimir i d´ escarnir.
ResponEliminaQue et sembla?
El XVII, nano, el "segle de ferro". En general, en tota Europa, la catòlica i la protestant, la religió, que havia perdut el pols amb l'Estat (Westfàlia), continua proporcionant una legitimitat si més no simbòlica al poder i, sobretot, fa de policia moral, controla el poble. El resultat és la disciplinització de la societat, amb demostracions externes del culte (processons) i repressió dels "heretxes". És un procés que té a veure amb una de les etapes més fosques del primer capitalisme, rapinyaire, mercantilista però a l'hora "desposseïdor" o "expropiador" (diuen que ara hem tornat al punt de partida amb estratègies més subtils). Les bruixes eren, fonamentalment, dones lliures, no putes ni mestresses ni dones de fer feines, igual que els moriscos i altres grups com els jueus, petits propietaris, i, per tant, amos del seu treball. Tampoc no és casualitat que en aquesta època es formulin els primers mínims de la democràcia (Locke, parlamentarisme britànic). Segle de ferro i segle de la raó: per què el gran Descartes es va passar mitja vida fugint si no tenia res a témer per la seva posició social com a ric hereu? Perquè tenia la clau per ensorrar, també, el domini de l'Església en el pensament científic i filosòfic i, per tant, en l'ordre civil. Com collons podem pensar en la democràcia sense subjecte "que pensa"? El XVII, un segle tan bèstia com el nostre, el XX. Salutacions
ResponEliminaI tant que va ser el "segle de ferro"... i del foc. Foc per a calcinar un sistema (l'antic regim) que donava les darreres i més violentes cuetades, com les d'un peix fora l'aigua. I ferro per a bastir un nou sistema que enaltís i sacralitzés la força d'aquells que havien estat capaços de transformar la seva estética per a mantenir-se en la seva condició de poderosos.
ResponEliminaLa transformació va ser llarga i cruenta. I durant décades és varen solapar, per exemple, els métodes repressius de la brutalitat medieval i la subtilesa barroca.
A Catalunya, la justicia era un be privatitzat en mans dels dominis jurisdiccionals: en la major part del territori ordres monàstiques i aristocràcia. Durant el XVII, una evidència simptomàtica que el món s'estava transformant, era que en aquest aspecte concret que comento la Generalitat és reservava la facultat de confirmar les sentències. No era per voluntat de suavitzar, de civilitzar la mecànica punitiva, no pas. Era una maniobra d'erosió al poder senyorial. Però també era el principi d'un camí per a convertir la justicia en un be public.
Doncs be, els dominis jurisdiccionals ignoraven aquesta prerrogativa i aplicaven els métodes "tradicionals" en els interrogatoris i en els cumpliments de les condemnes.
Anecdóticament: un parell de germans immigrants occitants vàren ser detinguts acusats del robatori de dos moltors. Torturats i condemnats a "... cent assots y que sels marqui amb foc en lloc visible la creu de Sant Joan". Cal dir que aquest "crim" és va jutjar dins la jurisdicció dels cavallers hospitalers santjoanistes. Marca de la casa.
A l'altre extrem, els bandolers capturats per les forces del virrei o de la Generalitat, eren inicialment condemnats a galeres; però si negociaven el seu lliurament acavaben servint a l'exercit amb salari, vi i prostitutes pagats de per vida amb els quartos de l'erari public, servint en algun racó d'Itàlia o de Flandes. I cal dir que malgrat l'imatge romàntica que projecten, molts d'ells eren autentics assassins despietats a sou d'un senyor feudal; que robaven, violaven i mataven amb una crueldat pròpia de sers abestialitzats: "... homens facinerosos que ab los seus crims tenen la terra inquieta".
Avui, quasi quatre-cents anys desprès, encara hi ha una "vara de la justicia" pel comú de la societat; i una altra pels servidors del poder, col·laboradors necessàris en totes les trames de saqueig de les arques públiques, que és retiren amb total impunitat i amb 88 milions d'euros al Pla de Pensions.
Qui diu que no som en un canvi d'era?. La pregunta no és aquesta, amic. La questió és: ¿de que serem capaços per a evitar que la nova etapa que albira ens devori, be sigui empobrint-nos fins a la misèria més absoluta, be sigui perseguint-nos per a silenciar la discrepància, be sigui d'ambdues formes?.
Una forta abraçada.