JO sóc amic d'Oriol Pujol i la seva situació és insostenible, però
no sóc ningú per demanar-li que plegui". Qui deia aquestes paraules pocs
dies abans que, el 14 de juliol passat, el secretari general de CDC i únic fill
del president que va escollir la política com a professió renunciés al càrrec
al partit i a l'escó al Parlament, després de 16 mesos imputat en el cas de les
ITV, és una persona pròxima al president Artur Mas. I resumeix molt gràficament
una visió de les coses assumida durant dècades en el món convergent. Fins
aquell divendres fatídic, dia de Sant Jaume, en què tot va esclatar per la via
de la confessió del pare fundador: la institucionalització de "la
família" de l'expresident Pujol com a gran tabú i territori vedat de la
vida política catalana. La família: la dona i els set fills que el patriarca
ara vol alleugerir de tota culpa a costa d'immolar-se ell i el seu llegat per a
la història, enfosquit per un error ètic continuada que ha obert una falla de
proporcions incommensurables.
Com els definia aquests dies durs una persona molt propera, els
Pujol són "aquella família estranya, aquells fills extremadament
dependents de la mare que es referien al seu pare com 'el president'". O,
encara més -en dono fe-, com "en Pujol". "Com diu en Pujol...".
La família: la creu amb què Jordi Pujol ha carregat secretament i a la qual ara
s'ha hagut d'enfilar quan pensava que ja estava tot dit i escrit sobre el seu
llegat personal, històric i polític. El seu, malgrat tot, enorme llegat
personal, històric i polític. Que ningú no s'enganyi ni es confongui sobre
això. Per bé que, esclar, després hi ha l'altre engany, que és més aviat un
autoengany, aflorat en forma d'una herència no regularitzada durant 34 anys de
l'existència de la qual no ha tingut constància ni tan sols Maria, la germana
de l'expresident de la
Generalitat. Aquest autoengany en el qual Jordi Pujol, ara
refugiat a la casa del seu primogènit Jordi, a la Cerdanya, sembla
perseverar.
El periodista Francesc-Marc Álvaro va escriure el següent a Ara sí
que toca. Jordi Pujol, el pujolisme i els successors (Edicions 62, 2003):
"Diverses personalitats del món convergent, entre les quals alguns
consellers de la
Generalitat, han anat confegint una teoria sobre la relació
paternofilial dels Pujol Ferrusola (...) Pujol deixa fer als seus fills,
especialment al primogènit, Jordi, perquè té mala consciència per no haver
pogut dedicar-se la família en el passat, quan els nois eren petits". Álvaro
reproduïa tot seguit una explicació, en boca d'un baró convergent que, avui, en
vista de la confessió de Jordi Pujol sobre els diners opacs originats en una
presumpta herència del seu pare no consignada al testament, les investigacions
policials i judicials en marxa sobre el fill gran, Jordi, i la imputació
d'Oriol, pren un sentit especial: "Pujol va dilapidar, mentre tirava
endavant les seves iniciatives en favor del país, els diners de l'avi Florenci,
i, alhora, no va pensar a fer diners per als fills, enderiat com estava a
reconstruir Catalunya. Els fills creuen que Pujol els va fer una mala passada a
tots plegats, a l'avi i a ells mateixos, i, llavors, reclamen el dret a fer
diners pel seu compte, i com més millor. En aquesta argumentació troben una
aliada formidable en la mare, la
Marta, que pressiona perquè el pare comprengui i toleri les
activitats dels fills" (pàg. 118-119).
El poder, va argumentar el filòsof francès Michel Foucault, i
contra el qual teoritzava Karl Marx, és a tot arreu. L'exerceixen els de dalt,
però també els de baix, encara que no ho sàpiguen. I fins i tot els que ja no
en tenen. Com els Pujol. Fins ahir mateix. Divendres 25 de juliol al matí,
Artur Mas, president de la
Generalitat, de CiU i de CDC, havia convocat la cúpula
convergent per comunicar-los el nom del nou número dos del partit, Josep Rull,
substitut d'Oriol Pujol a tots els efectes en qualitat de coordinador nacional
de Convergència. Atesa l'absència del president fundador a la sala, Mas va
comentar que Jordi Pujol "ja no vindrà més". La majoria ho van
atribuir a l'(auto)defenestració del seu fill, la renúncia voluntària al càrrec
d'Oriol, clar precedent del que passaria en el cas del pare i els seus càrrecs
honorífics al partit i a CiU, així com, finalment, les seves prerrogatives
institucionals com a expresident arran de l'autoinculpació expiatòria. Només
Mas -coincideixen diverses fonts- estava informat dels plans de Pujol. Cap
diari no va publicar tampoc aquell dia el nom de Rull, l'escollit per ocupar la
vacant deixada per Oriol. Entre altres coses perquè fins al vespre del dia
abans persones de l'entorn dels Pujol al Govern i al partit van pressionar
perquè fos un altre l'escollit. Dimarts passat, quan Artur Mas va anunciar a la
galeria gòtica del Palau la renúncia de Jordi Pujol al seu tractament de molt
honorable i tot el que comporta el tractament, hi havia encara qui dubtava de
la conveniència d'acceptar aquesta renúncia pactada amb Mas pel seu pare
polític la nit abans i va defensar la tesi, verbalitzada per l'actual president
divendres, en fer-se pública la confessió, de derivar les explicacions a una
"qüestió privada i personal" de Jordi Pujol. Aquestes veus s'haurien
estimat més que l'adéu a tot del veterà líder nacionalista s'hagués limitat als
càrrecs honorífics a CDC i a CiU. També hi va haver qui va considerar que els
poders de l'Estat, i més encara quan s'acosta el moment àlgid del procés
sobiranista, ja no tenen cap hipoteca amb els Pujol, si és que n'han tingut
mai. Cosa que, de passada, és tot un avís inquietant per a l'actual president.
Mas va imposar la decisió: acceptar la renúncia total de Pujol. Una de les més
doloroses que ha pres, va afirmar.
Durant dècades l'"avui no toca" va ser una de les
expressions preferides de Jordi Pujol per eludir qualsevol qüestió que
l'incomodés. Va comprendre-ho i va tolerar-ho tot fins aquell divendres de Sant
Jaume? Aquest peculiar contracte familiar validat per un petri silenci, incloïa
l'assumpció personal de totes les càrregues i responsabilitats que se'n
derivessin, per oneroses que fossin, fins a l'últim minut i sense possibilitat
de marxa enrere? Això explicaria, com assenyala una persona molt pròxima a
l'expresident, que cap dels seus fills no hagi comparegut en aquests dies
negres, per moltes persones que han cregut en la persona i l'obra de Jordi
Pujol i Soley. Pel que sembla, no tenen perquè fer-ho. "Lamentablement no
es va trobar mai el moment adequat per regularitzar aquesta herència, com sí
que ho han pogut fer la resta de persones que es trobaven en una situació
semblant en tres ocasions excepcionals al llarg de més de trenta anys de
vigència de l'actual sistema tributari", constatava Jordi Pujol en la seva
confessió. Fins aleshores havia estat allò de "avui no toca, demà
tampoc". Però, com va raonar el filòsof escocès David Hume, avui no és mai
demà. Mai.