APUNTS (16)

ARTEFACTES: "Rotativa" 


(Enginy que va servir per imprimir diaris i revistes de paper fins al primer quart del segle XXI)

DÉU I AJUT (I DÈFICIT)

El Mediterrà medieval a l'Atles català dels cartògrafs jueus mallorquins 
Abraham i Jafudà Cresques (1375)

Per: David González

HI HA ESTATS-NACIÓ, nacions-Estat, Estats sense nació i nacions sense Estat, però demanar-se si primer va ser una cosa o l’altra, l’Estat o la nació, és com allò de l’ou o la gallina, per molt que l’evolucionisme darwinista –pel que sembla, no a gust de tothom- resolgués l’enigma fa més de 150 anys. És evident que la Catalunya del segle XV s’assemblava més a un Estat-nació que la Catalunya de principis del segle XXI, però els investigadors socials encara discuteixen de què estem parlant quan ens referim al terme “Estat” aplicat al segle XV, com també de què parlem quan ho fem de “nacions” precolombines. En tot cas, l’Estat i la nació, la nació i l’Estat, són dues realitats que s’han retroalimentat en un estadi o altre de la seva evolució històrica. Moltes de les nacions sense Estat encara existents en van tenir, d’Estat, fins fa ben poc, amb els seus funcionaris, la seva moneda i els seus consolats, i molts dels Estats-nació actuals no han completat el pas de la potència a l’acte: d’aquí que encara collin sin que se note el cuydado, o, de quan en quan, ho facin amb B.O.E, banda, i cabra legionària. Tot plegat ve a tomb d’una derivada dels efectes de la crisi que té a veure amb el dèficit dels comptes públics (Estat) però també amb la salut moral del comú (la nació); dit pel broc gros, amb la cartera i la bandera o bé, a la manera de la sociologia clàssica, amb els interessos de la Gesselschaft i de la Gemeinschaft, de la societat (la comunitat política) i de la comunitat-comunitat (la nacional).

És lògic que amb la que cau, l’honorable conseller d’Economia no tingui ni temps ni esma per pensar en Tönnies, però molt em temo que, fent mans i mànigues amb la factura del dèficit (els 8.352 milions heretats del tripartit) o el sosteniment dels serveis sanitaris o l’ensenyament, puguem oblidar-nos que no només retallem Estat (del benestar) sinó que també retallem nació (i, a sobre, nació en construcció). A Catalunya, el risc afegit de la crisi és que al final, ens quedem sense (sub)Estat però també sense nació. O sigui, que no només hem de salvar els mobles perquè són mobles sinó perquè també són els mobles de la nació. Cohesió social i cohesió nacional, són les dues cares de la mateixa moneda i, a més no pot ser d’una altra manera en el cas català, es miri com es miri, o deixa d’haver-hi cas.

L’Estat ineficient ho posa molt fàcil a la “desafecció nacional” (cas del primer catalanisme polític respecte de l’Estat-nació Espanya en el segle XIX), i no diguem pas l’Estat inexistent (cas del gavadal d’Estats fallits que habiten l’assemblea General de l’ONU). No som ni una cosa ni l’altra, però si parlem de nacions amb sub-Estat com la catalana, de nacions que no tenen un Estat exclusiu però sí que disposen d’estructures subestatals -ja prou precàries- és com per pensar-s’ho tres i quatre vegades abans de fer segons què. Hem avaluat prou les conseqüències d’un desmantellament forçós del sub-Estat català? De la infraestructura nacional que ha costat consolidar déu i ajut i dèficit (sí, sí, dèficit) dins els estrets marges del model autonòmic espanyol? De l’ensenyament, la sanitat, la seguretat o el sistema públic de comunicació, autonòmics, però al capdavall nacionals?

Un cop més haurà de ser des del catalanisme que s’hauran de buscar les sortides al laberint. O es troba un sentit nacional al que s’hagi de fer, o millor que serrem les dents i no toquem massa res, digui el que digui Merkel, les agències de qualificació de riscos o el sursum corda. No només és el què, els deures, sinó el com, el com els fem. No és només articular solucions per obligació pressupostària ineludible, que ho és, sinó per imperatiu nacional. Als dirigents del país els toca posar-s’hi: els del govern, els de l’oposició, però també els de la societat civil i, com diu un periodista, fins i tot de la incivil. Aquesta no és feina de comptables, sinó de polítics. Ara sabem que la travesia serà molt més dura del que ens pensàvem. Això no s’arregla de cap manera amb el proper pressupost de la Generalitat, el voti qui el voti a més del partit del Govern, sinó pensant com reposicionem el país a mig i llarg termini. Caldran grans pactes operatius amb el perímetre més ampli possible; polítics, econòmics, socials i gosaria dir que també culturals. De tot plegat també depèn que Catalunya continuï essent identificable com una nació sense Estat que no renuncia democràticament a res, o es limiti a gestionar-se com una subnació postautonòmica que, fins fa no massa temps, fins i tot tenia tele, ràdio i ensenyava en llengua pròpia.
(Publicat al blog "Fem un reset", La Vanguardia digital el 21/09/11)

APUNTS (15)

                             

Artefactes: màquina d'escriure (Veure "Apunts 11")

LA PELL ON FAIG VIDA / PAN NEGRO

'LA PELL ON FAIG VIDA'
Por: David González

Imaginémoslo al revés: supongamos que el catalán fuese la lengua “oficial” del Estado y el castellano, tuviese el estatus de lengua “oficial” (cooficial con el catalán) en las Castillas y alguna otra comunidad, en tanto que lengua propia de esos territorios. Supongamos que Barcelona fuese la capital de España, que la Academia de las Ciencias y las Artes Cinematográficas tuviese allí su sede, y que en la última edición de los Premios Dalí, hubiese arrasado el film de Almodóvar La piel que habito . Y que, en coherencia con tal decisión, esta misma película hubiese sido preseleccionada, junto con otras dos, otras dos en versión original en catalán, la lengua “oficial” del Estado, para representar a España en los Oscar. Es más: supongamos que fuese la primera vez que una película en versión original en castellano, y, por tanto, escrita, dialogada y pensada en este idioma, pudiese aspirar a la dorada estatuilla. ¿Cómo se les pondría el cuerpo -y el alma- si, desde Catalunya, alguien propusiese presentarla a la competición hollywoodiense con el título de La pell on faig vida? ¿Cómo se les pondría el cuerpo -y el alma- si el noticiario de la televisión autonómica catalana perpetrase tamaña traducción del título original, tratándose cómo se trata, no del urdu o del córnico, si no del castellano, es decir, de una de las lenguas “españolas” amparada y protegida por la Constitución?

Antonio Banderas i Elena Anaya a "La piel que habito"

Pues todo eso sucedió ayer en España, en la España real, no la ficticia, cuando se conoció la prenominación de Pa negre. Los informativos de Telemadrid, en sintonía con la enésima proclama de la presidenta Aguirre contra la immersión escolar en catalán, amparada el día anterior por el Congreso, retitularon prestos como Pan negro la película de Villaronga. Algun digital de la derecha montaraz respetó el título original, pero a continuación lo castellanizó en el cuerpo de la información. Mientras, en Twitter, donde el hashtag Pa negre lideraba la lista de trending topics , la cruzada contra la immersión fílmica también tomaba posiciones: “En Telemadrid han cambiado el título de ‘Pa negre’ a ‘Pan negro’ -en negrita-. Claro qué (sic) sí, coj… en ESPAÑOL”. En fin, el pan negro de la España nuestra de cada día.

(Nota: en la edición en catalán de La Vanguardia este artículo se titula ‘Pan negro’)


'PAN NEGRO'

Per: David González

Marina Comas i Francesc Colomer a "Pa negre"

Imaginem-nos-ho al revés: suposem que el català fos la llengua “oficial” de l’Estat i que el castellà tingués l’estatus de llengua “oficial” (cooficial amb el català) només a les Castelles i alguna altra comunitat, en tant que llengua pròpia d’aquests territoris. Suposem que Barcelona fos la capital d’Espanya, que l’Acadèmia de les Ciències i les Arts Cinematogràfiques hi tingués la seu, i que en l’última edició dels Premis Dalí, hagués arrasat el film d’Almodóvar La piel que habito. I que, en coherència amb tal decisió, aquesta mateixa pel.lícula hagués estat preseleccionada, junt amb dues més, dues més en versió original en català, la llengua “oficial” de l’Estat, per representar Espanya als Oscar. Encara més: suposem que fos la primera vegada que una pel.lícula en versió original en castellà, i, per tant, escrita, dialogada i pensada en aquest idioma, pogués aspirar a l’estatueta daurada. Com se’ls posaria el cos -i l’ànima- si, des de Catalunya, algú proposés de presentar-la a la competició hollywoodenca amb el títol de La pell on faig vida? Com se’ls posaria el cos -i l’ànima- si el noticiari de la televisió autonòmica catalana perpetrés tal traducció del títol original, bo i tractant-se, com es tracta, no pas de l’urdú o del còrnic sinó del castellà, és a dir, d’una de les llengües “espanyoles” emparada i protegida per la Constitució?

Doncs tot això, però al revés, va passar ahir a Espanya, a l’Espanya real, no a la fictícia, quan es va conèixer la prenominació de Pa negre. Els informatius de Telemadrid, en sintonia amb l’enèsima proclama de la presidenta Aguirre contra la immersió en català a les escoles de Catalunya, emparada el dia anterior pel Congrés, van retitular prestos com a Pan negro la pel.lícula de Villaronga. Algun digital de la dreta feréstega va respectar el títol original, però tot seguit el va castellanitzar al cos de la informació. Mentrestant, a Twitter, on el hashtag Pa negre liderava la llista de trending topics , la croada contra la immersió fílmica també prenia posicions: “En Telemadrid han cambiado el título de ‘Pa negre’ a ‘Pan negro’ -en negreta-. Claro qué (sic) sí, coj… en ESPAÑOL”. En fi, el pa negre de l’Espanya nostra de cada dia.
(Nota: a l’edició en castellà de La Vanguardia aquest article es titula ‘La pell on faig vida’)

Publicat a La Vanguardia, edicions català i castellà el 15/09/11 i el blog "Fem un reset"

APUNTS (14)

"Ha desaparecido la esperanza en un cambio de naturaleza política. La política es el ámbito social que más impresión da de paralización; ha dejado de ser una instancia de configuración del cambio para ser un lugar en el que se administra el estancamiento"

Daniel Innerarity, "El lenguaje del cambio", El País Babelia, 10/09/2011
http://www.elpais.com/articulo/portada/lenguaje/cambio/elpepuculbab/20110910elpbabpor_31/Tes

APUNTS (13)

"Diguem-ho d'una altra manera: nosaltres hem d'aspirar a la igualtat amb els altres pobles que ens envolten. La nostra vida, en tots els sentits -econòmic, científic, lingüístic, artístic, literari, tecnològic- no pot conformar-se a ser un apèndix, un subordinat de cap altra. Simplement perquè això definiria una vida raquítica i progressivament degradada"


JOAN SOLÀ (1940-2010), extret de: El lligam indissoluble entre la llengua i la societat, "L'última lliçó. Parlaments polítics i acadèmics", Empúries, 2011


"Després de molts anys de mirar de dissuadir els qui optaven per l'independentisme, ara em trobo que no tinc arguments per rebatre'ls. (...) Les plaques tectòniques se solen moure lentament, però de vegades s'acceleren".


JORDI PUJOL, president de la Generalitat (1980-2003), extret de "Residuals o independents? Quan es trenquen els ponts", Pòrtic, 2011

NOVA YORK

Imatge de Nova York captada l'11 de setembre de 2001 pel satèlit Landsat 7 després de l'atemptat contra les Torres Bessones / EARTH OBSERVATORY (NASA)


 -Vostès són periodistes, oi?
Érem en un restaurant de la Plaça Tetuan de Barcelona. Vi, pa amb tomàquet i pollastre a l'ast, ben cruixent. Parèntesi en la Diada de l'11 de setembre; teníem un diari per fer.
- Vinguin, està passant una cosa molt grossa
I ens vam acostar a la tele del local.
AQUELL DIA ENS VAM ADONAR QUE LA HISTÒRIA NO S'HAVIA ACABAT I ENS HAVÍEM QUEDAT SENSE RELAT. ENCARA HI SOM. 

Nova York 11 de setembre de 2001-11 de setembre de 2011

David González

APUNTS (12)

Assalt final de les tropes borbòniques a Barcelona el 1.714

Etapes de la Guerra de Successió a la Península amb les fases de l'ocupació borbònica de la Corona d'Aragó

Mapa polític d'Espanya, 1.852. "España uniforme o puramente constitucional","España foral", "España incorporada o asimilada" -l'antiga Corona d'Aragó- i "España colonial" -aquí sí que hi ha hagut  alguns canvis-

Barcelona 11 de setembre 1714-11 de setembre 2011
(No passa el temps)

ELS ÚLTIMS DE LA CONSTITUCIÓ

Per: David González

ELS EFECTES ECONÒMICS DE la reforma exprès de la Constitució: a banda del copet a l’esquena de Merkel, malgrat la descafeïnadíssima versió spanish del dèficit zero (veure post anterior), els mercats han fet com si sentissin ploure. Aquest dilluns de reentrée la prima de risc espanyola tornava a situar-se per sobre dels 340 punts mentre l’Ibex baixava un 4,69% enmig d’una nova ensorrada general que els experts bursàtils vinculaven als advertiments de Lagarde, la flamant directora de l’FMI, sobre una nova recessió global. Que Déu ens agafi confessats, que deien els antics.

A Catalunya, continua l’estripada general de vestidures a compte del consens constitucional trencat. El consens constitucional no ha saltat pels aires ni pel pacte “nacional” PSOEPP o PPPSOE, ni perquè els diputats de CiU no s’hi van sumar, ni perquè els d’ERC, ICV, IU i alguns altres van donar el cop de porta a la votació; tampoc, perquè, Ernest Maragall ho ha escrit, el PSC (la força política catalana amb més diputats a Madrid, que sí que va votar la reforma) sigui cada cop més “prescindible”. El consens constitucional no ha saltat pels aires perquè simplement mai no va existir i com raonava Parmènides fa 25 segles, el que no és no pot ser (i, a més, és impossible).

Mentre que a Catalunya es parla de consens constitucional trencat, a Madrid no se’n parla de res més que de partits “nacionales” i d’acords “nacionales”, els que s’han fet i els que (insinua Rajoy, Rubalcaba pren nota) els que vindran: això és el que importa i el que els importa. Com deia aquell eslogan electoral de l’AP de l’ara enretirat Manuel Fraga: España, lo único importante. Altra cosa és que volguem –o, des d’aquí, haguem volgut fer veure- el contrari; que, en determinades conjuntures (els pactes dels partits “nacionales” amb els nacionalistes de CiU i PNB, però també ERC), les apel·lacions al consens,  a l’esperit constitucional o a l’Espanya plural hagin servit de coartada al beneficiari de torn (el PSOE o el PP en minoria) per justificar la “pèrfida” aliança parlamentària amb catalans o bascos davant l’hostilitat, alimentada prèviament per les cúpules polítiques que han votat, dels electorats respectius. Uns electors, la immensa majoria dels quals no assumeix més pluralitat que la que se’n deriva del contrast entre el blanc i el negre.

Quants intel·lectuals o personalitats demòcrates o progressistes de l’Espanya castellana van sortir a defensar l’Estatut sentenciat pel TC? El Tribunal no només va trinxar l’Estatut. En realitat, la sentència no només va ser un cop constitucional contra l’Estatut; també va ser un autocop, consentit, i aplaudit per les elits polítiques, funcionarials, econòmiques, culturals i mediàtiques, però també per la immensa majoria de la ciutadania rasa, contra el tan masegat esperit del 78. L’Espanya constitucional es va fer l’haraquiri amb la sentència del TC com les Corts franquistes van liquidar el règim: amb les seves pròpies eines. Per això mateix fins i tot s’atreveix, interlocutòries dels tribunals en mà, a intentar esbotzar la convivència a Catalunya qüestionant la immersió, clau de volta de la condició lingüísticament plural de les generacions de catalans escolaritzades des dels anys 80. Tan poc temps fa que podem estudiar en català? em preguntava la meva filla de 15 anys.

Altra cosa és que aquí sí que ens l’hem cregut, el relat del consens constitucional i la pluralitat. I que n’hem fet, en línia amb la tradició històrica del catalanisme, l’alternativa catalana per construir una (nova) Espanya nacionalment habitable per Catalunya. Aquí l’hem practicat, el consens constitucional, tant cap enfora, com, sobretot, cap a dins. Consens constitucional: respecte a la pluralitat en totes les seves expressions, pràctica del diàleg com a mètode per resoldre els conflictes, priorització de la convivència i la cohesió social, que també vol dir cultural i lingüística, protecció efectiva del dret a discrepar i sotmetiment escrupolós a les lleis i a la regla de la majoria… Integració de la diferència contra l’exclusió de qui no parla o pensa com jo. Paradoxa: els catalanistes (i algun postcomunista espanyol) han quedat com els últims de la Constitució, els últims dels consens del 78, potser perquè, fins ara, no han pogut ser res més que “constitucionals”. L’últim de tots, que tanqui el llum.