DÉU I AJUT (I DÈFICIT)

El Mediterrà medieval a l'Atles català dels cartògrafs jueus mallorquins 
Abraham i Jafudà Cresques (1375)

Per: David González

HI HA ESTATS-NACIÓ, nacions-Estat, Estats sense nació i nacions sense Estat, però demanar-se si primer va ser una cosa o l’altra, l’Estat o la nació, és com allò de l’ou o la gallina, per molt que l’evolucionisme darwinista –pel que sembla, no a gust de tothom- resolgués l’enigma fa més de 150 anys. És evident que la Catalunya del segle XV s’assemblava més a un Estat-nació que la Catalunya de principis del segle XXI, però els investigadors socials encara discuteixen de què estem parlant quan ens referim al terme “Estat” aplicat al segle XV, com també de què parlem quan ho fem de “nacions” precolombines. En tot cas, l’Estat i la nació, la nació i l’Estat, són dues realitats que s’han retroalimentat en un estadi o altre de la seva evolució històrica. Moltes de les nacions sense Estat encara existents en van tenir, d’Estat, fins fa ben poc, amb els seus funcionaris, la seva moneda i els seus consolats, i molts dels Estats-nació actuals no han completat el pas de la potència a l’acte: d’aquí que encara collin sin que se note el cuydado, o, de quan en quan, ho facin amb B.O.E, banda, i cabra legionària. Tot plegat ve a tomb d’una derivada dels efectes de la crisi que té a veure amb el dèficit dels comptes públics (Estat) però també amb la salut moral del comú (la nació); dit pel broc gros, amb la cartera i la bandera o bé, a la manera de la sociologia clàssica, amb els interessos de la Gesselschaft i de la Gemeinschaft, de la societat (la comunitat política) i de la comunitat-comunitat (la nacional).

És lògic que amb la que cau, l’honorable conseller d’Economia no tingui ni temps ni esma per pensar en Tönnies, però molt em temo que, fent mans i mànigues amb la factura del dèficit (els 8.352 milions heretats del tripartit) o el sosteniment dels serveis sanitaris o l’ensenyament, puguem oblidar-nos que no només retallem Estat (del benestar) sinó que també retallem nació (i, a sobre, nació en construcció). A Catalunya, el risc afegit de la crisi és que al final, ens quedem sense (sub)Estat però també sense nació. O sigui, que no només hem de salvar els mobles perquè són mobles sinó perquè també són els mobles de la nació. Cohesió social i cohesió nacional, són les dues cares de la mateixa moneda i, a més no pot ser d’una altra manera en el cas català, es miri com es miri, o deixa d’haver-hi cas.

L’Estat ineficient ho posa molt fàcil a la “desafecció nacional” (cas del primer catalanisme polític respecte de l’Estat-nació Espanya en el segle XIX), i no diguem pas l’Estat inexistent (cas del gavadal d’Estats fallits que habiten l’assemblea General de l’ONU). No som ni una cosa ni l’altra, però si parlem de nacions amb sub-Estat com la catalana, de nacions que no tenen un Estat exclusiu però sí que disposen d’estructures subestatals -ja prou precàries- és com per pensar-s’ho tres i quatre vegades abans de fer segons què. Hem avaluat prou les conseqüències d’un desmantellament forçós del sub-Estat català? De la infraestructura nacional que ha costat consolidar déu i ajut i dèficit (sí, sí, dèficit) dins els estrets marges del model autonòmic espanyol? De l’ensenyament, la sanitat, la seguretat o el sistema públic de comunicació, autonòmics, però al capdavall nacionals?

Un cop més haurà de ser des del catalanisme que s’hauran de buscar les sortides al laberint. O es troba un sentit nacional al que s’hagi de fer, o millor que serrem les dents i no toquem massa res, digui el que digui Merkel, les agències de qualificació de riscos o el sursum corda. No només és el què, els deures, sinó el com, el com els fem. No és només articular solucions per obligació pressupostària ineludible, que ho és, sinó per imperatiu nacional. Als dirigents del país els toca posar-s’hi: els del govern, els de l’oposició, però també els de la societat civil i, com diu un periodista, fins i tot de la incivil. Aquesta no és feina de comptables, sinó de polítics. Ara sabem que la travesia serà molt més dura del que ens pensàvem. Això no s’arregla de cap manera amb el proper pressupost de la Generalitat, el voti qui el voti a més del partit del Govern, sinó pensant com reposicionem el país a mig i llarg termini. Caldran grans pactes operatius amb el perímetre més ampli possible; polítics, econòmics, socials i gosaria dir que també culturals. De tot plegat també depèn que Catalunya continuï essent identificable com una nació sense Estat que no renuncia democràticament a res, o es limiti a gestionar-se com una subnació postautonòmica que, fins fa no massa temps, fins i tot tenia tele, ràdio i ensenyava en llengua pròpia.
(Publicat al blog "Fem un reset", La Vanguardia digital el 21/09/11)