dimarts, 27 de novembre del 2012

L'ÈTICA DE MAS I L'ESPERIT DEL SOBIRANISME



ELS DEU MANAMENTS / CECIL B. DE MILLE  (1956)


Per: David González
La Vanguardia, 26/12/2012
(Versió revisada) 

DEIA MAX WEBER fa gairebé un segle que fer política és l'art de pactar amb el diable. La política no està feta per als idealistes (ètica de la convicció), sinó per als conseqüencialistes (ètica de la responsabilitat). Això no obstant, el gran sociòleg alemany admetia que el bon polític havia de combinar el millor dels dos mons: per anar bé, un líder pragmàtic havia de pujar a la muntanya de tant en tant per beure de la font del carisma, i un líder redemptor havia de baixar a la vall per tastar la pols dels camins. L'11 de setembre del 2012, amb un milió i mig de catalans al carrer demanant un Estat català a Europa, el president Artur Mas es va fer idealista per responsabilitat. Mai no va prometre la independència: el que va oferir va ser posar-hi el coll per possibilitar una consulta sí o sí; va visitar Mariano Rajoy a la Moncloa per arxivar el pacte fiscal, va forjar una aliança parlamentària per l'autodeterminació en l'últim ple de la legislatura, i va convocar unes eleccions plebiscitàries-constituents, conscient dels riscos, però també de les oportunitats. Per primer cop, CiU anava a uns comicis amb un programa explícitament sobiranista, que advocava per la consecució d'estructures d'Estat per a Catalunya. Idealista, Mas es va fer Moisès; responsable, es va vestir de Luter per demanar una majoria excepcional. Ahir, el poble de Catalunya, l'hi va negar.

ELS CATALANS SOBIRANISTES, en les eleccions al Parlament més participades, van enviar Mas al purgatori d'intentar governar amb 50 diputats i van redimir ERC del pecat tripartit tan sols dos anys després. CiU va perdre una dotzena d'escons i 90.000 vots; l'ERC de Junqueras -el candidat revelació de la campanya, havíem escrit- va tornar al cel de Carod i, encara, més enllà: 21 diputats, gairebé 500.000 vots, i sorpasso sobre el PSC. El buit deixat per la Solidaritat de López Tena sense Laporta el va ocupar la puixant CUP, amb 3 escons. I la ICV d'Herrera va sumar tres escons més (si el PSC no s'hagués ensorrat no descarteu que demà s'estigués negociant el tercer tripartit...) La majoria sobiranista catalana? Bé, gràcies. Comptat i debatut, 1 escó més que fa dos mesos. I la minoria catalana no sobiranista una mica millor: gran resultat del ciutadà Rivera, que multiplica per tres els escons, de 3 a 9 en un Parlament de 135, i premi de consolació per al PP d'Alícia Sánchez Camacho -el sostre de ferro- amb un solitari escó més, això sí, amb un increment notable dels vots. I el PSC? El PSC -Montilla ja pot dir que ell no va fer el pitjor resultat de la història- celebrava ahir a la nit el fracàs de Mas. I la consulta, i la independència... i els pressupostos?: "Cal treballar molt", va dir Mas ahir a la nit al balcó del Majestic. Coses de l'ètica de Mas i l'esperit del sobiranisme (avui m'està sortint weberiana la peça). És el que té la política: mentre uns la fan, els altres es fan sants.

RESULTATS ELECTORALS PARLAMENT 2012


diumenge, 25 de novembre del 2012

CAMPANYA ENTRE EL VELL I EL NOU MÓN


Per: David González
La  Vanguardia 25/12/2012

ÉS UN TÒPIC de qualsevol cultura democràtica avançada -vull creure que la nostra s'inclou en l'esmentada categoria- això de dir que les campanyes electorals no serveixen per a res (i a més a més són cares caríssimes). Ho deia una senyora un pèl granadeta en un reportatge de 8tv mentre comprava lluç -crec- al seu mercat de sempre: tothom ja sap què votarà amb campanya o sense. Quan la va inquirir el periodista sobre l'alt percentatge d'indecisos que preveien les enquestes davant les transcendentals eleccions al Parlament que se celebren avui, la senyora no va recular ni un pam: això diuen -o sigui, que no saben a qui votaran-, però tots ja ho tenim decidit, va subratllar, imperiosa. Només li va faltar dir: i vostè també (i espero que no l'erri). Però succeeix que, a l'hora de la veritat, hi ha qui fins i tot canvia el sentit del vot l'últim minut després d'haver dit el contrari en l'enquesta prèvia i abans de negar-ho en la posterior: és a dir, aquella que fan a peu d'urna, els resultats de la qual, cap a les vuit, serveixen bàsicament per esgotar les reserves de til.la. Deia Vico al segle XVIII que els homes saben més del món natural que del seu malgrat que el primer no l'han fet ells i el segon sí. Aquesta mal.leabilitat intrínseca del real humà converteix qualsevol campanya -i ben mirat, la vida mateixa- en una guerra dels mons. La del món/els mons dels uns i la del món/els mons dels altres (també hi ha, esclar, els que continuen a la lluna). A Catalunya s'han convocat unes eleccions i s'ha fet una campanya per preguntar per un món nou i l'han bombardejat des del món vell que no pregunta. El final de la pel.lícula? Per sort, benvolguda senyora, el decidiran els vots. I sí, de vegades ho fan l'últim minut.

divendres, 23 de novembre del 2012

TANCS DE PAPER

Per: David González
La Vanguardia 20/11/2012

ELS CATALANS han fugit de les majories absolutes com del dimoni des del 1992, quan, en ple any olímpic, un Pujol amenaçat per l'ombra de l'alcalde Maragall en va obtenir l'última. El tripartits van confirmar la tendència, i el retorn de CiU a la Generalitat amb Mas, fa dos anys, la va reconsagrar. Diuen les enquestes que aquest diumenge, la ciutadania tornarà a evitar la temptació. CiU pot triplicar en escons el segon partit, ja sigui el PSC -víctima d'un procés d'autojibarització digne d'estudi antropològic-, el PP -condemnat a caminar pel seu sostre català de ferro-, o ERC -quasi redimida del pecat tripartit gràcies als bons oficis de Junqueras, el candidat revelació de la campanya-. Mas pot sumar una victòria més. Però, paradoxalment, pot quedar-se lluny de la majoria excepcional que reclama d'acord amb unes eleccions que no s'han convocat per dirimir qui és el cap o la cap de l'oposició sinó si els ciutadans volen canviar o no el paradigma de la relació Catalunya-Espanya. Si volen mantenir-se en l'autonomisme o caminar cap a la constitució d'un subjecte polític, en principi només subordinat a ell mateix.

La manifestació de la Diada va finiquitar simbòlicament el paradigma encara existent, però si CiU, i sobretot Mas, en lluita amb ell mateix i les seves circumstàncies (o sigui: amb totes les pressions internes i externes, explícites i silents), no haguessin assumit el canvi de paradigma, no hi hauria cap possibilitat de canviar de paradigma. No és Junqueras ni encara menys Herrera, que mai han canviat de paradigma propi, contra qui Madrid envia els tancs de paper. En l'era mediàtica, les guerres es fan així. Fracassades les estratègies goebbelsianes d'equiparar els catalans amb etnicides nazis, o amb corruptes encantats de ser-ho, és contra Mas que disparen. I ho fan perquè frenar Mas no és la via més segura per combatre un (suposat) frau fiscal sinó per mantenir el paradigma existent. La premsa de Madrid no titularà dilluns que ve si al Parlament hi ha o no una majoria sobiranista que ja hi era, sinó si Mas tindrà o no mans lliures per acomiadar el paradigma autonomista. A la premsa i als despatxos de Madrid no els preocupa quants pares fundadors de la Catalunya sobirana pujaran a la nau, sinó si Mas podrà o no aguantar el timó.

Versión en castellano:
http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20121120/54355409616/tanques-de-papel-david-gonzalez.html



dimarts, 20 de novembre del 2012

APUNTS (46)


"Tenim per costum dir que "portem" una conversa, però la veritat és que, com més autèntica és la conversa, menys possibilitats tenen els interlocutors de "portar-la" en la direcció que desitjarien. De fet la vertadera conversa no és mai la que un hauria volgut portar. Al contrari, en general seria més correcte dir que "entrem" en una conversa, quan no que ens hi "emboliquem".

Una paraula porta a la següent, la conversa gira cap aquí o cap allà, troba el seu curs i el seu desenllaç, i tot això pot portar potser cap a alguna mena de direcció, però en ella els dialogants són menys els directors que els dirigits. El que "sortirà" d'una conversa no ho pot saber ningú per anticipat.

L'acord o el fracàs és com un succés que té lloc en nosaltres. Per això podem dir que quelcom ha estat una bona conversa, o que els astres no li van ser favorables. Són formes d'expressar que la conversa té el seu propi esperit i que el llenguatge que discorre en ella hi porta la seva veritat pròpia, això és, "desvela" i deixa aparèixer alguna cosa que des d'aquest moment és."

H. G. GADAMER, Veritat i mètode

divendres, 16 de novembre del 2012

APUNTS (45)





                                                                                              MARCO GLAVIANO

"Ara com ara, allò que ens interessa subratllar és que la relació entre l'home (productor) i el món social (producte) és sempre una relació dialèctica. és a dir, que l'home (no pas aïlladament, és clar, ans com a membre d'una col·lectivitat) i el seu món social estan en interacció l'un amb l'altre. El producte repercuteix sobre qui l'ha produït.

Exteriorització i objectivació són, doncs, moments d'un procés dialèctic constant. Del tercer moment del procés, que és la interiorització (per mitjà de la qual el món social objectivat és reintroduït en la consciència gràcies a la socialització), ens n'ocuparem amb prou detall més endavant. Però ja des d'ara podem adonar-nos de la relació fonamental que hi ha entre aquests tres moments dialèctics de la realitat social. Cadascun d'ells correspon a una característica essencial del món social".

La societat és un producte humà.
La societat és una realitat objectiva.
L'home és un producte social."

Peter L. Berger i Thomas Luckmann, "La construcció social de la realitat" (1988, pàg. 92-93)

dijous, 15 de novembre del 2012

AL LLIT AMB UNA GARCÍA


Immigrants espanyols dels anys 60 prop de l'estació de França
XAVIER MISERACHS
Per: David González
La Vanguardia 13/11/12


EL PRESIDENT, Artur Mas, ha confessat que dorm amb una García -i una Rakosnik, que són la mateixa persona, la seva esposa Helena- preocupat pel que li pot venir a sobre als García (no sé si també als Garcia i als de la vila de Garcia) en una Catalunya independent. Segons un ridícul vídeo electoral del PP, els García s'hauran de dir Garriga. Per tant, els García García seran Garriga Garriga, igual com els García Garriga i els Garriga García, i els parents dels Garriga Garriga es multiplicaran com bolets (els de la Garriga, tranquils). Dit això, resulta que el segon cognom d'Helena Rakosnik no és García sinó Tomé. Ens enreda, el president? No pas. L'explicació és de calaix. El pare d'Helena és nét d'un Rakosnik de Txèquia dels de tota la vida, biòleg, i d'un Casas de Valls, de Valls de tota la vida, però que no eren Casas de Valls sinó Casas Pàmies. L'explicació és que Casas de Valls eren els cognoms artístics del besavi, un pintor important. I la mare d'Helena, Helène, era una Tomé García, nascuda a Narbona -en l'exili posterior a la guerra incivil- i filla d'un Tomé de Segòvia de tota la vida criat a Fresno de Caracena (Sòria) i emigrat a Barcelona, i d'una García llorquina, o sigui de Llorca (Múrcia). Vet aquí la clau del misteri.

García és el cognom number one a Catalunya, segons l'Idescat. Vila, el més freqüent d'origen no castellà, és el número 26è. Ergo sense els top ten de la llista, els García, Martínez, López, Sánchez, Rodríguez, Fernández, Pérez i paro perquè ara ve el meu, la Diada no hauria estat el que va ser. Pujol i el PSUC, o el PSUC i Pujol, van dir allò de "Catalunya, un sol poble" i així ha estat i és perquè tant els García, com els Vila i tota la resta han volgut que així sigui. Aquest és el plebiscit quotidià, que diria Ernest Renan, en què es basa la nació catalana moderna o com vulguin dir-li. La qual cosa explica el fracàs a què està abocat tot intent de dividir els catalans, ja sigui proposant la segregació lingüística a les escoles o sembrant Espanya de meses petitòries contra l'Estatut, com va fer el PP. Cadascú és cadascú i alhora "som més grans que la suma de les nostres ambicions individuals". No ho ha dit cap hipernacionalista com els dels malsons de Marcelino Iglesias, sinó algú tan cosmopolita com Barack Hussein Obama.

Versión en castellano: 
http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20121113/54354439872/en-la-cama-con-una-garcia-david-gonzalez.html



dimecres, 7 de novembre del 2012

L'ESPANTALL EUROPEU

PER: DAVID GONZÁLEZ

COM DIU DURAN (i Pujol -Jordi-), pot ser que la continuïtat o el reingrés de Catalunya a la UE, no com a autonomia espanyola, sinó com a Estat sobirà, sigui molt difícil. I, fins i tot, que no pugui ser. Més que res, perquè podria donar-se la paradoxa que 26 estats actuals de la UE aprovessin el (re)ingrés català i només un, Espanya, ho impedís. Així que Europa és la solució però també el problema..., per als uns i per als altres. En un cas d'hipotètica secessió unilateral, que, de dur-se a terme el plantejament del president Mas i dels partits que li fan costat només es donaria per desacord amb Espanya, difícilment Madrid podria recórrer a l'exèrcit. Europa, com a marc de drets democràtics els titulars dels quals són els ciutadans, inclosos els catalans, és un poderós inhibidor davant qualsevol temptació casernària dels estats existents, per constitucional que sigui. Però, alhora, és la renúncia de l'Estat espanyol i de qualsevol altre soci a fer servir la força contra la voluntat democràtica dels seus nacionals, inclosos els catalans, el que també valida les seves fronteres a Europa. Aquest és l'equilibri. Per aquesta raó, la UE sempre deriva cap a l'àmbit decisional intern dels estats qualsevol canvi. La prova, la neutralitat exquisida de Brussel·les davant el referèndum escocès del 2014 pactat per Cameron i Salmond.

L'AMBIGÜITAT DEL CONSTRUCTE político-econòmic anomenat UE permet al PP i al PSOE agitar l'espantall europeu contra el sobiranisme català. Però la primacia del principi democràtic és el que funda la via escocesa i no pas, com sosté el Govern de Mariano Rajoy, l'existència d'un regne d'Escòcia fins a la unió amb Anglaterra el 1707. Cert. Catalunya no era regne. Era principat. I no es va unir amb Castella: va ser assimilada per "just dret de conquesta", cosa que el PP no diu. Com també calla que el que van anul·lar els decrets de Nova Planta de Felip V el 1714-16 (als regnes de València, després de la derrota d’Almansa de les tropes austriacistes, i d’Aragó, a partir del 1707) era més estructura d'Estat que la que té ara Espanya a la UE: Corts, legislació, dret públic, administració judicial i municipal, fiscalitat, moneda, duanes, règim lingüístic i defensa pròpia catalanes en el marc de la Corona d’Aragó i en el marc de la monarquia dels Àustries hispànics.

UNA PROVA MÉS QUE CASTELLA i els territoris de la Corona d’Aragó, entre els quals Catalunya, eren el que avui anomenaríem Estats o realitats juridico-polítiques diferents és que, a partir de la Nova Planta va ser en teoria possible que els castellans ocupessin càrrecs a Catalunya i que els catalans els ocupessin a Castella en haver-se unificat la legislació de tots els territoris d’acord amb el patró castellà (la vella aspiració del comte-duc d’Olivares en l’època de la guerra dels Segadors). El 1760, durant el regnat de Carles III, un grup de diputats dels antics territoris de la Corona d’Aragó van plantejar al monarca un Memorial de Greuges –el primer dels que se’n té constància en l’època contemporània- en què expressaven el malestar perquè aquesta disposició reial en els decrets de Nova Planta, que consideraven positiva, s’havia incomplert de manera flagrant i eren els castellans els que ocupaven tots els càrrecs administratius, judicials o eclesiàstics en el conjunt de la monarquia espanyola. Una monarquia, ara sí,  territorial i políticament unificada –o gairebé: l’excepció foral basca era plenament vigent; la raó és que els bascos no s’havien rebel·lat contra Felip V a diferència dels catalans, els valencians, els aragonesos, els balears i una part dels castellans austracistes que també feien costat a l’arxiduc Carles d’Àustria-.  

A EUROPA EN SABEN MOLT, d'història: l'han patit en carn viva. Per això, des de fa 60 anys, anteposen la democràcia a qualsevol altre manament. Europa ja no "implosiona", per més que el ministre García-Margallo ressusciti el verb postsoviètic i balcànic: es refà.

(Versió ampliada de l'article a La Vanguardia del 6/XI/2012: 
http://www.lavanguardia.com/encatala/20121106/54354215298/l-espantall-europeu-david-gonzalez.html)


DECRETS DE NOVA PLANTA, DOCUMENTS:

"DEROGACIÓN DE LOS FUEROS DE ARAGON Y VALENCIA; Y SU REDUCCION Á LAS LEYES Y GOBIERNO DE CASTILLA"

http://books.google.cat/books?id=LH7pngIQIMkC&hl=ca&pg=RA1-PA13#v=onepage&q&f=false

"NUEVA PLANTA DE LA REAL AUDIENCIA DEL PRINCIPADO DE CATALUÑA" (1716)