BON NADAL

                            VA, BON NADAL MÓN, SIGUEU FELIÇOS!!!

9-N, TRES ARTICLES

RELACIONS DE FORCES

La Vanguardia 9/11/2014

AFIRMAVA ahir Mariano Rajoy que es digui com es digui el que s’està fent avui a Catalunya –el que s’està fent si el temps i l’autoritat, sobretot l’autoritat, no ho impedeixen– no tindrà cap “efecte”. Pel que sembla, el president de tots els espanyols, catalans inclosos, farà com si sentís ploure a Pontevedra. I, tot i això, la pregunta, per recurrent, hi continua sent, tan impertèrrita com l’inquilí de la Moncloa: per què ha calgut posar-se en guàrdia fins a l’últim moment davant el que, a parer del cap de l’Executiu espanyol, no servirà per a res?, què han vingut a fer, doncs, aquests “observadors internacionals”?, per quins set sous la Fiscalia es va posar ahir a investigar la cessió de locals públics per fer el que s’està fent avui a Catalunya?

Deia Michel Foucault en una conversa amb Bernard Henri-Lévy que on hi ha poder hi ha resistència i que el poder és a tot arreu. És a dir, no es tracta tant del model de poder proposat pel dret (llei, prohibició, institució) ni el de la continuació de la guerra per altres mitjans (una bonica metàfora) com d’avaluar les relacions de forces. I, com que la resistència és coextensiva al poder, el poder no ens enganxa mai (del tot): se’n pot modificar el domini en condicions determinades i segons una estratègia precisa.

A la Catalunya i l’Espanya del 9 de novembre del 2014 hi ha dos polítics que, potser sense saber-ho, són foucaultians fins al moll de l’os: un és Artur Mas i l’altre és Pablo Iglesias. El diagnòstic de les condicions i l’estratègia de resistència desplegada per l’un i per l’altre davant el poder els uneix. Per al primer, el poder que encarna l’Estat espanyol davant l’anomenat desafiament català; per al segon, el poder que compareix en aquesta casta que l’administra, tot i que Iglesias –en aquest punt es bifurquen els camins– també hi inclou els polítics de CiU com Mas.

Relacions de forces. Contra el que sosté o ha de sostenir Rajoy –la política és abans de tot simulacre–, el primer efecte de la noconsulta reinventada per Mas com a procés participatiu és que se celebri. En el 9-N opera un no-pacte, fruit d’una lectura correcta de les relacions de forces en un marc democràtic la sostenibilitat del qual depèn de la seva pròpia capacitat d’adaptació. Ni l’Estat espanyol es podia permetre abocar-se a l’abisme d’una intervenció policial davant unes urnes de cartró, ni Mas té vocació de suïcida. La resta haurà estat un ajust dolorós del sistema que, com Déu, escriu recte amb línies tortes. Es participa: es vota però no es vota perquè això és un noreferèndum i una no-consulta, com ha establert el Tribunal Constitucional mitjançant dues suspensions preventives, però a la vegada amb prou marge per poder-se fer en absència de sentència ferma que ho impedeixi. Visca la lògica fuzzy (difusa)!

El segon efecte d’això d’avui és que demà comença (o continua) el no-diàleg. Mas reactivarà davant Rajoy el principi de resistència: acceptarà abordar les 23 prioritats que va portar a la Moncloa per pilotar el mentrestant, o sigui, el dia a dia, però mantindrà la demanda d’un “referèndum definitiu” només encaixable mitjançant una reforma constitucional o un acord a l’escocesa. En aquest mentrestant poden tenir un paper (pressupostos i pròrroga de la legislatura un any més) el PSC de Miquel Iceta i potser el PP d’Alicia Sánchez-Camacho.

Sobre la no-negociació pivotarà el tercer efecte del que avui passa a Catalunya: l’inici d’una no-campanya electoral en què els que han llegit malament la relació de forces parteixen amb desavantatge. Oriol Junqueras s’haurà de decidir entre optar per una independència declarativa sense capacitat efectiva d’obtenir cap reconeixement o reacomodar-se al full de ruta foucaultià que a Catalunya i a Espanya, a Espanya i a Catalunya, marquen Artur Mas i Pablo Iglesias. Es tracta de calibrar les relacions de forces després de les municipals i just abans de les generals que se celebraran el 2015.//

IES PERE RIBOT, VILASSAR DE MAR, 9/11/2014 

EL FUTUR HA TORNAT

La Vanguardia 10/11/2014

AHIR es complien 25 anys de la caiguda del mur de Berlín. Per als de la meva generació, aquesta data marcava un començament, un futur. “Una Alemanya” va titular un diari a cinc columnes (als virtuosos del Twitter els queda molt per aprendre del vell periodisme imprès). Però poc després ens vam fer a la idea –Tiananmen, Iugoslàvia– que potser el futur, el que van somiar els nostres pares, havia deixat de ser el que era en el mateix moment que es va encarnar. Tot començava a ser present. Totes les certeses s’esfondraven. Tot s’accelerava. Llavors vam aprendre a conviure amb la incertesa, amb la complexitat: l’11 de setembre del 2001, el nou segle, ho va certificar. Intuíem que anàvem per davant, a pesar de tot, del que ha vingut després. Doncs bé, el que va succeir ahir a Catalunya torna a interpel·larnos: continuem sense saber si el futur podrà ser el que havíem imaginat, però pot ser que la porta s’hagi entreobert.

Alguna cosa es va regenerar ahir a les urnes de cartró que es van omplir de vots a Catalunya, per força simulats. Dos milions llargs de vots. Em pregunto quants més hauria sumat una votació en una consulta normal amb tots els col·legis electorals oberts com en qualsevol elecció convencional i sense cap amenaça d’intervenció judicial o policial pel mig. Ho subratllo: sense amenaça d’intervenció contra el que no va ser més que un procediment d’exercici dels molt afortunadament constitucionals drets d’expressió i opinió. Algú haurà de començar a preguntar-se des d’avui quina necessitat hi havia d’activar tota la maquinària de l’Estat contra l’exercici massiu de civilitat que es va tornar a viure ahir a Catalunya. I sens dubte, i ho sento per la història, això d’ahir no va ser ni el 6 d’octubre del 1934 ni tampoc el gener del 1939.

El resultat del 9-N ens interpel·la a tots: els del sí-sí, els del sí-no i als del no. I als que van preferir no participar-hi per una raó o una altra i totes legítimes. Esclar que sí. Els que van minimitzar, van menystenir, van menysprear, van ridiculitzar, van caricaturitzar i, malgrat tot, van combatre el 9-N per terra, mar i aire, amb l’amenaça de totes les violències legals a l’abast, i els que s’han deixat portar per l’exercici d’una infinitat de violències verbals fins ahir mateix –les físiques, per fortuna, com aquesta puntada de peu a una urna a Girona que es comenta per si sola, van ser gairebé inexistents– haurien de prendre’n bona nota. Adoninse’n d’una vegada: les persones que van anar ahir als centres de votació, per força simulats, no són idiotes manipulats, són ciutadans. Si sincerament els preocupa el futur de Catalunya, preocupació que compartim molts, sisplau, no es confonguin: amb tot el respecte als morts, des de Pau Casals al Guti i totes les persones anònimes que van defensar en el passat la democràcia en aquest racó d’Europa, ahir es va votar pels vius, per obrir futurs, no per tancar res ni tornar a l’edat mitjana. Els fets ho proven.

Jo vaig votar per J.M., executiu d’una multinacional que fa molts mesos que treballa de valent perquè els seus veïns poguessin tenir l’oportunitat d’acostar-se a aquesta urna. I vaig votar per M.S., periodista, que no va perdre mai el somriure davant les dificultats més que evidents perquè allò d’ahir tirés endavant. I vaig votar per I.M., un jubilat vingut a Catalunya d’aquesta Espanya tan estimada per ell com inclement amb el futur i que va marcar un no com una casa de pagès a la papereta.

La independència? És lògic que a molts catalans i a molts espanyols els preocupi aquesta hipòtesi. Esclar que sí. Però fins i tot el significat de les paraules està patint una mutació profunda. També la percepció del terme “frontera” heretat del món d’ahir. Els murs, diu el filòsof Daniel Innerarity, poc sospitós de res (‘Un mundo de todos y de nadie’), són més barreres que fronteres. “La frontera, en canvi –assenyala el pensador basc–, no és només alguna cosa que divideix i separa; també permet el reconeixement i la trobada amb l’altre; és més líquida que sòlida, un lloc de pas, de transacció econòmica i d’intercanvi. Davant la nostàlgia per l’ordre perdut que clama pels límits crispats i les barreres d’exclusió, la reivindicació d’una frontera que comuniqui, demarqui, equilibri i limiti pot ser una estratègia raonable per a transformar aquests espais de xoc, tancament i sobirania en zones poroses de contacte i comunicació”. Penseu en l’infame mur de Melilla i en la frontera franco-alemanya, oberta per a tothom. Els murs ens tanquen, les fronteres obren portes.

Avui serà un altre dia. Però ahir, a Catalunya es va votar pels vius, i amb ells va tornar el futur.//

FES COM SI FOS LA PRIMERA VEGADA

La Vanguardia 11/11/2014

COM succeeix l’endemà de qualsevol elecció amb urnes pel mig, el sol torna a sortir per a tothom i les calculadores es posen a treure fum. Encara que el procés participatiu sobre el futur polític de Catalunya no era ni un referèndum, ni una consulta, ni pel que sembla res de res, els efectes couen. D’entrada, una certa sensació de perplexitat general. Potser perquè el 9-N visualitza amb rotunditat el que ve. Davant la força del performatiu, del simulacre, del fes com si (com si demà s’anés a declarar la independència i diguin el que diguin Rajoy, el Tribunal Constitucional o el sursum corda) n’hi ha molts que encara es freguen els ulls. El fes com si (com si plogués, res, això de Catalunya són unos hilillos de democràcia) és un vell principi, encara que poc admès per motius obvis. I, tot i això, vertebra el que es diu la nova política. Si més no, permet interpretar per què existeixen partits virtuals, que encara no han nascut i que ja aspiren a repartir-se els ministeris. I referèndums i consultes que no eren ni referèndums ni consultes però poden posar-ho tot potes enlaire.

El fes com si, ben executat, pot convertir-se en veritat, en realitat fàctica: en vots dipositats en una urna, encara que sigui de cartró. A saber: 2.305.290 paperetes diumenge a Catalunya, amb menys d’una quarta part dels col·legis electorals oberts d’una elecció convencional i en el punt de mira de la justícia. Compte amb les calculadores: aquests 2.305.290 vots són l’equivalent al 62,6% dels catalans que van passar per les urnes reals en les últimes eleccions al Parlament, les celebrades el 2012, que van ser 3.678.867. O sigui, dos de cada tres van fer com si tornessin a votar diumenge. Això no és metafísica, són dades objectivables. Vet aquí per què n’hi ha que al mateix temps que rebutgen la validesa del resultat l’escruten amb avidesa: el sí-sí, es diu (1.861.753 vots) és inferior a l’últim còmput real dels partits del dret a decidir (CiU, ERC, ICV, CUP i SI el 2012: 2.147.361 vots). Però es tracta dels partits del dret a decidir, no només dels partits independentistes. Per això, a més de Mas, Junqueras o Fernàndez, també van passar per l’urna del sí Duran Lleida i Herrera. Per la qual cosa s’entén que tots els sís (el sí-sí, el sí-no, i el sí-blanc) sumin 2.116.401 paperetes.

Altressí, crida poderosament l’atenció, i d’aquí també la desesperació que recorre alguns despatxos, que 104.772 catalans hagin optat per marcar el no, ras i curt, en exercici del mateix dret a decidir, no reconegut, que assisteix tots els altres. O que gairebé un 20% s’hagi situat en opcions diferents del sí-sí. Sense que tot plegat signifiqui que els catalans se n’anessin a dormir diumenge com a espanyols i ahir es despertessin independents. Com hem dit abans, només van votar sí-sí 1.861.753 i encara que n’haguessin estat més, tampoc. Si bé també aquesta xifra multiplica per tres en dos anys l’independentisme explícit, les 671.397 paperetes d’ERC, la CUP i SI, de les eleccions del 2012.

Que com queda Mas? Bàsicament tots els altres tenen un problema: quan 2,3 milions de ciutadans secunden aquesta consulta alternativa en què ningú no creia, Junqueras i Herrera inclosos, així com una part de la direcció de l’ANC, tots els altres tenen un problema. Amb l’excepció de la CUP: la llarguíssima abraçada del president de la Generalitat a David Fernàndez explica moltes coses. Com ara, la diferència entre el sentit d’Estat i l’acceleració sense sentit dels temps i de les coses que tenalla ERC.

La porcellana de la unitat política sobiranista es va fer miques, però la unitat civil, com Mas va saber interpretar i es va veure diumenge, continuava sent de ciment armat. Iceta s’ho veia venir. I Sánchez-Camacho es va quedar esperant l’autoritat competent, fiscal, per descomptat. En fi, s’entén que torni a Mas actuar com si fos la primera vegada. // David González 

RESULTATS DEL PROCÉS PARTICIPATIU 2014

http://www.participa2014.cat/

ESTUDI DE DADES DE LA VOTACIÓ (GESOP)

http://gesop.net/images/pdf/ca/BREUS%20DE%20DADES/22.%20BreuDades_9NProcesParticipatiu.pdf

APUNTS (81)

                                                                                             HOBOS.  DOROTHEA LANGE

    

"Llega un momento que es necesario abandonar las ropas usadas que ya tienen la forma de nuestro cuerpo y olvidar los caminos que nos llevan siempre a los mismos lugares. Es el momento de la travesía. Y, si no osamos emprenderla, nos habremos quedado para siempre al margen de nosotros mismos".  

                                                                                        FERNANDO PESSOA

                                                              

PARTIT PODEM

Per: David González

La Vanguardia 05/08/2014

PODEM, l'organització que lidera Pablo Iglesias, que té 5 eurodiputats i que ahir va emergir en l'enquesta del CIS com a (possible) tercera força política espanyola en unes eleccions generals, es convertirà en un partit. Sí, com ho llegiu: Podem serà un partit. Potser alguns de vostès s'esperaven alguna solució més imaginativa. Però no. Pel que sembla, el brillant equip de politòlegs i activistes socials que dirigeix la nova formació, inexistent fins fa quatre dies, ha arribat a la conclusió que no hi ha més remei: que les assemblees estan molt bé però que, a més de deliberar, cosa que és democràticament i cívicament molt sana, el dia a dia, aquest etern mentrestant amb el qual ha de conviure qualsevol idea o projecte que es preï, exigeix prendre decisions i intentar implementar-les. O sigui, que comporta proposar, avaluar i decidir entre diverses opcions. Però abans que res el que exigeix el "mentrestant", és que algú prengui aquestes decisions.

Benvinguts, doncs, a la realitat: això no va sol, cal moure-ho, i, esclar, cal que hi hagi qui ho mogui i calen unes regles de joc. Cal estructura i, ai, ordre i concert. O sigui, aparell. I un cap que ho dirigeixi. Així, Podem tindrà una mena d'assemblea ciutadana que es reunirà cada tres anys, com a màxim òrgan decisori (com ara el comitè federal del PSOE); també tindrà un consell ciutadà de 80 membres (com ara un comitè executiu ampliat de qualsevol partit); tindrà també un portaveu que és qui manarà més (l'equivalent al president del PP o al secretari general del PSOE; endevineu a qui li correspondrà el càrrec a Podem?) i que serà elegit per congrés o assemblea general (com solen fer tots els partits). El portaveu proposarà a l'esmentat consell ciutadà una llista de 10 a 15 persones que integraran la direcció operativa (o sigui, un sanedrí format pels qui, braç a braç amb el líder, tallaran el bacallà; la qual cosa és també pròpia de tots els partits coneguts). Naturalment, tothom que s'hi apunti, sempre que sigui més gran de 16 anys, podrà votar-ho tot directament, una tendència a la qual, és cert que amb excepcions i no sense resistències, també s'hi van apuntant els partits de tots coneguts. I els famosos "cercles", aquestes assemblees espontànies que han anat estenent la bona nova de la nova política entre tanta gent justament farta de tantes coses en ciutats, barris i pobles? Els "cercles", organitzacions de base -ja ho hauran endevinat- molt semblants a les juntes o agrupacions locals dels altres partits, continuaran existint per promoure el debat i la relació amb la societat, la qual cosa, com dèiem, fa falta. Aquí acabarà la seva missió.

Alguns de vostès pensaran que, al final, Podem serà com tots els partits, que caurà en els mateixos vicis i que es desinflarà. Alerta: la lògica Iglesias diu que per vèncer l'adversari -el bipartidisme, la "casta", el sistema- cal combatre'l amb les seves mateixes armes. El preu a pagar -ser un partit normal- és alt, però més ho és l'objectiu a assolir: el poder. Compte, perquè al final del que es tracta és del poder.

AVUI NO TOCA, DEMÀ TAMPOC

JO sóc amic d'Oriol Pujol i la seva situació és insostenible, però no sóc ningú per demanar-li que plegui". Qui deia aquestes paraules pocs dies abans que, el 14 de juliol passat, el secretari general de CDC i únic fill del president que va escollir la política com a professió renunciés al càrrec al partit i a l'escó al Parlament, després de 16 mesos imputat en el cas de les ITV, és una persona pròxima al president Artur Mas. I resumeix molt gràficament una visió de les coses assumida durant dècades en el món convergent. Fins aquell divendres fatídic, dia de Sant Jaume, en què tot va esclatar per la via de la confessió del pare fundador: la institucionalització de "la família" de l'expresident Pujol com a gran tabú i territori vedat de la vida política catalana. La família: la dona i els set fills que el patriarca ara vol alleugerir de tota culpa a costa d'immolar-se ell i el seu llegat per a la història, enfosquit per un error ètic continuada que ha obert una falla de proporcions incommensurables.

Com els definia aquests dies durs una persona molt propera, els Pujol són "aquella família estranya, aquells fills extremadament dependents de la mare que es referien al seu pare com 'el president'". O, encara més -en dono fe-, com "en Pujol". "Com diu en Pujol...". La família: la creu amb què Jordi Pujol ha carregat secretament i a la qual ara s'ha hagut d'enfilar quan pensava que ja estava tot dit i escrit sobre el seu llegat personal, històric i polític. El seu, malgrat tot, enorme llegat personal, històric i polític. Que ningú no s'enganyi ni es confongui sobre això. Per bé que, esclar, després hi ha l'altre engany, que és més aviat un autoengany, aflorat en forma d'una herència no regularitzada durant 34 anys de l'existència de la qual no ha tingut constància ni tan sols Maria, la germana de l'expresident de la Generalitat. Aquest autoengany en el qual Jordi Pujol, ara refugiat a la casa del seu primogènit Jordi, a la Cerdanya, sembla perseverar.

El periodista Francesc-Marc Álvaro va escriure el següent a Ara sí que toca. Jordi Pujol, el pujolisme i els successors (Edicions 62, 2003): "Diverses personalitats del món convergent, entre les quals alguns consellers de la Generalitat, han anat confegint una teoria sobre la relació paternofilial dels Pujol Ferrusola (...) Pujol deixa fer als seus fills, especialment al primogènit, Jordi, perquè té mala consciència per no haver pogut dedicar-se la família en el passat, quan els nois eren petits". Álvaro reproduïa tot seguit una explicació, en boca d'un baró convergent que, avui, en vista de la confessió de Jordi Pujol sobre els diners opacs originats en una presumpta herència del seu pare no consignada al testament, les investigacions policials i judicials en marxa sobre el fill gran, Jordi, i la imputació d'Oriol, pren un sentit especial: "Pujol va dilapidar, mentre tirava endavant les seves iniciatives en favor del país, els diners de l'avi Florenci, i, alhora, no va pensar a fer diners per als fills, enderiat com estava a reconstruir Catalunya. Els fills creuen que Pujol els va fer una mala passada a tots plegats, a l'avi i a ells mateixos, i, llavors, reclamen el dret a fer diners pel seu compte, i com més millor. En aquesta argumentació troben una aliada formidable en la mare, la Marta, que pressiona perquè el pare comprengui i toleri les activitats dels fills" (pàg. 118-119).

El poder, va argumentar el filòsof francès Michel Foucault, i contra el qual teoritzava Karl Marx, és a tot arreu. L'exerceixen els de dalt, però també els de baix, encara que no ho sàpiguen. I fins i tot els que ja no en tenen. Com els Pujol. Fins ahir mateix. Divendres 25 de juliol al matí, Artur Mas, president de la Generalitat, de CiU i de CDC, havia convocat la cúpula convergent per comunicar-los el nom del nou número dos del partit, Josep Rull, substitut d'Oriol Pujol a tots els efectes en qualitat de coordinador nacional de Convergència. Atesa l'absència del president fundador a la sala, Mas va comentar que Jordi Pujol "ja no vindrà més". La majoria ho van atribuir a l'(auto)defenestració del seu fill, la renúncia voluntària al càrrec d'Oriol, clar precedent del que passaria en el cas del pare i els seus càrrecs honorífics al partit i a CiU, així com, finalment, les seves prerrogatives institucionals com a expresident arran de l'autoinculpació expiatòria. Només Mas -coincideixen diverses fonts- estava informat dels plans de Pujol. Cap diari no va publicar tampoc aquell dia el nom de Rull, l'escollit per ocupar la vacant deixada per Oriol. Entre altres coses perquè fins al vespre del dia abans persones de l'entorn dels Pujol al Govern i al partit van pressionar perquè fos un altre l'escollit. Dimarts passat, quan Artur Mas va anunciar a la galeria gòtica del Palau la renúncia de Jordi Pujol al seu tractament de molt honorable i tot el que comporta el tractament, hi havia encara qui dubtava de la conveniència d'acceptar aquesta renúncia pactada amb Mas pel seu pare polític la nit abans i va defensar la tesi, verbalitzada per l'actual president divendres, en fer-se pública la confessió, de derivar les explicacions a una "qüestió privada i personal" de Jordi Pujol. Aquestes veus s'haurien estimat més que l'adéu a tot del veterà líder nacionalista s'hagués limitat als càrrecs honorífics a CDC i a CiU. També hi va haver qui va considerar que els poders de l'Estat, i més encara quan s'acosta el moment àlgid del procés sobiranista, ja no tenen cap hipoteca amb els Pujol, si és que n'han tingut mai. Cosa que, de passada, és tot un avís inquietant per a l'actual president. Mas va imposar la decisió: acceptar la renúncia total de Pujol. Una de les més doloroses que ha pres, va afirmar.

Durant dècades l'"avui no toca" va ser una de les expressions preferides de Jordi Pujol per eludir qualsevol qüestió que l'incomodés. Va comprendre-ho i va tolerar-ho tot fins aquell divendres de Sant Jaume? Aquest peculiar contracte familiar validat per un petri silenci, incloïa l'assumpció personal de totes les càrregues i responsabilitats que se'n derivessin, per oneroses que fossin, fins a l'últim minut i sense possibilitat de marxa enrere? Això explicaria, com assenyala una persona molt pròxima a l'expresident, que cap dels seus fills no hagi comparegut en aquests dies negres, per moltes persones que han cregut en la persona i l'obra de Jordi Pujol i Soley. Pel que sembla, no tenen perquè fer-ho. "Lamentablement no es va trobar mai el moment adequat per regularitzar aquesta herència, com sí que ho han pogut fer la resta de persones que es trobaven en una situació semblant en tres ocasions excepcionals al llarg de més de trenta anys de vigència de l'actual sistema tributari", constatava Jordi Pujol en la seva confessió. Fins aleshores havia estat allò de "avui no toca, demà tampoc". Però, com va raonar el filòsof escocès David Hume, avui no és mai demà. Mai.

CONFESSIONS

Per: David González

La Vanguardia 29/08/2014

JORDI PUJOL va començar a no oposar-se a la independència el dia que el Tribunal Constitucional va decapitar l'Estatut que ell no hauria reformat mai. Llavors van cedir els ponts espriuans com si un mal corrent els hagués passat per sobre i va tremolar la mà oberta per construir una Espanya on Catalunya cabés sense deixar de ser Catalunya. Pujol va reconèixer el seu fracàs en l'intent i va acabar afegint-se a la capçalera de la manifestació, no sense amargor. "Tu també has fracassat", em va respondre, felí, una vegada. El gruix del nacionalisme català, però, estava prou preparat per assumir-lo, aquest fracàs. Ho demostren els números. La plataforma antisobiranista Societat Civil Catalana ha xifrat en 793.683 els participants a la Via Catalana del 2013. És la meitat del càlcul oficial, però aquest recompte continua reflectint la mobilització cívica més gran que s'ha conegut -no es va registrar ni un sol incident- a la Catalunya i l'Espanya contemporànies. Allà, al tram de la Via que li va correspondre, l'expresident també hi era. Jordi Pujol omplia ell solet el dipòsit moral del sobiranisme, com abans de tot el catalanisme. Fins divendres passat.

Després de dècades de sospites sobre membres de la seva família que Pujol no va atendre com calia, i que sempre va despatxar com a maniobres dels seus adversaris per ensorrar-lo, la confessió sobre l'herència del 1980 no declarada fins fa quinze dies, aquest mea culpa a deshora forçat per qui sap què, ha estat una garrotada en l'ànim de molta gent de bé. Per descomptat, n'hi ha que es freguen les mans. Ignoren, o volen ignorar, que els centenars de milers de persones de bona fe implicades en això que s'anomena "el procés" estan a punt per aguantar molts obusos. En l'assumpció de les dificultats es forgen els valors: el compromís, l'esforç, el sentit del deure i la responsabilitat envers un mateix i amb els altres i la legítima aspiració al reconeixement . Els valors: la capa amb què tantes vegades es va tapar el president Pujol. Per això l'"error" que ha reconegut ara ha obert una falla de dimensions gegantines que va molt més enllà de si el procés se'n ressent o no o si el partit que va fundar, Convergència Democràtica, sobreviurà a tot plegat. És per això que aquest segon fracàs de Pujol ja no és assumible.

En les seves Confessions, Agustí d'Hipona va preguntar a Déu: "Per què si Tu ho saps tot, encara m'he de confessar a Tu? Tu saps totes les meves faltes, Tu ets omniscient". El filòsof Jacques Derrida ofereix una resposta: perquè la confessió comporta alguna cosa més que dir el que ha passat. La confessió implica una transformació davant l'altre. Ser un altre en el fet d'assumir que s'és culpable, que no és ben bé el mateix que assumir culpabilitats d'altres. Aquesta és la veritable confessió, com el veritable perdó suposa perdonar l'imperdonable. O com l'impossible acaba sent el que passa de veritat.

No és l'error, és una falla, i és vostè qui ens ha fallat, president, però sobretot, a qui ha fallat és a vostè mateix. No s'enganyi (més), president Pujol.

LA CANÇÓ DEL BATIBULL

Per: David González

La Vanguardia, 08/07/2014

Els nous temps de la política vénen amb partitures d'abans. Es comencen a sentir una altra vegada músiques antigues. Des del PP, els primers acords de la cançó de l'estiu sonen com un batibull, un guirigall, aquelles dues paraulotes amb què el José María Aznar rampant del 2000 va fermar la primera majoria absoluta de la dreta espanyola de resultes de la pèssima digestió que va fer el PSOE de la derrota gairebé pòstuma del felipisme.

El batibull i el guirigall eren un còctel polític explosiu en què es barrejaven "els independentistes, amb perdó, d'ERC; els comunistes, amb perdó, d'IU, i els socialistes" (Aznar, 6 de febrer del 2000). Els socialistes eren els de Joaquín Almunia, que, entre molts altres errors, van cometre el de confiar el retorn a la Moncloa a una aliança d'esquerres amb Paco Frutos, aleshores successor electoral de Julio Anguita. El naufragi va ser dels que marquen època, i l'avui president Mariano Rajoy va ser el director d'aquella campanya victoriosa en la qual el PP va combinar la por dels altres nacionalismes -el pacte de Lizarra era molt viu i s'intuïa el canvi que va arribar el 2003 a Catalunya per la via tripartida- i de l'emigració sense control (successos d'El Ejido). És el mateix Mariano Rajoy que en en el seu retrobament forçat amb Aznar al sancta sanctòrum estival de la FAES diumenge va donar un avís molt dur, pel que fa la consulta sobiranista catalana, a qui sigui el successor d'Alfredo Pérez Rubalcaba, sigui Pedro Sánchez o Eduardo Madina. Tampoc no fóra estrany que el líder del PP aviat colli una mica més i insti el nou cap de Ferraz a aclarir si està disposat a pactar amb Podem -i amb l'Esquerra Unida d'Alberto Garzón- per portar la vella esquerra al poder a cavall de la nova.

De moment, i després de titubejar una mica, el president s'ha trobat amb la rotunda oposició del PSOE a la modificació de la llei electoral per garantir la majoria absoluta als ajuntaments al candidat de la llista més votada. El rebuig d'aquesta majoria preferent, amb la qual el PP apuntalaria moltes places a les municipals del maig, és un indici que els socialistes prefereixen o no poden tancar-se cap porta. Malgrat la urticària que els produeix l'efecte Podem ("Jo sóc de la casta dels lampistes", li va dir Susana Díaz a Pablo Iglesias, al·ludint als seus orígens familiars, en la dura ressaca de les europees), el nou PSOE que començarà a néixer a les primàries de diumenge està obligat, pel cap baix, a tractar amb guant de seda l'esquerra indignada. El contrari suposa assumir el risc de renunciar definitivament als electors socialistes emprenyats encara refugiats en l'abstenció. Això, o seguir la partitura dels grans èxits de l'Aznar més gloriós: l'amenaça secessionista -ara no basca, sinó catalana (i qui sap si valenciana, pel que diu Fabra)- i el frontpopulisme d'esquerres que Rajoy ha recuperat per a aquest estiu-tardor. Músiques velles per a balls nous.

SALTAR O NO SALTAR LA PARET

El Mur de Berlín

Per: David González

La Vanguardia 6/07/2014

El 9 de novembre farà 25 anys que va caure el Mur (de Berlín). Aquell dia, mentre Günter Schabowski, portaveu de l'últim govern de l'Alemanya encara comunista, anunciava que els alemanys de l'RDA ja podien viatjar sense permís previ a l'Oest, els berlinesos orientals es llançaven en massa contra la muralla infame que els separava dels seus veïns i dividia dos mons. Va caure gairebé tot. Com assenyala Tony Judt a la seva magna obra Postguerra, el 10-N, "el món havia canviat". El bloc soviètic es va desfer com un castell de cartes. Alemanya tornava a ser una i el Nadal del 1991 l'URSS deixava d'existir i tots passàvem a ser peces del gran museu del segle XX.

Aquests fets es recordaran el 9 de novembre vinent, encara que, a molts llocs, des de Washington fins a Brussel·les passant per Madrid, sobretot, a Madrid, estaran més pendents del que passi a Barcelona que de les celebracions del 25è aniversari del Berlín feliçment (re)unit. Aquell dia s'ha de fer la consulta sobiranista que el president Artur Mas haurà convocat per tal de saber si els catalans volen saltar el que molts consideren un altre mur, però no precisament per llançar-se en braços dels parents de l'altre costat, sinó per protagonitzar una nova ampliació interior de la Unió Europea, tan tranquil·la com la que va acollir tots els alemanys, altra vegada junts, el 1990.

Aquest continua sent el pla de Mas: convocar la consulta. Però una altra cosa és que la dugui a terme "sí o sí". Els seus socis d'ERC, el partit d'Oriol Junqueras, no tenen cap dubte que el president complirà el seu compromís electoral i el del pacte d'estabilitat que li assegura la governabilitat: cridar a les urnes. Però una altra cosa és que faci el pas següent. El Tribunal Constitucional impugnarà la convocatòria que Mas farà a l'empara de la nova llei de consultes catalana i a la qual el PSC de Miquel Iceta està disposat a donar suport -a la llei, no la consulta com està plantejada-. I amb aquest dictamen negatiu sobre la taula el líder de CiU haurà de prendre la gran decisió: saltar o no saltar el mur i ser el primer a fer-ho. That's the (double) question.

La majoria dels polítics catalans donen per mort el 9-N: que la consulta no es materialitzarà per molt que, com diu un col·laborador de Mas, tingui el paraigua d'una llei espanyola (totes les que aprova el Parlament ho són mentre no es demostri el contrari). I circula que el president ja ha pactat amb Junqueras aquest escenari, a fi de garantir-se el seu suport fins a la pròxima estació del procés, unes eleccions plebiscitàries que Mas prefereix situar al final de la legislatura, el 2016. Pot ser que no salti la paret de la impugnació, com aventura el ministre García-Margallo. Però ara com ara el que consta és que si ERC no ha renunciat a res, Mas encara menys.

El president no ha garantit a ERC que traurà les urnes al carrer encara que no pugui. Però tampoc no ho ha descartat. Aquesta és una de les claus que s'hagi tornat a refredar la possibilitat que ERC s'incorpori al Govern a la tardor, a més del fet que fora, a l'oposició, s'hi està molt calentó. Junqueras ha traslladat a Mas que si no pot garantir-li que el 9-N hi haurà urnes al carrer sí o sí, el que vol dir, "amb" o "sense" permís de Madrid, ERC no serà al Consell Executiu. Però a més, li ha advertit que si ara no pot donar-li aquesta garantia no té per què creure que esgotar la legislatura porti a unes plebiscitàries el 2016 per declarar llavors la independència.

N'hi ha que comencen a dir que amb o sense consulta el procés continuarà endavant. En tot cas, l'argument de l'estat major d'ERC és que, tard o d'hora, caldrà saltar la paret de la legalitat o fer marrada. I que la consulta, per "il·legal" que sigui, sempre tindrà més suport polític i social, més consens, que una declaració unilateral d'independència. Una declaració que, si es manté la tendència apuntada en les enquestes i en les eleccions europees, hauria de liderar Junqueras, no Mas. Difícil, tot i que murs més alts s'han ensorrat un 9-N.

L'EDAT NOVA (2)

"MAR DE GEL" / C.D.FRIEDRICH (1823-24)

Ara fa dos anys vaig escriure un article amb el mateix títol que aquest. "Estem en una Edat Nova -per això no entenem res- i caldrà refer tota la bastida; això ha de ser un reset general o no se salvarà ni Déu", deia. Els símptomes: l'altivesa amb què alguns -com un alt executiu a qui al·ludia en el text- jutjaven el desastre i el malestar creixent no sols dels que havien perdut la feina, la casa o els estalvis, sinó dels qui simplement "han volgut viure millor fent els deures cada dia". "Alerta, superbs, perquè els prudents n'estan fins als nassos", acabava.

Els prudents, els del just terme mitjà aristotèlic, els del centre. Aquests que Duran o Rajoy busquen o intenten amarrar desesperadament, els que el PSOE va perdre a les places del 15-M (els seus fills hi eren) o els que Mas intenta rescatar de les ruïnes de l'Estatut amb la promesa de la llibertat per a demà passat. Aquests són els que tenien i tenen la clau de l'Edat Nova. Edat, no només "final de cicle" o "temps nou", perquè això que està passant ja té rivets de cesura històrica. Per primera vegada en cinquanta anys el futur ha deixat de ser una possibilitat per convertir-se en una amenaça, o, com a mínim, un buit. La meva, la dels nascuts al 68, és la primera generació europea privada de la seguretat que els seus fills viuran (una mica) millor que els seus pares. "No future", proclamaven els Sex Pistols al 76. Potser era massa aviat. Però és el que es percep ara a la cara i en les expectatives de la gent del just terme mitjà, i ara comença a traduir-se políticament. La realitat és tan punk que el més revolucionari és salvar els mínims.

La crisi econòmica i social ha fet metàstasi a l'edifici polític i institucional. Un segment molt ampli de la ciutadania, a Catalunya -on la qüestió nacional va catalitzar primer l'emprenyada- i ara a Espanya -els Podem han fet envellir fins i tot UPyD i C's-, sembla que ha decidit que si res no tornarà a ser com abans, ha arribat el moment de refer tota la bastida o ensorrar-se. Fins i tot els de l'àtic s'han adonat que alguna cosa es mou. Uns s'acomiaden -el primer, el Rei: avís en tota regla, per qui no se n'hagi assabentat- i d'altres es posen el casc. Fins i tot Rajoy, que anuncia un debat sobre com regenerar la res publica, diu que pot.

La Vanguardia 01/07/2014

EL PAPER DEL REI

Ni Espanya no se'n va anar a dormir monàrquica el 18 de juny ni es va llevar republicana el 19, quan Felip VI, ja rei, va jurar la Constitució a les Corts. Tanmateix, intueixo que ni Catalunya no se n'anirà a dormir espanyola el 9-N ni es despertarà independent el 10. Hi ha -malgrat la polarització política i social extrema- una àmplia zona de grisos, matisos i clarobscurs, en què imperen uns mínims que impedeixen que tot se'n vagi en orris, mínims que no passen per la genuflexió acrítica o interessada davant cap llei o institució sinó per l'art de relativitzar les (presumptes) veritats de cadascú per construir una zona d'acord, transacció i negociació permanent en benefici de tothom. És la base de la democràcia des dels grecs fins a Locke passant pel pactisme o contractualisme medieval i fins avui mateix .

Els segles de l'edat mitjana no van ser tan foscos com es pensa. El rei ho era si era rei a les Corts -a les de la Corona d'Aragó, sense anar més lluny- i, si no, no. Això va canviar amb els prínceps del Renaixement, que, en el camí de l'absolutització del poder, van fer mans i mànigues per convertir els parlaments medievals en cambres buides, sense cap poder efectiu. Doncs bé, una cosa semblant està passant ara mateix aquí, tret que, a diferència del segle XVII, no és el rei o la covachuela qui prova d'anul·lar el Parlament, sinó part dels entorns mediàtics i econòmics del poder polític democràtic els que voldrien suprimir de facto el paper arbitral i moderador que la Constitució reserva al cap de l'Estat. Alguna cosa grinyola en el guió d'aquests sectors quan s'ataquen persones com els presidents de La Caixa o del Foment, assenyalats com a criptoindependentistes pel fet d'haver demanat al nou rei que propiciï el diàleg polític sobre Catalunya, com també ha fet el president Mas. Alguna cosa falla quan els mateixos que amb tanta vehemència diuen que defensen la Constitució contra el desafiament sobiranista neguen al monarca espanyol l'exercici de la capacitat de mediació que li atribueix la Carta i el dret democràtic que assisteix Fainé, Gay de Montellà, Mas i qualsevol ciutadà a demanar que l'exerceixi.

Esclar que no li toca a Felip VI solucionar el conflicte! Però què hauria passat el 23-F si el seu pare s'hagués limitat a veure passar les hores?

De sobte, a alguns ja no els interessa Vicens Vives

26/06

ON ÉS, EL PSC?

Fins i tot l'encara príncep Felip, ja gairebé nou rei d'Espanya, va dir al seu dia en un discurs a Barcelona que els catalans serien el que volguessin ser. Una cosa no gaire diferent del que ha estat dient el PSC conegut en els seus 36 anys d'història, que són gairebé tants com els del regnat de Joan Carles I o els mateixos de la dictadura de Franco. Considerant, a més, que el PSC es regeix i es dirigeix per òrgans "nacionals", catalans, per descomptat, com el seu consell nacional, atès que als seus estatuts considera que Catalunya és una "nació" -a saber: una comunitat que no admet més sobirania que la pròpia per governar-se i relacionar-se amb totes les altres-, no entenc per què el PSC s'entesta a aferrar-se a aquest catecisme fatigós del partit dissenyat per no haver de decidir mai entre Catalunya i Espanya o, encara més, per no haver de decidir mai res, com li vaig sentir dir una vegada a Miquel Iceta, i que, segons sembla, continua dient.

I a més és mentida. Esclar que el PSC ha decidit 50.000 vegades entre Catalunya i Espanya! I la decisió ha estat -i em sembla molt legítima i respectable- "Catalunya amb Espanya". Aquesta va ser la decisió del PSC, perfectament concordant amb la de la resta del catalanisme polític, incloent-hi CiU, durant aquells gairebé 40 anys. I més mentides: el 2003 i el 2006, el PSC va decidir, ni més ni menys, desallotjar CiU del poder malgrat haver perdut les eleccions i obertament en contra del criteri de l'anomenat partit germà, el PSOE. I, finalment, el PSC va impulsar l'Estatut del 2006, la castració consentida del qual al Tribunal Constitucional ha portat Catalunya i el PSC on som.

Atès tot això, les direccions del PSC, amb el partit sumit en el desastre més gran que es recorda, han respost expedientant crítics "catalanistes". El resultat d'aquesta purga autodestructiva és que el PSC el 25-M només va continuar com a primera força en alguns municipis de l'entorn de Barcelona però passava a ser residual a la resta del país. El dret a decidir mitjançant consulta -ho va dir el president Artur Mas divendres davant 600 empresaris a la Seu d'Urgell- no equival a la independència. El dret a decidir, el boc expiatori al qual es pengen tots els mals del PSC, comporta que els catalans seran el que vulguin ser. En això, som on sempre hem estat. Oi, benvolgut Miquel?

La Vanguardia, 17/06/2014

VISCA LA CASTA TREBALLADORA!

La direcció (se suposava que sortint o en trànsit) del PSC volia que ahir fos el dia de Pere Navarro, el del comiat del primer secretari dimissionari per voluntat pròpia. Però vet aquí que es va convertir en el dia de tornar a començar. L'espantá sigil·losa de Núria Parlon ha tornat els socialistes catalans a la casella de sortida, o, cosa que és el mateix, a la casella Iceta, que mai i enlloc no s'ha descartat per a res i que, enmig del caos -per alguna cosa Iceta és un home d'ordre- s'ha posat a disposició del partit per al que faci falta (i hi fa falta de tot).

El no de Parlon ha atrapat el PSC entre el dia de la marmota i la dialèctica negativa de la història. Els emergents, els de la nova política, entre els quals Parlon (no a BCN World, tot pels més dèbils) però en versió suau, esclar, se suposa que diuen o han de dir que sí a canviar-ho tot i adéu a tot el que és anterior, com Nietzsche. Però es queden en el no. De vegades, fins i tot en el no a ells mateixos. Abans que res, són nonistes.

Pablo Iglesias -el nou transhome, el transvalorador de tots els valors (Nietzsche mai no va escriure "superhome")- aplaudeix amb les orelles aquests accidents de "la casta", la vella política i els aparells dels vells partits. El vaig veure dissabte a La Sexta serrant les dents -al principi va ser el verb, però només al principi-, disputant-se el copyright de l'autèntica nova política amb el ciutadà Rivera, tan ofès com Alberto Garzón, diputat revelació d'IU; Irene Lozano, d'UPyD, confosa, i Borja Sémper, del-PP-amb-barba-feréstega-i-sense-corbata, indignat. Només li va parar els peus a Iglesias el socialista Antonio Carmona -"el meu amic Ernest Lluch, assassinat per ETA, va universalitzar la sanitat en aquest país"-.

Podem va obtenir a Santa Coloma de Gramenet el diumenge de les europees 2.279 vots (7,12%), però Parlon va amarrar la primera plaça per al PSC. Dissabte a la nit se li va aparèixer el seu filòsof de capçalera, John Rawls, la va portar a un restaurant de barri i, podent menjar musclos (saborosos, però qui sap si letals: la primera secretaria del PSC) o jugar-se-la al plat de la sort (caviar, si et toca entre 100 plats d'ous de peix), li va aconsellar el meló de cada dia (alcaldia). O sigui, l'elecció més justa, racional, equitativa i segura (maximitzar el mínim): llibertat i meló per a tothom! I visca la casta treballadora! (la de les seguretats perdudes). Això: poder decidir i mirar Iglesias de cara. No hi ha altre remei, Miquel.

La Vanguardia, 16/06/2014

AIXÍ VA PARLAR DURAN

Fins i tot pot ser que, a més de pessigar-se per convèncer-se que era Josep Antoni Duran Lleida i no un Joan Tardà calb i amb corbata qui ho va dir, alguna privilegiada ment monclovita consultés ahir la Viquipèdia per assegurar-se que, efectivament, també ho va dir Francesc Cambó, arquetip per antonomàsia del catalanisme com Déu mana. Va ser al teatre Bosc en un míting de la campanya de la Lliga per un Estatut d'Autonomia que no va ser. Ho va publicar així La Veu de Catalunya el 17 de desembre del 1918: "En aquesta situació us dic: per a nosaltres: Monarquia? República? Catalunya! (Formidable ovació i aclamacions)... Nosaltres no hipotecarem l'Autonomia a la República, però no aturarem el nostre pas cap a l'autonomia perquè pugui caure la Monarquia".

Ahir s'hi va referir el líder d'Unió, i ni més ni menys que per certificar l'adéu del catalanisme de seny al seny constitucional amb l'abstenció a la llei d'Abdicació de Joan Carles I. "CiU hi va ser [en el moment històric clau de la transició] però ara no hi és, perquè fa temps que les forces majoritàries d'aquesta Cambra ens exclouen d'aquesta història". En nom dels exclosos del consens constitucional, així va parlar ahir Duran. 96 anys després de Cambó. I va sonar fort. Molt fort. Com una bomba. El rostre de Mariano Rajoy, greu, molt greu, va acusar l'impacte (com també el de García-Margallo). I no es va sentir cap ovació sinó una esbroncada formidable des dels bancs dels populars. Duran, que divendres es confessava no menys "incòmode" amb l'abstenció de CiU que amb el sí o el no que Artur Mas no ha volgut que fossin, es va agafar primer al got d'aigua i després als micros per continuar. Qui el conegui sap que no va ser un trago fàcil per al polític d'Alcampell.

Cal visitar les ruïnes del Born, vull dir de l'últim Estatut, per entendre el final del consens constitucional del 78 rubricat ahir per CiU en el "tràmit" de l'abdicació, en una mena de dialèctica negativa de la història. I comprendre per què Duran, que no vol la independència, com molta gent a Catalunya (però cada vegada menys), va parlar com va parlar i va dir el que va dir.

Mai no ho va tenir fàcil Duran. Ni tampoc CiU, i molt menys ara. Però algú hauria de deixar de continuar enganyant-se: Cambó ja queda molt enrere. I a diferència del líder de la Lliga, que encara va ser ministre d'Hisenda el 1921-22, el d'Unió ja no espera res. Per força els pengen. Mentre CiU accelera la fase Zaratustra, la de posar-ho tot de cap per avall, inclosa la seva pròpia història i la del catalanisme conegut, n'hi ha que continuen sense assabentar-se que ja no som a l'Espanya de Romanones, encara que sigui Duran qui ho diu. N'hi ha per llogar-hi cadires.

La Vanguardia 12/06/2014

MONARQUIA I PROCÉS

Per: David González

La Vanguardia 3/06/2014

Com o de quina manera afectarà al curs de l’anomenat procés sobiranista català l’abdicació del rei Joan Carles I? De moment, s’equivocarà qui cregui que ja té la resposta a l’interrogant. A les incerteses obertes d’ofici en una dinàmica política com la iniciada a Catalunya, cal afegir-hi ara un nou imprevist en el full de ruta. Malgrat que ja fa mesos que s’apuntava la possibilitat que el Rei prengués la decisió formalitzada ahir –i encara que ell mateix va semblar que la descartava rotundament en més d’una ocasió– no és menys cert que res no feia preveure en les últimes setmanes que finalment es materialitzaria, almenys ara.

Felip V  d'Espanya / J. RIGAUD

Per uns, que són molts –als resultats de les eleccions europees a Catalunya em remeto–, els que defensen ras i curt la ruptura amb la resta de l’Estat sí o sí i com més aviat millor (als quals es poden sumar els que a Espanya esgrimeixen el dret a decidir entre monarquia i república), l’abdicació del Rei és la consumació de la tempesta perfecta. L’apoteosi de la profunda crisi que viu Espanya, no només econòmica, sinó institucional i política. Tot l’edifici tremola fins a la cúspide, es ve a dir, i, per tant, cal sortir-ne i ha de ser ara. En canvi, és presumible que, per molts d’altres –inclosos també partidaris de la consulta del 9 de novembre–, el relleu al capdavant de la monarquia espanyola sigui considerat un moment prou complex i delicat per no afegir més llenya al foc, per posar el rellotge a zero o, si més no, per concedir un marge en espera d’esdeveniments.

I aquí sorgeix la segona gran qüestió: propiciarà el nou titular de la monarquia, el nou cap de l’Estat, el futur rei Felip VI, la iniciativa, la resposta o alternativa a l’anomenat desafiament sobiranista català, que reclamen tant les institucions catalanes, encapçalades –no s’oblidi– pel president Artur Mas, com els sectors econòmics, polítics i socials partidaris de les anomenades terceres vies? Hi ha la possibilitat de replantejar la qüestió catalana en el marc de la reforma de la Constitució que va legitimar a les urnes la monarquia de Joan Carles I per relegitimar ara la de Felip? Mas va dir ahir que, en tot cas, el procés continua. Veurem com. Ironies de la història, ara fa 300 anys de l’inici de tot plegat amb un altre rei Felip.

VA SORTIR ERC

LA VANGUARDIA

Per: David González

La Vanguardia 27/05/2014

(Versió ampliada)

SÉ de persones que diumenge van tirar una moneda enlaire. La cosa anava així: cara, president (Mas, Tremosa); creu, ERC (Junqueras, Terricabras). D'altres portaven de casa una papereta per a cada opció. I, vist el resultat a Catalunya -per aquest ordre: va guanyar ERC, per poc; va guanyar, per moltíssim, el dret a decidir (és a dir, la suma ERC+CiU+ICV)-, es diria que bona part del vot a les dues grans formacions pro consulta es va decidir per un o altre mètode, amb una mica més de mig milió de vots per a cadascuna. Van sortir, això sí, 50.000 creus més que van donar a ERC la primera victòria en gairebé 80 anys. Primera i triple: sobre tots els altres, sobre CiU, i sobre el PSC. Va guanyar/va sortir ERC, retingueu la dada.

La triple victòria d'ERC és a més meritòria per: a) eren eleccions "espanyoles" (la circumscripció europea és tot l'Estat); b) la participació va pujar 10 punts a Catalunya (ergo, van ser els sobiranistes els que van frenar l'abstenció) i c) a diferència del que sol passar, que tots els partits baixen a les europees, ERC va sumar gairebé 100.000 vots més al resultat de les eleccions al Parlament del 2012. Va retenir tot el seu electorat més recent i hi va afegir un 20% més. Vet aquí on falla CiU, que amb prou feines va mantenir el 50% dels vots del 25-N; si bé respecte a les europees del 2009 també va sumar 100.000 paperetes que li han permès parlar de dolça derrota (només perd 0,5 punts). El bloc de partits contraris a la consulta (PSC, PP i C’S) també va perdre més de 500.000 vots en relació amb les eleccions al Parlament. Si s’hi compten els obtinguts per UpyD i Vox, la xifra es redueix a 460.000. És una incògnita en quin bloc cal ubicar els 117.000 vots de Podem, formació que pot haver rebut una part del vot de la CUP –que no es presentava a les europees- i el líder de la qual no és contrari a la consulta.

I, malgrat això, el posat seriós d'Oriol Junqueras i Marta Rovira a la nit electoral transmet que la d'ERC va ser una victòria un xic amarga. ERC ha capitalitzat electoralment la fase actual del procés sobiranista, però operativament sap que sense el president Artur Mas al capdavant no el pot tirar endavant. És el fet que sigui una força d'ordre com CiU la que porta el comandament de la nau el que confereix al procés l'empenta al carrer, i a les urnes. Per això a ERC l'inquieta tot el que pugui desestabilitzar Mas, fins i tot ella mateixa. A més de ser-ho dels sobiranistes de CDC i d'Unió, Mas és el principal actiu electoral d'ERC, de l'actual ERC, la que no juga als tripartits, ni fa trontollar el Govern. Mas porta el timó i Junqueras no s'amotinarà. Per això hi ha qui va votar ERC, o CiU, tirant la moneda enlaire.

Sobretot, molta calma

Per: David González

La Vanguardia 22/05/2014

Sens dubte que l'atac absolutament reprovable i vergonyós a més de patètic que van rebre dijous a Vilanova i la Geltrú el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, i la presidenta del PP català, Alicia Sánchez-Camacho, "no es correspon amb el que és Catalunya", com encertadament va declarar ahir el primer. Cal felicitar el ministre per dir-ho i, més encara, atès que ell va ser un dels afectats. Això no el fa més sant que ningú però la seva contrasta molt i molt amb altres interpretacions dels fets que es van fer ahir mateix des del seu partit en un sentit per desgràcia ja habitual, la sembra de la sospita sobre el conjunt del moviment sobiranista català, que no crec que beneficiï en res el PP, ni, i això és més important, la veritat.

En efecte, sembla que alguns encara no han assimilat que en la gegantina manifestació independentista de la Diada del 2012 i en la no menys multitudinària Via Catalana del 2013 no es produís ni un sol incident -cosa que, per pura estadística s'hauria d'haver produït-, però resulta que així va ser. Simplement, ho constato. Tampoc els que van participar en les manifestacions no són ni millors ni pitjors que els que no les van secundar perquè, senzillament, no els va donar la gana de fer-ho -tampoc no era obligatori, a diferència del que succeïa en temps no tan llunyans amb un altra mena de manifestacions cíviques-. Es tracta de respectar tothom digne de respecte -en principi, tot fill de veí ho som-, cosa que ni entenen alguns que fan escraches ni tampoc alguns que en reben.

I, en fi, no ha estat ni a Catalunya, ni han estat independentistes catalans els implicats en l'acte de violència màxima que tristament s'ha produït aquests dies de campanya electoral encara que no hi tingui res a veure i aquí ho deixem. Altrament, tampoc no entenc gaire bé per què -malgrat les explicacions donades ahir pel conseller Ramon Espadaler, un polític a qui tinc per seriós- els agents dels Mossos i de la policia municipal de Vilanova i la Geltrú no van ser capaços de garantir la normalitat una vegada que va cloure l'acte del PP. Però deixem-ho també aquí.

Diumenge hi ha eleccions al Parlament Europeu. Espero que ho voteu bé. O no ho voteu. Però sobretot molta calma i no us confongueu.

Els ànecs no rauquen

Per: David González
La Vanguardia 15/05/2014

La campanya del 25-M (que, no ho dubteu pas, d'haver-n'hi n'hi ha) arriba avui a l'equador, cosa que suposa, bàsicament, que l'ensopiment ja durarà només una setmana. Al desinterès crònic per la cosa europea, generalitzat deçà i dellà dels Pirineus, s'hi uneix la desconfiança profunda envers tota la cosa pública i el pànic davant el xarop de bastó merkelià, que caldrà continuar empassant-se per treure del forat alguna cosa més que els peus. Triturat el futur de les classes mitjanes i els que feliçment hi van ascendir en temps del compromís històric, hipotecat fins al botó el famós ascensor del benestar, cal tenir molta fe en el somni europeu i més encara per connectar-se a un cara a cara entre Cañete i Valenciano a TVE al caire de la mitjanit. Continuem entroikats. I somnolents.

Cal tenir una fe, com a mínim, com la del president Artur Mas o la del candidat de CiU, Ramon Tremosa. La qual cosa és de premi Carlemany, ara que el catalanisme majoritari, sobiranista, ha descobert que Europa ja no és la noia que va ser: aquella simpàtica xicota d'ulls blaus i cabellera estrellada que prometia la lluna. Fins i tot als líders europeus més respectuosos amb Catalunya els costa Déu i ajut trencar la llança. "Caldrà considerar el desig dels catalans" va ser el màxim que va declarar a La Vanguardia, en ser preguntat per Jordi Barbeta, el candidat liberaldemòcrata a la presidència de la Comissió, l'"amic" Guy Verhofstadt. Considerem-nos doncs, considerats.

Esclar que, si volem ser justos, Margallo, ni de broma.

A les altures de la raó d'Estat, els que estaven nerviosos amb això de Catalunya continuen mossegant-se les ungles. El millor ha estat, ara per ara, la crida de Felipe González a la grossen Koalition PP-PSOE -a cent anys, platejats, coteta verda i adéu campanya, Valenciano-; però sobretot això que els ànecs, "si rauquen com un ànec, són ànecs", ministre García-Margallo dixit. La llengua es trava, i es confonen els palmípedes amb els batracis, quan l'ús i l'abús d'analogies apocalíptiques porta a equiparar la petició de permís per a una consulta no vinculant, com la feta pel Parlament, amb la sagnant mascarada unionista (russa) a l'est d'Ucraïna. En català del DIEC, els ànecs claquen (en castellà de la RAE, parpan) i (feliçment) Catalunya s'assembla a Donetsk com un ou a una torrada de Santa Teresa.

Les portes d'internet

Per: David González

La Vanguardia 20/05/2014

I tant que és un absurd voler posar portes a internet. Entre altres coses, perquè serien portes falses. O és que potser els mandataris xinesos, que volen prohibir l'ús subversiu de la xarxa, deixaran de connectar-s'hi per espiar-se entre ells i a tutti quanti i divertir-se en la intimitat? Ho faran, fins i tot prescindint d'aquest rastre inesborrable que, pel que sembla, ens farà eterns i per això mateix virtuals per sempre en l'oceà de l'extimitat més o menys conscient. En fi, la immortalitat era això i n'hi ha per estona.

Però si la famosa www té alguna cosa de positiu és que no té porters. És a dir, que, per definició, sempre està en sessió de portes obertes. D'aquí ve, esclar, això dels governants xinesos i, per descomptat, l'afer dels nord-americans amb Snowden. I no parlem del paper que podria haver tingut el control de la xarxa en la qüestió de Crimea. Em sembla que Putin té molt ben apresa la lliçó fonamental de la caiguda de l'imperi soviètic -el desfasament tecnològic- i no crec que cometi el mateix error. En qualsevol cas, sembla que la Tercera Guerra Mundial -ara que fa 100 anys de la primera- era això: la Primera Gran Guerra Digital.

Les guerres són per definició brutes. Però resulta que a internet el filtre de la virtualitat fa el miracle que, fins i tot remenant la merda, continues fent olor de Chanel. A diferència dels estadis de futbol -on vociferes qualsevol cosa i pots quedar afònic i tot- o de les tertúlies o els debats televisius -on la imatge de qui hi participa pot quedar com un drap brut- o dels diaris -on, segons el que posis negre sobre blanc pots anar a la presó-, la xarxa és com aquell anunci repel·lent de compreses: ni es mou, ni es nota, ni traspassa. Pur simulacre, que diria Baudrillard (la veritat, si és, és només el que sembla ser). I això, unit a la sensació d'anonimat que proporciona -absolutament falsa, en això hi ha el poder delator de l'empremta digital- pot explicar la impunitat amb què es mouen per la xarxa alguns subjectes, com els que han emergit ara -de fet sempre hi han estat- arran de l'assassinat de Lleó. Porqueria, però porqueria neta. Així es mouen, dic, però una altra cosa és que aquests brètols puguin servir de boc expiatori per consagrar la impunitat majúscula amb què d'altres la mouen, la xarxa, o ho pretenen.