AVUI NO TOCA, DEMÀ TAMPOC

JO sóc amic d'Oriol Pujol i la seva situació és insostenible, però no sóc ningú per demanar-li que plegui". Qui deia aquestes paraules pocs dies abans que, el 14 de juliol passat, el secretari general de CDC i únic fill del president que va escollir la política com a professió renunciés al càrrec al partit i a l'escó al Parlament, després de 16 mesos imputat en el cas de les ITV, és una persona pròxima al president Artur Mas. I resumeix molt gràficament una visió de les coses assumida durant dècades en el món convergent. Fins aquell divendres fatídic, dia de Sant Jaume, en què tot va esclatar per la via de la confessió del pare fundador: la institucionalització de "la família" de l'expresident Pujol com a gran tabú i territori vedat de la vida política catalana. La família: la dona i els set fills que el patriarca ara vol alleugerir de tota culpa a costa d'immolar-se ell i el seu llegat per a la història, enfosquit per un error ètic continuada que ha obert una falla de proporcions incommensurables.

Com els definia aquests dies durs una persona molt propera, els Pujol són "aquella família estranya, aquells fills extremadament dependents de la mare que es referien al seu pare com 'el president'". O, encara més -en dono fe-, com "en Pujol". "Com diu en Pujol...". La família: la creu amb què Jordi Pujol ha carregat secretament i a la qual ara s'ha hagut d'enfilar quan pensava que ja estava tot dit i escrit sobre el seu llegat personal, històric i polític. El seu, malgrat tot, enorme llegat personal, històric i polític. Que ningú no s'enganyi ni es confongui sobre això. Per bé que, esclar, després hi ha l'altre engany, que és més aviat un autoengany, aflorat en forma d'una herència no regularitzada durant 34 anys de l'existència de la qual no ha tingut constància ni tan sols Maria, la germana de l'expresident de la Generalitat. Aquest autoengany en el qual Jordi Pujol, ara refugiat a la casa del seu primogènit Jordi, a la Cerdanya, sembla perseverar.

El periodista Francesc-Marc Álvaro va escriure el següent a Ara sí que toca. Jordi Pujol, el pujolisme i els successors (Edicions 62, 2003): "Diverses personalitats del món convergent, entre les quals alguns consellers de la Generalitat, han anat confegint una teoria sobre la relació paternofilial dels Pujol Ferrusola (...) Pujol deixa fer als seus fills, especialment al primogènit, Jordi, perquè té mala consciència per no haver pogut dedicar-se la família en el passat, quan els nois eren petits". Álvaro reproduïa tot seguit una explicació, en boca d'un baró convergent que, avui, en vista de la confessió de Jordi Pujol sobre els diners opacs originats en una presumpta herència del seu pare no consignada al testament, les investigacions policials i judicials en marxa sobre el fill gran, Jordi, i la imputació d'Oriol, pren un sentit especial: "Pujol va dilapidar, mentre tirava endavant les seves iniciatives en favor del país, els diners de l'avi Florenci, i, alhora, no va pensar a fer diners per als fills, enderiat com estava a reconstruir Catalunya. Els fills creuen que Pujol els va fer una mala passada a tots plegats, a l'avi i a ells mateixos, i, llavors, reclamen el dret a fer diners pel seu compte, i com més millor. En aquesta argumentació troben una aliada formidable en la mare, la Marta, que pressiona perquè el pare comprengui i toleri les activitats dels fills" (pàg. 118-119).

El poder, va argumentar el filòsof francès Michel Foucault, i contra el qual teoritzava Karl Marx, és a tot arreu. L'exerceixen els de dalt, però també els de baix, encara que no ho sàpiguen. I fins i tot els que ja no en tenen. Com els Pujol. Fins ahir mateix. Divendres 25 de juliol al matí, Artur Mas, president de la Generalitat, de CiU i de CDC, havia convocat la cúpula convergent per comunicar-los el nom del nou número dos del partit, Josep Rull, substitut d'Oriol Pujol a tots els efectes en qualitat de coordinador nacional de Convergència. Atesa l'absència del president fundador a la sala, Mas va comentar que Jordi Pujol "ja no vindrà més". La majoria ho van atribuir a l'(auto)defenestració del seu fill, la renúncia voluntària al càrrec d'Oriol, clar precedent del que passaria en el cas del pare i els seus càrrecs honorífics al partit i a CiU, així com, finalment, les seves prerrogatives institucionals com a expresident arran de l'autoinculpació expiatòria. Només Mas -coincideixen diverses fonts- estava informat dels plans de Pujol. Cap diari no va publicar tampoc aquell dia el nom de Rull, l'escollit per ocupar la vacant deixada per Oriol. Entre altres coses perquè fins al vespre del dia abans persones de l'entorn dels Pujol al Govern i al partit van pressionar perquè fos un altre l'escollit. Dimarts passat, quan Artur Mas va anunciar a la galeria gòtica del Palau la renúncia de Jordi Pujol al seu tractament de molt honorable i tot el que comporta el tractament, hi havia encara qui dubtava de la conveniència d'acceptar aquesta renúncia pactada amb Mas pel seu pare polític la nit abans i va defensar la tesi, verbalitzada per l'actual president divendres, en fer-se pública la confessió, de derivar les explicacions a una "qüestió privada i personal" de Jordi Pujol. Aquestes veus s'haurien estimat més que l'adéu a tot del veterà líder nacionalista s'hagués limitat als càrrecs honorífics a CDC i a CiU. També hi va haver qui va considerar que els poders de l'Estat, i més encara quan s'acosta el moment àlgid del procés sobiranista, ja no tenen cap hipoteca amb els Pujol, si és que n'han tingut mai. Cosa que, de passada, és tot un avís inquietant per a l'actual president. Mas va imposar la decisió: acceptar la renúncia total de Pujol. Una de les més doloroses que ha pres, va afirmar.

Durant dècades l'"avui no toca" va ser una de les expressions preferides de Jordi Pujol per eludir qualsevol qüestió que l'incomodés. Va comprendre-ho i va tolerar-ho tot fins aquell divendres de Sant Jaume? Aquest peculiar contracte familiar validat per un petri silenci, incloïa l'assumpció personal de totes les càrregues i responsabilitats que se'n derivessin, per oneroses que fossin, fins a l'últim minut i sense possibilitat de marxa enrere? Això explicaria, com assenyala una persona molt pròxima a l'expresident, que cap dels seus fills no hagi comparegut en aquests dies negres, per moltes persones que han cregut en la persona i l'obra de Jordi Pujol i Soley. Pel que sembla, no tenen perquè fer-ho. "Lamentablement no es va trobar mai el moment adequat per regularitzar aquesta herència, com sí que ho han pogut fer la resta de persones que es trobaven en una situació semblant en tres ocasions excepcionals al llarg de més de trenta anys de vigència de l'actual sistema tributari", constatava Jordi Pujol en la seva confessió. Fins aleshores havia estat allò de "avui no toca, demà tampoc". Però, com va raonar el filòsof escocès David Hume, avui no és mai demà. Mai.