dijous, 27 de juny del 2013

EL DILEMA DE CiU

Per: David González
LA VANGUARDIA 25/06/2013

SI A CATALUNYA s'elegís en votació separada el president de la Generalitat i el Parlament, com passa a França, sense anar més lluny, aposto que Mas aconseguiria avui una folgada majoria per a la primera cosa i que Junqueras seria el líder de la Cambra i del Govern. Tal és la naturalesa de la mutació que s'intueix en el nacionalisme català postautonòmic. La qual cosa produeix i produirà paradoxes com la que suposa el fet que a ERC hi hagi preocupació perquè es pugui materialitzar abans d'hora el sorpasso anunciat per les enquestes públiques i privades mentre que a CiU, i especialment a CDC, creix la sensació que les coses són així i no com li agradaria a Duran, encara que amb tanta volatilitat electoral pugui passar de tot, fins i tot res.

Ja en temps del tripartit va quedar demostrat, per bé i per mal, que sense CiU no es podia reformar ni l'Estatut ni res que se li assemblés, i tinc per a mi que també quedarà demostrat en els temps que vénen que sense CiU no hi haurà procés, ni sobirania, ni res que se li assembli; sigui amb CiU en la seva forma actual, sigui amb CiU partida en quatre: els convergents republicans, els convergents unioners, els unioners durantistes i els unioners convergents. D'aquí que el problema i el dilema de la federació no sigui tant què passa amb Duran sinó què passa amb CiU, amb CDC i amb Unió, després de Duran i després de Mas.

Per simplificar, el que es dilucidarà en els propers mesos i anys és si a CiU s'imposen els sobiranistes a qualsevol preu -fins i tot al de cedir l'hegemonia política a ERC "pel bé del procés"- o els partidaris que la federació continuï portant el timó de la nau (i no només del nacionalisme). O els uns, o els altres, o la cohabitació, que és el que més els interessa. Si CDC i Unió parteixen peres, CiU deixarà d'existir, però, a més -temps al temps-, difícilment tirarà endavant el procés... tret que d'entre la boira sorgeixi, mutatis mutandis, una Convergència Republicana per la qual ja firma més d'un.


El procés serà dels del sí i dels del no o no serà. Per això, CiU no es pot permetre el luxe de prescindir no tant de Duran sinó del que representa Duran. Que no és cap altra cosa que els altres de CiU, tan imprescindibles o potser encara més que els altres altres.

dijous, 20 de juny del 2013

TEMPS SENSE CENTRE

Per: David González
La Vanguardia 18/06/2013 


SE SUPOSA que les eleccions catalanes del 25-N ja van passar. Va parlar el poble, es van proveir els escons, es va elegir un president i es va nomenar un Govern, el president es va posar a presidir i el Govern a governar i l'oposició a fer d'oposició. I van quedar fixats els marcs interpretatius. Però (quasi) res de tot això no ha passat en el cas que ens ocupa. Malgrat l'exercici notable de clarificació del president Mas -legislatura de quatre anys i consulta no vinculant-, o potser per això, la picabaralla entre Duran i ERC i entre CDC i Duran a compte dels ritmes del procés sobiranista ha ressituat la broma catalana en els nivells habituals. Fins i tot el temps meteorològic ho subratlla amb una espessa boira el primer dia de platja (quasi) estiuenc.

Cal fer de nou l'hermenèutica al 25-N per saber on som: sobiranistes explícits (CiU, ERC, CUP, SÍ), 1.787.656 vots i 49,15% dels emesos. ICV, PSC, PP, C's i PxC -la franja àmplia entre l'ambigüitat catalanista i l'espanyolisme recalcitrant-, 1.691.207 i 46,50%. Guanyen els primers, però no arriben al 50%. El 2010, CiU, ERC, SÍ i RCat van sumar 1.564.758 vots i, llavors sí, el 50,99%, esclar que la participació (58,78%) va ser gairebé nou punts inferior que la del 2012 (67,76%) i CiU no anava més enllà del pacte fiscal. PSC, PP, ICV, C's i PxC van obtenir 1.374.411 vots i un 43,91%. Si us agrada la dinàmica de blocs, els sobiranistes catalans purs van recollir fa sis mesos un total de 222.898 vots més, però els altres van augmentar el seu còmput en 316.796.

Venim d'una Catalunya partida electoralment en dues meitats sotmeses al seu torn al rum-rum demoscòpic permanent de la pèrdua de l'hegemonia de CiU en favor d'ERC i l'esgotament del PP en benefici de C's i sense que la polarització alliberi espai per als moderats, com passava abans. En el fons (quasi) ningú no vol ocupar el centre perquè ni pot ni li surt a compte. Ni CiU, compromesa amb el procés sobiranista per imperatiu personal (de Mas) i electoral -per molt que Duran clami sobre el principi de l'original i la còpia-, ni el PSC, incapaç de frenar el seu procés de jivarització -per moltes ocurrències (no ximpleries) que verbalitzi Navarro-. Sense eix, la roda va sola (o quasi). Temps desmesurats, temps sense centre.

REFERÈNCIES: Baròmetres del CEO
http://www.ceo.gencat.cat/ceop/AppJava/pages





dimarts, 18 de juny del 2013

APUNTS (67)

"Aurora smoke" (Noruega) 
"Así pues, la ciencia es mucho más semejante al mito de lo que cualquier filosofía científica está dispuesta a reconocer. La ciencia constituye una de las muchas formas de pensamiento desarrolladas por el hombre, pero no necesariamente la mejor. Es una forma de pensamiento conspicua, estrepitosa e insolente, pero sólo intrínsecamente superior a las demás para aquellos que ya han decidido en favor de cierta ideología, o que la han aceptado sin haber examinado sus ventajas y sus límites. Y puesto que la aceptación y rechazo de ideologías debería dejarse en manos del individuo, resulta que la separación de Iglesia y Estado debe complementarse con la separación de Estado y Ciencia: la institución religiosa más reciente, más agresiva y más dogmática. Semejante separación quizá sea nuestra única oportunidad de conseguir una humanidad que somos capaces de realizar, pero que nunca hemos realizado plenamente".


P. FEYERABEND Against Method (1975) 

dijous, 6 de juny del 2013

APUNTS (66)

A.DEINEKA (1926)

“L’aparell tècnic de producció i distribució (amb un sector cada vegada més gran d’automatització) funciona, no com la suma total de simples instruments que poden ser aïllats dels efectes socials i polítics que tenen, sinó més aviat com un sistema que determina a priori el producte de l’aparell, tant com les operacions realitzades per a servir-lo i estendre’l. En aquesta societat, l’aparell productiu tendeix a fer-se totalitari en el grau en què determina, no solament les ocupacions, aptituds i actituds socialment necessàries, sinó també les necessitats i les aspiracions individuals.”


H. MARCUSE (1954) 

LA MIDA ÉS IMPORTANT?


Per: David González
LA VANGUARDIA 4/06/2013

HA DIT Mariano Rajoy, mirant sense mirar Artur Mas, que els estats petits no hi pinten gaire o directament res a Europa, i ho ha dit en un fòrum selecte, les jornades del Cercle d'Economia a Sitges. I cal celebrar-ho perquè, tant si hi estem d'acord com si no, tot el que contribueixi a establir un debat civilitzat sobre això ha de ser benvingut per més que la premissa implícita -la petitesa de Catalunya com a obstacle per a les seves aspiracions- sigui fàcilment impugnable amb un parell de dades objectives. És a saber: que els països petits no són l'excepció sinó la norma a la UE i a tot Europa i que Catalunya no és un país petit sinó mitjà, que ja és molt en un solar en què la majoria no tenen la talla ni de bon tros.

QUI NO HI ÉS? 

La gran majoria dels països membres de l'euro i de la UE són estats petits, i potser Merkel està disposada a intervenir-los (a més dels grans), però no a perdre'ls; per tant, alguna cosa hi deuen pintar, en tot plegat. Si Rajoy entén per països petits els que van darrere de l'Estat en població o en producte interior brut (PIB) -rànquing en què Espanya ocupa el 5è lloc-, resulta que són legió: 15 dels 27 no arriben als 10 milions d'habitants, com Catalunya (7,5), i també 15 dels 27 no arriben als 200.000 milions d'euros de PIB: Catalunya sí. També són estats petits els futurs socis en espera. Com és el cas de Croàcia, que l'1 de juliol esdevindrà el 28è Estat de la UE amb 4,4 milions d'habitants i 44.000 milions d'euros de PIB. I dels cinc països més candidats a l'adhesió (Macedònia, Islàndia, Montenegro, Sèrbia i Turquia), només l'últim supera Catalunya en pes demogràfic i PIB. A Europa, la petitesa marca tendència.

Comptat i debatut, si Catalunya fos un Estat de la UE seria el 16è en població, darrere d'Àustria i per davant de Bulgària, Dinamarca, Finlàndia, Eslovàquia, Irlanda i els que segueixen, i es disputaria amb Finlàndia el lloc número 12è en termes de PIB a la UE i la 9a posició a l'eurozona, per davant de Grècia, Portugal, Irlanda, Eslovàquia... Altrament, si la grandesa es mesura en termes diguem-ne històrics, set dels actuals 27 socis, Alemanya inclosa, i als quals se sumarà aviat Croàcia, tenen poc més de 20 anys de vida com a estats sobirans en la seva forma actual. Ergo, això de la grandària depèn dels ulls amb què es mesura.


dimecres, 5 de juny del 2013

APUNTS (65)




“La abstracción hoy no es ya la del mapa, el doble, el espejo o el concepto. La simulación ya no es la de un territorio, de un ente referencial, de una sustancia. Es la generación mediante modelos de algo real sin origen o realidad: algo hiperreal. El territorio no precede al mapa, ni le sobrevive. De ahí que sea el mapa el que precede al territorio.

JEAN BAUDRILLARD, Cultura y simulacro (1993)

(Imatge: Matrix)