Per: David González
(Versió ampliada de l'article a La Vanguardia 07/05/2013
TOTES les transicions polítiques o econòmiques es duen a
terme en la dialèctica entre reforma o ruptura. Va ser el cas de la transició
espanyola a la democràcia, als anys setanta del segle XX, i ho és el de
l’anomenada transició nacional catalana, presumptament en marxa, a començaments
del XXI. Encara que, aquí, també en això respirem diferent.
Hi ha una majoria social i central clara a favor de
l’anomenat dret a decidir: a decidir quina mena de relació ha de tenir
Catalunya amb la resta de l’Estat i de l’orbe. I la manera de saber-ho -de
saber què és el que volen els catalans, ja sigui el que hi ha o tot el
contrari- és una consulta, que per això hi són: perquè la gent s’aclareixi.
Aquest és el mínim comú denominador que proposen 107 dels 135 diputats del
Parlament, pertanyents a 6 partits: CDC, UDC, ERC, PSC, ICV i CUP. Els que es
van reunir al Palau de la
Generalitat convocats pel president Artur Mas i que, alhora,
integren la comissió de seguiment del dret a decidir creada pel Parlament. O
sigui, tots, menys el PP i C’s, partidaris del manteniment de l’statu quo. I
aquesta és l’agulla de la balança, com ho van ser durant la transició espanyola
les eleccions lliures, la monarquia parlamentària, i l’Estat social de Dret i
el model autonòmic. A partir d’aquí, de
la coincidència molt majoritària en el principi polític que Catalunya té dret a
decidir el seu futur, comencen les dificultats i els matisos, com correspon a
un país que mai no ha estat ben bé de blanc o negre. A Espanya no passa el
mateix, tot i que en els últims temps hi ha símptomes de canvi relatiu: el bipartidisme
PP-PSOE està en caiguda lliure, però són IU i la UPyD els que pugen, dues
forces tan centralistes i fins i tot més que els dos grans partits estatals
però més aviat poc centrals.
A Catalunya, els de la reforma són els federalistes i
confederalistes amb consulta (PSC -llevat de Chacón i algú altre-, UDC i ICV).
Però també s’hi poden incloure els partidaris que l’Estat reconegui el dret a
decidir sense límits, tant si és mirant cap a un altre costat, com per acord
polític o, fins i tot, constitucionalitzant-lo (CDC i UDC -i també algú d’ERC
que no ho diu-). Una cosa és el fur i una altra el fruit. Una cosa és
reconèixer a algú el dret a ser o no en un lloc i una altra que l’exerceixi.
Una cosa és poder decidir un dia (Escòcia) i una altra poder-ho fer sempre. És
cert que això suposaria una refundació de l’Estat molt més complexa que la
federalista. Però que aquesta via no s’obstrueixi és possiblement l’única
sortida perquè el segment central del sobiranisme no s’inclini necessàriament
cap a la ruptura, on, finalment, se situen els partidaris de la independència
sí o sí i amb consulta o sense i si pot ser demà passat (ERC, CUP i molts de
CDC).
La decisió del Tribunal Constitucional d’admetre a tràmit
la impugnació del Govern de Rajoy a la primera declaració sobiranista del
Parlament, del gener passat, ha estat rebuda pels sectors més partidaris de la
ruptura com un nou regal del TC a la causa independentista. Sense la sentència
del mateix Tribunal sobre l’Estatut del 2006, els sectors centrals del sobiranisme,
és a dir, la CDC
de Mas, com també part del PSC, no serien avui on són. I, el que és més
important, tampoc hi seria una àmplia majoria de la societat catalana. La molt
complexa i pràcticament inexplorada via de constitucionalització del dret a decidir
cada cop més s’estreny més. A Catalunya hi ha més foralistes del que sembla
-tot i que cada vegada menys-; però a Espanya hi mana l’exclusiva basca.
Excel·lent, David. Sobretot la rematada final: "... a Espanya hi mana l'exclusivitat basca". Per que l'Estatut de Gernika és l'hereu dels "Fueros", que els bascos varen conservar fins a l'arribada de l'estat liberal. En Juliana (de la Vanguardia) per a explicar l'enginy politic dels bascos ha dit repetidament que són excel·lents jugadors de mus. I cal dir que també són grans coneixedors de l'ànima de l'Espanya eterna i atàvica. Les elits intel·lectuals del barroc i la il·lustració basca són les formuladores d'una idea moderna d'Espanya com a estat unitari que només reconeix la singularitat basca en la seva qualitat de bressol de la cultura castellana. Pio Baroja va dir (no ho comparteixo) que "... si a un catalan le quitas el sayo, te queda un francés puro; y si a un vasco le quitas el sayo te queda un español puro". Insisteixo, no ho comparteixo, i dificilment ho pot compartir qui conegui minimament la realitat social d'Euskadi. Però el cert és que en els darrers cinc-cents anys la relació entre Euskadi i Espanya no ha estat sotmesa a la tensió i al conflicte en la mesura que ho ha estat la relació entre Catalunya i Espanya. No hi ha un paral·lelisme historic. El basquisme és va formular amb anterioritat a la perdua dels "fueros". Etxepare, a mitjans del XVI, inicia un moviment que reivindica el valor de la cultura i la historia basca. Peró les elits basques varen continuar nodrint l'administració imperial i colonial, i durant décades i segles, els secretaris d'estat de Habsburgs i Borbons varen ser bascos; a Madrid i a Lima ... i a Mexic, i a l'Habana ... Cal observar amb atenció dos aspectes historics molt concrets i practicament seguits: l'independència de les colònies americanes (primer quart del XIX) i l'estat liberal (segon quart del XIX) que posava en questió la singularitat foral i que va col·laborar ha encendre els conflictes de les guerres carlistes. I a Madrid, és important saber per on supuren "los mentideros". Aquesta és la diferència.
ResponEliminaVull dir que el tema del "concert economic" sempre ha suscitat un gran consens en el conjunt de la societat basca. I els seus politics, a més a més de tenir un bon sentit d'orientació en els camins que discorren entre els boscos tenebrosos del poder espanyol, també han treballat compactadament. I això és perceptible a tots els nivells (oligarquia económica, poder politic, premsa, i opinió publica). L'abscència de fisures en la reivindicació de la recuperació i consolidació del "fuero" entre classe política basca, ha estat suficient per que Espanya ho acceptés com un fet. Aquesta és l'altra diferencia.
ResponEliminaDurant els anys noranta, quan entrevistava líders nacionalistes bascos sempre feien la mateixa equació: final d'ETA=unitat abertzale=independència. Ara, quan el primer factor s'ha convertit en una realitat, la prioritat que tenen és... conservar el concert econòmic. És una gran paradoxa que fins i tot informa sobre la naturalesa de l'Estat-nació en el món d'avui i l'Europa d'avui. Resulta que si fossin un Estat possiblement tindrien menys sobirania fiscal que tenen ara sent una comunitat autònoma però amb fiscalitat concertada, a la pràctica "independent" de la del Regne d'Espanya. A més, Espanya -ara el PP- no té cap problema a mantenir-la. Una altra cosa és que fossin un Estat independent no comunitari, una Andorra del Cantàbric, per entendre'ns. Però no crec que ara sigui la seva prioritat. Salutacions
ResponEliminaSense anar més lluny, avui mateix (15 de maig) el lehendakari Urkullu s'ha aliniat amb els barons del PP contraris a un objectiu de dèficit asimètric per a les autonomies (com Catalunya o el País Valencià) Coses del "cupo".
ResponEliminaA Euskal Herria és miren el procés sobiranista català amb recel i curiositat a la vegada. En bona part pel que tu dius. Per una banda trasllada a l'actualitat de l'opinió pública l'existència d'una singularitat fiscal i foral dificilment explicable en l'encaix autonomic espanyol. I per una altra banda obre camí a les aspiracions independentistes d'una part important de la societat basca. I la classe política basca ha pres consciència que no es podran sostraure de l'inèrcia catalana. L'estrategia d'Urkullu, excel·lent jugador de mus, revela que ha cedit la iniciativa als esdeviments, principalment per no haver de patir un desgast innecessari que acabés beneficiant a Bildu. Un dificil equilibri que posarà a prova l'habilitat política dels actuals dirigents del PNB.
ResponElimina