CINC LECTURES DEL 20-N CATALÀ

PSC: grup propi o candidatura pròpia?

Comencem pel perdedor. La trompada de Chacón, amb la pèrdua d’11 diputats i 772.000 vots, no només suposa cedir la primera plaça a CiU per primer cop en unes generals, sinó que situa el PSC per sota dels mínims històrics –les generals del 1977- i de la mitjana estatal dels socialistes, amb un 27,78% dels vots (el PSOE, en conjunt, 28,73%). La paradoxa és que Chacón va aconseguir el 2008 la millor marca electoral del PSC en unes generals: 1. 689.000 vots i 25 diputats que van donar la segona victòria curta a Zapatero. Per això fa més mal la patacada. Els beneficiats de la sagnia són tots els partits rivals i l’abstenció. És una incògnita si “la niña de Felipe” –com ella mateixa es va definir el 2008- podrà aspirar encara al lideratge del socialisme espanyol, objectiu quasi confés de la seva (més que erràtica) campanya electoral. Paradoxalment, el fet que per primera vegada el PSC no hagi estat electoralment immune a la debacle del PSOE, consolida –o almenys no disminueix- les opcions de Chacón en la cursa pel lideratge del socialisme espanyol. El PSC, electoralment, és ara més PSOE que mai perquè també perd les eleccions generals. De retruc, això pot incidir en el desenvolupament de l’incert congrés que celebrarà el PSC d’aquí a pocs dies per triar el nou líder orgànic -quatre candidats ara com ara; i els Blackberry’s, on paren en aquesta hora decisiva?-. La qüestió és si el PSC delega ad eternum en el PSOE la seva política espanyola o n’assumeix el control fins a les últimes conseqüències. El debat del grup propi amaga un altre: el de la candidatura pròpia en tots els comicis, també a les generals. Una candidatura pròpia que gairebé automàticament situaria el PSOE com a segona força al mapa espanyol. Acceptaria Espanya que la governés el segon partit en coalició amb el PSC? Espanya o el PSC, aquest és el dilema.

CiU: el factor Mas

En vigílies de la campanya, Duran i el CEO –els socialistes i alguna premsa farien bé de mirar-se les enquestes d’un politòleg de la solvència d’Argelaguet- eren els únics convençuts que CiU podria guanyar per primer cop les eleccions general a Catalunya. Quan va començar la campanya, però, a Duran li van tremolar les cames, no per la possibilitat de no fer el cim, sinó per l’eventualitat que el tercer en disputa, el PP, li trenqués la corda. Però Duran, sempre hàbil, fins i tot en els moments més complicats, tenia un as a la màniga: el president Mas, com evidenciaven explícitament els cartells electorals. L’oferta no era Duran, era Duran i Mas i l’efecte del tàndem ha estat demolidor. El crèdit de Mas –malgrat les insinuacions de noves retallades en plena campanya; queda clar que dir la veritat i tota davant els electors també suma- i, òbviament, la magnitud del desastre socialista, han catapultat Duran a la històrica primera posició. 16 diputats són 2 més que els del PSC i 6 més que els obtinguts el 2008 per CiU, amb 273.000 vots més. I encara que no són el millor resultat de CiU (entre el 1986 i el 1996 la coalició es va moure en registres d’entre 18 i 16), Duran ha tancat el cercle de tres victòries consecutives, a les catalanes, les municipals i les generals. Amb Mas, Duran i Trias –a qui també ha beneficiat l’efecte Mas- CiU ha deixat de ser un partit que només guanyava les eleccions al Parlament. La diferencialitat catalana en les generals ja no la garanteix el PSC (guanyés o no el PSOE): és gràcies a CiU que Catalunya no és blava com tota la pell de brau, amb la segona excepció del racó basc. Políticament, Catalunya és “més nació” des de diumenge passat gràcies a Duran, el menys sobiranista dels líders de CiU. Ergo gràcies també al factor Mas i el pacte fiscal.

PP: el factor Duran

El PP de Catalunya, liderat a les eleccions pel veterà rajoyista Jorge Fernández Díaz, consolida la tendència a l’alça: aconsegueix 713.000 vots (100.000 més) i incrementa de 8 a 11 els seus diputats. Certament, els temps de l’anomalia, del forat negre català del PP, queden cada cop més lluny. Però no del tot. Jorge Fernández ha fet curt. El 2000, Josep Piqué va aconseguir 12 diputats i José María Aznar, 183. Fernández Díaz ha aportat ara 11 a la majoria absoluta ampliada de Rajoy, 186. Per tant, l’absolutíssima no ho és tant –i menys en els temps que corren; no perdem de vista el cas Papandreu-. Els populars catalans han patit el factor Duran. El candidat de CiU, malgrat l’episodi dels andalusos al bar, ha aconseguit frenar el transvassament d’antics votants del PSC als rengles dels populars a l’entorn metropolità de Barcelona, que va arribar al clímax en les passades municipals, i ha retingut part del vot exsocialista que va aconseguir Mas en les eleccions al Parlament. La conseqüència és que el vot català anti-PP ha estat ara capitalitzat per CiU, que, de retruc, ha retallat les expectatives que les enquestes atorgaven als populars a Catalunya. La majoria dels sondejos vaticinaven un empat CiU-PP, fins i tot amb aventatge en vots per a Fernández Díaz. Quan una part del centre-esquerra, la ideològicament més pragmàtica –o més emprenyada- opta per la “dreta” prefereix la de casa; fins i tot si es tracta d’algú tant de “dretes” com Duran. D’altra banda, queda clar que, malgrat els pactes en l’àmbit municipal, a Catalunya no (co)mana el PP. Oi, president Mas?

ERC: brot (brotet) verd

La nova direcció d’ERC, encapçalada per Oriol Junqueras, i amb Alfred Bosch com a nou candidat a les generals, pot reivindicar el primer brot verd electoral des de les històriques generals de 2004, en què Josep-Lluís Carod-Rovira, expulsat del primer tripartit després de l’excursió a Perpinyà per no comprometre els llavors incerts interessos electorals de Zapatero, va assolir la millor marca electoral de la història del partit: 638.000 vots i 8 diputats a les Corts espanyoles. Un cop confirmat pels pèls el diputat de Girona, Bosch ha aconseguit salvar els tres escons obtinguts per Joan Ridao el 2008, tot i que ha perdut 42.000 vots. Als anteriors comicis, Ridao només va mantenir 3 dels 8 diputats aconseguits per Carod-Rovira i en va perdre 340.000. El to entre naïf i antipolític de Bosch, encara que sobradament independentista, l’ha pogut beneficiat; també, si bé menys, l’“amenaça” del tsunami del PP. La del 20-N és una petita victòria moral per a ERC que permet agafar aire a la nova direcció: no és cap secret que els republicans s’hi jugaven la supervivència. Però a més, marca una (tímida) inflexió: Bosch ha sumat 37.000 paperetes més que Joan Puigcercós a les eleccions al Parlament. Gairebé coincideixen, però, amb el resultats que cvan tenir els reagrupats de Joan Carretero (40.000 vots), que a les generals han anat coalitzats amb ERC. No és per tirar coets i són molts els dubtes sobre la solidesa real de l’ERC post-Carod/Puigcercós; però sembla que les parets del casal republicà aguantaran el llarg hivern i al pati hi ha un brot (brotet) verd.

ICV: un partit del sistema

El nou candidat d’ICV i acreditat exlíder del sindicat CC.OO, Joan Coscubiela, ha multiplicat per 3 els diputats ecosocialistes al Congrés (partia d’un únic representant). Amb 278.000 vots, suma 96.000 paperetes a les obtingudes el 2008, 81.000 de les quals a Barcelona. És un resultat, però, agredolç, perquè assenyala els límits de la clàssica agitació d’esquerres (en puritat, socialdemòcrata) contra les retallades “de la dreta”, eix de la campanya de Coscubiela. ICV tenia la seva gran oportunitat en un clima de malestar social creixent per la crisi, i específicament de malestar de l’esquerra electoral amb els socialistes, però només ha “pescat” 1 de cada 8 vots perduts pel PSC. Això no obstant, hi ha una segona lectura més inquietant: ICV tampoc ha sigut port electoral de destí dels indignats, que, com en tot l’Estat, han optat per l’abstenció (3,48% més que el 2008), el vot nul (55.000 sufragis, 19.900 el 2008), blanc (63.000, uns 5.000 més) o bé candidatures com Escons en Blanc (50.800 vots), UPyD (39.000, xifra que supera en 6.000 paperetes l’obtinguda per separat el 2008 per la UPyD i C’s) o el Partit Pirata (21.000 vots). Per als indignats, ICV –com també la IU de Cayo Lara- és un partit del sistema.


ENLLAÇ:
RESULTATS PROVISIONALS

APUNTS (21)

                             
                                Mapa d'Europa amb els usos lingüístics a Twitter.
                                http://bigthink.com/ideas/41004

ÉS AIXÍ COM EM CONVENCEN

Per. David González

Campanya de tirar-se per la finestra i sense paracaigudes. Aconseguiran que servidor no voti; que s’abstingui activament, com recomanen els indignats, però  no perquè ells ho recomanin: en una democràcia, sempre et pots abstenir. El vot no és obligatori com sí que ho era en el franquisme; no ho oblidem.

L’altre dia vaig tuitejar la meva indignació davant el lamentable espot electoral del PSC sobre les conseqüències “mortals” de les retallades sanitàries de CiU, retirat 24 hores després. Detesto –i dispensin el to personal- que em tractin com un idiota, però sobretot detesto que ho facin amb tots plegats. I més encara si ho fa algú que pretén que el votis.

Dijous vaig anar a un hospital públic. Puc visitar-me a la mútua de l’empresa; però pago la sanitat pública amb els meus impostos des que vaig cobrar el primer sou quan tenia 17 anys –un bitllet de 5.000 pessetes en una emissora de ràdio local- i crec que és el que toca. Hi vaig anar per una minúcia. I sí, és la tercera visita des del setembre passant prèviament per dos CAP –la primera es va programa a l’agost- i no tinc ni dia ni hora per una ínfima intervenció: pot ser demà, pot ser d’aquí sis mesos, em diu el metge. Segurament ens podríem haver estalviat alguna visita, algun viatge, algunes hores de feina. Però hi ha qui no se la pot estalviar. La consulta és plena a vessar; és un bon hospital públic on s’hi treballa a ple rendiment; on treballen excel·lents professionals. I hi ha prioritats, només faltaria: és així com funciona una administració que es pretén eficaç.

Era l’endemà de veure el vídeo “sanitari” del PSC. L’han retirat de la circulació “oficialment”. Però el mal ja està fet. El director de la campanya socialista, el molt hàbil José Zaragoza, aquest cop no ha estat gens original: la tècnica de muntar el pollastre i després girar cua, i si convé demanant excuses perquè ningú s’ofengui, la va inventar el PP amb els vídeos sobre la “caça de l’immigrant” a Badalona. “Si ells ho fan, per què tu no?”, devia pensar Zaragoza. Bé. Seré tan cru com el PSC en el seu vídeo, tant dur “com la realitat”, que diu la senyora Chacón: a l’hospital públic que vaig visitar no es mor ara més gent per excés d’espera o per negligència mèdica o per qualsevol altra circumstància que els que es morien fa menys d’un any quan governava el tripartit dirigit pel PSC. Tripartit que no va fer aquest hospital. Aquest hospital el va fer els anys 90 la “dreta catalana”, CiU, amb els impostos de tots. És més: l’alcalde de Mataró de l’època, socialista, es va fer famós afirmant en un ple municipal que fins i tot “els negres de Moçambic” sabien que no es faria un nou hospital a Mataró.

És així com ens la carreguem, la política: tractant els electors –i el PSC, amb el seu vídeo, no és el primer ni serà l’últim- com si fóssim nans mentals, i perdonin l’expressió. També ens la carreguem quan el senyor Duran, candidat de CiU, un excel·lent parlamentari que ha escrit llibres sencers en favor de la moderació i contra el caïnisme de la política espanyola, apel·la a una “regeneració ètica” de la política i l’endemà renya una entrevistadora de TV3 perquè no li agrada el to de la pregunta i tot seguit un empresari al Círculo Ecuestre perquè no li agrada el comentari. O quan el candidat d’ERC, el senyor Bosch, un excel·lent historiador i escriptor, se sorprèn perquè fent campanya en un mercat ell també hagi de fer cua perquè l’atengui un venedor... És amb el cinisme il·lustrat del “jo ja ho vaig dir que ens enfonsàvem”, característic de tots els candidats d’ICV en totes les campanyes electorals hagudes i per haver, sigui dit amb tot el respecte pel senyor Joan Coscubiela, com ens carreguem la política. És amb la incoherència de Rubalcaba, esgrimint ara el manual socialdemòcrata que va fer empassar a Zapatero fa un any i mig quan les trucades de Merkel, Sarkozy i el sursum corda, que ens la carreguem, la política. És amb els silencis espessos i les falses promeses de Rajoy i el PP, que ens la carreguem: “no tocarem les pensions, ni la sanitat, ni l’ensenyament” Què farà, doncs, per reduir el dèficit públic? Tancar la Moncloa o cedir-la als "indignats" i anar a viure a un piset de lloguer? És així com ens carreguem la política quan més política cal.

És així com em convencen que no voti.    

VOTEU-ME, O NO, EN REALITAT, TAMPOC CAL; BÉ, O SÍ

Per: David González

DEIA JOAN FUSTER que “la política, sinó te la fas, te la fan”; a Zapatero, que mai es penedirà prou de no haver fet aquelles dues tardes d’economia que li va aconsellar Jordi Sevilla, la política (i l’harakiri) li van fer Merkel i Sarkozy quan ja no hi havia més remei, i a Merkel i a Sarkozy –i a Obama-, la política els hi fan els mercats; ironies de la història, el referèndum de Papandreu –jo també vull/volia votar- és el cant del cigne de la polis europea, en el país que va inventar la política fa 25 segles. Per què no poden decidir els grecs si hipotequen o no hipotequen el Partenó? L'aventura eurodemocràtica de Papandreu ha durat tres dies; però el mal ja està fet. Mai com ara s'ha evidenciat la magnitud del dèficit de legitimitat de l'artefacte europeu. Drama. Comèdia. Tragèdia. Sobre l'escena grega arrenca la campanya de les generals del 20-N. El programa de Rajoy? La política econòmica de Rajoy? Les diferències entre el programa electoral de Rajoy i Rubalcaba, o de Duran; o de Lara, o de Bosch? 

Els mercats, que no fan política sinó una altra cosa, també li faran la política a Rajoy. I ve de lluny; Marx (Karl) –és l’economia, estúpids!; proletaris del món…- també va fer tard: els Fugger, aquells banquers del segle XVI també li feien la política als emperadors del Sacre Imperi, i, atenció, també van fer fallida amb ells. La hisenda dels Àustries hispànics al XVII –d’aquí el 1.640, don Gregorio, no s’equivoqui- era ja més tòxica que el deute sobirà sud-europeu de principis del XXI. Ni amb la plata de Potosí n’hi havia prou per pagar tanta Invencible i tanta campanya de Flandes. Però els mercats, que sempre s’han mogut en una lògica global inassolible per la política –ara se n’adóna l’altermundialisme llegint Kant i arxivant Marx; ep, a poc a poc-, van continuar fent la política; els mercats n’aprenen més ràpid, a fer-la i a desfer-la. Ara també li faran a Rajoy. Ve Rajoy amb la lliçó apresa. I d’aquí el programa (?) de punt únic: “El canvi no ho resoldrà tot, però sense el canvi no es podrà resoldre res”. Rajoyisme: “Voteu-me, o no; en realitat, tampoc cal; bé, o sí”.

Política i economia. Economia i política. Què se’n va fer, de la política? I de l’economia? L’Europa dels últims 500 anys és la primera història del món global i es la història d’una obsessió per equilibrar la tensió entre dues forces heraclitianes, la política i l’economia. L’Estat del benestar, un sistema de contenció social ideat a l’Alemanya bismarckiana, possiblement va aconseguir el miracle cap als anys 50 del segle passat, al preu de morir d’èxit. Per aquí plora ara, la criatura. “Els problemes polítics fonamentals de la Revolució Industrial han estat solventats: els treballadors han arribat a la ciutadania social i política; els conservadors han acceptat l’estat del benestar i l’esquerra democràtica ha reconegut que un increment del poder global de l’Estat comporta més riscos per a la llibertat que solucions per als problemes econòmics”. Ho va escriure el 1.963 S. M. Lipset. Érem a la fi de les ideologies. Arribava la postpolítica, sense fer soroll; no se la sentia, en la banda sonora de les platges de Califòrnia; tampoc a les de Nha Trang. La postpolítica jubilava la política, i quan el fong atòmic va desactivar la càrrega mortífera de la nació, i de l’Estat (tenim capacitat nuclear per destruir el món sencer 1.000 vegades, se’n recorden?) l’Economia semblava esdevenir, definitivament, el Déu de la modernitat; el que potser no vam (pre)veure és que, com Moby Dick i el capità Ahab, la mort de la política també va ser la de l’economia. “Feliz Navidad. La Guerra ha terminado” (ho deia John Lennon en una paret; a finals dels anys setanta veia aquesta pintada cada dia quan baixava del barri a l’escola)

El Mur va caure per a tothom, tampoc ho vam voler (pre)veure. I a principis del segle XXI, l’acceleració del final de la política fulmina les bases de l’economia en tant que sistema racional de producció i reproducció de béns necessaris. De produir i vendre i administrar béns (i viure i morir per ells sobre la terra calcinada) hem passat a comprar i vendre i imaginar fum (en l’asèptic parquet del mercat de futurs). El buit de la política i l’economia l’han ocupat la galàxia internet –stevejobisme: ombra llunyana del paradigma kantià de la xarxa moral universal; l’última utopia del segle XX, llavor o melanconia de la pròxima?- i els mercats, que mai van deixar de ser-hi. Governaran els mercats, amb Rajoy –aquí, ara ve Rajoy- com amb Zapatero.  Mentrestant, si més no.

PD: LA CHONI DELS CATARRES I EL NENG DE CASTEFA

Seguirà, esclar la representació. La campanya electoral engega a Castelldefels. Rajoy és el primer candidat a la presidència del govern espanyol que celebra el ritual del primer cartell a Catalunya i fora de Madrid. Què votarà la choni dels Catarres? El 1.996, 15 anys després del 23-F, Aznar portava per primer cop la dreta espanyola al poder en democràcia després de patir un atemptat d’ETA. Rajoy hi arribarà, 30 anys després del 23-F, i després que ETA ha declarat la fi de la “lluita armada”. Aznar va arribar en plena ensorrada del felipìsme, del PSOE del "paro, el despilfarro y corrupción"; 100 años de honradez sepultats pel juanguerrisme i el roldanisme. Crisi econòmica, el final de festa del 92, però, sobretot, de legitimitat moral de l'esquerra espanyola. Rajoy arriba enmig d'una crisi sistèmica quasi global, financera, econòmica i política, amb versió local en la gran ressaca del totxo, d'incertíssima sortida. Aznar, en minoria, va bregar amb el PSOE de la “dolça derrota”. Rajoy, amb la millor marca electoral del PP (l'enquesta del CIS li dóna més de 190 escons), ballarà amb el PSOE de la “pitjor derrota”. I Duran? I Chacón? Què votarà la choni dels Catarres? Què votarà el Neng de Castefa? El PP sense fronteres. Catalunya sense fronteres. La nació? L’Estat?

(Versió ampliada del post publicat al blog "Fem un reset", La Vanguardia. com, 03/XI/2011)


Referències:
Enquesta Preelectoral CIS Eleccions generals 20-N