Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Habermas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Habermas. Mostrar tots els missatges

dimecres, 13 de maig del 2015

EL SENYOR POLIT I LA SENYORA MORAL

L'higienisme va ser una doctrina il·lustrada, positivista, que al XIX va servir per sanejar l'espai i els usos i costums de les grans ciutats europees. Primer es van higienitzar les vies urbanes ensorrant murs medievals i eixamplant els carrers perquè hi entrés la llum i, si feia falta, la policia a cavall per reprimir a pler obrers i estudiants revoltats: el pla Haussmann a París, el pla Cerdà del qual Barcelona és filla, però també els balnearis modernistes o la moda de fer esport o banyar-se a les platges de les ciutats. La brutícia, el que no era net, va continuar-hi sent -als carrers on encara avui el sol pateix per obrir-se pas-, però va ser degudament delimitat -ergo exclòs, apartat, guetitzat- dins del perímetre de la ciutat radiant dels grans passejos i bulevards. La resta no eren pas immundícies, però el discurs del senyor Polit vuitcentista ho va convertir en coses: prostitutes i prostituts, pobres de solemnitat, malalts mentals sense plaça als manicomis, carteristes, drogoaddictes, gent de pas i de mala vida. Espais de reclusió a cel obert on la ciutat es fa ciutat perquè hi perd el nom. Allà va ser on l'higienisme es va tenyir de moralitat. Amb el temps hi va haver qui va voler fumigar països sencers i aïllar genèticament els bons -els nostres- dels altres pudents.

A la primeria dels anys noranta del segle XX, a la Barcelona olímpica, l'higienisme va renovar el seu antic ADN modernitzador amb aquell meravellós balcó dels cartells maragallians: "Barcelona, posa't guapa ". Pur màrqueting, però màrqueting civilitzador. Potser sí que Habermas -contra Horkheimer i Adorno- tenia raó: val més rescatar la Il·lustració -la seva llum­- que no tirar-nos la runa pel cap. Però sempre que Europa tremola li dóna pel màrqueting bàrbar: "Estem netejant Badalona", proclama des dels cartells electorals a peu d'autopista l'higienista barroer, la dreta profilàctica. "Es tracta de triar entre la màfia i la gent", diu la senyora Moral, l'esquerra ressentida que fa trenta anys que cobra dels instituts municipals d'observació de la misèria. Pot definir brutícia, candidat Albiol? Amb què netejarà, amb escombra, amb porra, amb zotal o, com diu a Twitter Meritxell R. Lavall, amb hondurenya a dos euros l'hora? Són mafiosos el 80% llarg dels electors barcelonins que no la votaran, candidata Colau? O és que, simplement, allò de la "casta" made in Vallecas amb parada a Caracas ja no cola? Em posaré unes gotetes de Chanel, aniré a imaginar-me que em pelen el serrell i després posaré una altra vegada El Padrí (de Coppola), un home, no cal ni dir-ho, net i polit. El cap de cavall, sisplau, porteu-me'l desinfectat, gràcies.


David González
La Vanguardia

12/05/2015

dimarts, 5 de maig del 2015

LA LLUITA PEL CENTRE


DISCREPO de la tesi que el centre català i/o espanyol està orfe. El que està és emprenyat i a la recerca de qui el desemprenyi. O li faci justícia. Si no un relleu en tota regla dels descentrats, els populars després dels socialistes, en certa mesura els convergents, almenys una bona cullerada de xarop de pacte, més o menys amarga; un purgant per als pecats comesos contra els del mig: els que aguanten el tinglado amb les seves hores de més i els seus impostos i les seves renúncies a paradisos en altre temps possibles. Els que esperen que algú repari l'ascensor avariat, encara que sigui acceptant pop com a animal de companyia. Aquests als quals se'ls demana encara que confiïn en els de sempre mentre se'ls retalla tot i el corrupte i el llest ballen sobre les ruïnes del principi d'equitat. El centre està a tot arreu, com el poder mateix, i allà continua. Però sobretot, el centre, la centralitat o com en vulgueu dir-ne, el que està és bàsicament fart.



Totes les enquestes coincideixen -en temps d'incertesa sempre manen els àugurs- que els arxicremats polítics de centre, amb els seus matisos, guanyaran les eleccions que vénen i, sobretot, continuaran al centre del tauler, encara que s'assembli més a una zona zero que a una lluent quadrícula del joc d'escacs. Malgrat la caiguda anunciada i pronunciada, no es dibuixa cap majoria alternativa ni a Rajoy, ni a Mas, ni a Trias, ni a Díaz. Repareu en la dada (insisteixo: demoscòpic). Fa tot just sis mesos, al novembre, Podem liderava la pole position i Mas portava al límit la pugna sobiranista amb l'Estat. Es dibuixava llavors una ruptura o demolició del sistema del 78 que ara s'orienta cap a una voladura controlada del bipartidisme per la via de les aliances postelectorals, una reforma. La segona transició discorrerà pel camí de la primera: el carril del mig amb actors nous.

Rajoy reclama per al PP el centredreta històric (castigat pels vents de l'austericidi), Sánchez parla de canvi en ordre i concert, Trias vol guanyar-li bé a Colau i pactar amb Collboni i Bosch, i Mas imposar-se a ERC el 27-S, condició sine qua non per continuar dirigint el procés sobiranista sense trencar res. També Unió vetlla armes en la batalla i sembla disposada, si cal, a plantar-li cara a Convergència. I és el centre el claríssim objecte del desig dels emergents, Podem i Ciutadans. L'expulsió de Monedero, suposat guardià intel·lectual de les essències de l'en altre temps partit chavista de Vallecas, subratlla on està en veritat Iglesias: en la socialdemocràcia felipista de fa tres dècades. I és pel centre, pel centre emprenyat -de perímetre una mica més ampli que el centre indignat-, on Rivera lliura el seu combat amb Iglesias, amb Rajoy i fins i tot amb Mas.

Venim d'una història, d'una tradició, d'uns prejudicis, d'unes inèrcies. Aquesta motxilla no atura la marxa però sempre pesa (H.G. Gadamer davant J. Habermas).¿Orfes de centre? Més aviat desorientats, potser una mica més tranquil·lament emprenyats, resignadament farts i un pèl fatigats.

David González
La Vanguardia 5/05/2015




dimecres, 5 de febrer del 2014

SOL D'HIVERN

Per: David González
La Vanguardia 3/02/2014


De vegades passa que un es reconcilia amb la televisió, amb el periodisme i fins i tot amb la política -encara que dir-ho soni políticament incorrecte-. Diumenge a la nit va ser una d'aquestes -rares- ocasions. El cara a cara televisat entre Artur Mas i Felipe González oficiat per Jordi Évole a propòsit del tema, és a dir, de la relació Catalunya-Espanya, ens va fer retrobar amb tot això (encara que estàvem avisats des de bon matí amb l'entrevista de Màrius Carol al president a La Vanguardia; cal tornar a aquesta conversa escrita per saber el que pensa Mas en aquesta hora, però sobretot, per saber com és Mas by himself).
 
A.Mas, J. Évole i F.González a 'Salvados' 
Tornant al Follonero, fins i tot l'escenari del debat era de celebrar: un centre cívic barceloní, el de Can Deu, a les Corts, amb la seva arquitectura i el seu clima modernista, i, esclar, la llum mediterrània filtrant-se pels finestrals sobre la taula de marbre. Moment Sol de invierno, un poema de Machado que sempre m'ha agradat per la plasticitat i la senzillesa extrema, per la calma densa del parc fred que intueix la primavera: "¡El sol, esta hermosura de sol...!", diu el vellet a la seva capa vella. (Llegeixo que la casa, edificada el 1897, va ser residència de la família Deu, propietària dels alcohols destil·lats Josep Deu i Cia. La marca va arribar a ser tan coneguda que va donar peu a dites tan populars en català com "va ser un banquet de cal déu" o "es va armar la de cal déu" -en castellà vindria a ser "aquello fue la de Dios es Cristo"-).


Sol d'hivern per una escletxa del mur glaçat. Un descans abans de la pròxima batalla. Catalunya (Mas) i Espanya (Felipe), per dir-ho d'alguna manera, parlant. El primer, torero, agosarat, aguantant l'envit sense perdre el somriure, fins i tot lluint-se en alguna passada; el segon, miura antic, conservador, pensant-s'ho molt i molt, filòsof. Sempre hem estat aquí, posant-hi l'espatlla, va dir Mas a González (parlava Pujol?); l'"espai públic compartit", Espanya, ha de continuar sent-ho", va dir Felipe a Artur (o era Habermas?). Se'ls va entendre gairebé tot. I gairebé va semblar que estiguessin a punt d'entendre's. Debat i cigar de cal déu: el que deuria fumar Rajoy, encara que ja no fumi, quan Felipe va dir que això de la consulta, ell tampoc. Dura el que dura, el sol d'hivern.