La Vanguardia 3/02/2014
De vegades passa que un es reconcilia amb la televisió, amb el
periodisme i fins i tot amb la política -encara que dir-ho soni políticament
incorrecte-. Diumenge a
la nit va ser una d'aquestes -rares- ocasions. El cara a cara televisat entre
Artur Mas i Felipe González oficiat per Jordi Évole a propòsit del tema, és a
dir, de la relació Catalunya-Espanya, ens va fer retrobar amb tot això (encara
que estàvem avisats des de bon matí amb l'entrevista de Màrius Carol al
president a La Vanguardia ;
cal tornar a aquesta conversa escrita per saber el que pensa Mas en aquesta
hora, però sobretot, per saber com és Mas by himself).
 |
| A.Mas, J. Évole i F.González a 'Salvados' |
Tornant al Follonero, fins i tot l'escenari
del debat era de celebrar: un centre cívic barceloní, el de Can Deu, a les
Corts, amb la seva arquitectura i el seu clima modernista, i, esclar, la llum
mediterrània filtrant-se pels finestrals sobre la taula de marbre. Moment Sol
de invierno, un poema de Machado que sempre m'ha agradat per la plasticitat i
la senzillesa extrema, per la calma densa del parc fred que intueix la primavera:
"¡El sol, esta hermosura de sol...!", diu el vellet a la seva capa
vella. (Llegeixo que la casa, edificada el 1897, va ser residència de la
família Deu, propietària dels alcohols destil·lats Josep Deu i Cia. La marca va
arribar a ser tan coneguda que va donar peu a dites tan populars en català com
"va ser un banquet de cal déu" o "es va armar la de cal
déu" -en castellà vindria a ser "aquello fue la de Dios es
Cristo"-).
Sol d'hivern per una escletxa del mur glaçat.
Un descans abans de la pròxima batalla. Catalunya (Mas) i Espanya (Felipe), per
dir-ho d'alguna manera, parlant. El primer, torero, agosarat, aguantant l'envit
sense perdre el somriure, fins i tot lluint-se en alguna passada; el segon,
miura antic, conservador, pensant-s'ho molt i molt, filòsof. Sempre hem estat
aquí, posant-hi l'espatlla, va dir Mas a González (parlava Pujol?);
l'"espai públic compartit", Espanya, ha de continuar sent-ho",
va dir Felipe a Artur (o era Habermas?). Se'ls va entendre gairebé tot. I gairebé
va semblar que estiguessin a punt d'entendre's. Debat i cigar de cal déu: el
que deuria fumar Rajoy, encara que ja no fumi, quan Felipe va dir que això de
la consulta, ell tampoc. Dura el que dura, el sol d'hivern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada