TRANQUIL·LA VIVIANE, TRANQUIL·LA

Diploma del Comitè de germanos amb els voluntaris catalans a la Gran Guerra

S'EXPLICA QUE a finals del 1919 una delegació de prohoms catalanistes va visitar el president francès, Georges Clemenceau, per demanar-li que els voluntaris de la Catalunya del Nord a les tropes franceses en la Gran Guerra poguessin desfilar amb la quadribarrada el dia de la victòria. En el rerefons de la qüestió bategava l’aspiració que França donés suport a un Estat català després del fracàs de la campanya autonomista de Cambó, que, el mateix any, va proposar un referèndum a Catalunya. Va ser després que les Corts espanyoles tombessin la proposta d’Estatut d’Autonomia aprovada per l’assemblea de la Mancomunitat, que llavors presidia Puig i Cadafalch. Bé. En aquell moment, el mapa d’Europa s’estava redissenyant a Versalles d’acord amb els interessos de les potències vencedores al conflicte bèl·lic, de l’inici del qual ara fa un segle, i dels 14 punts de Wilson, que legitimaven la creació de nous estats de base etnolingüística al territori del derrotat imperi austrohongarès segons el principi d’autodeterminació. Inicialment, aquest principi, com es veu, no només emparava les colònies sinó pobles tan centrals com els xecs i els eslovacs. Es diu –la història és apòcrifa– que Clemenceau va despatxar els catalans amb un “Pas d’histoires, messieurs, pas d’histoires!” que ha passat a engrossir la llista de menyspreus europeus a les reivindicacions catalanes almenys des de la traïció anglesa en la guerra del 1714, cosa que no ha afectat ni un gram la fe secular del catalanisme en Europa i el projecte europeu, possiblement perquè, al capdavall, Europa continua sent l’única via de desempat del vell contenciós amb l’Espanya uninacional.

Així que el president de la Generalitat, Artur Mas, ni és el primer ni serà l’últim d’heure-se-les amb la paradoxa d’aquest amor català per Europa tan poc correspost. A diferència del que li succeeix a Catalunya, Europa, si ha de triar, tria Espanya o, en el millor dels casos, Catalunya dins d’Espanya, cosa que constitueix un matís interessant però de recorregut incert en temps de blanc o negre. “No vull perdre Catalunya”, deia diumenge a La Vanguardia, amb to greu, una europea tan catalanòfila com la vicepresidenta de la Comissió i Creu de Sant Jordi, Viviane Reding, que alhora feia un prec perquè s’obri el diàleg amb continguts –“arranjament entre Catalunya i Espanya”– que, sense el més petit matís, Rajoy nega. L’última vegada, aquest dimarts al debat del Congrés, on va dir amb totes les lletres que “el dret a decidir” (1) correspon a tots els espanyols i a ningú més. No havíem quedat, segons no sé quants constitucionalistas, analistas, polítics i juristes saberuts que aquest dret a decidir que s’invoca des de Catalunya no existeix enlloc? Doncs bé, pel que sembla, no només existeix sinó que, a més, en la formulació del president del Govern espanyol en seu parlamentària, és quasi-sagrat: està per sobre del Govern, dels poders de l’Estat i de la Cambra que representa la sobirania popular.

Però en fi, tranquil·la, benvolguda Viviane, tranquil·la: els catalans tampoc no volen perdre Europa. El problema continua sent quanta Europa volen assumir els espanyols.

(Versió revisada de l’article "Tranquil·la, Viviane", publicat a La Vanguardia el 25/02/2014)

NOTES:

(1) “Per tant, ningú unilateralment pot privar al conjunt del poble espanyol del seu dret a decidir sobre el seu futur. Ni el Govern, ni cap altre poder de l’Estat, ni tan sols aquesta Cambra pot fer-ho”