dijous, 30 de maig del 2013

FLIPADA AZNAR / SUBIDÓN AZNAR


Per: David González. La Vanguardia 28/05/2013

AIXÍ QUE ha reaparegut el Cid Campeador dels abdominals de ferro, s'ha desencadenat un vendaval a les Espanyes i una flipada que Déu n'hi do en el sobiranisme català. L'equació és senzilla: com més Aznar, més independentisme. Per tant, tant de bo que es presenti una altra vegada -com, sens dubte, amenaça de fer- perquè llavors sí que el procés serà imparable, es diu i s'escriu. Té la seva lògica, esclar. Ara bé: i si finalment no és així? I si finalment Aznar l'ofès, aquest Aznar que és tot dolor d'Espanya i sacrifici no correspost, continua on és, és a dir, en aquesta gàbia d'or de sucoses assessories i consells d'administració internacionals? I si, al final, la massa crítica que sens dubte l'aplaudeix en silenci, al PP i els cercles propers, certament inquiets, es queda amb un pam de nas? Doncs intuïm que el que passarà és que Rajoy -o potser alguna promesa del marianisme-merkelisme- tornarà a guanyar les eleccions sense programa per complir, sense rumb, idees ni perspectives de res, com correspon en aquests temps. El mateix Rajoy va comentar fa poc, a propòsit dels rescats i la resta, que no decidir res ja és decidir alguna cosa. i de la mateixa manera no contestar al seu exmentor, com ha fet ara l'actual president davant l'envit, és donar-li la rèplica sense donar-l'hi. La dialèctica és així: sempre serveix per caure dret. Rajoy conserva més vides de les que aparenta i la indefinició és el signe dels temps del final de les ideologies, com molt bé saben Aznar i, sobretot, tota l'esquerra. Aquesta esquerra que al seu dia va pujar a la mateixa onada en què cavalcava el Campeador i s'hi va quedar "al fons, a la dreta", com diuen els del 15-M. I que ara, presa també de la flipada, ja es veu desenterrant (amb permís de José Zaragoza) aquells cartells del "si tu no hi vas, ells tornen".

Però tornem a casa. És plausible que si Aznar culmina la rentrée i remata Rajoy, la independència de Catalunya serà bufar i fer ampolles? Doncs ja em perdonarà l'amable lector, però he perdut la bola màgica. Encara que, això sí, atents a Junqueras. Perquè el que sí que diu l'experiència recent és que quan Aznar estreny, ERC es dispara i CiU s'enfonsa. Això sí que passa. Ja va passar el 2003-2004 amb Carod i diuen que la història és cíclica.

Aznar i Berlusconi a la inauguració de la Biblioteca G. Bush jr., 2013

Versión en castellano [en la intimidad]:

HA SIDO reaparecer el Cid Campeador de los abdominales de hierro y desatarse un vendaval en las Españas y un subidón de aquí te espero en el soberanismo catalán. La ecuación es simple: a más Aznar, más independentismo. Luego ojalá se presente otra vez -como sin duda amenaza con hacer- porque entonces sí, el proceso será imparable, se dice y se escribe. Tiene su lógica, claro. Pero ¿y si finalmente eso no es así? ¿Y si finalmente Aznar el despechado, ese Aznar que es todo dolor de España y sacrificio no correspondido, se queda donde está, o sea, en esa jaula de oro de jugosas asesorías y consejos de administración internacionales? ¿Y si, al final, la masa crítica que sin duda le aplaude en silencio, en el PP y sus aledaños, ciertamente inquietos, se queda compuesta y sin novio? Intuimos que lo que pasará es que Rajoy -o quizás alguna promesa del marianismo-merkelismo- volverá a ganar las elecciones sin programa para cumplir, sin rumbo, sin ideas y sin perspectivas de nada, como corresponde en estos tiempos. El propio Rajoy comentó hace poco, a propósito de los rescates y demás, que no decidir nada ya es decidir algo. Por eso, no contestar a su exmentor, como ha hecho el actual presidente ante el envite, es darle la réplica sin darla. Es lo que tiene la dialéctica: sirve para caer siempre de pie y Rajoy tiene más vidas de las que aparenta y la indefinición es el signo de los tiempos del fin de las ideologías como muy bien sabe Aznar y, sobre todo, la izquierda toda. Esa izquierda que en su día se subió a la misma ola que cabalgaba el Campeador y allí se quedó "al fondo, a la derecha", como dicen los del 15-M. Y que, ahora, presa también del subidón, ya se ve desempolvando (con permiso de José Zaragoza) los carteles del "si tú no vas, ellos vuelven". 


Pero volvamos a casa. ¿Es plausible que si Aznar culmina la réntrée, si, efectivamente, remata a Rajoy, la independencia de Catalunya será coser y cantar? Pues ya me perdonará el amable lector, pero he perdido la bola mágica. Aunque, eso sí, atentos a Junqueras. Porque lo que sí dice la experiencia reciente es que cuando Aznar aprieta, ERC se dispara y CiU se hunde. Eso sí que pasa. Ya pasó en el 2003-2004 con Carod y dicen que la historia es cíclica.

APUNTS (64)

El Corsario de Hierro (1970-1981) / Víctor Mora (Guió), Ambrós (dibuixos)

         [TOTS vam ser NENS-corsaris alguna vegada]


dimecres, 22 de maig del 2013

ELS NENS DE WERT

Das Kabinet des Dr. Caligari. / Robert Wiene (1920)
EL GABINET DEL DR. CALIGARI, perdó, del ministre d'Educació del Regne d'Espanya, per fi ha trobat la fórmula magistral per espanyolitzar els escolars catalans una vegada per sempre. El secret consisteix que el Govern de Mas -que són tots els catalans- pagui l'escolarització a la privada dels 1.000 nens que, segons els comptes del Dr. Wert, no poden accedir a més hores de castellà a la primària pública bàsicament perquè les famílies dels altres 799.000 ho consideren innecessari (estrany fenomen) des de fa com a mínim tres dècades.

Amb aquesta finalitat, el sempre enginyós Dr. Wert proveirà un fons de 5 milions d'euros (830 milions de les antigues pessetes), res, la xocolata del lloro, per garantir el dret d'aquests 1.000 nens a "ser espanyols". El cost (830.000 euros per nen) s'avançarà primer a les escoles privades que els hauran d'obrir les portes i després es restarà de les transferències ordinàries de l'Estat a la Generalitat. Així que, s'hi posin com s'hi posin el president, la consellera Rigau i Catalunya sencera, la Lomce es complirà sí o sí.

El Govern de Mas deixarà d'ingressar 5 milions d'euros susceptibles de ser emprats amb altres finalitats (com ara per al menjador escolar dels nens de famílies amb tots els membres a l'atur), però reduirà el dèficit sí o sí en 5 milions d'euros. Si no en tens, no te'ls gastes, així de fàcil. Si, al contrari, tapa el forat amb 5 milions més de dèficit, tampoc no li anirà malament, en aquest cas, al president Rajoy per ajustar el sudoku de la flexiasimetria autonòmica. Amb els barons, cal anar amb compte, que tan aviat posen com treuen rei. Així que com més despesa, menys flexi. I, en fi, els 5 milions estovaran aquestes escoles privades que també s'entossudeixen amb això de la immersió. En aquests temps, a qui poden destorbar 5 milions d'euros i 1.000 alumnes més a canvi d'unes hores més de la llengua comuna, que a més la sap tothom? I si per ventura creixés la demanda, no problem: paga Mas (o sigui, els catalans).

Vet aquí com se les ha de compondre el Dr. Wert perquè aquests catalans, com a catalans que són, volen ser catalans. I si calgués anar plegant veles, que Déu no ho vulgui, hauria de semblar tot el contrari, i, si pot ser, que els dolgui força (als catalans, per descomptat).


David González. La Vanguardia 21/05/2013



dimarts, 21 de maig del 2013

APUNTS (63)

GOS / KEITH HARING

                     [Sèrie mínimal (I)] 

dilluns, 13 de maig del 2013

dijous, 9 de maig del 2013

REFORMA O RUPTURA


Per: David González
(Versió ampliada de l'article a La Vanguardia 07/05/2013

TOTES les transicions polítiques o econòmiques es duen a terme en la dialèctica entre reforma o ruptura. Va ser el cas de la transició espanyola a la democràcia, als anys setanta del segle XX, i ho és el de l’anomenada transició nacional catalana, presumptament en marxa, a començaments del XXI. Encara que, aquí, també en això respirem diferent.

Hi ha una majoria social i central clara a favor de l’anomenat dret a decidir: a decidir quina mena de relació ha de tenir Catalunya amb la resta de l’Estat i de l’orbe. I la manera de saber-ho -de saber què és el que volen els catalans, ja sigui el que hi ha o tot el contrari- és una consulta, que per això hi són: perquè la gent s’aclareixi. Aquest és el mínim comú denominador que proposen 107 dels 135 diputats del Parlament, pertanyents a 6 partits: CDC, UDC, ERC, PSC, ICV i CUP. Els que es van reunir al Palau de la Generalitat convocats pel president Artur Mas i que, alhora, integren la comissió de seguiment del dret a decidir creada pel Parlament. O sigui, tots, menys el PP i C’s, partidaris del manteniment de l’statu quo. I aquesta és l’agulla de la balança, com ho van ser durant la transició espanyola les eleccions lliures, la monarquia parlamentària, i l’Estat social de Dret i el model  autonòmic. A partir d’aquí, de la coincidència molt majoritària en el principi polític que Catalunya té dret a decidir el seu futur, comencen les dificultats i els matisos, com correspon a un país que mai no ha estat ben bé de blanc o negre. A Espanya no passa el mateix, tot i que en els últims temps hi ha símptomes de canvi relatiu: el bipartidisme PP-PSOE està en caiguda lliure, però són IU i la UPyD els que pugen, dues forces tan centralistes i fins i tot més que els dos grans partits estatals però més aviat poc centrals.

A Catalunya, els de la reforma són els federalistes i confederalistes amb consulta (PSC -llevat de Chacón i algú altre-, UDC i ICV). Però també s’hi poden incloure els partidaris que l’Estat reconegui el dret a decidir sense límits, tant si és mirant cap a un altre costat, com per acord polític o, fins i tot, constitucionalitzant-lo (CDC i UDC -i també algú d’ERC que no ho diu-). Una cosa és el fur i una altra el fruit. Una cosa és reconèixer a algú el dret a ser o no en un lloc i una altra que l’exerceixi. Una cosa és poder decidir un dia (Escòcia) i una altra poder-ho fer sempre. És cert que això suposaria una refundació de l’Estat molt més complexa que la federalista. Però que aquesta via no s’obstrueixi és possiblement l’única sortida perquè el segment central del sobiranisme no s’inclini necessàriament cap a la ruptura, on, finalment, se situen els partidaris de la independència sí o sí i amb consulta o sense i si pot ser demà passat (ERC, CUP i molts de CDC).

La decisió del Tribunal Constitucional d’admetre a tràmit la impugnació del Govern de Rajoy a la primera declaració sobiranista del Parlament, del gener passat, ha estat rebuda pels sectors més partidaris de la ruptura com un nou regal del TC a la causa independentista. Sense la sentència del mateix Tribunal sobre l’Estatut del 2006, els sectors centrals del sobiranisme, és a dir, la CDC de Mas, com també part del PSC, no serien avui on són. I, el que és més important, tampoc hi seria una àmplia majoria de la societat catalana. La molt complexa i pràcticament inexplorada via de constitucionalització del dret a decidir cada cop més s’estreny més. A Catalunya hi ha més foralistes del que sembla -tot i que cada vegada menys-; però a Espanya hi mana l’exclusiva basca.

dissabte, 4 de maig del 2013

APUNTS (61)



[[Sèrie: Artefactes]]

Lo tecnológico está socialmente construido en la misma medida que lo social está tecnológicamente configurado. Como se ha dicho alguna vez las relaciones puramente sociales sólo existen, como mucho, en las playas nudistas, mientras que las relaciones puramente tecnológicas sólo pueden encontrarse en los relatos de ciencia-ficción.”

Francisco Tirado; Miquel Doménech (2005)

dijous, 2 de maig del 2013

PRIMAVERA FREDA

Per. David González
La Vanguardia 30/04/2013


Fins i tot la primavera s'ha declarat en crisi, com dilluns apuntava Antoni Puigverd a La Vanguardia. La primavera i els revolucionaris també, qui ho havia de dir. El malestar europeu no esclata en un esclat general, valgui la redundància, perquè no es tracta tant de canviar sinó de conservar. A Islàndia, on els banquers van ser jutjats, han tornat els conservadors, els de la bombolla. És la paradoxa dels nostres dies: ser revolucionari avui -cosa que semblen no entendre els que continuen llegint la realitat amb els manuals d'abans del 68- significa estar a favor del (maleït) sistema. I més, si s'està esfondrant.

BANSKY /  "Flowers"
Ser revolucionari avui és ser revisionista fins a no poder-ne més. Ser revolucionari avui significa, en darrer terme, aspirar a poder endeutar-se de nou perquè això significaria poder fer-ho. En quina situació preferiríeu trobar-vos: pagant religiosament una hipoteca fins al final dels temps o a la cua de la PAH per accedir a un pis ocupat? Cobrant una pensió per anar tirant o depenent de la caritat per menjar calent? Tenir els fills a la universitat amb un futur incert o recollir-los a l'habitació de solters amb 40 anys perquè ja se'ls ha acabat el subsidi d'atur? Doncs sí, la resposta òbvia, per més punyent que sigui, és el que ens ha donat el (maleït) sistema en l'últim mig segle. I naturalment al preu que les revolucions, si n'hi hagués, es facin a les urnes i sense arribar mai a l'últim capítol. Que és el contrari del que es va fer entre el 1917, durant la revolució bolxevic, i el 1947, quan els ajuts a fons perdut del Pla Marshall van desactivar les últimes temptatives revolucionàries. Allò del Maig del 68 va ser més cultural que una altra cosa, i per això, més revolucionari. En aquella primavera va començar la confusió de llengües, vull dir de manuals, de cànons, de relats. Prohibit prohibir: allà es van acabar les ideologies. Per això no hauria d'estranyar que, i per més oportunista que sigui, fins i tot la dreta més dreta es permeti parlar de "violència estructural del sistema" contra les dones, o que els indignats més indignats ho estiguin -i amb raó- perquè el sistema, el (maleït) sistema que va aconseguir estalviar-nos el maldecap de decidir entre el dolent i el pitjor, s'estigui devorant a si mateix. I esclar que no tenim idees: estem en crisi i fa fred a la primavera.



DEBAT AMB EL DR. GONÇAL MAYOS:

http://goncalmayossolsona.blogspot.com.es/2013/05/crisi-passiva-contra-la-idealitzacio.html#comment-form