Per: David González. La Vanguardia 28/05/2013
AIXÍ QUE ha reaparegut el Cid Campeador dels abdominals de ferro, s'ha
desencadenat un vendaval a les Espanyes i una flipada que Déu n'hi do en el
sobiranisme català. L'equació és senzilla: com més Aznar, més independentisme.
Per tant, tant de bo que es presenti una altra vegada -com, sens dubte, amenaça
de fer- perquè llavors sí que el procés serà imparable, es diu i s'escriu. Té
la seva lògica, esclar. Ara bé: i si finalment no és així? I si finalment Aznar
l'ofès, aquest Aznar que és tot dolor d'Espanya i sacrifici no correspost,
continua on és, és a dir, en aquesta gàbia d'or de sucoses assessories i
consells d'administració internacionals? I si, al final, la massa crítica que
sens dubte l'aplaudeix en silenci, al PP i els cercles propers, certament
inquiets, es queda amb un pam de nas? Doncs intuïm que el que passarà és que
Rajoy -o potser alguna promesa del marianisme-merkelisme- tornarà a guanyar les
eleccions sense programa per complir, sense rumb, idees ni perspectives de res,
com correspon en aquests temps. El mateix Rajoy va comentar fa poc, a propòsit
dels rescats i la resta, que no decidir res ja és decidir alguna cosa. i de la
mateixa manera no contestar al seu exmentor, com ha fet ara l'actual president
davant l'envit, és donar-li la rèplica sense donar-l'hi. La dialèctica és així:
sempre serveix per caure dret. Rajoy conserva més vides de les que aparenta i
la indefinició és el signe dels temps del final de les ideologies, com molt bé
saben Aznar i, sobretot, tota l'esquerra. Aquesta esquerra que al seu dia va
pujar a la mateixa onada en què cavalcava el Campeador i s'hi va quedar
"al fons, a la dreta", com diuen els del 15-M. I que ara, presa també
de la flipada, ja es veu desenterrant (amb permís de José Zaragoza) aquells
cartells del "si tu no hi vas, ells tornen".
Però tornem a casa. És plausible que si Aznar culmina la rentrée i
remata Rajoy, la independència de Catalunya serà bufar i fer ampolles? Doncs ja
em perdonarà l'amable lector, però he perdut la bola màgica. Encara que, això
sí, atents a Junqueras. Perquè el que sí que diu l'experiència recent és que
quan Aznar estreny, ERC es dispara i CiU s'enfonsa. Això sí que passa. Ja va
passar el 2003-2004 amb Carod i diuen que la història és cíclica.
 |
| Aznar i Berlusconi a la inauguració de la Biblioteca G. Bush jr., 2013 |
Versión en castellano [en la intimidad]:
HA SIDO reaparecer el Cid Campeador de los abdominales de hierro y
desatarse un vendaval en las Españas y un subidón de aquí te espero en el
soberanismo catalán. La ecuación es simple: a más Aznar, más independentismo.
Luego ojalá se presente otra vez -como sin duda amenaza con hacer- porque
entonces sí, el proceso será imparable, se dice y se escribe. Tiene su lógica,
claro. Pero ¿y si finalmente eso no es así? ¿Y si finalmente Aznar el
despechado, ese Aznar que es todo dolor de España y sacrificio no
correspondido, se queda donde está, o sea, en esa jaula de oro de jugosas
asesorías y consejos de administración internacionales? ¿Y si, al final, la masa
crítica que sin duda le aplaude en silencio, en el PP y sus aledaños,
ciertamente inquietos, se queda compuesta y sin novio? Intuimos que lo que
pasará es que Rajoy -o quizás alguna promesa del marianismo-merkelismo- volverá
a ganar las elecciones sin programa para cumplir, sin rumbo, sin ideas y sin
perspectivas de nada, como corresponde en estos tiempos. El propio Rajoy
comentó hace poco, a propósito de los rescates y demás, que no decidir nada ya
es decidir algo. Por eso, no contestar a su exmentor, como ha hecho el actual
presidente ante el envite, es darle la réplica sin darla. Es lo que tiene la
dialéctica: sirve para caer siempre de pie y Rajoy tiene más vidas de las que
aparenta y la indefinición es el signo de los tiempos del fin de las ideologías
como muy bien sabe Aznar y, sobre todo, la izquierda toda. Esa izquierda que en
su día se subió a la misma ola que cabalgaba el Campeador y allí se quedó
"al fondo, a la derecha", como dicen los del 15-M. Y que, ahora,
presa también del subidón, ya se ve desempolvando (con permiso de José
Zaragoza) los carteles del "si tú no vas, ellos vuelven".
Pero volvamos a casa. ¿Es plausible que si Aznar culmina la réntrée, si,
efectivamente, remata a Rajoy, la independencia de Catalunya será coser y
cantar? Pues ya me perdonará el amable lector, pero he perdido la bola mágica.
Aunque, eso sí, atentos a Junqueras. Porque lo que sí dice la experiencia
reciente es que cuando Aznar aprieta, ERC se dispara y CiU se hunde. Eso sí que
pasa. Ya pasó en el 2003-2004 con Carod y dicen que la historia es cíclica.
