BON ANY 2013

ERICA SIMONE

BON NADAL

EL MÓN (RE)COMENÇAVA AHIR

Per: David González

LA VANGUARDIA 22/12/12

AHIR VA SER EL DIA que el món va continuar girant i el dia que Artur Mas va ser reinvestit president de la Generalitat. El que de debò celebraven els descendents dels antics maies era el principi d'una nova era, un renaixement. El que es ritualitzava al Parlament de Catalunya és que també aquí som en un nou començament. Per tant, de sinistre (total) res de res, Aquí està tothom ben sencer.

Ningú no sap quan durarà aquesta legislatura. Però tampoc sabia ningú quan acabaria l'anterior. De la mateixa manera que els 62 diputats que tenia Mas no han garantit per se una legislatura de quatre anys, tampoc la suma de 50+21, els que tenen ara CiU i ERC, permet afirmar que aquesta no passarà de l'any que ve. H.G. Gadamer va escriure que no són els interlocutors els que dirigeixen una conversa sinó que és la conversa qui els dirigeix. El final no està escrit; el que compta és el camí. I és fent camí que s'arriba a un nou inici, lliçó dels astrònoms maies i de l'hermenèutica contemporània.

Cal estar amatents al text i al context. L'Onze de Setembre, Mas va interpretar el mandat del carrer en clau d'imperatiu categòric: per a CiU, els riscos de convocar eleccions en ple tsunami excedien de molt les certeses, però davant el clam de la Diada, va decidir tirar endavant. El mètode cartesià ho aconsella: si el viatger es perd en un bosc, el pitjor que pot fer és tornar enrere. Després de les eleccions, Mas podia anar-se'n a casa o continuar fent camí. I ha tornat a assumir el mandat del carrer, ara expressat a les urnes, en clau de lideratge compartit amb el republicà Junqueras. La gent de la mani de la Diada ha triat Masjunqueras. Però Masjunqueras sap que el país ni comença ni s'acaba amb la gent de la Diada.

Junqueras ha guanyat la batalla textual en la negociació del pacte de govern: hi ha en la lletra de l'acord més renúncies de CiU que no pas d'ERC. Però també ha assumit que el moment d'ERC encara no ha arribat, que el 2014 potser tampoc no hi haurà consulta i que la legislatura potser s'ha de completar. No és l'ERC del 2003 ni la del 2006: Carod podia triar entre Mas/Maragall i entre Mas/Montilla o forçar noves eleccions. Junqueras només podia triar Mas o engegar-ho tot a rodar. És una lectura ajustada al context que diu molt en favor del republicà i que ha permès a Mas ampliar el camp de joc, convidant el PSC a no posar bastons a les rodes del procés i sumar-se al pacte.

El perímetre de la legislatura s'ha obert. També en el tractament de la crisi. Pot ser que Mas no pugui pagar els funcionaris de la Generalitat. Però difícilment s'ho podrà permetre Rajoy. En aquesta manifestació, CiU i ERC també podrien coincidir. El marge de maniobra de Mas s'ha eixamplat i la pilota torna a ser enmig del camp. També per al PP de Rajoy i el PSOE de Rubalcaba.

VERSIÓN EN CASTELLANO: 
http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20121222/54356568648/david-gonzalez-mundo-recomenzaba-ayer.html

CASTELLS AL BORN

Estació de França / www.ojodigital.com

Per: David González.

La Vanguardia 18/12/2012

ES PARLA D'UN ANY A LES FOSQUES -a Espanya i a Europa-; és un tòpic, però no es veu la sortida del túnel. Es parla d'un any en blanc -a Catalunya-; és un tòpic, però tot està per fer i ja es dubta, contra el que es va prometre, que tot sigui possible.

Hi ha una realitat construïda pels mitjans. Això no té res d'estrany; també la realitat de la vida quotidiana, aquest espai del que es dóna per descomptat, és una realitat objectivada des del subjectiu (Berger i Luckmann). La realitat del que realment importa, del que realment passa, és també un consens, com les portades dels diaris. El xoc sobrevé quan les dues realitats es giren l'esquena. És el territori on sorgeix la desconfiança que tot ho amara, del més simple al més complex.

Hi ha una realitat punyent. La del nàufrag que t'aborda en ple carrer, cara a cara -cal mirar als ulls de la gent, per molt que el tema de Golpes Bajos digués el contrari-, i prega -"tinc gana"- i implora -"sóc català, de... i no estic borratxo ni res"- una ajuda, uns euros per poder sopar alguna cosa en el fast food del xamfrà, convertit en penúltim recurs.

Hi ha una realitat il·lusionant. Al Born i la Ribera. Santa Maria del Mar -tones de pedra llançades al cel desafiant la física newtoniana en el segle XIV-. En aquell escenari del Gòtic mariner i menestral, de l'esperit de l'aquí i l'ara, l'esperit del món. I en el Fossar, la memòria del 1714. Hi ha llum: el preu dels apartaments i petits pisos renovats en antics edificis, les botigues i terrasses obertes en ple capvespre de diumenge ho delaten.

L'antiga Vilanova de Mar és una Barcelona que es deixa passejar.

Lost & Found. L'estació de França, catedral de ferro suspès en l'aire, imita el Born i es transforma en un gran mercat de segona mà. Tothom vol comprar alguna cosa de l'armari de l'amiga o la veïna: roba de qualitat, nova o amb prou feines usada, per 1, 5, 10, 15, 20 euros. Indie i vintage, retro fashion, suaument punk i alternativa. Eclecticisme dins d'un ordre. Moltes venedores i venedors molt joves que tenen blogs de moda i somien amb estudiar a Saint Martin's. La mare o el pare, o tots dos, els ajudaran després a recollir la paradeta. O se l'enduran posada a casa. La classe mitjana es reutilitza a ella mateixa. Castells en l'aire; però castells al cap i a la fi. Marcs de sentit.

Versión en castellano: 

http://www.lavanguardia.com/politica/20121218/54358072116/david-gonzalez-castillos-born.html

APUNTS (50) 12/12/12

APUNTS (49) 12/12/12

APUNTS (48) 12/12/12

APUNTS (47) 12/12/12

UN NOBEL A CELEBRAR?

Per: David González

OSLO, la capital d'un país de l'Europa nòrdica, Noruega, però no soci de la Unió –dues vegades ho ha rebutjat en referèndum-, va ser dilluns passat l'escenari de la festa del Nobel europeu. Els tres presidents comunitaris, Van Rompuy (president del Consell), Durão Barroso (de la Comissió) i Schulz (del Parlament) van recollir el Nobel que reconeix la contribució de la UE a la causa de la pau. És cert: l’experiència de la unitat europea, amb totes les seves llums i ombres, ha configurat un espai de seguretat i de progrés en un continent històricament esguerrat pel conflicte. D'aquí que totes les mirades es dirigissin a la cancellera alemanya Angela Merkel i al president francès, François Hollande, les dues estrelles rutilants de l'elegant vetllada. La viabilitat d’Europa com a idea i com a projecte, i la seva seguretat, depenen d'ells més que de ningú, perquè va ser la rivalitat de segles entre els seus països, malgrat el comú parentiu en l'imperi de Carlemany, la que va sembrar de mort els camps d'Europa i de mig món. 

L'enhorabona i aplaudiments. Però faríem curt si no admetéssim que aquest és un Nobel estrany. Un Nobel que s'ha d'acceptar amb prudència i humilitat, i, sobretot, molta crítica i autocrítica, herència il·lustrada a recuperar amb urgència en uns temps de silencis –massa silencis– que demanen respostes.  Aquest llegat i aquesta voluntat d'esmena és la que va inspirar justament Alfred Nobel. Penedit d'haver inventat la dinamita, el químic, enginyer i industrial suec, al final de la seva vida, va decidir dedicar la seva fortuna a finançar el premi que porta el seu nom. El Nobel de la Pau a la UE és, per a molts que som europeistes, un Nobel prescindible. En certa manera, no ens el mereixem, almenys no ens el mereixem encara. Europa ha de purgar encara molts errors, Europa s'ha infligit i ha infligit massa dolor als altres per celebrar-se tant d'hora. Una Europa que avui, possiblement en el pitjor moment des de la seva creació, fa 60 anys, s'està revelant dramàticament incapaç de renovar el seu propi somni. La seguretat de les persones i dels pobles, avui més que mai, ha de ser entesa també com a seguretat econòmica i cultural i d'exercici ple dels drets democràtics, tant els individuals com els col·lectius. Europa ha de renovar el pacte, el contracte social o de ciutadania que la va constituir, fruit de segles de fracassos en la recerca d’un consens, un denominador comú més enllà de credos ideològics, religiosos o nacionals, sobre els mínims de la dignitat humana. Uns mínims que no poden perdre la vocació d’esdevenir universals. Aquest és un altre llegat de la Il·lustració que convindria reactivar amb urgència en aquests temps de tot s’hi val. I és aquí on massa sovint, com ens ensenya l’experiència tràgica del segle XX, Europa s’ha ensenyat i ha ensenyat al món la pitjor cara d’ella mateixa, ignorant el seu propi llegat d’esperança.

No podem celebrar una Europa que condemna molts europeus a no poder celebrar res. No podem celebrar una Europa que no té un govern triat pels seus ciutadans. No podem celebrar una Europa on no sabem del cert si podrem ser com som. Per això, als que pensem que Europa és necessària, ens dol celebrar, amb el cor, aquest Nobel a Europa.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20121211/54356255895/un-nobel-a-celebrar-david-gonzalez.html

(Versió ampliada i revisada de l’article publicat a La Vanguardia l’11/12/2012)

TEMPESTA SOBRE MAS

Per: David González

La Vanguardia, 4/XII/2012

ESTAVA ESCRIT AQUÍ MATEIX: l'endemà de les eleccions del 25-N la premsa de Madrid no titularia sobre si al Parlament de Catalunya hi havia o no una majoria sobiranista que ja hi era, sinó si Mas tindria o no mans lliures per donar el cop de gràcia al paradigma autonomista. Les urnes han parlat: i com que Mas, malgrat tornar a guanyar les eleccions com ha fet des del 2003, no només no ha aconseguit la majoria excepcional que demanava sinó que, a més, ha perdut 12 diputats, alguns directors de diaris de Madrid, a més de proclamar-se guanyadors de les eleccions catalanes s'han proposat acabar la feina enviant Mas al fons del mar. Precisem: del riu. "Sólo una irrevocable dimisión a tiempo puede salvarle ya (a Mas) del linchamiento a fuego lento antes de ser arrojado cual último vertido tóxico a las aguas del Llobregat, polucionadas por tanto tres y tanto cuatro por ciento", sentenciava diumenge el director d'El Mundo. Bé. Així és com les gasten allà i convé tenir-ho en compte, perquè la tempesta -o, millor dit, la cacera- comença ara.

És obvi que CiU haurà de reflexionar amb calma, amb molta calma, sobre el seu horitzó immediat. Les urnes han ratificat la solidesa del sobiranisme, però no la univocitat del lideratge sobiranista. CiU haurà de triar entre coliderar el sobiranisme o tornar a la sempre molt més rendible ambigüitat: el PSC pot dir que ja no està sol a la cruïlla. I no hi ha una interpretació única possible de les eleccions, però sí algunes coses més clares que d'altres. La principal és que els ciutadans de Catalunya, malgrat el càstig a CiU -per a uns-, o la redistribució de forces en el camp sobiranista amb la prima d'11 diputats a ERC -per a altres-, no han decidit enviar Mas a casa (o al fons del riu). Oriol Junqueras se'n va adonar el primer dia. La seva aposta per l'estabilitat, tot i negar-se a participar en un govern de CiU, és clara. En realitat, i a diferència del 2003 i el 2006, ERC no pot triar president: només pot forçar la convocatòria de noves eleccions. Fa bé Junqueras de guardar al fons del mar la famosa clau de Carod. Fins i tot Mariano Rajoy, per molt que Alicia Sánchez-Camacho demani la dimissió del president de la Generalitat en funcions, també s'ha adonat que, ara com ara, més enllà de Mas no hi ha res.

Versión en castellano: 

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20121204/54356071271/tormenta-sobre-mas-david-gonzalez.html