diumenge, 11 d’octubre del 2015

EL NACIONAL.CAT




A partir d'ara podeu llegir els meus articles a El Nacional.cat, diari digital i aventura periodística que ja és una feliç realitat. Hi esteu convidats.

Moltes gràcies! Continuem.

Aquí teniu una selecció dels articles publicats a El Nacional.cat: 


Articles del 2016

(Del més recent al més antic)


Espanya desconnecta (i té la cara morada)
http://www.elnacional.cat/ca/espanya-desconnecta-i-es-posa-morada/

Mas, el lleó ferit
http://www.elnacional.cat/ca/mas-el-lleo-ferit/

De 'rave' al Rodalies
http://www.elnacional.cat/ca/de-rave-al-rodalies/

Adéu a CDC (i alguna cosa més)
http://www.elnacional.cat/ca/adeu-a-cdc-i-alguna-cosa-mes/

La nació de Pedro (i Pablo)
http://www.elnacional.cat/ca/la-nacio-de-pedro-i-pablo/

Madrid crema (i Mas somriu des d'Ítaca)
http://www.elnacional.cat/ca/madrid-crema-i-mas-somriu-des-ditaca/

De la Nova Planta a la reial plantada
http://www.elnacional.cat/ca/de-la-nova-planta-a-la-reial-plantada/


Escac de Mas
http://www.elnacional.cat/ca/escac-de-mas/

El problema del ciutadà Mas
http://www.elnacional.cat/ca/el-problema-del-ciutada-mas/

Cup i final: ara sí (o tampoc)
http://www.elnacional.cat/ca/cup-i-final-ara-si-o-tampoc/

Entrevistes del 2016


Artur Mas, Marta Lasalas i David González 16/02/2016 Foto: Sergi Alcàzar


Mas: "A CDC hem de parlar de fundació, no de refundació"


http://www.elnacional.cat/ca/artur-mas-entrevista/


Articles del 2015
(Del més antic al més recent)

El (quasi) '98' de Rajoy
http://www.elnacional.cat/ca/el-quasi-98-de-rajoy/


A trenc d'alba
http://www.elnacional.cat/ca/a-trenc-dalba/


El rai de Soraya
http://www.elnacional.cat/ca/el-rai-de-soraya/


El Parlament de la Secundina
http://www.elnacional.cat/ca/el-parlament-de-la-secundina/

Bumerang Romeva
http://www.elnacional.cat/ca/bumerang-romeva/


Rivera en la Santa Aliança
http://www.elnacional.cat/ca/rivera-i-la-santa-alianca/

París era el teu regal

La CUP i el Comitè Invisible
http://www.elnacional.cat/ca/la-cup-i-el-comite-invisible/


40 anys de "consens"
http://www.elnacional.cat/ca/40-anys-de-consens/


!Tora, tora (Mas-Colell)¡
http://www.elnacional.cat/ca/tora-tora-mas-colell-2/


Sense la CUP, impossible
http://www.elnacional.cat/ca/sense-la-cup-impossible/


Democràcia de barra lliure (cupaire)
http://www.elnacional.cat/ca/democracia-de-barra-lliure-cupaire/


L'impossible, de nou
http://www.elnacional.cat/ca/limpossible-de-nou/


L'esperit i els fantasmes de la transició
http://www.elnacional.cat/ca/els-esperits-i-els-fantasmes-de-la-transicio/


De la nena de Rajoy a la filla de Rivera
http://www.elnacional.cat/ca/de-la-nena-de-rajoy-a-la-filla-de-rivera/

S'acabarà la ràbia?
http://www.elnacional.cat/ca/sacabara-la-rabia/


Kolau busca pis a Vallekas
http://www.elnacional.cat/ca/kolau-busca-pis-a-vallekas/


La casta que vindrà
http://www.elnacional.cat/ca/la-casta-que-vindra/


Un tripartit per a Espanya?
http://www.elnacional.cat/ca/un-tripartit-per-a-espanya/

Catalunya gira cap a l'esquerra i els highlands
http://www.elnacional.cat/ca/catalunya-gira-cap-a-lesquerra-i-els-highlands/

Les 'tres Catalunyes' del 20D
http://www.elnacional.cat/ca/les-tres-catalunyes-del-20d/

Espanya, una qüestió de fe
http://www.elnacional.cat/ca/espanya-questio-de-fe/










dimarts, 22 de setembre del 2015

dijous, 6 d’agost del 2015

SUBMERGITS

Per: David González
La Vanguardia
6/06/2015

                          The Surfaris. Wipe Out.


D'EMERGENTS A SUBMERGITS? Tractant-se d'una enquesta, d’una enquesta més, cal posar-ho entre interrogants per agafar la distància mínima. Però les cartes de navegació per a l'estiu polític espanyol que van subministrar ahir els cuiners del CIS allunyen el gran naufragi del sistema de partits heretat de la transició en l'horitzó des de fa bastants mesos i que les elec­cions municipals i autonò­miques del 24 de maig van convertir gairebé en terra de promissió a tocar per a Podem i Ciutadans i en negre abisme per al PP i el PSOE.

Els (fins ara?) partits emergents no només han moderat la velocitat de creuer amb rumb al canvi de règim, el final d'un bipartidisme que sempre ha estat imperfecte, sinó que, potser, comencen a tocar fons. Com cantaven The Surfaris a les platges de l'alegre Califòrnia dels primers seixanta, els de Pablo Iglesias i Albert Rivera han caigut de la planxa, estan en wipe out . És una simple relliscada o bé l'onada que fa ben poc cavalcaven a pler els ha enviat a besar els peixos? El cas és que els vells taurons, el PP i el PSOE, s'esmolen les dents o, si més no, se les enllustren.

Mariano Rajoy va inaugurar l'estiu a les fredes aigües de l'Umia, a la seva Pontevedra natal, aigües obagues envoltades de bosc; va venir a la lluminosa platja de Castelldefels -municipi lliurat pels socialistes de Miquel Iceta a la independentista AMI- per llançar in extremis la candidatura a les catalanes del 27-S d'un altre home de la costa, el badaloní Xavier García Albiol (la també mediterrània Blanes, ciutat natal d'Alicia Sánchez-Camacho, queda molt més al nord), i pot ser que arribi a Nadal amb els Beach Boys a tot volum per l'autopista cap a la Moncloa.


Amb la millor marca del PP en 18 mesos, i malgrat que Pedro Sánchez continua una mica marejat -lògic, quan la galerna no acaba de remetre-, el president espanyol ha aconseguit fer surar el bipartidisme, que torna a superar el 50% en intenció de vot després del terrorífic descens a la fossa de les Mariannes -i perdó per la ironia- al CIS de l'abril, on populars i socialistes només arribaven al 49,9%. A l'avantsala de les municipals i autonòmiques del maig es van encendre totes les alarmes al pont de comandament. Després, a les urnes, es va imposar la realitat: el PP va tornar a guanyar, i encara que els pactes de tots contra els populars van permetre al PSOE recuperar una bona part del poder autonòmic i municipal, el bipartidisme va mantenir el timó... gràcies als que es van juramentar per arrabassar-l'hi.

A l'hivern, gener del 2015, el CIS situava Podem com a segona força amb el 23,9%. Iglesias estava al punt àlgid, però a l'abril, de sobte, va baixar a un 16,5%, just quan C'S aconseguia disparar-se fins a un 13,8%. Ara les calorades de l'estiu han situat Podem en el pitjor registre des que va emergir a les sèries dels CIS, amb un 15,7%, i han gripat els motors del fora borda de Rivera, que baixa d'un 13,8% a un 11,1%.

I tot i això, el CIS ja pregunta als espanyols quina aliança de govern els fa perdre la son en les nits estrellades mentre solquen el gran blau davant l'eventualitat que ningú no arribi al pròxim port amb la majoria absoluta del passatge en perfecte estat de revista.  I se'n posen una de pirates, si pot ser la de Johnny Depp i Penélope Cruz, i miren a babord i sospiren pel mariner Sánchez i el corsari de Vallecas.


dimarts, 4 d’agost del 2015

MAS PONE EL TURBO AL PROCESO





Por: David González
La Vanguardia 26/07/2015

Esta vez las urnas no serán de cartón. El president de la Generalitat, Artur Mas, decretará hoy la disolución del Parlament y la convocatoria de elecciones para el 27 de septiembre. Lo hará mediante un decreto ordinario para evitar toda posible tentación del Gobierno de impugnar la convocatoria, pero el respeto escrupuloso a la legalidad establecida no será óbice para que los partidos soberanistas catalanes y los que no lo son interpreten los resultados de esos comicios como un plebiscito no declarado sobre la independencia de Catalunya.

La campaña electoral arrancará a las cero horas del viernes 11 de septiembre, Diada Nacional de Catalunya, el mismo día que la ANC y Òmnium han vuelto a convocar una manifestación que nuevamente pretenden histórica en la Meridiana de Barcelona. Jamás desde 1980 se había dado el pistoletazo de salida de una campaña electoral en tan emblemática fecha, un signo más de que los tiempos están cambiando, como decía Bob Dylan, pero además sin remisión, como añadió Loquillo.

Es la segunda vez que el líder de CDC, que accedió al cargo en el 2010 -entonces lo era también de la hoy finiquitada federación de CiU-, convoca elecciones anticipadas. En el 2012, apenas dos años después de acceder a la presidencia, tras la primera de las gigantescas manifestaciones soberanistas del 11-S y el portazo de Mariano Rajoy a la propuesta de pacto fiscal con la que Mas se impuso en los comicios del 2010, el president llamó a las urnas para abrir la legislatura de la consulta, la que ahora acaba 2 años y ocho meses después. El proceso cogió ahí velocidad de crucero, aunque en las primeras anticipadas Mas no consiguió el objetivo de capitalizar en solitario el malestar por el trato del Gobierno a la diferencia catalana: bajó de 62 a 50 diputados y vio como la ERC de Oriol Junqueras se redimía de los tripartitos y volvía a colocarse, con 21 escaños, como fuerza determinante del escenario político.

¿Por qué Mas ha tocado otra vez la corneta de llamada a las urnas? La razón hay que buscarla en la negativa de Rajoy a aceptar un referéndum no vinculante sobre la relación Catalunya-España que el Parlament propuso y el Congreso rechazó por mayoría absolutísima, gesto que certificó lo lejos que queda Escocia de la Península en general y del palacio de la Moncloa en particular. Ante ese no, Mas ideó una no-consulta el 9 de noviembre del 2014, año del tricentenario de la rendición de Barcelona a las tropas borbónicas, en la que 1,8 millones de ciudadanos votaron sí-sí de los 2,3 millones que la secundaron. Y ahora, Mas, contra quien pesa una querella de la Fiscalía del Estado por aquel "proceso participativo" del 9-N en el que no se rompió ni un mal plato, vuelve a intentar la cuadratura del círculo con unas plebiscitarias legalmente inexistentes -de ahí la convocatoria del 27S mediante un decreto al uso- pero políticamente evidentes. Eso sí, con todos los colegios electorales abiertos (el 9-N sólo abrieron el 25%) y con urnas de metacrilato.

La posibilidad de renunciar a la convocatoria o incluso diferirla para hacerla coincidir con la de las elecciones generales de fin de año -justo lo contrario de lo que en algunos momentos ha llegado a pasar por la cabeza de Rajoy: convocar las "suyas" al mismo tiempo que las de Mas- ha estado encima de la mesa del president durante bastante tiempo pese al acuerdo del 15 de enero con ERC y las entidades soberanistas. Pero la marcha atrás quedó del¿todo descartada con el acuerdo de la lista conjunta soberanista pactada por CDC, ERC y las entidades soberanistas que ha cristalizado en la inédita candidatura transversal Junts pel Sí (a la independencia). La lidera el "comunista" Romeva -Rajoy dixit- y se da la particularidad que Mas -candidato a la presidencia- y Junqueras van en cuarto y quinto lugar.

El "artefacto" rompe la lógica de partidos, reforzando así el mensaje del carácter plebiscitario de los comicios y, detalle no menos relevante, vuelve a poner en primer plano de la contienda el llamado eje nacional pero con un marcado acento social: Mas es el único candidato que no es de izquierdas entre los cinco primeros. Sobre el papel, la jugada de CDC, ERC y las entidades reduce las hasta hace poco muy altas expectativas de la confluencia de izquierdas, la lista Catalunya Sí que es Pot. que apuesta por centrar el 27S en el eje izquierda-derecha intentando rentabilizar electoralmente los efectos aún muy severos de la crisis para amplias capas de la población.

Aunque la CUP ha seguido su propio camino y comparte el objetivo, el mensaje de sus promotores es diáfano: votar esa lista significa votar sí, y esos son los sís que más se contarán el 28-S. Si la lista de Mas, Junqueras y las entidades necesita en demasía la CUP para alcanzar la mayoría absoluta, el Gobierno y Europa leerán el resultado como un nuevo "fracaso" del president. Por contra, si los soberanistas consiguen la mayoría absoluta, el Parlament oficializará al día siguiente el inicio del un período de 18 meses que desembocará en unas elecciones constituyentes en el 2016 donde se someterá a votación la "Constitución" de Catalunya.



Nadie sabe qué sucederá a partir del 28-S. El resultado de las elecciones generales, que se celebrarán a finales de año, podría dar un giro a la estrategia ofensiva-defensiva que el Gobierno y los poderes del Estado han dado a la cuestión catalana, lo que, en buena lógica, podría obligar a los actores catalanes a redefinir su estrategia. Todo es muy incierto. Pero está claro que nada volverá a ser igual y que, tras seis meses de proceso prácticamente varado en las trifulcas del soberanismo, Mas ha vuelto a poner proa a Ítaca en modo "turbo". Decía Descartes en el siglo XVII que cuando uno se pierde en un bosque la peor salida es siempre volver atrás sobre los propios pasos.

DUBTO, ERGO EXISTEIXO



Per: David González
La Vanguardia
4/08/2015


Judith Butler
MALGRAT l'esforç de la filosofia de la diferència en l'últim terç del segle XX -Deleuze, Foucault, Derrida, Butler- o dels neopragmatistes -Rorty-, fa 2.500 anys que estructurem la nostra manera de pensar partint de dicotomies binàries: positiu/negatiu (que diria Van Gaal), negre/blanc (al pa, pa i al vi, vi, i l'aigua, clara), masculí/femení (i què en fem, dels altres?), reforma o ruptura (i si al final ens quedem com estem?. No hi ha manera de pensar d'una altra manera, i, tot i això, l'ambigüitat, l'interstici, el ni sí ni no, el no sap/no contesta, la indeterminació, el fora allò altre trinxa totes les certeses. Les "certeses": aquestes seguretats que sempre ho són a posteriori, encara que el pes del prejudici imposi la llei del que és (pretesament) inapel·lable.

Anant a l'ara i aquí: Què passa amb les ciutadanes i els ciutadans que no estan ni pel sí ni pel no a la independència? Fins a quin punt serà determinant el 27-S el paper dels indecisos pel que fa al desafiament del president Artur Mas i els partits i entitats sobiranistes, i l'entossudiment del Govern central i altres poders de l'Estat espanyol a no plantejar alternatives?



Després de la no-consulta del 9-N, en què van votar 2,3 milions de persones, dels quals 1,8 milions ho van fer pel doble sí, els partits independentistes van xifrar en 500.000 vots més els necessaris per a un resultat sense discussió. Es tractava de sumar a la causa els indecisos, els diferents, aquests altres que, no sent hostils al que decideixi la majoria, dubten sobre si embarcar-se o no cap a Ítaca. Ara es tracta -i aquesta és una de les claus de la llista unitària Junts pel Sí- de mobilitzar els propis de manera que es donin les mínimes fugues. Sense matisos. Així, aviat començaran les apel·lacions dels líders de Junts pel Sí al vot útil: els destinataris seran els partidaris de la CUP i els que, bo i sent independentistes, anteposen el redemptorisme d'esquerres a totes les altres coses. Pel mig camp, el PSC i Unió es disputaran la bandera d'"el que és raonable", mentre que el candidat del PP i la candidata de Ciutadans entraran en un combat cos a cos per abanderar el no.


Legalment ordinàries com totes, tal com ahir les va convocar el president Mas, políticament més o menys plebiscitàries -sospito que ho seran en funció del resultat, és el que els deia de les certeses, que sempre són a posteriori encara que sempre sembli el contrari-, les del 27-S, dic, són unes eleccions. Per tant, cal guanyar-les. A més, quan es plantegen a blanc o negre, com és el cas, gairebé no hi ha lloc per a matisos. Però, tot i això, el dubte existeix. Dubto, ergo existeixo, que diria el gran Descartes.
René Descartes


Els uns i els altres farien bé de no obviar els indecisos, bàsicament perquè podrien decidir-se. Els del sí, els haurien d'aclarir tant com poguessin perquè haurien de votar sí; els del no el contrari i els del mig, cap on anem. I tots farien bé d'escoltar les raons de la seva indecisió. De la seva diferència, encara que només sigui perquè són decisius.

LA GRAN IMPLOSIÓ (EL BIG-BANG DE LA POLÍTICA CATALANA)





Per: David González
La Vanguardia
25/07/2015


"Em vaig quedar de pedra". Aquest va ser el comentari que Artur Mas va deixar anar davant dels seus consellers en la reunió del Govern l’endemà de l’acord amb Oriol Junqueras que va donar pas a Junts pel Sí, la llista unitària CDC-ERC per al 27S beneïda per les entitats sobiranistes, l’ANC i Òmnium, davant l’inesperat gir del líder republicà. Va ser en un apart de la maratoniana sessió negociadora al Palau, cap a les 7 del vespre del dilluns 6 de juliol: "La resposta és que sí", va dir Junqueras a un Mas atònit. No n’hi havia per menys. Encara que la gran mutació estava en marxa des de la sentència de l’Estatut (2010) i arribava al seu clímax amb la ruptura de CiU, l’arquitectura de la política catalana dels últims 35 anys es va desencaixar completament amb aquest acord.

L’entesa entre Mas i Junqueras va canviar les relacions de forces al nucli dur del sobiranisme ja que transformava la lluita per l’hegemonia entre CDC i ERC, que evidenciaven un dur desgast, en l’aspiració a una àmplia victòria compartida. Salvant totes les distàncies, els dos líders van actuar com a èmuls d’un Gorbatxov, que va desconstruir peça a peça el sistema soviètic des de la cabina de comandament, o d’un Suárez, que va pilotar l’autoliquidació del règim franquista aplicant-li les seves pròpies lleis.

El pacte CDC-ERC no només ha alterat l’estratègia del sobiranisme sinó que ha arrossegat tots els altres, incloent-hi el Govern espanyol. El president Mariano Rajoy ha passat en pocs dies de dubtar que Mas finalment convoqués les "plebiscitàries" a posar de nou en estat d’alerta tota la maquinària juridicopolítica de l’Estat pel que pugui passar, començant pel decret de dissolució de la legislatura que demà firmarà el president, quan farà dos anys i vuit mesos de la celebració dels anteriors comicis que també va anticipar, i, sobretot, mirant ja al 28-S, on CDC i ERC situen el punt de no-retorn.

No és una fractura. És una implosió en tota regla. El mapa polític català està a l’ull d’un remolí amb rivets gairebé hegelians. Tot s’ensorra (tesi-antítesi) i tot es recompon a velocitat vertiginosa (síntesi). En dos anys s’han produït ruptures (im)possibles, com la de CiU, però també agregacions gairebé (im)pensables, com la de CDC, ERC i el gruix del sobiranisme social agrupat a Junts pel Sí, la llista unitària que aspira a traduir en escons, amb les mínimes fugues possibles –la CUP ha optat pel seu propi camí, encara que comparteix l’objectiu– els 1,8 milions de vots a favor del sí-sí (a l’Estat català i a l’Estat català independent) de la no-consulta del 9-N, en la qual van participar 2,3 milions de catalans i catalanes.

D’aquí a 58 dies, els ciutadans que vulguin participar en els comicis s’hauran de decidir entre 7 candidatures amb opcions reals de ser al nou Parlament. CiU no hi serà, però Unió sí, que per primera vegada es presenta en solitari a unes eleccions des del 1977 –a les constituents espanyoles del 15 de juny d’aquell any va anar en coalició amb el Centre Català–; però tampoc CDC ni ERC, que també per primera vegada es presenten en la mateixa candidatura, encara que els seus líders no l’encapçalen. Tampoc no hi haurà papereta d’ICV-EUiA, que s’ha integrat en la coalició Catalunya Sí que és pot, amb Podem (en les seves primeres catalanes) i Equo. El PSC, el PP, C’s i la CUP mantenen les seves sigles de sempre però amb nous caps de cartell.

Cap dels números u del 2012 repeteix posició. Tots són nous. I n’hi ha un, Raül Romeva, que malgrat encapçalar la candidatura de Junts pel Sí, no és el candidat a la Generalitat: ho continua sent Artur Mas, encara que va el quart de la llista seguit de Junqueras. Si es consideren els perfils ideològics, Mas és l’únic nom del centredreta als primers cinc llocs d’aquesta llista, com ja ha constatat Rajoy, que s’ha referit a Romeva com un "comunista" i ha vist que la número dos, Carme Forcadell, expresidenta de l’ANC, milita a ERC i que la número 3, Muriel Casals, expresidenta d’Òmnium, ho va fer al PSUC. Les incorporacions d’independents, que encapçalen la llista a les quatre demarcacions catalanes, i de membres de les escissions independentistes del PSC i d’Unió completen els engranatges d’un "artefacte" electoral –com l’anomenen alguns dels seus promotors– sense precedents en la història electoral catalana i espanyola si es té en compte la seva pluralitat interna.

Si Junts pel Sí respira l’aire de les grans manifestacions sobiranistes, Catalunya Sí que es Pot, pot reivindicar l’esperit del 15-M. El seu cap de llista ve del carrer: és Lluís Rabell, independent, president de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) i colauista. És la candidatura de confluència beneïda per Pablo Iglesias i impulsada per ICV, que hi aporta el líder ecosocialista al Congrés, Joan Coscubiela, però en la qual no seran candidats ni Joan Herrera ni Dolors Camats. Procés Constituent, el grup de la monja Teresa Forcades, se’n va autoexcloure. Unió, el partit de Josep A. Duran Lleida s’estrena en solitari amb l’exconseller Espadaler, mentre que Miquel Iceta, que ho ha sigut gairebé tot al PSC, ha assumit el repte d’optar també a la Generalitat per primer cop. Iceta, Mas i Junqueras són els únics líders de partit que resisteixen en les candidatures del 27S.

També és nou el candidat del PP, Xavier García Albiol, que va rellevar Alicia Sánchez-Camacho quan ja no hi havia més remei, o sigui, quan Rajoy va advertir que Mas no s’arronsaria en la determinació de convocar demà a les urnes. La nòmina de candidats dels partits contraris a la independència –encara que Catalunya Sí que es Pot i Unió donen suport al dret a decidir– la completa Inés Arrimadas per C’s, a qui Albert Rivera va entregar l’herència catalana després de decidir-se a optar a la Moncloa. Els vasos comunicants entre el 27S i les generals són més dels que semblen i oferiran moltes sorpreses, un altre signe inequívoc que també Espanya enfila la segona transició.


El que havien de ser unes eleccions en què l’independentisme competiria per separat malgrat convergir en l’objectiu de transformar en plebiscit uns comicis ordinaris –així els convocarà Mas–, s’ha convertit per a tots els actors en els comicis més importants des del 1980. El 27S posarà punt i final al mapa polític català heretat de la transició. Si es tracta o no d’unes plebiscitàries o una mena d’eleccions preconstituents que poden activar la modificació de l’statu quo ho decidiran els electors com ho van fer el 14-A del 1931 i, llavors amb totes les de la llei, el 15-J del 1977.

dimecres, 29 de juliol del 2015

APUNTS (85)


MICHEL FOUCAULT (1926-1984)


LA MORT DE L'HOME

"En todo caso, una cosa es cierta: que el hombre no es el problema más antiguo ni el más constante que se haya planteado el saber humano. Al tomar una cronología relativamente breve y un corte geográfico restringido -la cultura europea a partir del siglo XVI- puede estarse seguro de que el hombre es una invención reciente. El saber no ha rondado durante largo tiempo y oscuramente en torno a él y a sus secretos. De hecho, entre todas las mutaciones que han afectado al saber de las cosas y de su orden, el saber de las identidades, las diferencias, los caracteres, los equivalentes, las palabras -en breve, el medio de todos los episodios de esta profunda historia de lo Mismo- una sola, la que se inició hace un siglo y medio y que quizá está en vías de cerrarse, dejó aparecer la figura del hombre. Y no se trató de la liberación de una vieja inquietud, del paso de la conciencia luminosa de una preocupación milenaria, del acceso a la objetividad de lo que desde hacía mucho tiempo permanecía preso en las creencias o en las filosofías; fue el efecto de un cambio en las disposiciones fundamentales del saber. El hombre es una invención cuya fecha reciente muestra con toda facilidad la arqueología de nuestro pensamiento. Y quizá también su próximo fin.


Si esas disposiciones desaparecieran tal como aparecieron, si, por cualquier acontecimiento cuya posibilidad podemos cuando mucho presentir, pero cuya forma y promesa no conocemos por ahora, oscilaran, como lo hizo, a finales del siglo XVIII el suelo del pensamiento clásico, entonces podría apostarse a que el hombre se borraría, como en los límites del mar un rostro de arena.


CLAREDAT


Per: David González
La Vanguardia
28/07/2015

L'altre dia em preguntaven a Twitter si n'hi hauria prou amb una majoria de diputats al Parlament per proclamar la independència de Catalunya o caldria atendre el percentatge de vots el 27-S. La veritat, vaig evitar definir-me, i, després, em va saber greu haver fet marrada sobre la qüestió. Intentem aportar, doncs, alguns elements de reflexió per a un assumpte, sens dubte, gens fútil. D'entrada, es pot dir que el fet que es plantegi la qüestió a l'àgora virtual, a més de ser un pas positiu en un debat que sempre i primer de tot hauria de ser "civilitzat", revela que l'assumpte tampoc no queda gaire clar ni tan sols per als que -com sospito, és el cas de l'amic de Twitter- discrepen de l'objectiu dels independentistes i del mètode per materialitzar-lo, cosa que és del tot legítima i constitueix una interpel·lació en tota regla als que, també molt legítimament, preconitzen el contrari.

Els partits de la llista de Junts pel Sí (CDC i ERC) i la CUP defensen que amb una majoria de diputats a la Cambra catalana (68) n'hi hauria prou per fer el pas, cosa que inclou la possibilitat que no assoleixin el 50% dels vots vàlids. Es poden argüir moltes raons de pes per qüestionar aquesta "regla" que, en tot cas, avalaran o no els electors. Però si el Govern espanyol, avalat per una majoria absoluta de diputats del PP amb el 44,6% dels vots, hagués acceptat la consulta no vinculant que li va proposar per àmplia majoria el Parlament, i que el president Mas va substituir pel "procés participatiu" del 9-N impugnat pel mateix Executiu central, no hi hauria lloc a tanta inquietud procedimental: s'haurien comptat vots a favor o en contra de la independència -insisteixo, sense efectes juridicopolítics- i hauria guanyat el millor (o el pitjor). L'exemple, recent, és el referèndum d'Escòcia, pactat pel govern "secessionista" de Salmond i el govern "unionista" de Cameron, amb plens efectes juridicopolítics, i que van perdre els independentistes.

L'amic de Twitter podria haver apuntat, no obstant això, que hi hala possibilitat que l'Estat pacti el referèndum, vinculant o no, i que el resultat sigui d'un 50,1% a favor de la independència enfront d'un 49,9% a favor de l'statu quo, cosa que tampoc no acabaria de resoldre res. El meu interpel·lant podria haver invocat a favor seu, en aquest cas, la llei de Claredat (Clarity Act o Loi de Clarification ) aprovada pel Parlament federal del Canadà el 2000 després del referèndum quebequès del 1995 -el segon que celebrava la província francòfona- i en què els sobiranistes van perdre per un escàs marge. El sentit d'aquesta llei, que estableix les condicions en què el Govern federal canadenc estaria habilitat per negociar la separació d'una província, és concloent: no s'hi val amb un vot més. Però, a més del petit detall que al Canadà i el Regne Unit sigui possible el que aquí es nega un dia sí i l'altre també, convindria plantejar-ho al revés: per què un (hipotètic) 50,1% de sís a favor de la independència de Catalunya, la meitat més un vot, és qüestionable i un 50,1% de nos seria clar i diàfan com la llum del dia? Quin criteri justificaria concedir d'entrada aquest plus de legitimitat, aquest avantatge, a l'opció contrària a la que proposen els del sí? De vegades, la claredat també depèn del vidre amb què es miri.


DUR COM UNA PEDRA

Per: David González
La Vanguardia 25/07/2015

ALGÚ podia pensar que Catalunya s'estaria quieta amb tot el que està passant? Estaria morta, si s'estigués quieta, i això ho sap tothom, els de l'estelada i els de l'altra, que ahir -suposo- van celebrar Sant Jaume, patró d'Espanya (o era de les Espanyes?)

Siguem seriosos: ¿algú podia pensar sense despentinar-se que el Tribunal Constitucional podia carregar-se l'Estatut i que els catalans ho entomarien com qui sent ploure? És a dir: que aquest (auto) cop constitucional a la Constitució, del nucli dur duríssim de la qual forma part el règim autonòmic català que el Govern de Rajoy amenaça de suspendre, quedaria sense resposta?

Siguem seriosos: ¿algú pot pensar sense enrojolar-se que la Catalunya que des del 2010 es va aplicar com ningú a retallar despesa pública per imperatiu merkelià, amb els resultats coneguts -desempoderament de les classes mitjanes i populars- i, tot i això, va continuar contribuint com gairebé ningú al sosteniment dels comptes del Regne, en el moment que més s'ensorrava tot -fins i tot el Ministeri d'Hisenda assumeix ja les balances fiscals-, en aquestes condicions, dic, algú podia pensar que Catalunya s'havia de quedar de braços plegats?

Pensar el contrari és conèixer molt poc Catalunya i fins i tot ­Espanya o, almenys, una certa ­Espanya que, sens dubte, també passa per Catalunya. És clar que el pati està molt mogut. Tot està tan revolucionat que fins i tot Ramon Espadaler, el candidat d'Unió i de Duran, predica una revolució per al 27-S: la del "seny". Revolució -títol d'un disc de La Polla Records, grup de punk alabès dels vuitanta- és el terme d-e moda aquí, fins i tot en els ambients més temperats.

Així que tampoc no s'estranyin que un "comunista", com va dir el ministre Margallo, encara que sàpiga perfectament que Romeva no és un "comunista" com Rajoy tampoc no és un "franquista", lideri la candidatura de Mas i de Junqueras. He dit Mas i Junqueras? Sí, un parell que fins fa quatre dies no podien ni acostar-se l'un a l'altre, han congelat les sigles, les de Convergència i ERC, i s'han posat de quart i de cinquè a la llista perquè l'impossible és el que passa.

Lluís Rabell, el candidat de la confluència d'esquerres, també va votar sí-sí el 9-N. Compte perquè fins i tot els no plebiscitaris, encara que Iglesias i Herrera jurin i perjurin el contrari, s'han posat l'hàbit de plebiscitants tot i la calor que fa.


Que tot això continua sent suflé, i res més que suflé, diu vostè? Potser, però el suflé, a més de pertinaç, s'està posant dur. Dur com una pedra, que dirien els gloriosos AC/DC.

RAÜL ROMEVA: "L'ESTAT NOMÉS NEGOCIARÀ SI GUANYA EL SÍ"

MANÉ ESPINOSA/ LA VANGUARDIA
Per: David González
La Vanguardia 18/07/2015

Deixi'm dir-li una cosa: vostè és una mica... Varufakis, oi?
Per què sóc calb? [riu]

Els dos són calbs, els dos són economistes molt preparats...
Ell és un insigne professor...

Vostè també és professor. Els dos són molt d'esquerres...
Ell és conegut per l'últim que ha fet, d'un valor enorme. Al meu últim llibre, Som una nació europea, hi ha un capítol sobre la tesi de Varufakis de com salvar Europa, que jo comparteixo.

Una Catalunya independent també tindrà al davant el Minotaure de l'economia global, que descriu l'exministre grec?
Segurament, com tothom. Avui, el poder de decidir està en un lloc i el poder d'executar, en un altre. Aquest és el gran drama d'Europa, de Grècia i de Catalunya. Tenir un Estat no és cap fórmula màgica per fer el que has de fer, però sense Estat és pitjor.

Vostè ha estat durant una dècada la cara d'Iniciativa al Parlament Europeu i ara encapçalarà la llista unitària del sobiranisme pactada per CDC, ERC i les entitats. Realment es pot ser d'esquerres i independentista?
Els grans moviments independentistes del món són d'esquerres, com l'escocès. Jo sóc molt d'esquerres, i no me n'amago. Els meus valors són la justícia social, la justícia mediambiental, la bona gestió dels béns comuns, però per fer tot això necessites eines. A ­Catalunya ha crescut molt l'independentisme, però no el nacionalisme. L'independentisme és circumstancial. Quan tens un Estat, entres en una normalitat en la qual es confronten projectes polítics com en qualsevol Estat. Ara estem en un moment excepcional. I ser independentista i d'esquerres és tan absolutament coherent com ser d'esquerres i no independentista, només faltaria.

Com ara, majoritàriament, els seus antics companys d'ICV. Vostè va marxar per això?
Jo respecto totes les opcions, però vaig marxar d'Iniciativa perquè entenia que era el més coherent per tothom. Ningú no em va fer fora. I segueixo pensant i defensant que ICV ha d'existir en qualsevol escenari. Estem en una transició: no podem decidir de quin color pintem les habitacions sense tenir primer el pis!

Fa 15 dies vostè s'imaginava que lideraria la llista unitària?
No, i fa quatre, tampoc.

Quan ho va saber?
Quan es va tancar l'acord.

El va trucar Artur Mas?
Bé, això és igual ara. Jo vaig manifestar molts dubtes, hauria volgut que fos un espai molt més obert, més ampli, amb moltes més sensibilitats. Però el que em motiva és superar un debat que ens impedeix fer el que hem de fer. I més, després de les mobilitza­cions que hem tingut, perquè generes una frustració difícil de controlar. I per la reacció absolutament a la contra de l'Estat. I que utilitzarà aquesta situació per encara pressionar més, per collar-nos i humiliar-nos més.

El president Mas té una querella de la Fiscalia pel 9-N. Podria ser inhabilitat. Ha pensat que, si guanyen el 27-S, podria ser vostè, el president?
No especulem. Això ens preocupa, però no ens ha de paralitzar. Quan algú emprèn la via penal per fer front a un debat polític envia un missatge molt clar. El president Mas té una querella per fer una cosa que se li va demanar des del carrer. En realitat, és el poble qui té la querella, tothom que es va mobilitzar per fer una cosa tan democràtica com és votar. Les eleccions del 27 suposen la possibilitat de fer el que no vam poder fer el 9 de novembre. I, per tant, és cert, aquesta llista és estranya.

Tan estranya com el fet que vostè la comparteixi amb Mas, les polítiques del qual ha denunciat a manta...
I ell amb mi, no ho oblidem. No és que jo vagi a la llista del president Mas, és que ell també va a la meva llista. Hi anem tots.

Quina relació tenien amb el president de la Generalitat?
Sempre provo de ser respectuós amb tothom, i més encara si es tracta del president del meu país. Però això és irrellevant. Les persones, en el context en què estem, són secundàries.

Amb Oriol Junqueras són amics...
Amb l'Oriol hem tingut una relació molt més estreta, de fa molt temps. Ell també va entrar en política per responsabilitat, i el vaig felicitar pel seu coratge. A vegades preferiries situar-te en una posició de confort, tens la teva feina, la família, pots anar a la platja, ningú t'empipa... El cost que assumim és alt, però el de no fer-ho ho és encara més. Tot té un preu. Però el preu moral de no fer una cosa que molta gent sent que cal provar de fer és molt superior. No ens ho perdonaríem mai.

Catalunya pot ser un Estat independent d'aquí a 18 mesos?
Aquí hi ha una part juridicotèc­nica i una part política. La pri­mera és perfectament factible, el cos jurídic, el marc legislatiu, està molt ben preparat.

En una confrontació amb la legalitat espanyola?
Aquesta és la vessant política. Tot seria molt diferent en un marc d'acord, d'entesa, com ha sigut el del procés britànic-escocès o escocès-britànic. Si a mi em fas triar, és l'escenari que hauria volgut. Jo, d'èpiques, cap, zero; no tinc cap necessitat d'un enfrontament que és innecessari, dolorós, penós i car. Si haguéssim tingut davant un govern de l'Estat amb una capacitat de diàleg mínima, d'entendre què està passant a Catalunya, possiblement no hauríem arribat on estem ara. Però percebo que qualsevol canvi que vingui o hagi de venir de l'Estat només vindrà si hi ha una convicció clara que a Catalunya farem el que hem de fer. Per què haurien de negociar si a Catalunya no estem disposats a anar fins al final? Si hi ha d'haver una oferta per part de l'Estat, que no sé si hi serà, i si serà acceptable o no, només hi serà si veuen que a Catalunya la cosa està clarament engegada.

És a dir, l'Estat només nego­ciarà si el pla sobiranista es porta fins al final, si guanya el sí?
Esclar, si no, per què haurien de negociar? Per què han de canviar l'estatus que ja els està bé? Quan va canviar el to Cameron? Quan va oferir devolution? Quan va veure que el sí estava a punt de guanyar a Escòcia. Fins i tot els federalistes n'haurien de ser conscients.
Vostè és doctor en Relacions Internacionals.

El veurem negociant la independència a Europa, d'ambaixador a l'ONU...?
Això és irrellevant, transcendeix les persones. El que sí que veig és Catalunya negociant. En qualsevol escenari caldrà negociar. Aventures unilaterals són impossibles, tard o d'hora haurem de negociar. Però per negociar cal tenir capacitat negociadora.

Quan a Grècia va guanyar Syriza, vostè va escriure: "Molt millor un futur incert que la incertesa d'un no-futur".
I ho mantinc. I també per al cas de Catalunya. A vegades hem d'assumir riscos. Òbviament, quan tu avances vas una mica en fals, però tens clar que no et pots quedar on estàs.

El Govern grec al final ha ­hagut d'acotar el cap davant la pressió de les institucions eu­ropees...
És cert que hi ha hagut una frenada. Però si Siryza no hagués fet el que ha fet no s'hauria posat el tema sobre la taula. I això val també per a Catalunya, estem fent una vindicació de la democràcia.

A vostè l'han fitxat per frenar la confluència d'esquerres a les eleccions del 27-S?

Dins d'Iniciativa hi ha molta gent que coincideix que això deu anar cap a aquí i que ho vol defensar des de dins. I jo no faré cap campanya contra cap demòcrata. No penso ni frenar res ni anar en contra de ningú que vagi a favor d'aquesta dinàmica. El dia 28 intentaré que les portes estiguin el màxim d'obertes possible per a tothom.

divendres, 17 de juliol del 2015

SENSE POLÍTICS NO HI HA ELECCIONS


El president de la Generalitat, Artur Mas, de camí cap a Madrid, on el va rebre el rei d'Espanya, Felip VI, el 17 de juliol del 2015, pocs dies deprés de l'acord sobre la llista d'unitat sobiranista per a les eleccions catalanes del 27-S. / FOTO: JOAN M. PIQUÉ
O hi ha polítics a la llista o no hi ha 27-S. Aquesta va ser la disjuntiva que Artur Mas va plantejar dilluns al president d'ERC, Oriol Junqueras, en el tram decisiu de la maratoniana jornada de reunions al Palau de la Generalitat que va fructificar en l'històric acord entre els dos líders, auspiciat per les entitats sobiranistes, l'ANC, Òmnium i l'AMI, per presentar-se junts en una candidatura per al 27-S. Excepte pel fet en absolut fútil que la llista l'encapçalarà un trident de personalitats de la societat civil, darrera el qual aniran Mas i Junqueras, l'acord s'assembla molt a aquella opa -la primera proposta de candidatura unitària- que el president va llançar per sorpresa davant el líder d'ERC en la conferència del Fòrum del 25 de novembre. I que l'interpel·lat va rebutjar taxativament en la seva conferència de resposta que va situar el procés en la via morta. Les coses han canviat tant que ahir Junqueras i la seva número dos, Marta Rovira, van desconvocar sengles conferències, la primera de la qual l'anava a protagonitzar avui el líder d'ERC, que fàcilment haguessin reeditat aquelles dures jornades de tensió i fredor entre els dos líders sobiranistes si no hagués existit l'entesa assolida a tocar de la mitjanit de dilluns.

Mas ja ho va advertir la setmana passada en l'entrevista amb Josep Cuní a 8tv: "No faré qualsevol cosa". I dilluns ho va repetir als seus interlocutors d'ERC després d'haver-ho plantejat en un contacte previ amb les entitats sobiranistes. Davant un envit tan gran, la possibilitat d'ajornar la convocatòria de les plebiscitàries per la falta d'acord i el desafiament al seu torn llançat pels republicans i la CUP -la llista sense polítics que deixava a Mas com a president interí per convocar altres eleccions amb llistes separades, les "constituents"-, els de Junqueras van optar per la via més difícil per, asseguren les fonts consultades, "salvar el ­procés". Una decisió que va marcar el desenvolupament de tota la negociació.

Mas va rebre abans del migdia de dilluns al Palau de la Generalitat els presidents de l'ANC, Jordi Sànchez; Omnium, Muriel Casals, i l'AMI, Josep Maria Vila d'Abadal, que encapçalaven una delegació de les seves directives integrada per deu persones. La cita estava prevista per endavant, per rebre de viva veu les propostes de les entitats. Allà es va produir el primer gir decisiu: el vicepresident d'Òmnium Quim Torra, pare de la idea de la llista sense polítics recollida per Junqueras i que també va fer seva la CUP, va oferir retirar-la davant el rebuig de CDC i el president, fet que impossibilitava el ple consens. Mas va plantejar els riscos d'impugnació jurídica per part de l'Estat -en cas de ser la llista guanyadora no s'elegiria president i Mas, com a president en funcions, convocaria eleccions dos mesos després- i la possibilitat d'anar a una legislatura sense polítics sobiranistes en el Parlament, si la candidatura de personalitats civils no fos la guanyadora. La reunió, d'uns 25 minuts, va servir així per obrir de bat a bat el camí d'una negociació que semblava del tot encegat.

Rebutjada aquesta pilota, Mas va activar l'anunciada cita amb els polítics. Malgrat que la cimera estava convocada al principi per a les cinc de la tarda, poc abans de les dues del migdia accedien al Palau per la porta de la Casa dels Canonges Junqueras i Rovira, mentre que David Fernàndez i Xevi Generó de la CUP ho feien per l'entrada del carrer Sant Honorat. Prèviament, Josep Rull, coordinador general de CDC, entrava per la porta principal.

A la taula, Mas, CDC, ERC, la CUP i els responsables de les tres entitats sobiranistes. La reunió comença immediatament amb una exposició inicial del president en la qual planteja la proposta de llista civil amb polítics, sense donar marge a conformar una llista avalada pels partits però exclusivament civil.

És el "canvi de tauler" amb el qual Fernàndez va assegurar ahir en roda de premsa que es va trobar. La CUP pren la paraula disposada a estudiar i acceptar únicament l'opció avalada també per ERC, Òmnium i l'ANC. Tot i això veu que queda desestimada de seguida, sense que les entitats exerceixin cap pressió.

A partir d'aquí, la CUP i ERC es troben soles davant la proposta de Mas i s'obre un debat de gairebé dues hores. En apropar-se a les tres hores, els reunits fan una aturada, durant la qual s'entaulen converses bilaterals. L'executiva d'ERC obre un debat davant la fermesa del president, que sembla decidit a no convocar eleccions si no es configura una llista unitària amb membres de les societat civil i polítics. Només el president pot dissoldre el Parlament, ningú més ho pot fer.

Tot just abans de reprendre la negociació es produeix el moment clau: Mas i Junqueras fan un apart després del qual, i ja una altra vegada sobre la taula, els negociadors de CDC inquireixen: "La CUP ja ha dit que no. Què fa Esquerra?". El líder dels republicans suggereix llavors davant els presents la possibilitat d'arribar a un principi d'acord. Durant la mitja hora següent elaboren un informe de la situació per fer-ne partícips Demòcrates de Catalunya, escissió d'Unió, i Moviment d'Esquerres (MES), grup escindit del PSC, del parlat fins al moment.

Toni Castellà, per part dels democristians independentistes, i Magda Casamitjana i Pere Almelda, de MES, s'afegeixen a la cimera al Palau de la Generalitat cap a les sis de la tarda. Les dues formacions subscriuen l'opció plante­jada pel president i de la qual la CUP es desmarca, però amb el compromís de formar la seva pròpia llista, CUP-Crida Constituent assumint el caràcter plebiscitari del 27-S.

Cap a les set de la vespre surten per la porta principal Jordi Sànchez (ANC), Muriel Casals (Òmnium) i Josep M. Vila d'Abadal (AMI). "Ara us toca a vosaltres", havien indicat els líders de les entitats a Mas i a Junqueras. Ja a la plaça, Sànchez destaca el caràcter "constructiu" de la cimera. Casals ja deixa entreveure que només "falta tancar alguns serrells". Els membres de la CUP aprofiten per sortir del Palau pel Pati dels Tarongers. També se'n van els representants de Moviment d'Esquerres i Demòcrates de Catalunya. Mas i Junqueras es queden sols, acompanyats dels seus segons: Rull, Corominas i Rovira. Passades les onze de la nit Junqueras i Rull van fer públic el desenllaç : "Principi d'acord".

Per: David González i Àlex Tort
La Vanguardia

15/07/2015