CLAREDAT

Per: David González

La Vanguardia

28/07/2015

L'altre dia em preguntaven a Twitter si n'hi hauria prou amb una majoria de diputats al Parlament per proclamar la independència de Catalunya o caldria atendre el percentatge de vots el 27-S. La veritat, vaig evitar definir-me, i, després, em va saber greu haver fet marrada sobre la qüestió. Intentem aportar, doncs, alguns elements de reflexió per a un assumpte, sens dubte, gens fútil. D'entrada, es pot dir que el fet que es plantegi la qüestió a l'àgora virtual, a més de ser un pas positiu en un debat que sempre i primer de tot hauria de ser "civilitzat", revela que l'assumpte tampoc no queda gaire clar ni tan sols per als que -com sospito, és el cas de l'amic de Twitter- discrepen de l'objectiu dels independentistes i del mètode per materialitzar-lo, cosa que és del tot legítima i constitueix una interpel·lació en tota regla als que, també molt legítimament, preconitzen el contrari.

Els partits de la llista de Junts pel Sí (CDC i ERC) i la CUP defensen que amb una majoria de diputats a la Cambra catalana (68) n'hi hauria prou per fer el pas, cosa que inclou la possibilitat que no assoleixin el 50% dels vots vàlids. Es poden argüir moltes raons de pes per qüestionar aquesta "regla" que, en tot cas, avalaran o no els electors. Però si el Govern espanyol, avalat per una majoria absoluta de diputats del PP amb el 44,6% dels vots, hagués acceptat la consulta no vinculant que li va proposar per àmplia majoria el Parlament, i que el president Mas va substituir pel "procés participatiu" del 9-N impugnat pel mateix Executiu central, no hi hauria lloc a tanta inquietud procedimental: s'haurien comptat vots a favor o en contra de la independència -insisteixo, sense efectes juridicopolítics- i hauria guanyat el millor (o el pitjor). L'exemple, recent, és el referèndum d'Escòcia, pactat pel govern "secessionista" de Salmond i el govern "unionista" de Cameron, amb plens efectes juridicopolítics, i que van perdre els independentistes.

L'amic de Twitter podria haver apuntat, no obstant això, que hi hala possibilitat que l'Estat pacti el referèndum, vinculant o no, i que el resultat sigui d'un 50,1% a favor de la independència enfront d'un 49,9% a favor de l'statu quo, cosa que tampoc no acabaria de resoldre res. El meu interpel·lant podria haver invocat a favor seu, en aquest cas, la llei de Claredat (Clarity Act o Loi de Clarification ) aprovada pel Parlament federal del Canadà el 2000 després del referèndum quebequès del 1995 -el segon que celebrava la província francòfona- i en què els sobiranistes van perdre per un escàs marge. El sentit d'aquesta llei, que estableix les condicions en què el Govern federal canadenc estaria habilitat per negociar la separació d'una província, és concloent: no s'hi val amb un vot més. Però, a més del petit detall que al Canadà i el Regne Unit sigui possible el que aquí es nega un dia sí i l'altre també, convindria plantejar-ho al revés: per què un (hipotètic) 50,1% de sís a favor de la independència de Catalunya, la meitat més un vot, és qüestionable i un 50,1% de nos seria clar i diàfan com la llum del dia? Quin criteri justificaria concedir d'entrada aquest plus de legitimitat, aquest avantatge, a l'opció contrària a la que proposen els del sí? De vegades, la claredat també depèn del vidre amb què es miri.