APUNTS (54)

SOM UNA NACIÓ D'IMMIGRANTS

"Llevat que sigueu un dels primers americans, un Nadiu americà, tots nosaltres som descendents de parents que van venir d'algun altre lloc, ja sigui els que van arribar amb el Mayflower o amb un vaixell d'esclaus, ja sigui els que van entrar per l'Illa d'Ellis o van creuar el Río Grande"

B. OBAMA, president dels EUA

APUNTS (53)

"Si bé només uns pocs són capaços de donar origen a una política, tots nosaltres som capaços de jutjar-la"

Pèricles d'Atenes. Segle V a.C. Citat per Popper, "La societat oberta i els seus enemics"

VIATGE ALS LLIMBS

Per: David González
La Vanguardia 29/01/2013

S.STEINBERG, "Autogeografia" (1966) 

Algunes ments lúcides -que, sortosament, haver-n'hi encara n'hi ha- assenyalen que a Catalunya se li obren dos camins: un és l'avanç cap a un escenari de ruptura amb Espanya (l'anomenada independència a Europa, sense que estigui molt clar el paper que hi pugui jugar Europa en això i com l'hi pugui afectar) i l'altre és l'avanç cap a una reconfiguració més o menys (con)federal de l'Estat autonòmic que, òbviament, implicaria la renegociació del pacte constitucional. Si el primer camí és per a molts més que incert -i fins i tot perillós- succeeix que el segon, paradoxalment, ni tan sols no és. Mentre les elits polítiques i econòmiques centrals no assumeixin el caràcter inevitablement consensual i, a la fi, provisional, del que anomenen "unitat nacional" -com ha fet Cameron en el cas d'Escòcia- tot intent de forçar aquest moviment des de les anomenades perifèries nacionals, i fins i tot des del mateix centre, mitjançant els canals juridicopolítics establerts es veurà condemnat al fracàs. Serveixin com a exemple l'Estatut del 2006, l'últim projecte que va reunir gairebé totes les forces polítiques i socials del catalanisme, i fins i tot la reforma federalitzadora de la Constitució que suggereix ara el PSOE amb una mà, mentre amb l'altra dissuadeix el PSC d'incorporar-se al nou consens sobiranista sota l'amenaça d'obrir casa pròpia a Catalunya, o sigui, de ser ell qui al final s'emancipi.

Houston, tenim dos problemes. Un aquí i un altre allà. A Catalunya s'ha formulat una proposta inviable en el marc legal vigent i existent i a Espanya s'ha optat per posar-li al marc no un cascavell sinó un cap nuclear. El primer mena inevitablement a la creença que només eludint el marc legal vigent i existent se superarà la inviabilitat d'eludir el marc vigent i existent. I el segon de cap manera garanteix que, al final -la història ens prevé- no es trenqui el marc, com es va trencar el càntir a la font. Si la contraoferta és que tot continuï igual (pel cap alt, algunes mans de vernís antihumitat per maquillar l'edifici), difícilment el sobiranisme o catalanisme postautonòmic accedirà a parar el rellotge per replantejar-se el viatge. Mentrestant, i malgrat que tot grinyola i fins i tot la vaixella tremola, no hi ha xoc de trens: a tot estirar, viatge als llimbs.

Versión en castellano: 

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20130129/54363206804/viaje-al-limbo-david-gonzalez.html

APUNTS (52)

"CREO que vale la pena tratar de saber algo acerca del mundo, aunque al intentarlo sólo lleguemos a saber que no sabemos mucho. Tal estado de culta ignorancia podría sernos de ayuda para muchas de nuestras preocupaciones. Nos haría bien a todos recordar que, si bien diferimos bastante en las diversas pequeñeces que conocemos,en nuestra infinita ignorancia somos todos iguales".

K. R. POPPER, “Conjeturas y refutaciones”, pàg. 53

REALITAT i DECLARACIÓ

Per. David González
La Vanguardia 15/01/2013

EL DEBAT polític i mediàtic català pateix sovint d’una visió performativa de les coses que tendeix a esgotar-se en ella mateixa tan bon punt la realitat ensenya les dents. Una part de l’esperit secular de país derrotat que arrosseguem es cova en aquest joc voluntarista. D’acord amb la praxi performativista, allò que afirma un polític o allò que sosté l’editorial d’un diari o es proclama en un Parlament necessàriament és, passa o ha de passar, senzillament perquè és dit, escrit o proclamat. Així, fet el gest, només queda el gest i el que pretén ser un plantejament transformador de la realitat esdevé un veritable mannà per perpetuar la realitat inercial que precisament es vol modificar.

El biaix performativista va viciar el procés del frustrat Estatut del 2006 i amenaça ara l’arrencada parlamentària del procés de transició nacional comandat per CiU i ERC. Per més que CiU i ERC sumin 71 diputats o en puguin afegir a la declaració sobiranista del Parlament 16 més, els d’ICV i la CUP –i, fins i tot els 20 del PSC–, Catalunya continuarà sent en el minut següent un subjecte polític amb la mateixa sobirania limitada que té ara com a comunitat autònoma. Agradi o no, és el no-efecte que tindrà la resolució. M’estalvio de plantejar el que tindria l’aprovació de la proposta inicial de CiU i ERC a favor de fer efectiu per la via directa “l'Estat propi en el marc europeu”. Amb bon criteri, totes dues forces han decidit revisar el plantejament per tal d’ampliar el consens sobre el dret a decidir. Principi que com més es restringeixi a la independència menys operatiu serà. Una cosa és que Catalunya assoleixi el dret a poder decidir ser un Estat i una altra votar que ho sigui o no. Per això, el dret a decidir ser un Estat pot aplegar ara com ara i com a màxim 74 diputats (CiU, ERC i CUP), mentre que el dret a decidir no condicionat en pot rebre el suport d’almenys 83 (CiU, PSC i ICV).

Com va escriure Gadamer, “qui no reconeix la seva dependència i es creu lliure, sense ser-ho, és incapaç de trencar les cadenes”. En aquests temps fuzzy –borrosos, indefinits, emboirats– cal filar molt prim quan toca distingir aparença i realitat, no fos cas que ens penséssim que anem bé per anar a Sants i al final ens llevéssim a Torrelodones.

Versión en castellano: 
http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20130115/54360867490/realidad-y-declaracion-david-gonzalez.html

APUNTS (51)

"El que no reconoce su dependencia y se cree libre, no siéndolo, es incapaz de romper sus cadenas"

H-G GADAMER, "La verdad en las ciencias del espíritu". Verdad y método II, pàg. 48

LA TERE i EL ZARCO

Per: David González
La Vanguardia 8/01/2013

"La frontera azul" (1977-78)

EL CANVI D'ANY convida a revisar el present al preu de mirar el passat. A vegades, un bon llibre hi ajuda. La lectura de l'última novel·la de Javier Cercas, Las leyes de la frontera, ens transporta a la infància i la preadoslescència d'un nen de barri obrer d'una ciutat industrial mitjana de la Catalunya de la transició. La ficció de Cercas es nodreix d'un mite i una realitat llavors omnipresents, els quinquis; s'hi capbussa a través del Zarco, líder d'una banda de delinqüents juvenils de la Girona postfranquista, de la seva companya d'extrarradi, la Tere, i del Gafitas, fill d'un funcionari que, enamorat de la noia, durant l'estiu del 1978 s'integrarà a "la basca". Perdonat per un comissari després d'un atracament i convertit en l'advocat Cañas trenta anys després, promourà l'indult del Zarco, empresonat i malalt i víctima i icona política i mediàtica d'un passat massa recent i massa fosc.

El Zarco remet al Vaquilla o el Torete, herois de pel·lícula de De la Loma i de rumba dels Chichos; fantasmes d'un temps en què la misèria i la brutalitat social i policial acompanyaven les pors i les esperances. I no costa trobar en l'ombra del Gafitas el nen Cercas, fill d'extremeny de classe mitjana que vivia en un barri gironí separat de les barraques del Zarco i de la Tere pel Ter i l'Onyar, el Liang Shan Po de la novel·la i de La Frontera Azul, sèrie no menys mítica de la televisió única dels setanta.

La majoria dels quinquis reals són morts: l'heroïna, la sida, els enfrontaments amb la policia, el trullo. Cercas va explicar a La Vanguardia, a Sergio Vila-Sanjuán -flamant premi Nadal a qui felicitem des d'aquí- que la pregunta clau el va enxampar visitant una exposició sobre el tema: Per què ells i no jo? La Tere i el Zarco podien haver estat veïns seus. I de qui escriu. El Gafitas no va ser com el Zarco i la Tere perquè no era com ells. Però això era el que deien d'ell la Tere i el Zarco. Les fronteres són poroses. Un carrer, un torrent, un parc, els seients de darrere de l'autobús o de la classe eren el nostre Liang Shan Po.

Els quinquis eren allò que nosaltres no havíem de ser. En aquella època hi havia atracadors juvenils de bancs. Després, alguns bancs es van convertir en atracadors de vells. En aquella època hi havia remor de sabres. Ara, ens diu el ministre Morenés, els sabres estan quiets.

Versión en castellano:
http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20130108/54358712832/la-tere-y-el-zarco-david-gonzalez.html