La Vanguardia 29/01/2013
 |
| S.STEINBERG, "Autogeografia" (1966) |
Algunes ments lúcides -que, sortosament, haver-n'hi encara n'hi ha-
assenyalen que a Catalunya se li obren dos camins: un és l'avanç cap a un
escenari de ruptura amb Espanya (l'anomenada independència a Europa, sense que
estigui molt clar el paper que hi pugui jugar Europa en això i com l'hi pugui
afectar) i l'altre és l'avanç cap a una reconfiguració més o menys (con)federal
de l'Estat autonòmic que, òbviament, implicaria la renegociació del pacte
constitucional. Si el primer camí és per a molts més que incert -i fins i tot
perillós- succeeix que el segon, paradoxalment, ni tan sols no és. Mentre les
elits polítiques i econòmiques centrals no assumeixin el caràcter inevitablement
consensual i, a la fi, provisional, del que anomenen "unitat
nacional" -com ha fet Cameron en el cas d'Escòcia- tot intent de forçar
aquest moviment des de les anomenades perifèries nacionals, i fins i tot des
del mateix centre, mitjançant els canals juridicopolítics establerts es veurà
condemnat al fracàs. Serveixin com a exemple l'Estatut del 2006, l 'últim projecte que
va reunir gairebé totes les forces polítiques i socials del catalanisme, i fins
i tot la reforma federalitzadora de la Constitució que suggereix ara el PSOE amb una mà,
mentre amb l'altra dissuadeix el PSC d'incorporar-se al nou consens sobiranista
sota l'amenaça d'obrir casa pròpia a Catalunya, o sigui, de ser ell qui al
final s'emancipi.
Houston, tenim dos problemes. Un aquí i un altre allà. A Catalunya s'ha
formulat una proposta inviable en el marc legal vigent i existent i a Espanya
s'ha optat per posar-li al marc no un cascavell sinó un cap nuclear. El primer
mena inevitablement a la creença que només eludint el marc legal vigent i
existent se superarà la inviabilitat d'eludir el marc vigent i existent. I el
segon de cap manera garanteix que, al final -la història ens prevé- no es
trenqui el marc, com es va trencar el càntir a la font. Si la contraoferta és
que tot continuï igual (pel cap alt, algunes mans de vernís antihumitat per
maquillar l'edifici), difícilment el sobiranisme o catalanisme postautonòmic
accedirà a parar el rellotge per replantejar-se el viatge. Mentrestant, i
malgrat que tot grinyola i fins i tot la vaixella tremola, no hi ha xoc de
trens: a tot estirar, viatge als llimbs.
Versión en castellano:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada