LES ELECCIONS al Parlament Europeu del 25 de
maig que ve no serviran -com tampoc no han servit totes les precedents- per
triar un cap d’Estat o de govern europeu, la qual cosa evidencia la profunditat
del dèficit democràtic que pateix el temple de la democràcia i la capacitat
real de la UE per
governar-se a si mateixa. En els anys de la crisi s’ha vist clar i net: aquí,
qui ordena i mana és el Bundesbank –tot i que molts diran que encara bo– i qui
retalla és el Consell Europeu, a través del qual alguns estats –sense anar més
lluny, l’Alemanya d’Angela Merkel– han vist reforçats els seus poders. Per
tant, tampoc no és veritat que tothom hagi perdut les mateixes plomes de
sobirania en l’afany de desfer-se per, mica en mica, fer Europa. S'entén, en
aquest context, que els estats que més capacitat de decisió real han perdut
-com ara Espanya- es tanquin en banda davant les iniciatives interiors que
encara la qüestionen més, com és el consultisme sobiranista català i, fins i
tot, les terceres vies amb què es pretén oferir una alternativa.
Ara bé: Europa és un camí “i es fa camí en
caminar”, com va dir el poeta. Per primer cop, les forces polítiques que es
disputen els euroescons s’han posat d’acord per presentar candidats a la
presidència de la
Comissió Europea , el més semblant que tenim a un govern
executiu-legislatiu de la Unió ,
agrupats per famílies ideològiques. És un canvi que pot contribuir a una certa
normalització d’uns comicis considerats la ventafocs de totes les
convocatòries. I potser també a alleujar l’erosió electoral de les grans
formacions, anunciada per tots els sondejos, els partits conservadors-liberal-centristes
i els socialdemòcrates-socialistes. Les formacions del gran compromís històric
que, junt amb els democristians, van tirar endavant la idea d’Europa després de
la II Guerra
Mundial, es veuen ara assetjades als seus caladors electorals per espècies
polítiques de tota mena i condició, algunes d’elles certament molt inquietants.
El 1826, a
‘Grècia expirant a les ruïnes de Missolonghi’, Eugène Delacroix, el gran
romàntic francès, va pintar el símbol fundacional d’Europa, el mite grec,
aixecant-se contra la barbàrie turca en la batalla on va morir lord Byron. Ara, a
principis del XXI, com a principis del XX, a Europa li creixen els bàrbars
engendrats per ella mateixa amb l’antipolítica i l’odi a l’altre com a bandera.
 |
| ‘Grècia expirant a les ruïnes de Missolonghi’ / E.Delacroix/ 1826 |
El desgast dels grans partits, reflex de la
volatilització del centre polític com a conseqüència del procés de destrucció
galopant dels somnis de les classes mitjanes, accelerat per la crisi i el
reajustament dels estàndards del benestar, es manifestarà en els comicis del
25-N de formes diverses. A la tendència general s’hi sumaran les especificitats
de l’agenda política interior. A Espanya i a Catalunya, les enquestes anuncien
l’ascens de l’esquerra entre clàssica i indignada d’IU i ICV i dels
neoespanyolistes d’UPyD i C’s. Aquí, la batalla es jugarà en clau econòmica i
social però també identitària. El PSOE haurà de girar molt i molt a l’esquerra
per assegurar-se l’alegria –la primera des del 2008- que li auguren algunes
enquestes. Pel que fa al PP, sembla que com més es tanca Mariano Rajoy en la
qüestió catalana, més simpaties recullen Ciutadans i UPyD –i potser també VOX-
i les seves plataformes socials adjacents. I el mateix li passa a la CiU d’Artur Mas però al revés,
amb l’ERC d’Oriol Junqueras, que, per primera vegada, la pot superar a les
urnes. En aquest cas, és la determinació de saltar la paret, d’aixecar-se
contra l’immobilisme enmig de les ruïnes de la batalla de l’Estatut del 2006,
el que la pot deixar enrere. La competència electoral, base de la democràcia
representativa, posa límits a les transversalitats nacionals i de classe, que
diria un marxista, tant en el camp dels unitaristes espanyols com al dels
sobiranistes catalans. Bé. Europa ja no és ben bé un somni però continua sent
la solució, diuen.
(Versió ampliada de l’article publicat a La Vanguardia el
29/04/2014)
EL PEIX PUDENT.
ResponEliminaRecordo fa uns anys, en el nostre primer sojorn a Lekeitio –un poble de pescadors d’Euskadi- un vespre que passejàvem pel moll de pescadors, “kaia” en euskera. He de dir que la “kaia” de Lekeitio està farcida de restaurants –bons restaurants-, “jatetxeak” en euskera, orientats cap a la dàrsena del port. La “kaia” de Lekeitio és un trànsit deliciós de gent que s’abandonen a l’il•lusió d’uns dies de sojorn; sobretot a l’hora de vespre. I és també un trànsit deliciós d’olors i aromes del millor peix del Cantàbric, cuinat de mil maneres diferents; servit amb el protocol que exigeix la creació gastronòmica i consumit amb la devoció que mereix l’art de convertir la matèria primera en un plaer pels sentits.
El carrer del darrera, en canvi, era força diferent. Era ben be això: el carrer del darrera. Era la sortida de les cuines i estava engalanat per una processó de contenidors –crec que n’hi havia un a cada porta- que desprenien una forta sentor a peix pudent. El carrer de les escombraries. Òbviament era un carrer estret, d’aquells que difícilment reben insolació, mal ventilat, i solitari, poc transitat. Les úniques persones que s’hi veien eren els ajudants de cuina que de tan en quan treien el cap, obrien la tapa d’una d’aquelles capses d’escombraries i hi abocaven alguna cosa, alguna deixalla. Aquell carrer no formava part de la ruta turística local, és a dir no era els plànols que l’Ajuntament, “Udaletxea” en euskera, posava a mans dels visitants. Però era Lekeitio. No ho dubteu.
Tot això us ho he volgut explicar a propòsit de l’article d’en David. Llegint-lo m’ha suggerit aquest record que us he dibuixat. Per que a Europa, l’Europa que han construït els poders econòmics, hi ha dos carrers: el carrer del davant (la Kaia) i el carrer del darrera (el que no figura a les rutes turístiques). El somni d’Europa, d’una Europa social, una Europa de les persones, de la llibertat, de la cultura, del benestar, de la igualtat, ... s’esvaït ; i s’ha convertit en un malson, el malson de les polítiques anti-socials que s’emparen en el fenomen de la crisi per crear i eixamplar una esquerda, un esvoranc, entre les classes poderoses i la immensa majoria de la societat; una Europa que s’ha allunyat de l’imaginari dels seus ciutadans fins a esdevenir una mena de gran empresa que només te els ulls posats al compte de beneficis.
El 25-M estem cridats a votar. I la classe política no se n’ha donat que la ciutadania està situada al carrer del darrera. I que la Kaia ha esdevingut un vedat exclusiu de les classes privilegiades. I parlen dels sabors, dels olors i dels aromes del peix, de la bona cuina que sap tractar el peix com és mereix. La ciutadania, en canvi, te les narius inflamades de la pudor del peix pudent, de les sobres dels plats que s’han servit a les terrasses de la kaia. I, ells, els polítics continuen parlant de que si el bacallà a la biscaïna, que si el marmitako, que si la piperrada ; .... i s’obliden que la gent ja no és creu allò que ells estan predicant, que només és la prédica que justifica la predació d’un somni.