Les portes d'internet

Per: David González

La Vanguardia 20/05/2014

I tant que és un absurd voler posar portes a internet. Entre altres coses, perquè serien portes falses. O és que potser els mandataris xinesos, que volen prohibir l'ús subversiu de la xarxa, deixaran de connectar-s'hi per espiar-se entre ells i a tutti quanti i divertir-se en la intimitat? Ho faran, fins i tot prescindint d'aquest rastre inesborrable que, pel que sembla, ens farà eterns i per això mateix virtuals per sempre en l'oceà de l'extimitat més o menys conscient. En fi, la immortalitat era això i n'hi ha per estona.

Però si la famosa www té alguna cosa de positiu és que no té porters. És a dir, que, per definició, sempre està en sessió de portes obertes. D'aquí ve, esclar, això dels governants xinesos i, per descomptat, l'afer dels nord-americans amb Snowden. I no parlem del paper que podria haver tingut el control de la xarxa en la qüestió de Crimea. Em sembla que Putin té molt ben apresa la lliçó fonamental de la caiguda de l'imperi soviètic -el desfasament tecnològic- i no crec que cometi el mateix error. En qualsevol cas, sembla que la Tercera Guerra Mundial -ara que fa 100 anys de la primera- era això: la Primera Gran Guerra Digital.

Les guerres són per definició brutes. Però resulta que a internet el filtre de la virtualitat fa el miracle que, fins i tot remenant la merda, continues fent olor de Chanel. A diferència dels estadis de futbol -on vociferes qualsevol cosa i pots quedar afònic i tot- o de les tertúlies o els debats televisius -on la imatge de qui hi participa pot quedar com un drap brut- o dels diaris -on, segons el que posis negre sobre blanc pots anar a la presó-, la xarxa és com aquell anunci repel·lent de compreses: ni es mou, ni es nota, ni traspassa. Pur simulacre, que diria Baudrillard (la veritat, si és, és només el que sembla ser). I això, unit a la sensació d'anonimat que proporciona -absolutament falsa, en això hi ha el poder delator de l'empremta digital- pot explicar la impunitat amb què es mouen per la xarxa alguns subjectes, com els que han emergit ara -de fet sempre hi han estat- arran de l'assassinat de Lleó. Porqueria, però porqueria neta. Així es mouen, dic, però una altra cosa és que aquests brètols puguin servir de boc expiatori per consagrar la impunitat majúscula amb què d'altres la mouen, la xarxa, o ho pretenen.