 |
| FERNANDO MOLERO |
divendres, 26 de juliol del 2013
dimecres, 24 de juliol del 2013
LA SOBIRANIA I LA LOTERIA
Per: David González
Com quedaria el negoci de l'actual loteria
espanyola en una Catalunya independent? Perquè, a veure: si la Pepita ha jugat tota la
vida a la grossa de Nadal ho hauria de deixar de fer si Catalunya esdevé un
Estat sobirà? Doncs bé, la resposta és que "no hi hauria gaires
canvis". "Els catalans podran continuar participant en aquells
sortejos de l'Estat espanyol que vulguin (el joc en línia ho facilitaria si es
tanquessin les administracions de Loteries i Apostes de l'Estat que hi ha a
Catalunya)". Potser la resposta els semblarà un punt ingènua, però el cert
és que, pensant-ho dues vegades, costa d'imaginar que Espanya renunciés als
ingressos tributaris que li proporciona la venda de loteria a Catalunya, un
territori on cada ciutadà ha gastat en dècims de 55 a 60 euros de mitjana en
els dos últims sortejos de Nadal. Fa molts anys que la loteria és també un
negoci global. La qual cosa fa que no sigui incompatible ser australià de
Canberra i continuar tenint fe en els nens de San Ildefonso.
La del futur de la Loteria nacional és una de
les 80 qüestions plantejades al llibre Claus sobre la independència de
Catalunya, pensat i editat per 14 entitats agrupades a la plataforma El Clauer
(hi podeu accedir també en línia: http://www.elclauer.cat/). Per descomptat, el
treball –editat també en anglès i potser convindria una versió en castellà–
aborda assumptes molt més transcendentals: “Què passarà amb les propietats catalanes que
es tinguin a Espanya quan es creï un Estat català?”; “Una Catalunya independent
tindrà accés als mercats internacionals per finançar-se si es queda part del
deute espanyol?”: des de “Què passarà amb els dipòsits bancaris quan Catalunya
sigui un Estat independent?” o bé “L’Estat català disposarà d’una Seguretat
Social pròpia i viable que pagui pensions i prestacions d’atur?”. I així, el
text posa damunt la taula una pila de dubtes en forma d'interrogant –una
pregunta és sempre un dubte en el camí incert d'aproximar-se a una veritat– i
igual nombre de respostes –sense pretendre tampoc que siguin definitives–. M’ha
semblat rellevant aquesta iniciativa perquè, amb independència del resultats
assolits, en tot cas oberts a les aportacions de tothom qui vulgui
millorar-los, contrasta i molt amb la manca de debat seriós i, sobretot, sense
por, que massa vegades envolta la qüestió del denominat procés sobiranista
català.
Tothom en parla, del procés: de la cadena
humana, de la consulta, de què farà o deixarà de fer Madrid... Però, paradoxalment,
hi ha una certa tendència tant a evitar preguntes incòmodes com a donar per
òbvies presumptes respostes, tant per part dels que s'oposen a la independència
com dels que hi donen suport, els del no i els del sí. Benvingudes siguin doncs
(totes) les preguntes, imprescindibles per trobar (algunes) respostes.
(Versió ampliada de l’article publicat a La Vanguardia el
22/07/2013)
dimecres, 17 de juliol del 2013
TÉ RAJOY DRET A MENTIR?
Per: David González
La Vanguardia 16/07/2013
Però, podria ser èticament i políticament
justificable que Rajoy mentís ("Luis, res és fàcil, però fem el que
podem" -SMS del gener del 2012-)? El 1797, Immanuel Kant i Benjamin
Constant van mantenir una polèmica filosòfica i jurídica sobre l'existència o
no d'un deure de dir sempre la veritat sense cap condicionant. L'immens filòsof
de Königsberg sostenia que només d'aquesta manera es podia garantir la
universalitat de la veritat com a principi: no hi hauria doncs, excepcions
possibles, per doloroses que fossin les conseqüències. El jove i hàbil
publicista francès li va replicar, en canvi, que res no obliga a dir la veritat
a qui no té dret a saber-la, com ara, l'assassí que truca a la porta de casa i
ens pregunta si hi amaguem el seu enemic. Ha de dimitir Rajoy per decència
democràtica? O bé ha de continuar ni que sigui per evitar que el calze Bárcenas
passi de lluny dels seus adversaris interns? Possiblement, hauria de fer el
primer, però no al preu d'aplanar el camí perquè pugui passar el segon.
divendres, 5 de juliol del 2013
NOSTÀLGIA DEL FUTUR
El dret a decidir suposa el retorn de la
política com a instrument de mediació per resoldre problemes; tant pels que
estan per l’Estat propi com pels que no ho estan
El 10 de juliol farà tres anys de la
manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut
del 2006. Sense aquesta sentència avui no seríem on som -com oportunament
observava ahir el conseller Homs- i qui primer n’hauria de prendre nota és
Mariano Rajoy, ara president del Govern espanyol i llavors líder del partit que
va dur l’Estatut davant els tribunals. Sense el que va suposar sens cap mena de
dubte la ruptura unilateral del pacte de la transició amb Catalunya per part
dels poders de l’Estat -incloent-hi el PSOE llavors governant i el gruix de la
intel·lectualitat progressista- tampoc no s’hauria produït la manifestació de
l’Onze de Setembre del 2012 ni s’hauria omplert el Camp Nou dissabte en una
nova demostració de la força tranquil·la del catalanisme avui majoritàriament
postautonòmic. I que consti que sóc dels que pensen, com va escriure
diumenge Jordi Graupera, que derrotar Maquiavel (més ben dit, els
maquiavel·listes) exigeix alguna cosa més que (bones) cançons: exigeix
política, política i política.
D’aquella pols de l’Alt Tribunal -i dels
cigars de ses satisfetes senyories els magistrats clau, aquella tarda de toros a la Maestranza on es van berenar la criatura- ve el que per a molts catalans no són avui
fangs, sinó oportunitats de futur. I ho són per molt estret que sigui el camí i
profund el congost -recullo aquí la metàfora de Jordi Pujol sobre El caminant
davant del congost-; que ho és, i molt. Però el cert és que a Catalunya torna a
haver nostàlgia del futur, cosa que equival a dir que torna la política
(democràtica) com a possibilitat per resoldre problemes. I que per moltes
persones és possible imaginar que aquestes solucions arribaran, i per bé,
encara que ells ja no les puguin gaudir. Poca broma. Aquest mecanisme -voler ja
el futur encara que quan arribi un ja no hi sigui- ha estat un dels motors que
han fet el món contemporani. I és el mecanisme que mou l’anomenat dret a
decidir entès com una eina de mediació per resoldre un problema que incumbeix
tant qui està per l’Estat propi com qui no i qui no està ni per una cosa ni
l’altra. Així que els polítics d’aquí també farien bé de prendre’n nota. Compte
amb sembrar el que després no es pugui recollir.
Per: David González
La Vanguardia
02/07/2013
dimarts, 2 de juliol del 2013
Subscriure's a:
Missatges (Atom)