NOSTÀLGIA DEL FUTUR

El dret a decidir suposa el retorn de la política com a instrument de mediació per resoldre problemes; tant pels que estan per l’Estat propi com pels que no ho estan

El 10 de juliol farà tres anys de la manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del 2006. Sense aquesta sentència avui no seríem on som -com oportunament observava ahir el conseller Homs- i qui primer n’hauria de prendre nota és Mariano Rajoy, ara president del Govern espanyol i llavors líder del partit que va dur l’Estatut davant els tribunals. Sense el que va suposar sens cap mena de dubte la ruptura unilateral del pacte de la transició amb Catalunya per part dels poders de l’Estat -incloent-hi el PSOE llavors governant i el gruix de la intel·lectualitat progressista- tampoc no s’hauria produït la manifestació de l’Onze de Setembre del 2012 ni s’hauria omplert el Camp Nou dissabte en una nova demostració de la força tranquil·la del catalanisme avui majoritàriament postautonòmic. I que consti que sóc dels que pensen, com va escriure diumenge Jordi Graupera, que derrotar Maquiavel (més ben dit, els maquiavel·listes) exigeix alguna cosa més que (bones) cançons: exigeix política, política i política.

D’aquella pols de l’Alt Tribunal -i dels cigars de ses satisfetes senyories els magistrats clau, aquella tarda de toros a la Maestranza on es van berenar la criatura- ve el que per a molts catalans no són avui fangs, sinó oportunitats de futur. I ho són per molt estret que sigui el camí i profund el congost -recullo aquí la metàfora de Jordi Pujol sobre El caminant davant del congost-; que ho és, i molt. Però el cert és que a Catalunya torna a haver nostàlgia del futur, cosa que equival a dir que torna la política (democràtica) com a possibilitat per resoldre problemes. I que per moltes persones és possible imaginar que aquestes solucions arribaran, i per bé, encara que ells ja no les puguin gaudir. Poca broma. Aquest mecanisme -voler ja el futur encara que quan arribi un ja no hi sigui- ha estat un dels motors que han fet el món contemporani. I és el mecanisme que mou l’anomenat dret a decidir entès com una eina de mediació per resoldre un problema que incumbeix tant qui està per l’Estat propi com qui no i qui no està ni per una cosa ni l’altra. Així que els polítics d’aquí també farien bé de prendre’n nota. Compte amb sembrar el que després no es pugui recollir.

Per: David González

La Vanguardia

02/07/2013