LA TERE i EL ZARCO

Per: David González
La Vanguardia 8/01/2013

"La frontera azul" (1977-78)

EL CANVI D'ANY convida a revisar el present al preu de mirar el passat. A vegades, un bon llibre hi ajuda. La lectura de l'última novel·la de Javier Cercas, Las leyes de la frontera, ens transporta a la infància i la preadoslescència d'un nen de barri obrer d'una ciutat industrial mitjana de la Catalunya de la transició. La ficció de Cercas es nodreix d'un mite i una realitat llavors omnipresents, els quinquis; s'hi capbussa a través del Zarco, líder d'una banda de delinqüents juvenils de la Girona postfranquista, de la seva companya d'extrarradi, la Tere, i del Gafitas, fill d'un funcionari que, enamorat de la noia, durant l'estiu del 1978 s'integrarà a "la basca". Perdonat per un comissari després d'un atracament i convertit en l'advocat Cañas trenta anys després, promourà l'indult del Zarco, empresonat i malalt i víctima i icona política i mediàtica d'un passat massa recent i massa fosc.

El Zarco remet al Vaquilla o el Torete, herois de pel·lícula de De la Loma i de rumba dels Chichos; fantasmes d'un temps en què la misèria i la brutalitat social i policial acompanyaven les pors i les esperances. I no costa trobar en l'ombra del Gafitas el nen Cercas, fill d'extremeny de classe mitjana que vivia en un barri gironí separat de les barraques del Zarco i de la Tere pel Ter i l'Onyar, el Liang Shan Po de la novel·la i de La Frontera Azul, sèrie no menys mítica de la televisió única dels setanta.

La majoria dels quinquis reals són morts: l'heroïna, la sida, els enfrontaments amb la policia, el trullo. Cercas va explicar a La Vanguardia, a Sergio Vila-Sanjuán -flamant premi Nadal a qui felicitem des d'aquí- que la pregunta clau el va enxampar visitant una exposició sobre el tema: Per què ells i no jo? La Tere i el Zarco podien haver estat veïns seus. I de qui escriu. El Gafitas no va ser com el Zarco i la Tere perquè no era com ells. Però això era el que deien d'ell la Tere i el Zarco. Les fronteres són poroses. Un carrer, un torrent, un parc, els seients de darrere de l'autobús o de la classe eren el nostre Liang Shan Po.

Els quinquis eren allò que nosaltres no havíem de ser. En aquella època hi havia atracadors juvenils de bancs. Després, alguns bancs es van convertir en atracadors de vells. En aquella època hi havia remor de sabres. Ara, ens diu el ministre Morenés, els sabres estan quiets.

Versión en castellano:
http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20130108/54358712832/la-tere-y-el-zarco-david-gonzalez.html