ÉS AIXÍ COM EM CONVENCEN

Per. David González

Campanya de tirar-se per la finestra i sense paracaigudes. Aconseguiran que servidor no voti; que s’abstingui activament, com recomanen els indignats, però  no perquè ells ho recomanin: en una democràcia, sempre et pots abstenir. El vot no és obligatori com sí que ho era en el franquisme; no ho oblidem.

L’altre dia vaig tuitejar la meva indignació davant el lamentable espot electoral del PSC sobre les conseqüències “mortals” de les retallades sanitàries de CiU, retirat 24 hores després. Detesto –i dispensin el to personal- que em tractin com un idiota, però sobretot detesto que ho facin amb tots plegats. I més encara si ho fa algú que pretén que el votis.

Dijous vaig anar a un hospital públic. Puc visitar-me a la mútua de l’empresa; però pago la sanitat pública amb els meus impostos des que vaig cobrar el primer sou quan tenia 17 anys –un bitllet de 5.000 pessetes en una emissora de ràdio local- i crec que és el que toca. Hi vaig anar per una minúcia. I sí, és la tercera visita des del setembre passant prèviament per dos CAP –la primera es va programa a l’agost- i no tinc ni dia ni hora per una ínfima intervenció: pot ser demà, pot ser d’aquí sis mesos, em diu el metge. Segurament ens podríem haver estalviat alguna visita, algun viatge, algunes hores de feina. Però hi ha qui no se la pot estalviar. La consulta és plena a vessar; és un bon hospital públic on s’hi treballa a ple rendiment; on treballen excel·lents professionals. I hi ha prioritats, només faltaria: és així com funciona una administració que es pretén eficaç.

Era l’endemà de veure el vídeo “sanitari” del PSC. L’han retirat de la circulació “oficialment”. Però el mal ja està fet. El director de la campanya socialista, el molt hàbil José Zaragoza, aquest cop no ha estat gens original: la tècnica de muntar el pollastre i després girar cua, i si convé demanant excuses perquè ningú s’ofengui, la va inventar el PP amb els vídeos sobre la “caça de l’immigrant” a Badalona. “Si ells ho fan, per què tu no?”, devia pensar Zaragoza. Bé. Seré tan cru com el PSC en el seu vídeo, tant dur “com la realitat”, que diu la senyora Chacón: a l’hospital públic que vaig visitar no es mor ara més gent per excés d’espera o per negligència mèdica o per qualsevol altra circumstància que els que es morien fa menys d’un any quan governava el tripartit dirigit pel PSC. Tripartit que no va fer aquest hospital. Aquest hospital el va fer els anys 90 la “dreta catalana”, CiU, amb els impostos de tots. És més: l’alcalde de Mataró de l’època, socialista, es va fer famós afirmant en un ple municipal que fins i tot “els negres de Moçambic” sabien que no es faria un nou hospital a Mataró.

És així com ens la carreguem, la política: tractant els electors –i el PSC, amb el seu vídeo, no és el primer ni serà l’últim- com si fóssim nans mentals, i perdonin l’expressió. També ens la carreguem quan el senyor Duran, candidat de CiU, un excel·lent parlamentari que ha escrit llibres sencers en favor de la moderació i contra el caïnisme de la política espanyola, apel·la a una “regeneració ètica” de la política i l’endemà renya una entrevistadora de TV3 perquè no li agrada el to de la pregunta i tot seguit un empresari al Círculo Ecuestre perquè no li agrada el comentari. O quan el candidat d’ERC, el senyor Bosch, un excel·lent historiador i escriptor, se sorprèn perquè fent campanya en un mercat ell també hagi de fer cua perquè l’atengui un venedor... És amb el cinisme il·lustrat del “jo ja ho vaig dir que ens enfonsàvem”, característic de tots els candidats d’ICV en totes les campanyes electorals hagudes i per haver, sigui dit amb tot el respecte pel senyor Joan Coscubiela, com ens carreguem la política. És amb la incoherència de Rubalcaba, esgrimint ara el manual socialdemòcrata que va fer empassar a Zapatero fa un any i mig quan les trucades de Merkel, Sarkozy i el sursum corda, que ens la carreguem, la política. És amb els silencis espessos i les falses promeses de Rajoy i el PP, que ens la carreguem: “no tocarem les pensions, ni la sanitat, ni l’ensenyament” Què farà, doncs, per reduir el dèficit públic? Tancar la Moncloa o cedir-la als "indignats" i anar a viure a un piset de lloguer? És així com ens carreguem la política quan més política cal.

És així com em convencen que no voti.