Per: David González
La Vanguardia, 08/07/2014
Els nous temps de la política vénen amb partitures d'abans. Es
comencen a sentir una altra vegada músiques antigues. Des del PP, els primers
acords de la cançó de l'estiu sonen com un batibull, un guirigall, aquelles
dues paraulotes amb què el José María Aznar rampant del 2000 va fermar la
primera majoria absoluta de la dreta espanyola de resultes de la pèssima
digestió que va fer el PSOE de la derrota gairebé pòstuma del felipisme.
El batibull i el guirigall eren un còctel polític explosiu en què
es barrejaven "els independentistes, amb perdó, d'ERC; els comunistes, amb
perdó, d'IU, i els socialistes" (Aznar, 6 de febrer del 2000). Els
socialistes eren els de Joaquín Almunia, que, entre molts altres errors, van
cometre el de confiar el retorn a la
Moncloa a una aliança d'esquerres amb Paco Frutos, aleshores
successor electoral de Julio Anguita. El naufragi va ser dels que marquen
època, i l'avui president Mariano Rajoy va ser el director d'aquella campanya
victoriosa en la qual el PP va combinar la por dels altres nacionalismes -el
pacte de Lizarra era molt viu i s'intuïa el canvi que va arribar el 2003 a Catalunya per la via
tripartida- i de l'emigració sense control (successos d'El Ejido). És el mateix
Mariano Rajoy que en en el seu retrobament forçat amb Aznar al sancta sanctòrum
estival de la FAES
diumenge va donar un avís molt dur, pel que fa la consulta sobiranista catalana,
a qui sigui el successor d'Alfredo Pérez Rubalcaba, sigui Pedro Sánchez o
Eduardo Madina. Tampoc no fóra estrany que el líder del PP aviat colli una mica
més i insti el nou cap de Ferraz a aclarir si està disposat a pactar amb Podem
-i amb l'Esquerra Unida d'Alberto Garzón- per portar la vella esquerra al poder
a cavall de la nova.
De moment, i després de titubejar una mica, el president s'ha trobat amb la rotunda oposició del PSOE a la modificació de la llei electoral per garantir la majoria absoluta als ajuntaments al candidat de la llista més votada. El rebuig d'aquesta majoria preferent, amb la qual el PP apuntalaria moltes places a les municipals del maig, és un indici que els socialistes prefereixen o no poden tancar-se cap porta. Malgrat la urticària que els produeix l'efecte Podem ("Jo sóc de la casta dels lampistes", li va dir Susana Díaz a Pablo Iglesias, al·ludint als seus orígens familiars, en la dura ressaca de les europees), el nou PSOE que començarà a néixer a les primàries de diumenge està obligat, pel cap baix, a tractar amb guant de seda l'esquerra indignada. El contrari suposa assumir el risc de renunciar definitivament als electors socialistes emprenyats encara refugiats en l'abstenció. Això, o seguir la partitura dels grans èxits de l'Aznar més gloriós: l'amenaça secessionista -ara no basca, sinó catalana (i qui sap si valenciana, pel que diu Fabra)- i el frontpopulisme d'esquerres que Rajoy ha recuperat per a aquest estiu-tardor. Músiques velles per a balls nous.
De moment, i després de titubejar una mica, el president s'ha trobat amb la rotunda oposició del PSOE a la modificació de la llei electoral per garantir la majoria absoluta als ajuntaments al candidat de la llista més votada. El rebuig d'aquesta majoria preferent, amb la qual el PP apuntalaria moltes places a les municipals del maig, és un indici que els socialistes prefereixen o no poden tancar-se cap porta. Malgrat la urticària que els produeix l'efecte Podem ("Jo sóc de la casta dels lampistes", li va dir Susana Díaz a Pablo Iglesias, al·ludint als seus orígens familiars, en la dura ressaca de les europees), el nou PSOE que començarà a néixer a les primàries de diumenge està obligat, pel cap baix, a tractar amb guant de seda l'esquerra indignada. El contrari suposa assumir el risc de renunciar definitivament als electors socialistes emprenyats encara refugiats en l'abstenció. Això, o seguir la partitura dels grans èxits de l'Aznar més gloriós: l'amenaça secessionista -ara no basca, sinó catalana (i qui sap si valenciana, pel que diu Fabra)- i el frontpopulisme d'esquerres que Rajoy ha recuperat per a aquest estiu-tardor. Músiques velles per a balls nous.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada