El 9 de novembre farà 25 anys que va caure el Mur (de Berlín).
Aquell dia, mentre Günter Schabowski, portaveu de l'últim govern de l'Alemanya
encara comunista, anunciava que els alemanys de l'RDA ja podien viatjar sense
permís previ a l'Oest, els berlinesos orientals es llançaven en massa contra la
muralla infame que els separava dels seus veïns i dividia dos mons. Va caure
gairebé tot. Com assenyala Tony Judt a la seva magna obra Postguerra, el 10-N,
"el món havia canviat". El bloc soviètic es va desfer com un castell
de cartes. Alemanya tornava a ser una i el Nadal del 1991 l 'URSS deixava
d'existir i tots passàvem a ser peces del gran museu del segle XX.
Aquests fets es recordaran el 9 de novembre vinent, encara que, a
molts llocs, des de Washington fins a Brussel·les passant per Madrid, sobretot,
a Madrid, estaran més pendents del que passi a Barcelona que de les celebracions
del 25è aniversari del Berlín feliçment (re)unit. Aquell dia s'ha de fer la
consulta sobiranista que el president Artur Mas haurà convocat per tal de saber
si els catalans volen saltar el que molts consideren un altre mur, però no
precisament per llançar-se en braços dels parents de l'altre costat, sinó per
protagonitzar una nova ampliació interior de la Unió Europea , tan
tranquil·la com la que va acollir tots els alemanys, altra vegada junts, el
1990.
Aquest continua sent el pla de Mas: convocar la consulta. Però una
altra cosa és que la dugui a terme "sí o sí". Els seus socis d'ERC,
el partit d'Oriol Junqueras, no tenen cap dubte que el president complirà el
seu compromís electoral i el del pacte d'estabilitat que li assegura la
governabilitat: cridar a les urnes. Però una altra cosa és que faci el pas
següent. El Tribunal Constitucional impugnarà la convocatòria que Mas farà a
l'empara de la nova llei de consultes catalana i a la qual el PSC de Miquel
Iceta està disposat a donar suport -a la llei, no la consulta com està
plantejada-. I amb aquest dictamen negatiu sobre la taula el líder de CiU haurà
de prendre la gran decisió: saltar o no saltar el mur i ser el primer a fer-ho.
That's the (double) question.
La majoria dels polítics catalans donen per mort el 9-N: que la
consulta no es materialitzarà per molt que, com diu un col·laborador de Mas,
tingui el paraigua d'una llei espanyola (totes les que aprova el Parlament ho
són mentre no es demostri el contrari). I circula que el president ja ha pactat
amb Junqueras aquest escenari, a fi de garantir-se el seu suport fins a la
pròxima estació del procés, unes eleccions plebiscitàries que Mas prefereix
situar al final de la legislatura, el 2016. Pot ser que no salti la paret de la
impugnació, com aventura el ministre García-Margallo. Però ara com ara el que
consta és que si ERC no ha renunciat a res, Mas encara menys.
El president no ha garantit a ERC que traurà les urnes al carrer
encara que no pugui. Però tampoc no ho ha descartat. Aquesta és una de les
claus que s'hagi tornat a refredar la possibilitat que ERC s'incorpori al
Govern a la tardor, a més del fet que fora, a l'oposició, s'hi està molt
calentó. Junqueras ha traslladat a Mas que si no pot garantir-li que el 9-N hi
haurà urnes al carrer sí o sí, el que vol dir, "amb" o
"sense" permís de Madrid, ERC no serà al Consell Executiu. Però a
més, li ha advertit que si ara no pot donar-li aquesta garantia no té per què
creure que esgotar la legislatura porti a unes plebiscitàries el 2016 per
declarar llavors la independència.
N'hi ha que comencen a dir que amb o sense consulta el procés
continuarà endavant. En tot cas, l'argument de l'estat major d'ERC és que, tard
o d'hora, caldrà saltar la paret de la legalitat o fer marrada. I que la
consulta, per "il·legal" que sigui, sempre tindrà més suport polític
i social, més consens, que una declaració unilateral d'independència. Una
declaració que, si es manté la tendència apuntada en les enquestes i en les
eleccions europees, hauria de liderar Junqueras, no Mas. Difícil, tot i que
murs més alts s'han ensorrat un 9-N.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada