Els mateixos que volien una ERC de govern el
2003 i el 2006 diuen ara que no convé mullar-se perquè a ERC li pot anar molt
bé amb el sí o sí però encara millor amb el no i no.
TEMPUS fugit. Encara que sembli mentida,
aviat farà una dècada d’aquell pacte del Tinell que va voler ser un punt i
seguit del pujolisme passat per l’esquerra i que set anys i dos tripartits
després -primer amb Maragall i després amb Montilla- es va ensorrar amb
estrèpit, rostit amb el seu suc i arrossegat per la crisi i el fiasco de
l’Estatut. L’acord es va començar a gestar avançats els noranta, a les portes
de l’última legislatura de Pujol, i implicava traslladar una vegada per sempre
al Govern de la
Generalitat l’hegemonia social i cultural de l’esquerra,
condemnada a topar durant anys i panys amb l’anomalia pujoliana, incorporant
ERC a la causa comuna. Així es van aliar metalls tan diversos com el PSC de les
dues ànimes -la maragallista i l’altra-, l’ERC musculada per la primera onada
d’independentisme pragmàtic alliberat pel i del paradigma pujolista i els hereus
del PSUC, ICV, històricament proclius a la convergència estratègica de les
classes mitjanes-altes i proletàries (al cap i a la fi, fins i tot el comunisme
és el “terme mitjà” i el “radical” és l’altra cosa, és a dir, el capitalisme,
com va dir Bertolt Brecht).
Traslladat a la realitat real, tot plegat va desembocar en un fracàs majúscul, del qual, en teoria, es va fer creu i ratlla el 2010. Però els corrents de fons, allò que l’historiador F. Braudel va definir com la longue durée, són tossuts. Avui es pot veure en aquells tripartits l’avançada de la nova Catalunya política: fragmentació (més i més partits petits), horitzontalitat (absència d’hegemonies clares), volatilitat (sensació d’incertesa permanent) i lideratges compartits com a succedani de la impotència dels partits centrals per reeditar o donar continuïtat a l’era dels líders catch-all. D’aquí la propensió de gairebé tots els que han vingut després a jugar-s’ho tot a un nou començament. Però no. El 2003, els catalans volien un canvi però van negar a Maragall una majoria clara i van posar l’ERC de Carod com a garant del pas endavant nacional (nou Estatut); fa un any, van repetir la jugada amb Mas, que es va oferir per arribar a Ítaca i li van endossar de copilot Junqueras, cap de l’ERC redimida (consulta i independència sí o sí). Ara bé: qualsevol semblança amb el passat és mera casualitat. Els mateixos que volien una ERC de govern el 2003 i el 2006 diuen ara que no convé mullar-se, que no cal tornar al Govern, fins i tot amb pregunta i data de la consulta abans de Nadal, perquè a ERC li pot anar molt bé amb el sí o sí però encara millor amb el no i no.
Traslladat a la realitat real, tot plegat va desembocar en un fracàs majúscul, del qual, en teoria, es va fer creu i ratlla el 2010. Però els corrents de fons, allò que l’historiador F. Braudel va definir com la longue durée, són tossuts. Avui es pot veure en aquells tripartits l’avançada de la nova Catalunya política: fragmentació (més i més partits petits), horitzontalitat (absència d’hegemonies clares), volatilitat (sensació d’incertesa permanent) i lideratges compartits com a succedani de la impotència dels partits centrals per reeditar o donar continuïtat a l’era dels líders catch-all. D’aquí la propensió de gairebé tots els que han vingut després a jugar-s’ho tot a un nou començament. Però no. El 2003, els catalans volien un canvi però van negar a Maragall una majoria clara i van posar l’ERC de Carod com a garant del pas endavant nacional (nou Estatut); fa un any, van repetir la jugada amb Mas, que es va oferir per arribar a Ítaca i li van endossar de copilot Junqueras, cap de l’ERC redimida (consulta i independència sí o sí). Ara bé: qualsevol semblança amb el passat és mera casualitat. Els mateixos que volien una ERC de govern el 2003 i el 2006 diuen ara que no convé mullar-se, que no cal tornar al Govern, fins i tot amb pregunta i data de la consulta abans de Nadal, perquè a ERC li pot anar molt bé amb el sí o sí però encara millor amb el no i no.
David González. La Vanguardia, 11/11/2013 (versió ampliada)
Estratègies polítiques a banda, la fragmentació del vot que és el resultat de l'increment de l'oferta electoral, no respon per força a una situació de crisi sociológica profunda (que hi és) i pot tenir més relació amb un major nivell ideologic dels individus (particularment) i de la societat (atomitzada en petits grups més definits i més compactes). El gran perill de la democràcia real, la de les persones, són les majories absolutes que no ens enganyem han estat auspiciades pel poder econòmic. Jo sempre he dit que el 20-N l'electorat independentista va confiar en el programa d'en Mas, però també va voler, parafrasejant a en David, "colocar-li" no un copilot sinó tres (Jonqueres, Herrera i Fernandez); demostració palesa que: a)el sentiment independentista és ideologicament transversal (des del centre dreta catalanista hereu de la Lliga fins a l'esquerra hereva del PSUC) i sociologicament transversal (des de les classes mitjanes urbanes fins a les classes obreres passant per les classes propietaries rurals); i b) que és el model actual de partits el que està en crisi per la desconfiança que generen a la societat. Això per força havia de provocar una fragmentació que obligava i obliga a pactar unes estrategies conjuntes. La gran incognita pendent de revelar és l'alçada política i intelectual d'aquestes persones que el destí i la història ha situat en una posició de compromís. Ho veurem.
ResponEliminaConfio que ho veiem per bé, Marc. Però saps què passa? Que aquests últims deu anys he vist moltes coses... Abraçada
Elimina