Per: David González
La Vanguardia
"Em vaig quedar de pedra". Aquest va ser el comentari
que Artur Mas va deixar anar davant dels seus consellers en la reunió del
Govern l’endemà de l’acord amb Oriol Junqueras que va donar pas a Junts pel Sí,
la llista unitària CDC-ERC per al 27S beneïda per les entitats sobiranistes,
l’ANC i Òmnium, davant l’inesperat gir del líder republicà. Va ser en un apart
de la maratoniana sessió negociadora al Palau, cap a les 7 del vespre del
dilluns 6 de juliol: "La resposta és que sí", va dir Junqueras a un
Mas atònit. No n’hi havia per menys. Encara que la gran mutació estava en marxa
des de la sentència de l’Estatut (2010) i arribava al seu clímax amb la ruptura
de CiU, l’arquitectura de la política catalana dels últims 35 anys es va
desencaixar completament amb aquest acord.
L’entesa entre Mas i Junqueras va canviar les relacions de forces
al nucli dur del sobiranisme ja que transformava la lluita per l’hegemonia
entre CDC i ERC, que evidenciaven un dur desgast, en l’aspiració a una àmplia
victòria compartida. Salvant totes les distàncies, els dos líders van actuar
com a èmuls d’un Gorbatxov, que va desconstruir peça a peça el sistema soviètic
des de la cabina de comandament, o d’un Suárez, que va pilotar l’autoliquidació
del règim franquista aplicant-li les seves pròpies lleis.
El pacte CDC-ERC no només ha alterat l’estratègia del sobiranisme
sinó que ha arrossegat tots els altres, incloent-hi el Govern espanyol. El
president Mariano Rajoy ha passat en pocs dies de dubtar que Mas finalment
convoqués les "plebiscitàries" a posar de nou en estat d’alerta tota
la maquinària juridicopolítica de l’Estat pel que pugui passar, començant pel
decret de dissolució de la legislatura que demà firmarà el president, quan farà
dos anys i vuit mesos de la celebració dels anteriors comicis que també va
anticipar, i, sobretot, mirant ja al 28-S, on CDC i ERC situen el punt de
no-retorn.
No és una fractura. És una implosió en tota regla. El mapa polític
català està a l’ull d’un remolí amb rivets gairebé hegelians. Tot s’ensorra
(tesi-antítesi) i tot es recompon a velocitat vertiginosa (síntesi). En dos
anys s’han produït ruptures (im)possibles, com la de CiU, però també
agregacions gairebé (im)pensables, com la de CDC, ERC i el gruix del
sobiranisme social agrupat a Junts pel Sí, la llista unitària que aspira a
traduir en escons, amb les mínimes fugues possibles –la CUP ha optat pel seu
propi camí, encara que comparteix l’objectiu– els 1,8 milions de vots a favor
del sí-sí (a l’Estat català i a l’Estat català independent) de la no-consulta
del 9-N, en la qual van participar 2,3 milions de catalans i catalanes.
D’aquí a 58 dies, els ciutadans que vulguin participar en els
comicis s’hauran de decidir entre 7 candidatures amb opcions reals de ser al
nou Parlament. CiU no hi serà, però Unió sí, que per primera vegada es presenta
en solitari a unes eleccions des del 1977 –a les constituents espanyoles del 15
de juny d’aquell any va anar en coalició amb el Centre Català–; però tampoc CDC
ni ERC, que també per primera vegada es presenten en la mateixa candidatura,
encara que els seus líders no l’encapçalen. Tampoc no hi haurà papereta
d’ICV-EUiA, que s’ha integrat en la coalició Catalunya Sí que és pot, amb Podem
(en les seves primeres catalanes) i Equo. El PSC, el PP, C’s i la CUP mantenen
les seves sigles de sempre però amb nous caps de cartell.
Cap dels números u del 2012 repeteix posició. Tots són nous. I
n’hi ha un, Raül Romeva, que malgrat encapçalar la candidatura de Junts pel Sí,
no és el candidat a la Generalitat: ho continua sent Artur Mas, encara que va
el quart de la llista seguit de Junqueras. Si es consideren els perfils
ideològics, Mas és l’únic nom del centredreta als primers cinc llocs d’aquesta
llista, com ja ha constatat Rajoy, que s’ha referit a Romeva com un
"comunista" i ha vist que la número dos, Carme Forcadell,
expresidenta de l’ANC, milita a ERC i que la número 3, Muriel Casals,
expresidenta d’Òmnium, ho va fer al PSUC. Les incorporacions d’independents,
que encapçalen la llista a les quatre demarcacions catalanes, i de membres de
les escissions independentistes del PSC i d’Unió completen els engranatges d’un
"artefacte" electoral –com l’anomenen alguns dels seus promotors– sense
precedents en la història electoral catalana i espanyola si es té en compte la
seva pluralitat interna.
Si Junts pel Sí respira l’aire de les grans manifestacions
sobiranistes, Catalunya Sí que es Pot, pot reivindicar l’esperit del 15-M. El
seu cap de llista ve del carrer: és Lluís Rabell, independent, president de la
Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) i colauista. És la candidatura
de confluència beneïda per Pablo Iglesias i impulsada per ICV, que hi aporta el
líder ecosocialista al Congrés, Joan Coscubiela, però en la qual no seran
candidats ni Joan Herrera ni Dolors Camats. Procés Constituent, el grup de la
monja Teresa Forcades, se’n va autoexcloure. Unió, el partit de Josep A. Duran
Lleida s’estrena en solitari amb l’exconseller Espadaler, mentre que Miquel
Iceta, que ho ha sigut gairebé tot al PSC, ha assumit el repte d’optar també a
la Generalitat per primer cop. Iceta, Mas i Junqueras són els únics líders de
partit que resisteixen en les candidatures del 27S.
També és nou el candidat del PP, Xavier García Albiol, que va
rellevar Alicia Sánchez-Camacho quan ja no hi havia més remei, o sigui, quan
Rajoy va advertir que Mas no s’arronsaria en la determinació de convocar demà a
les urnes. La nòmina de candidats dels partits contraris a la independència
–encara que Catalunya Sí que es Pot i Unió donen suport al dret a decidir– la
completa Inés Arrimadas per C’s, a qui Albert Rivera va entregar l’herència
catalana després de decidir-se a optar a la Moncloa. Els vasos comunicants
entre el 27S i les generals són més dels que semblen i oferiran moltes
sorpreses, un altre signe inequívoc que també Espanya enfila la segona
transició.
El que havien de ser unes eleccions en què l’independentisme
competiria per separat malgrat convergir en l’objectiu de transformar en
plebiscit uns comicis ordinaris –així els convocarà Mas–, s’ha convertit per a
tots els actors en els comicis més importants des del 1980. El 27S posarà punt
i final al mapa polític català heretat de la transició. Si es tracta o no
d’unes plebiscitàries o una mena d’eleccions preconstituents que poden activar
la modificació de l’statu quo ho decidiran els electors com ho van fer el 14-A
del 1931 i, llavors amb totes les de la llei, el 15-J del 1977.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada