dimecres, 12 de febrer del 2014

FOUCAULT A CEUTA (I A ZURIC)

L’altre dia vaig comentar a Facebook que entre les poques coses que em rescaten d’una lectura de Giorgio Agamben hi ha el moment que al fil musical de la cafeteria sona Black to black, d’Amy Winehouse, sense avís previ. Llavors para en sec la lectura –o, més aviat, la lluita amb un text escrit des dels cims inabastables (de vegades irrespirables) del pensament crític després de la mort del pensament crític–; encara que, en realitat, la cançó i la intèrpret no siguin més que una continuació fàctica, un altre capítol incopsable, del que investiga el filòsof italià.

Winehouse, politoxicòmana i princesa rebel del suburbi global morta als 27 anys, se’ns apareix com a nuda vida en combat ferotge contra la integració per exclusió: el mecanisme subtil amb què, segons Agamben, el biopoder regula el nostre viure en establir el lloc en què ha de ser confinada la vida contrària a la vida bona. En l’extrem, el camp de concentració nazi. En la versió més posmoderna, la mitja rialla i les portades amb què Winehouse va ser condemnada día sí i dia també en paral·lel a la glorificació com a nou miracle de la música britànica per una vida d’excessos sense remei abocada a l’(auto)destrucció. 

    
En el dret romà, l’homo sacer, recuperat per Agamben, designava un subjecte que no podia ser sacrificat en un ritual religiós però sí assassinat impunement quan cometia un delicte. Es feia en nom del sobirà, i, per tant, sense que ningú se’n responsabilitzés ni pogués ser jutjat per fer-ho. Quan delinquia, l'homo sacer era, doncs, un viu mort. Era qüestió de temps. Winehouse va ser una viva morta: algú que havia de morir perquè havia de morir. Agamben segueix el camí traçat per Michel Foucault en les conferències del 1979 al Collège de France. En la política antiga el sobirà tenia el poder de fer(-te) morir. Però en la política moderna, sobretot a partir del XIX, la missió fonamental del sobirà consisteix a fer(-te) viure. Contra aquest principi, Winehouse va convertir el no a rehabilitar-se de les múltiples addiccions en un hit neosoul global. Cosa que li va donar, al capdavall, el passaport sonor cap a l’olimp maleït dels il·lustres morts-abans-detemps (o no) del pop en l’era de les  masses. La curta vida de Winehouse és paradigmàtica del que el poder biopolític impedeix a l’individu considerat individu-població: morir-se, si cal, quan li doni la gana. Encara que, en el fons, Amy, com Cobain, Joplin o Elvis, tampoc no es va poder escapolir de la teranyina en erigir-se com a excepció legitimadora de la normalitat del viure biopolític, de la integració per exclusió: no fumeu, no begueu, no mengeu (gaire), respireu aire pur, no pugeu amb l’ascensor, no feu sexe útil... i moriu-vos, sisplau, quan us toqui.

I els subsaharians ofegats quan intentaven entrar a Ceuta fa uns dies?, us deveu preguntar. Aquests infortunats, com les desenes de milers que han mort intentant saltar el mur mediterrani de la vergonya, també volien morir abans d’hora, com Winehouse? Esclar que es tracta de tot el contrari. Però no per això la tesi de Foucault desplegada per Agamben queda invalidada: es van deixar la pell contra les onades, i contra allò tan biopolític que a la fortalesa europea del benestar no hi cabem tots. Per això, havien de morir. De fet, quan les constants vitals del benestar estan sota mínims fins i tot els de dins, els inclosos, podem perdre el nínxol (biopolític) que, sense saber-ho, teníem assignat. Sense anar més lluny, el que teníem reservat a les entranyables valls suïsses.


La Vanguardia, 11/02/, 2014 (Versió ampliada de l’article Foucault a Ceuta

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada