DISCREPO de la tesi que el centre català i/o espanyol està orfe. El que està és emprenyat i a la recerca de qui el desemprenyi. O li faci justícia. Si no un relleu en tota regla dels descentrats, els populars després dels socialistes, en certa mesura els convergents, almenys una bona cullerada de xarop de pacte, més o menys amarga; un purgant per als pecats comesos contra els del mig: els que aguanten el tinglado amb les seves hores de més i els seus impostos i les seves renúncies a paradisos en altre temps possibles. Els que esperen que algú repari l'ascensor avariat, encara que sigui acceptant pop com a animal de companyia. Aquests als quals se'ls demana encara que confiïn en els de sempre mentre se'ls retalla tot i el corrupte i el llest ballen sobre les ruïnes del principi d'equitat. El centre està a tot arreu, com el poder mateix, i allà continua. Però sobretot, el centre, la centralitat o com en vulgueu dir-ne, el que està és bàsicament fart.
Totes les enquestes coincideixen -en temps d'incertesa sempre manen els àugurs- que els arxicremats polítics de centre, amb els seus matisos, guanyaran les eleccions que vénen i, sobretot, continuaran al centre del tauler, encara que s'assembli més a una zona zero que a una lluent quadrícula del joc d'escacs. Malgrat la caiguda anunciada i pronunciada, no es dibuixa cap majoria alternativa ni a Rajoy, ni a Mas, ni a Trias, ni a Díaz. Repareu en la dada (insisteixo: demoscòpic). Fa tot just sis mesos, al novembre, Podem liderava la pole position i Mas portava al límit la pugna sobiranista amb l'Estat. Es dibuixava llavors una ruptura o demolició del sistema del 78 que ara s'orienta cap a una voladura controlada del bipartidisme per la via de les aliances postelectorals, una reforma. La segona transició discorrerà pel camí de la primera: el carril del mig amb actors nous.
Rajoy reclama per al PP el centredreta històric (castigat pels
vents de l'austericidi), Sánchez parla de canvi en ordre i concert, Trias vol
guanyar-li bé a Colau i pactar amb Collboni i Bosch, i Mas imposar-se a ERC el
27-S, condició sine qua non per continuar dirigint el procés sobiranista sense
trencar res. També Unió vetlla armes en la batalla i sembla disposada, si cal,
a plantar-li cara a Convergència. I és el centre el claríssim objecte del desig
dels emergents, Podem i Ciutadans. L'expulsió de Monedero, suposat guardià
intel·lectual de les essències de l'en altre temps partit chavista de Vallecas,
subratlla on està en veritat Iglesias: en la socialdemocràcia felipista de fa
tres dècades. I és pel centre, pel centre emprenyat -de perímetre una mica més
ampli que el centre indignat-, on Rivera lliura el seu combat amb Iglesias, amb
Rajoy i fins i tot amb Mas.
Venim d'una història, d'una tradició, d'uns prejudicis, d'unes
inèrcies. Aquesta motxilla no atura la marxa però sempre pesa (H.G. Gadamer
davant J. Habermas).¿Orfes de centre? Més aviat desorientats, potser una mica
més tranquil·lament emprenyats, resignadament farts i un pèl fatigats.
David González
La Vanguardia 5/05/2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada