Per: David González
ÉS UN TÒPIC de qualsevol cultura democràtica avançada -vull creure que
la nostra s'inclou en l'esmentada categoria- això de dir que les campanyes
electorals no serveixen per a res (i a més a més són cares caríssimes). Ho deia
una senyora un pèl granadeta en un reportatge de 8tv mentre comprava lluç
-crec- al seu mercat de sempre: tothom ja sap què votarà amb campanya o sense.
Quan la va inquirir el periodista sobre l'alt percentatge d'indecisos que
preveien les enquestes davant les transcendentals eleccions al Parlament que se
celebren avui, la senyora no va recular ni un pam: això diuen -o sigui, que no
saben a qui votaran-, però tots ja ho tenim decidit, va subratllar, imperiosa.
Només li va faltar dir: i vostè també (i espero que no l'erri). Però succeeix
que, a l'hora de la veritat, hi ha qui fins i tot canvia el sentit del vot
l'últim minut després d'haver dit el contrari en l'enquesta prèvia i abans de
negar-ho en la posterior: és a dir, aquella que fan a peu d'urna, els resultats
de la qual, cap a les vuit, serveixen bàsicament per esgotar les reserves de
til.la. Deia Vico al segle XVIII que els homes saben més del món natural que
del seu malgrat que el primer no l'han fet ells i el segon sí. Aquesta
mal.leabilitat intrínseca del real humà converteix qualsevol campanya -i ben
mirat, la vida mateixa- en una guerra dels mons. La del món/els mons dels uns i
la del món/els mons dels altres (també hi ha, esclar, els que continuen a la
lluna). A Catalunya s'han convocat unes eleccions i s'ha fet una campanya per
preguntar per un món nou i l'han bombardejat des del món vell que no pregunta.
El final de la pel.lícula? Per sort, benvolguda senyora, el decidiran els vots.
I sí, de vegades ho fan l'últim minut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada