LA PAU DELS CEMENTIRIS

PORTA AL CAMP. FRESNEDA DE LA SIERRA (CONCA) / D.GONZÁLEZ

ESCRIC des d'un poblet de la Serranía Alta, al nord de Conca, on, com saben els amics i alguns lectors, passo l'agost. M'he connectat a la xarxa a l'Ajuntament, a la sala de jocs on es troben la mitja dotzena de nens i joves que apuren els dies per tornar a l'escola o l'institut, a la capital de la província i a ciutats molt més llunyanes. L'escola de Fresneda de la Sierra va resistir fins a finals dels anys noranta. Quan la meva dona hi anava, a principis dels setanta, eren prop d'una trentena de nens. Si fa no fa, el mateix nombre de veïns -gent molt gran- que passen ara l'any al poble. Hi ha un bar, a la plaça, i una casa rural. El pa el porta una fornera amb furgoneta i el metge ve dos cops per setmana. Llevat d'algunes festes, ponts i caps de setmana, són comptats els visitants, sovint fills del poble emigrats a València, Madrid, Mallorca o Barcelona fa més de quaranta anys. L'activitat econòmica és mínima: camps de blat i vinyes guanyades al bosc durant segles de feina pacient, moltes, abandonades. Cèrvols, daines, cabirols i porcs senglars baixen als conreus quan s'assequen les fonts de la muntanya. Els caçadors compten el dies perquè s'aixequi la veda. Hi ha dos ramats d'ovelles, testimoni pàl·lid de l'antiga riquesa ramadera d'aquest racó fred de la Castella profunda. L'alcalde és manobre i pastor. En un senyal oxidat, a l'entrada d'un poble veí, algú ha escrit: "Castilla nación".

Aquest matí hem fet un tomb per les carreteres solitàries de la rodalia. El Campichuelo és un desert demogràfic. Llevat de Priego -on va néixer el ciclista Luis Ocaña- i algun altre nucli amb botigues, els poblets semblen tancats amb pany i forrellat. Regna el silenci als sembrats i als camins de la muntanya. La tardor s'avança i s'avançarà l'hivern. Malgrat el camins asfaltats, el turisme eternament incipient i les cases noves o reformades pels antics emigrants, malgrat la lluita pacient perquè no caigui l'última pedra del mur ensorrat, malgrat la bellesa serena de l'entorn, alguna cosa trenca l'ànima quan es fa fosc. Avui haurem tornat de vacances i tenim previst d'anar a la manifestació de la Diada Nacional de Catalunya. Són moments molt dífícils. I no volem que el nostre país respiri la pau dels cementiris.

(Hi vam ser-hi. Ahir, 11 de setembre de 2012, Catalunya va celebrar la manifestació més multitudinària que mai ha realitzat en la seva història a favor de la llibertat. Centenars de milers de ciutadans ja han pres la decisió, individual i col·lectivament: independència. Catalunya no vol la pau dels cementiris que li ofereix una Espanya incapaç d’escoltar fins i tot els fills que li parlen en llengua castellana. El país ha comparegut. L’Edat Nova, el temps nou, s’obre camí.)  

Versió ampliada de l'article publicat a La Vanguardia l'11/09/12

http://www.lavanguardia.com/encatala/20120911/54348844511/la-pau-dels-cementiris-david-gonzalez.html

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20120911/54349746853/la-paz-de-los-cementerios-david-gonzalez.html