PUJOL, EL COSTAT FOSC

Per: David González

La Vanguardia 01/03/2015

No podia callar. Perquè era la primera vegada que sortia de l'ombra en trenta anys. I va sortir la Pujol dark side: el costat fosc del seu pare". Aquesta és la inquietant lectura que es fa des d'un important despatx de Barcelona de la llarga compareixença, de tres hores i mitja, protagonitzada dilluns en la comissió d'investigació del frau del Parlament pel primogènit de la família Pujol Ferrusola, precedida per la dels seus pares. Nascut a Barcelona el 1958, economista, últim gestor reconegut de la deixa, o de la mal anomenada herència, oculta a l'estranger que ha ensorrat el mite del seu pare, amant del rugbi, de la velocitat i dels cotxes de luxe vintage, l'home també conegut com a júnior, el nen, JPF o JP2 (Jordi Pujol 2), es va intitular "dinamitzador econòmic" i va negar haver cobrat mai cap comissió il·legal ni evadit impostos malgrat estar imputat per frau i blanqueig de capitals i haver-se mogut per places i paradisos fiscals de mig món. JPF va armar la seva pretesa desconstrucció amb un torrent de dades -empreses, família, amics, contactes- que va atordir els diputats, encara que en realitat no va revelar res del que havia declarat al setembre davant el jutge de l'Audiència Nacional Pablo Ruz. També va col·locar hàbilment diversos missatges xifrats, el més destacat dels quals va anar dirigit al seu presumpte "amic íntim" Artur Mas. Interpretar-los exigeix mirar enrere, quan el "militant de base" de CDC Jordi Pujol Ferrusola es va convertir en el temut Júnior.

L'any olímpic, 1992, va ser un annus horribilis a la cabina de comandament de Convergència. Malgrat la tercera majoria absoluta encadenada per CiU, l'insòlit congrés del partit celebrat a l'octubre va sancionar el divorci polític entre Pujol pare i Miquel Roca, arran de la pugna desfermada per la renúncia del segon a la secretaria general del partit. El càrrec va quedar vacant fins al gener del 1993. Roca va acceptar tornar-hi sabent que res ja no seria igual. 1992. L'any de Barcelona. L'any de la gran crisi Pujol-Roca. Aquest és el minut zero. Va ser llavors quan el primer dels set fills Pujol Ferrusola es va fer càrrec de la deixa que el seu avi Florenci Pujol li havia llegat la seva mare, Marta Ferrusola, a ell i als seus sis germans, abans de morir el 1980; els 140 milions de pessetes en divises -dòlars- dipositats en comptes opacs a Suïssa i Andorra, l'existència dels quals va confessar el patriarca el dia de Sant Jaume del 2014, després d'haver estat finalment regularitzats. Diuen que últimament Jordi Pujol i Soley es penedeix d'haver pres aquesta decisió, bàsicament perquè la redempció, estació que segueix a l'expiació, sembla cada cop més llunyana.

Jordi i Marta, els dos únics germans majors d'edat dels set fills del matrimoni el 1980, van saber pel seu pare de l'existència d'aquests fons intocables en morir l'avi Florenci. El 26 de març que ve, el primogènit haurà de respondre davant el jutge per la gestió que va fer d'aquests diners ocults al fisc durant 34 anys, com ja ho han fet els seus pares en qualitat d'imputats en una penosa desfilada judicial, amb filtració inclosa de l'interrogatori a l'expresident de la Generalitat:

- Per què no els va declarar?

- Vaig tenir por.

La por. Les pors pròpies, i les alienes, han rondat sempre la família, tant com l'admiració. La por, pròpia, del "diuen, diuen, diuen": l'expressió, reflex d'aquell "tites, tites, tites" d'un altre temps i en un altre context que va enllaçar el discurs de Pujol pare i de Pujol fill davant la comissió parlamentària. I la por, aliena, del "què dirà Pujol", i del "que dirà la Marta", i, durant molt de temps, la menys coneguda por del "què dirà júnior". La por és un mecanisme ambivalent que en darrer terme assegura la conservació del poder a qui l'ostenta però també l'hi pot arrabassar.

"Jo tenia una relació molt especial amb el meu avi, una relació que el meu pare no va tenir amb ell com a pare, i que segurament jo tampoc no he tingut amb el meu pare com a pare".

El primer administrador de la deixa va ser Delfí Mateu, antic gestor de Banca Catalana. El segon, Joaquim Pujol Figa, cosí del president i després secretari general de la Presidència. El 1990, Pujol Figa va demanar a JPF que assumís la gestió del llegat. Ho va fer plenament el 1992, previ consentiment de la seva mare i els seus germans. Durant quant de temps? Aquesta dada se la va reservar per a la propera declaració davant el jutge. Júnior era molt amic del seu oncle Joaquim, ja mort, com Mateu. Gairebé tant com de l'avi Florenci, amb qui, va explicar, mantenia una proximitat que no mantenia el seu pare. "Jo tenia una relació molt especial amb el meu avi, una relació que el meu pare no va tenir amb ell com a pare, i que segurament jo tampoc no he tingut amb el meu pare com a pare". Hi ha qui vincula aquesta altra confessió amb el drama que ha tenyit durant dècades les relacions paternofilials en el clan Pujol. En realitat, explica un amic d'alguns dels germans, la clau oculta de la complexa arquitectura psicològica de la família és que és Jordi Pujol Ferrusola "el veritable fill predilecte del seu pare". El nen que el va visitar a la presó de Saragossa després dels fets del Palau. El nen que sempre va estar a prop d'ell durant els 23 anys de govern, a l'ombra, i que continua sent-hi, erigit en guardià del llegat polític i moral del pare. El nen esbojarrat, hiperactiu, fanfarró, trempat, imprevisible, intolerant, ultranacionalista, una mica violent, explosiu, i amant del risc, en tot i abans de tot. Que era capaç de plantar-se a Perpinyà en un tancar d'ulls després de conduir a qui sap quant per hora per l'autopista per no perdre's un partit de rugbi de la USAP -d'adolescent va militar a les files del Barça-; o de volar al Gabon per tancar un sucós tracte passant per un poble de l'oblidat sud de Catalunya per obrir un abocador, segons ell, amb tots els papers en regla. Ningú millor que ell mateix podia confirmar el seu retrat, com va fer dilluns al Parlament: "M'ha obsessionat sempre recórrer el territori. Agafar el cotxe, cremar gasolina. Conèixer a tothom, conèixer els pobles. És un GPS. Sí, sóc un GPS de Catalunya. El meu pare em guanya una mica, però no gaire". El nen que dóna la raó als que pensen que sempre ha volgut ser el seu pare.

"M'ha obsessionat sempre recórrer el territori. Agafar el cotxe, cremar gasolina. Conèixer a tothom, conèixer els pobles. És un GPS. Sí, sóc un GPS de Catalunya. El meu pare em guanya una mica, però no gaire".

La sintonia personal amb l'oncle Joaquim no només va ser clau en la gestió del secret de l'herència de Florenci Pujol. També perquè, aquell any 1992, Jordi Pujol Ferrusola i Joaquim Pujol Figa rebessin l'encàrrec de desmuntar des de dins, des de les estructures de CDC, el que la família considerava l'altra operació Roca: no la reformista, fracassada el 1986, sinó la de la successió anticipada del líder nacionalista. Tiet i nebot van ser l'ariet contra Roca, recorden tres dècades després coneixedors molt directes de la rebotiga dels fets. El combat va ser brutal. I Roca va perdre la batalla. I, a diferència del que va passar a començaments dels vuitanta, quan júnior va intentar liderar la JNC i es va estavellar contra l'aparell roquista, la caiguda del número dos li va donar carta blanca per fer política a l'ombra. Política, com una mena de cara B o àlter ego fosc del seu pare. Política sense càrrec i capacitat sobre moltes coses. Tant com per ser esbroncat pel llavors president per haver parlat (i potser decidit) en nom seu. Alta política. I negocis a prop del poder i amb cognom del poder en els temps de més poder, com li va recriminar en persona un conseller a finals dels noranta quan gairebé ningú no s'atrevia a fer-ho.

Miquel Roca va ser rellevat definitivament a la secretaria general de CDC el gener del 1996. Aquell mateix any, Jordi Pujol Ferrusola, convertit ja en un factòtum a l'ombra en el partit, va iniciar la seva carrera trepidant com a "dinamitzador econòmic" internacional a través d'Imisa, societat en la qual s'havia transformat l'any abans Natural Stone Marketing Center, involucrada el 1991 en l'escàndol del marbre de la terminal del Prat. El 1997, júnior va adquirir el Lotus L del 65, el primer dels 12 cotxes vintage de la col·lecció, als quals van seguir un Mercedes Pagoda i un Porsche 356, un Lamborghini, un 600 i el primer Ferrari, un F40.

Al defenestrat Roca el va substituir el sobiranista Pere Esteve, que sempre va ser vist com un secretari general de transició, d'equilibri, avalat, això sí, per la família Pujol, i que va acabar sumant-se a ERC i entrant el 2003 al primer tripartit abans de morir de manera prematura. Alguna cosa va tenir a veure Jordi Pujol Ferrusola -coincideixen fonts de famílies de CDC enfrontades en aquells anys- en aquesta sortida i la d'altres homes lleials al president, en uns moments en què el seu oncle Joaquim a Presidèn-cia i ell a l'ombra, sempre a l'ombra, "modulaven les decisions governamentals i del partit". Es començava a ventilar, just llavors, llavors sí que tocava, la successió del líder nacionalista. L'ariet del 1992 continuava operant gairebé una dècada més tard, malgrat que el cosí de l'expresident ja estava molt malalt de càncer. Alguns d'aquells polítics que van patir l'embat treballen avui com a professionals en grans assessories de Barcelona. Si JPF, va dir a la comissió, s'hagués posat a l'empara d'aquests despatxos d'economistes i advocats en comptes d'anar per lliure en les seves activitats com a "dinamitzador econòmic" -l'únic "error" que va admetre- potser no estaria imputat. Per motius obvis, la gravetat d'aquestes insinuacions ha generat indignació en entitats financeres com el BBVA, i les grans consultores que va citar al Parlament. Queda clar que Jordi Pujol fill continua fent alta política.

Però cal continuar en la ruta d'ahir per entendre l'ara. Quan Artur Mas va accedir el novembre del 2000 a la secretaria general de CDC, en un moment clau del plet successori, llavors focalitzat en la batalla amb el líder d'Unió, Josep Antoni Duran Lleida, també va ser vist per la família com un "masover". Se suposava que Esteve, i després Mas, eren allà per guardar la cadira al veritable delfí. Aquest era, en teoria, l'acord tàcit beneït per la família Pujol. Però aquest no va ser mai el pla de qui va ser finalment el successor, ni molt menys dels seus lleials, entre els quals l'únic Pujol Ferrusola que ha exercit la política sota els focus, Oriol, que també va arribar a la secretaria general, i va dimitir després, imputat en el cas de les ITV. Júnior va afirmar al Parlament que Mas no el va apartar mai del control de les finances del partit perquè no el va exercir mai. S'ha de demostrar. Però molts recorden com el 2000, júnior es va aplicar amb tanta energia a frenar la carrera successòria de Mas com a aturar Roca deu anys abans. JPF va ser declarada "persona non grata" per Mas. Per això, es nega la major: que hagi estat "amic íntim" de l'actual president. "A la família, Mas els va sortir rave. Per això Jordi Pujol Ferrusola ha estat i és el seu enemic declarat. I per això l'amenaça". També consta que, des d'aleshores, el 2000, JPF s'ha dedicat bàsicament als negocis, amb notable èxit: 22,3 milions d'euros d'ingressos reconeguts entre el 2004 i el 2013.

L'home que es veu "capaç de vendre un frigorífic a un pingüí", aplica una vegada i una altra el mateix codi, la mateixa màxima en tots els fronts que ha obert: "Sempre vaig a risc. Si surt, cobro, i si no surt, no cobro".