ELS FENÒMENS estranys se succeeixen al tauler polític a ritme
d'episodi de The twilight zone, antiga sèrie televisiva de culte amb què els
nord-americans i els seus cosins europeus de finals dels cinquanta i els
primers seixanta sublimaven la por del futur i els terrors quotidians que es
produïen a milers de quilòmetres enmig de l'abundància de l'era daurada que va
succeir la postguerra. La por de debò, els desastres que s'acostaven al
Vietnam, la fam a l'Àfrica alliberada del colonialisme (recordeu els nens de
Biafra?) i el sempitern bolet atòmic es colava als dinars o als sopars
familiars a través de la pantalla: però tot succeïa lluny, molt lluny, i a més,
en blanc i negre.
Allà s'estava coent el que Baudrillard anomenaria anys després la
societat del simulacre, en la qual els mapes precedeixen sempre el territori. I
en la qual el territori -i, sobretot, qui hi passeja- passen a ser el menys
important. Al filòsof francès li va caure una tempesta del desert sencera a
sobre quan va sostenir que la guerra del Golf, cap a primers dels anys noranta,
no va existir mai. Però tenia tota la raó: per a la majoria dels corresponsals de
guerra desplaçats al teatre d'operacions per quedar-se a 300quilòmetres de
distància, i per al gruix de la ciutadania occidental, el conflicte va
continuar sent una guerra més a la televisió, gairebé tan real com els episodis
de la Dimensión desconocida, reconvertits ja aleshores a la màgia del color.
Un se'n recorda de Baudrillard, referent d'allò que es va dir la
postmodernitat, cada vegada que mira el navegador del cotxe (i mirant-lo es
perd la rossa que acaba de passar) o cada vegada que llegeix una enquesta
preelectoral, posem per cas de les pròximes eleccions generals. L'apoteosi del
món virtual ha arribat a l'extrem que, segons alguns instituts demoscòpics, ara
mateix hi ha ni més ni menys que quatre homes susceptibles d'aconseguir la
presidència del Govern espanyol. Fins abans-d'ahir eren tres: Rajoy, Iglesias i
Sánchez, però amb Rivera ja són quatre a la graella de sortida. Rivera també
pot, gairebé tant com Iglesias. Llàstima que Tania (Sánchez) no ampliï el
quartet.
El factor C's permetria fer la voladura controlada del "règim
bipartidista" des del flanc dret del centre del tauler -de l'esquerre se
n'encarrega Podem, el gran Partit Simulacionista-. Al principi, per al PP -el
lleig d'aquesta història virtual- Rivera allunyava el fantasma d'Iglesias: a
l'hora de la veritat, el podemisme d'ordre triarà corbata recta, es deien. Però
Rivera ja camina sol i a Génova -se li nota molt a Cospedal- comencen a
neguitejar-se. C's acabarà sent un problema per al PP llevat que Aguirre i
Cifuentes despertin el sector més dur de la matinada catòdica. No patiu: la
pantalla ho aguanta tot i podria ser que Sánchez -ahir el van confondre amb
Rivera a l'AVE, tot un senyal- doni una sorpresa. En els hipnòtics episodis de
The twilight zone, el millor era sempre el final.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada