RETALLAR I SARGIR?

Màquina de cosir Singer / VILLA SAYAGO

Per: David González
Publicat a La Vanguardia, 6/03/2012


Ni el Govern de Mariano Rajoy ni el d'Artur Mas podran amb la crisi per molt que s'hi posin perquè, com va dir Parmènides fa 2.500 anys, el que no és no pot ser i a més és impossible. Matiso: Rajoy i Mas pot ser que aconsegueixin retallar tot el retallable, i segur que els sobra tela per tallar en l'esfera de la despesa pública, però arribarà el dia que s'haurà acabat el carbó, vull dir el cartró, i no ens en sortirem ni empenyorant la tisora, el canastrell, la Singer i el teler de la besàvia. Rajoy i Mas ho saben i per això el primer ha demanat a Angela Merkel una moratòria del sostre del dèficit -per continuar retallant sense tallar-se els dits- i el segon, en un exercici de subsidiarietat europea ben entesa, ha fet el mateix amb Rajoy. De subsidiarietat i de sentit comú: una cosa és que l'Estat autonòmic hagi desbordat el dèficit públic i una altra que les autonomies, que sostenen els puntals del benestar, com la sanitat i l'educació, s'hagin de deixar els dits en la retallada mentre que l'Estat central encara es permet alguna manicura. A Barack Obama també se li ha disparat el dèficit públic. Els EUA són cada vegada menys un Estat del benestar residual i més un welfare europeu per percentatge de despesa pública sobre el PIB, però seria molt pitjor l'esclat social. Per això el New York Times va posar a la portada la foto del brètol del Banc Popular, imatge que també portava La Vanguardia . Ull: el dèficit autonòmic s'ha desbocat, però és l'Estat dels ministeris qui té més tela per tallar: 80% del total del dèficit. Fins i tot la molt lleial Alicia Sánchez-Camacho l'hi ha dit a Rajoy: o tots moros o tots cristians. Leibniz va sentenciar al segle XVII que (matemàticament) vivim al millor dels mons possibles i pocs el van entendre. Jo crec que estava molt clar: tot el que és sempre pot empitjorar (i Déu no ho vulgui). El que està passant no només és cosa que s'hi posin els polítics sinó una mica de tots plegats, inclosos els bancs, i si només situem el focus sobre els gestors de la cosa pública és fàcil que al final ens quedem sense gestors i sense cosa, que és el pitjor que ens podria passar. Però no vull ni pensar que algun cosidor de l'equip mèdic habitual del neocentralisme castís hagi conclòs que en la qüestió del dèficit de les autonomies del que es tracta és de (re)tallar primer i després sargir(nos).