En els temps dels
nostres pares, i dels nostres avis –parlo dels meus, però estic segur que molts
de vosaltres us identificareu amb el que diré–, la gent senzilla, del camp, o
de les fàbriques, o de les botigues de poble o de barri, se solia reservar una
camisa blanca, o un parell, amb una mica de sort una corbata, per a les petites
grans ocasions. Ja fos per anar a missa –una cosa gairebé obligatòria a la
Catalunya i l’Espanya del terrible segle
XX que va descriure el gran historiador marxista Eric Hobsbawm–, el passeig amb
la família, les visites, o la partida amb els amics. I, per descomptat, el casaments, els batejos, les comunions, les festes
més assenyalades.
En temps de
privacions, afaitar-se i posar-se la camisa blanca, impol∙luta o gairebé,
emmidonada i desada amb cura a l’armari, era repetir un ritual de civilitat, de
dignitat. I fins i tot d’orgull de working
class amb la “feina feta”. Almenys, fins dilluns. Eren temps de camises
blaves, i negres, i roges, però la camisa blanca unia això que se sol anomenar
“la gent”, el “poble”, “els de baix”, “els humils”. Cada diumenge, cada festa
major, era un nou començament, que diria Willy Brandt.
Avui la camisa
blanca es va ensenyorint de l’armari dels nous líders polítics o dels menys
nous, però en tot cas en procés accelerat de reconnexió amb la gent a peu d’obra:
vet aquí Matteo Renzi, però també Pedro Sánchez. Se les posa Pablo Iglesias i dissabte,
se la va posar Artur Mas i no va ser precisament per passejar un vespre d’estiu
pel tranquil port de Fornells, a Menorca, el seu refugi de vacances. Va ser per
dir: “Sóc aquí. Comencem de nou. Poseu-me on vulgueu (en la vostra llista) o
no em poseu. Però decidiu-ho ara perquè això s’acaba”.
CiU ja no existeix:
va morir avui fa vuit dies en una consulta d’Unió per poc més de 100 vots a
favor de no posar el turbo al procés, just el contrari del que va defensar ahir
a Molins de Rei el seu excandidat, diguem-ho ja així. Cal fer les preguntes al
revés: fins ara, la qüestió era si Unió Democràtica podia anar enlloc sense
Convergència. Els democristians han decidit que sí. Es veurà el 27-S. Però la
qüestió –aquesta ha estat la qüestió des del principi– és si Convergència podia
anar enlloc sense l’antiga gent de la camisa blanca que avui es posen les
samarretes de tots els colors que llueix el cupaire David Fernàndez. I, esclar
les samarretes grogues de la Via Catalana, de la V de les grans mobilitzacions
per la indepèndència que s’han succeït des del 2012.
N’hi ha que
directament s’estripen la camisa i fins i tot la samarreta: els del “sí se
puede” (la versió post-post d’aquells “descamisaos” de l’il·lustre Alfonso
Guerra). El colauisme-podemisme que va prendre també fa vuit dies la plaça
Sant Jaume per entronitzar Ada Colau com a nova alcaldessa de Barcelona amb la
benedicció del vell maragallisme, el que queda del PSC i l’atribolada ERC. En
aquesta clau va llançar Mas el que serà qualificat per molts d’últim envit del
president al sobiranisme, l’últim desafiament: a les entitats, l’ANC, Òmnium i
l’AMI, i, sens dubte, a ERC. “O decidiu vosaltres o ho faran ells: això no va
de lluita de classes, això va de la llibertat de tots”. ¿Pot sortir Junqueras,
i fins i tot la CUP, a competir a les urnes el 27-S amb una llista no només
avalada sinó directament impulsada pel sobiranisme civil que a més no serà “la”
llista del president sinó una llista “amb” president? La corrupció de Convergència?
Camisa blanca. Nou començament. Reset.
L’últim repte d’un
Mas que juga al límit, que surt, de nou, a guanyar. Perquè sap que, d’una
manera o altra, fins i tot guanyant (ja va succeir el 2003 i el 2006) pot
perdre. I sobretot, perquè el procés té el motor “gripat”, com molt bé va
assenyalar dissabte la flamant responsable d’estudis i programes del PP, Andrea
Levy Soler, encara que òbviament a la contra i –atenció– mirant amb els seus
grans ulls els de Duran i Espadaler. Sobretot –aquestes coses també estan
canviant–, els d’Espadaler.
Per: David González
La Vanguardia, 21/06/2015
(Versió revisada)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada