PROCÉS EN TIC-TAC

SALVADOR DALÍ, 'Persistència de la memòria' (1931)

LA MONJA Teresa Forcades ha dit que cal anar a la independència sense CiU. Forcades és la virtual candidata de Procés Constituent per a les eleccions del 27-S, i propugna una llista de confluència de l'esquerra colauista-podemista i de l'ecosocialisme i el postcomunisme clàssic (ICV-EUiA) que potser també abraçarà la CUP, l'altra força emergent del panorama català. Sí, tal com ho llegiu: a la independència sense CiU. Alguns, des de Pablo Iglesias fins a Mariano Rajoy, passant per Albert Rivera i els que no esmentaré, fins i tot pot ser que se n'hagin alegrat. L'equació és molt simple: sense CiU, sense l'espai polític, sociològic i electoral que representa la federació nacionalista, o que pugui representar l'anomenada llista del president Mas, no hi haurà independència, ni Estat català, ni res que s'hi acosti o s'hi assembli. I no sembla que les matemàtiques electorals siguin el fort de Forcades. Vet aquí l'arravatament i l'oferta de l'exclaustrada: del Procés Constituent al Procés Excloent.

Va passar diumenge, dia del Senyor, quan encara no s'havien apagat els ecos del "Sí se puede" de la plaça Sant Jaume que van acompanyar l'entronització d'Ada Colau -laica- com a nova alcaldessa de Barcelona. Els ecos i els xiulets de la gent congregada en un dia tan assenyalat dirigits a l'exalcalde Xavier Trias, i als representants de Ciutadans i del PP. També al president de la Generalitat, Artur Mas, que, en la seva rebuda a la nova veïna del davant -en un dels millors discursos que se li han sentit els últims temps­- li va venir a recordar que la col·laboració institucional sempre éscosa (almenys) de dos. I que la Genera­litat és el comú per antonomàsia de la ciutadania catalana des de fa uns set segles. No hi havia estelades a la plaça Sant Jaume, tampoc no vaig aconseguir albirar cap ensenya de les agrupacions socialistes, malgrat que Colau, després de la seva victòria pírrica (11 de 41 regidors) va ser elevada als altars amb una majoria absolutíssima gràcies als vots a canvi de gairebé res d'Alfred Bosch (ERC) i Jaume Collboni (PSC). Estrany tripartitmunicipal +1, l'únic vot dels tres possibles que, com a Eurovisió, va donar la CUP a Colau.

I, en fi, el diumenge del 14-J, la direcció d'Unió Democràtica va decidir sotmetre la seva militància al test del sí o no a no se sap ben bé què. Exercicilloable de democràcia interna però de magres resultats per a la cohesió de la formació socialcristiana: Josep Antoni Duran Lleida va guanyar el seu plebiscit per la mínima, exactament 95 vots, i el sector independentista, liderat per Antoni Castellà i els històrics que reclamen la memòria de la Unió del 1931,  va evidenciar la seva fortalesa creixent, tot i que encara insuficient per portar el partit on mai no ha estat. Sigui com sigui, Unió en surt partida en dos, i la direcció, debilitada -també de cara a la negociació del full de ruta sobiranista amb CDC-. I, quant a CiU, potser no farà falta que Forcades l'exclogui de res, ja que no hi haurà res a excloure. Quant al procés, allà al fons se sent un tic-tac, tic-tac...

Per: David González

La Vanguardia 16/06/2015