dissabte, 9 d’agost del 2014

APUNTS (81)

                                                                                             HOBOS.  DOROTHEA LANGE
    
"Llega un momento que es necesario abandonar las ropas usadas que ya tienen la forma de nuestro cuerpo y olvidar los caminos que nos llevan siempre a los mismos lugares. Es el momento de la travesía. Y, si no osamos emprenderla, nos habremos quedado para siempre al margen de nosotros mismos".  

                                                                                        FERNANDO PESSOA

                                                              

PARTIT PODEM

Per: David González
La Vanguardia 05/08/2014

PODEM, l'organització que lidera Pablo Iglesias, que té 5 eurodiputats i que ahir va emergir en l'enquesta del CIS com a (possible) tercera força política espanyola en unes eleccions generals, es convertirà en un partit. Sí, com ho llegiu: Podem serà un partit. Potser alguns de vostès s'esperaven alguna solució més imaginativa. Però no. Pel que sembla, el brillant equip de politòlegs i activistes socials que dirigeix la nova formació, inexistent fins fa quatre dies, ha arribat a la conclusió que no hi ha més remei: que les assemblees estan molt bé però que, a més de deliberar, cosa que és democràticament i cívicament molt sana, el dia a dia, aquest etern mentrestant amb el qual ha de conviure qualsevol idea o projecte que es preï, exigeix prendre decisions i intentar implementar-les. O sigui, que comporta proposar, avaluar i decidir entre diverses opcions. Però abans que res el que exigeix el "mentrestant", és que algú prengui aquestes decisions.

Benvinguts, doncs, a la realitat: això no va sol, cal moure-ho, i, esclar, cal que hi hagi qui ho mogui i calen unes regles de joc. Cal estructura i, ai, ordre i concert. O sigui, aparell. I un cap que ho dirigeixi. Així, Podem tindrà una mena d'assemblea ciutadana que es reunirà cada tres anys, com a màxim òrgan decisori (com ara el comitè federal del PSOE); també tindrà un consell ciutadà de 80 membres (com ara un comitè executiu ampliat de qualsevol partit); tindrà també un portaveu que és qui manarà més (l'equivalent al president del PP o al secretari general del PSOE; endevineu a qui li correspondrà el càrrec a Podem?) i que serà elegit per congrés o assemblea general (com solen fer tots els partits). El portaveu proposarà a l'esmentat consell ciutadà una llista de 10 a 15 persones que integraran la direcció operativa (o sigui, un sanedrí format pels qui, braç a braç amb el líder, tallaran el bacallà; la qual cosa és també pròpia de tots els partits coneguts). Naturalment, tothom que s'hi apunti, sempre que sigui més gran de 16 anys, podrà votar-ho tot directament, una tendència a la qual, és cert que amb excepcions i no sense resistències, també s'hi van apuntant els partits de tots coneguts. I els famosos "cercles", aquestes assemblees espontànies que han anat estenent la bona nova de la nova política entre tanta gent justament farta de tantes coses en ciutats, barris i pobles? Els "cercles", organitzacions de base -ja ho hauran endevinat- molt semblants a les juntes o agrupacions locals dels altres partits, continuaran existint per promoure el debat i la relació amb la societat, la qual cosa, com dèiem, fa falta. Aquí acabarà la seva missió.

Alguns de vostès pensaran que, al final, Podem serà com tots els partits, que caurà en els mateixos vicis i que es desinflarà. Alerta: la lògica Iglesias diu que per vèncer l'adversari -el bipartidisme, la "casta", el sistema- cal combatre'l amb les seves mateixes armes. El preu a pagar -ser un partit normal- és alt, però més ho és l'objectiu a assolir: el poder. Compte, perquè al final del que es tracta és del poder.

AVUI NO TOCA, DEMÀ TAMPOC

JO sóc amic d'Oriol Pujol i la seva situació és insostenible, però no sóc ningú per demanar-li que plegui". Qui deia aquestes paraules pocs dies abans que, el 14 de juliol passat, el secretari general de CDC i únic fill del president que va escollir la política com a professió renunciés al càrrec al partit i a l'escó al Parlament, després de 16 mesos imputat en el cas de les ITV, és una persona pròxima al president Artur Mas. I resumeix molt gràficament una visió de les coses assumida durant dècades en el món convergent. Fins aquell divendres fatídic, dia de Sant Jaume, en què tot va esclatar per la via de la confessió del pare fundador: la institucionalització de "la família" de l'expresident Pujol com a gran tabú i territori vedat de la vida política catalana. La família: la dona i els set fills que el patriarca ara vol alleugerir de tota culpa a costa d'immolar-se ell i el seu llegat per a la història, enfosquit per un error ètic continuada que ha obert una falla de proporcions incommensurables.

Com els definia aquests dies durs una persona molt propera, els Pujol són "aquella família estranya, aquells fills extremadament dependents de la mare que es referien al seu pare com 'el president'". O, encara més -en dono fe-, com "en Pujol". "Com diu en Pujol...". La família: la creu amb què Jordi Pujol ha carregat secretament i a la qual ara s'ha hagut d'enfilar quan pensava que ja estava tot dit i escrit sobre el seu llegat personal, històric i polític. El seu, malgrat tot, enorme llegat personal, històric i polític. Que ningú no s'enganyi ni es confongui sobre això. Per bé que, esclar, després hi ha l'altre engany, que és més aviat un autoengany, aflorat en forma d'una herència no regularitzada durant 34 anys de l'existència de la qual no ha tingut constància ni tan sols Maria, la germana de l'expresident de la Generalitat. Aquest autoengany en el qual Jordi Pujol, ara refugiat a la casa del seu primogènit Jordi, a la Cerdanya, sembla perseverar.

El periodista Francesc-Marc Álvaro va escriure el següent a Ara sí que toca. Jordi Pujol, el pujolisme i els successors (Edicions 62, 2003): "Diverses personalitats del món convergent, entre les quals alguns consellers de la Generalitat, han anat confegint una teoria sobre la relació paternofilial dels Pujol Ferrusola (...) Pujol deixa fer als seus fills, especialment al primogènit, Jordi, perquè té mala consciència per no haver pogut dedicar-se la família en el passat, quan els nois eren petits". Álvaro reproduïa tot seguit una explicació, en boca d'un baró convergent que, avui, en vista de la confessió de Jordi Pujol sobre els diners opacs originats en una presumpta herència del seu pare no consignada al testament, les investigacions policials i judicials en marxa sobre el fill gran, Jordi, i la imputació d'Oriol, pren un sentit especial: "Pujol va dilapidar, mentre tirava endavant les seves iniciatives en favor del país, els diners de l'avi Florenci, i, alhora, no va pensar a fer diners per als fills, enderiat com estava a reconstruir Catalunya. Els fills creuen que Pujol els va fer una mala passada a tots plegats, a l'avi i a ells mateixos, i, llavors, reclamen el dret a fer diners pel seu compte, i com més millor. En aquesta argumentació troben una aliada formidable en la mare, la Marta, que pressiona perquè el pare comprengui i toleri les activitats dels fills" (pàg. 118-119).

El poder, va argumentar el filòsof francès Michel Foucault, i contra el qual teoritzava Karl Marx, és a tot arreu. L'exerceixen els de dalt, però també els de baix, encara que no ho sàpiguen. I fins i tot els que ja no en tenen. Com els Pujol. Fins ahir mateix. Divendres 25 de juliol al matí, Artur Mas, president de la Generalitat, de CiU i de CDC, havia convocat la cúpula convergent per comunicar-los el nom del nou número dos del partit, Josep Rull, substitut d'Oriol Pujol a tots els efectes en qualitat de coordinador nacional de Convergència. Atesa l'absència del president fundador a la sala, Mas va comentar que Jordi Pujol "ja no vindrà més". La majoria ho van atribuir a l'(auto)defenestració del seu fill, la renúncia voluntària al càrrec d'Oriol, clar precedent del que passaria en el cas del pare i els seus càrrecs honorífics al partit i a CiU, així com, finalment, les seves prerrogatives institucionals com a expresident arran de l'autoinculpació expiatòria. Només Mas -coincideixen diverses fonts- estava informat dels plans de Pujol. Cap diari no va publicar tampoc aquell dia el nom de Rull, l'escollit per ocupar la vacant deixada per Oriol. Entre altres coses perquè fins al vespre del dia abans persones de l'entorn dels Pujol al Govern i al partit van pressionar perquè fos un altre l'escollit. Dimarts passat, quan Artur Mas va anunciar a la galeria gòtica del Palau la renúncia de Jordi Pujol al seu tractament de molt honorable i tot el que comporta el tractament, hi havia encara qui dubtava de la conveniència d'acceptar aquesta renúncia pactada amb Mas pel seu pare polític la nit abans i va defensar la tesi, verbalitzada per l'actual president divendres, en fer-se pública la confessió, de derivar les explicacions a una "qüestió privada i personal" de Jordi Pujol. Aquestes veus s'haurien estimat més que l'adéu a tot del veterà líder nacionalista s'hagués limitat als càrrecs honorífics a CDC i a CiU. També hi va haver qui va considerar que els poders de l'Estat, i més encara quan s'acosta el moment àlgid del procés sobiranista, ja no tenen cap hipoteca amb els Pujol, si és que n'han tingut mai. Cosa que, de passada, és tot un avís inquietant per a l'actual president. Mas va imposar la decisió: acceptar la renúncia total de Pujol. Una de les més doloroses que ha pres, va afirmar.


Durant dècades l'"avui no toca" va ser una de les expressions preferides de Jordi Pujol per eludir qualsevol qüestió que l'incomodés. Va comprendre-ho i va tolerar-ho tot fins aquell divendres de Sant Jaume? Aquest peculiar contracte familiar validat per un petri silenci, incloïa l'assumpció personal de totes les càrregues i responsabilitats que se'n derivessin, per oneroses que fossin, fins a l'últim minut i sense possibilitat de marxa enrere? Això explicaria, com assenyala una persona molt pròxima a l'expresident, que cap dels seus fills no hagi comparegut en aquests dies negres, per moltes persones que han cregut en la persona i l'obra de Jordi Pujol i Soley. Pel que sembla, no tenen perquè fer-ho. "Lamentablement no es va trobar mai el moment adequat per regularitzar aquesta herència, com sí que ho han pogut fer la resta de persones que es trobaven en una situació semblant en tres ocasions excepcionals al llarg de més de trenta anys de vigència de l'actual sistema tributari", constatava Jordi Pujol en la seva confessió. Fins aleshores havia estat allò de "avui no toca, demà tampoc". Però, com va raonar el filòsof escocès David Hume, avui no és mai demà. Mai.

dijous, 31 de juliol del 2014

CONFESSIONS




Per: David González
La Vanguardia 29/08/2014

JORDI PUJOL va començar a no oposar-se a la independència el dia que el Tribunal Constitucional va decapitar l'Estatut que ell no hauria reformat mai. Llavors van cedir els ponts espriuans com si un mal corrent els hagués passat per sobre i va tremolar la mà oberta per construir una Espanya on Catalunya cabés sense deixar de ser Catalunya. Pujol va reconèixer el seu fracàs en l'intent i va acabar afegint-se a la capçalera de la manifestació, no sense amargor. "Tu també has fracassat", em va respondre, felí, una vegada. El gruix del nacionalisme català, però, estava prou preparat per assumir-lo, aquest fracàs. Ho demostren els números. La plataforma antisobiranista Societat Civil Catalana ha xifrat en 793.683 els participants a la Via Catalana del 2013. És la meitat del càlcul oficial, però aquest recompte continua reflectint la mobilització cívica més gran que s'ha conegut -no es va registrar ni un sol incident- a la Catalunya i l'Espanya contemporànies. Allà, al tram de la Via que li va correspondre, l'expresident també hi era. Jordi Pujol omplia ell solet el dipòsit moral del sobiranisme, com abans de tot el catalanisme. Fins divendres passat.

Després de dècades de sospites sobre membres de la seva família que Pujol no va atendre com calia, i que sempre va despatxar com a maniobres dels seus adversaris per ensorrar-lo, la confessió sobre l'herència del 1980 no declarada fins fa quinze dies, aquest mea culpa a deshora forçat per qui sap què, ha estat una garrotada en l'ànim de molta gent de bé. Per descomptat, n'hi ha que es freguen les mans. Ignoren, o volen ignorar, que els centenars de milers de persones de bona fe implicades en això que s'anomena "el procés" estan a punt per aguantar molts obusos. En l'assumpció de les dificultats es forgen els valors: el compromís, l'esforç, el sentit del deure i la responsabilitat envers un mateix i amb els altres i la legítima aspiració al reconeixement . Els valors: la capa amb què tantes vegades es va tapar el president Pujol. Per això l'"error" que ha reconegut ara ha obert una falla de dimensions gegantines que va molt més enllà de si el procés se'n ressent o no o si el partit que va fundar, Convergència Democràtica, sobreviurà a tot plegat. És per això que aquest segon fracàs de Pujol ja no és assumible.

En les seves Confessions, Agustí d'Hipona va preguntar a Déu: "Per què si Tu ho saps tot, encara m'he de confessar a Tu? Tu saps totes les meves faltes, Tu ets omniscient". El filòsof Jacques Derrida ofereix una resposta: perquè la confessió comporta alguna cosa més que dir el que ha passat. La confessió implica una transformació davant l'altre. Ser un altre en el fet d'assumir que s'és culpable, que no és ben bé el mateix que assumir culpabilitats d'altres. Aquesta és la veritable confessió, com el veritable perdó suposa perdonar l'imperdonable. O com l'impossible acaba sent el que passa de veritat.

No és l'error, és una falla, i és vostè qui ens ha fallat, president, però sobretot, a qui ha fallat és a vostè mateix. No s'enganyi (més), president Pujol.


dimecres, 9 de juliol del 2014

LA CANÇÓ DEL BATIBULL

Per: David González
La Vanguardia, 08/07/2014


Els nous temps de la política vénen amb partitures d'abans. Es comencen a sentir una altra vegada músiques antigues. Des del PP, els primers acords de la cançó de l'estiu sonen com un batibull, un guirigall, aquelles dues paraulotes amb què el José María Aznar rampant del 2000 va fermar la primera majoria absoluta de la dreta espanyola de resultes de la pèssima digestió que va fer el PSOE de la derrota gairebé pòstuma del felipisme.

El batibull i el guirigall eren un còctel polític explosiu en què es barrejaven "els independentistes, amb perdó, d'ERC; els comunistes, amb perdó, d'IU, i els socialistes" (Aznar, 6 de febrer del 2000). Els socialistes eren els de Joaquín Almunia, que, entre molts altres errors, van cometre el de confiar el retorn a la Moncloa a una aliança d'esquerres amb Paco Frutos, aleshores successor electoral de Julio Anguita. El naufragi va ser dels que marquen època, i l'avui president Mariano Rajoy va ser el director d'aquella campanya victoriosa en la qual el PP va combinar la por dels altres nacionalismes -el pacte de Lizarra era molt viu i s'intuïa el canvi que va arribar el 2003 a Catalunya per la via tripartida- i de l'emigració sense control (successos d'El Ejido). És el mateix Mariano Rajoy que en en el seu retrobament forçat amb Aznar al sancta sanctòrum estival de la FAES diumenge va donar un avís molt dur, pel que fa la consulta sobiranista catalana, a qui sigui el successor d'Alfredo Pérez Rubalcaba, sigui Pedro Sánchez o Eduardo Madina. Tampoc no fóra estrany que el líder del PP aviat colli una mica més i insti el nou cap de Ferraz a aclarir si està disposat a pactar amb Podem -i amb l'Esquerra Unida d'Alberto Garzón- per portar la vella esquerra al poder a cavall de la nova.




De moment, i després de titubejar una mica, el president s'ha trobat amb la rotunda oposició del PSOE a la modificació de la llei electoral per garantir la majoria absoluta als ajuntaments al candidat de la llista més votada. El rebuig d'aquesta majoria preferent, amb la qual el PP apuntalaria moltes places a les municipals del maig, és un indici que els socialistes prefereixen o no poden tancar-se cap porta. Malgrat la urticària que els produeix l'efecte Podem ("Jo sóc de la casta dels lampistes", li va dir Susana Díaz a Pablo Iglesias, al·ludint als seus orígens familiars, en la dura ressaca de les europees), el nou PSOE que començarà a néixer a les primàries de diumenge està obligat, pel cap baix, a tractar amb guant de seda l'esquerra indignada. El contrari suposa assumir el risc de renunciar definitivament als electors socialistes emprenyats encara refugiats en l'abstenció. Això, o seguir la partitura dels grans èxits de l'Aznar més gloriós: l'amenaça secessionista -ara no basca, sinó catalana (i qui sap si valenciana, pel que diu Fabra)- i el frontpopulisme d'esquerres que Rajoy ha recuperat per a aquest estiu-tardor. Músiques velles per a balls nous.






dilluns, 7 de juliol del 2014

SALTAR O NO SALTAR LA PARET

El Mur de Berlín






Per: David González
La Vanguardia 6/07/2014


El 9 de novembre farà 25 anys que va caure el Mur (de Berlín). Aquell dia, mentre Günter Schabowski, portaveu de l'últim govern de l'Alemanya encara comunista, anunciava que els alemanys de l'RDA ja podien viatjar sense permís previ a l'Oest, els berlinesos orientals es llançaven en massa contra la muralla infame que els separava dels seus veïns i dividia dos mons. Va caure gairebé tot. Com assenyala Tony Judt a la seva magna obra Postguerra, el 10-N, "el món havia canviat". El bloc soviètic es va desfer com un castell de cartes. Alemanya tornava a ser una i el Nadal del 1991 l'URSS deixava d'existir i tots passàvem a ser peces del gran museu del segle XX.

Aquests fets es recordaran el 9 de novembre vinent, encara que, a molts llocs, des de Washington fins a Brussel·les passant per Madrid, sobretot, a Madrid, estaran més pendents del que passi a Barcelona que de les celebracions del 25è aniversari del Berlín feliçment (re)unit. Aquell dia s'ha de fer la consulta sobiranista que el president Artur Mas haurà convocat per tal de saber si els catalans volen saltar el que molts consideren un altre mur, però no precisament per llançar-se en braços dels parents de l'altre costat, sinó per protagonitzar una nova ampliació interior de la Unió Europea, tan tranquil·la com la que va acollir tots els alemanys, altra vegada junts, el 1990.

Aquest continua sent el pla de Mas: convocar la consulta. Però una altra cosa és que la dugui a terme "sí o sí". Els seus socis d'ERC, el partit d'Oriol Junqueras, no tenen cap dubte que el president complirà el seu compromís electoral i el del pacte d'estabilitat que li assegura la governabilitat: cridar a les urnes. Però una altra cosa és que faci el pas següent. El Tribunal Constitucional impugnarà la convocatòria que Mas farà a l'empara de la nova llei de consultes catalana i a la qual el PSC de Miquel Iceta està disposat a donar suport -a la llei, no la consulta com està plantejada-. I amb aquest dictamen negatiu sobre la taula el líder de CiU haurà de prendre la gran decisió: saltar o no saltar el mur i ser el primer a fer-ho. That's the (double) question.

La majoria dels polítics catalans donen per mort el 9-N: que la consulta no es materialitzarà per molt que, com diu un col·laborador de Mas, tingui el paraigua d'una llei espanyola (totes les que aprova el Parlament ho són mentre no es demostri el contrari). I circula que el president ja ha pactat amb Junqueras aquest escenari, a fi de garantir-se el seu suport fins a la pròxima estació del procés, unes eleccions plebiscitàries que Mas prefereix situar al final de la legislatura, el 2016. Pot ser que no salti la paret de la impugnació, com aventura el ministre García-Margallo. Però ara com ara el que consta és que si ERC no ha renunciat a res, Mas encara menys.

El president no ha garantit a ERC que traurà les urnes al carrer encara que no pugui. Però tampoc no ho ha descartat. Aquesta és una de les claus que s'hagi tornat a refredar la possibilitat que ERC s'incorpori al Govern a la tardor, a més del fet que fora, a l'oposició, s'hi està molt calentó. Junqueras ha traslladat a Mas que si no pot garantir-li que el 9-N hi haurà urnes al carrer sí o sí, el que vol dir, "amb" o "sense" permís de Madrid, ERC no serà al Consell Executiu. Però a més, li ha advertit que si ara no pot donar-li aquesta garantia no té per què creure que esgotar la legislatura porti a unes plebiscitàries el 2016 per declarar llavors la independència.

N'hi ha que comencen a dir que amb o sense consulta el procés continuarà endavant. En tot cas, l'argument de l'estat major d'ERC és que, tard o d'hora, caldrà saltar la paret de la legalitat o fer marrada. I que la consulta, per "il·legal" que sigui, sempre tindrà més suport polític i social, més consens, que una declaració unilateral d'independència. Una declaració que, si es manté la tendència apuntada en les enquestes i en les eleccions europees, hauria de liderar Junqueras, no Mas. Difícil, tot i que murs més alts s'han ensorrat un 9-N.


dijous, 3 de juliol del 2014

L'EDAT NOVA (2)

"MAR DE GEL" / C.D.FRIEDRICH (1823-24)

Ara fa dos anys vaig escriure un article amb el mateix títol que aquest. "Estem en una Edat Nova -per això no entenem res- i caldrà refer tota la bastida; això ha de ser un reset general o no se salvarà ni Déu", deia. Els símptomes: l'altivesa amb què alguns -com un alt executiu a qui al·ludia en el text- jutjaven el desastre i el malestar creixent no sols dels que havien perdut la feina, la casa o els estalvis, sinó dels qui simplement "han volgut viure millor fent els deures cada dia". "Alerta, superbs, perquè els prudents n'estan fins als nassos", acabava.

Els prudents, els del just terme mitjà aristotèlic, els del centre. Aquests que Duran o Rajoy busquen o intenten amarrar desesperadament, els que el PSOE va perdre a les places del 15-M (els seus fills hi eren) o els que Mas intenta rescatar de les ruïnes de l'Estatut amb la promesa de la llibertat per a demà passat. Aquests són els que tenien i tenen la clau de l'Edat Nova. Edat, no només "final de cicle" o "temps nou", perquè això que està passant ja té rivets de cesura històrica. Per primera vegada en cinquanta anys el futur ha deixat de ser una possibilitat per convertir-se en una amenaça, o, com a mínim, un buit. La meva, la dels nascuts al 68, és la primera generació europea privada de la seguretat que els seus fills viuran (una mica) millor que els seus pares. "No future", proclamaven els Sex Pistols al 76. Potser era massa aviat. Però és el que es percep ara a la cara i en les expectatives de la gent del just terme mitjà, i ara comença a traduir-se políticament. La realitat és tan punk que el més revolucionari és salvar els mínims.

La crisi econòmica i social ha fet metàstasi a l'edifici polític i institucional. Un segment molt ampli de la ciutadania, a Catalunya -on la qüestió nacional va catalitzar primer l'emprenyada- i ara a Espanya -els Podem han fet envellir fins i tot UPyD i C's-, sembla que ha decidit que si res no tornarà a ser com abans, ha arribat el moment de refer tota la bastida o ensorrar-se. Fins i tot els de l'àtic s'han adonat que alguna cosa es mou. Uns s'acomiaden -el primer, el Rei: avís en tota regla, per qui no se n'hagi assabentat- i d'altres es posen el casc. Fins i tot Rajoy, que anuncia un debat sobre com regenerar la res publica, diu que pot.


La Vanguardia 01/07/2014

EL PAPER DEL REI

Ni Espanya no se'n va anar a dormir monàrquica el 18 de juny ni es va llevar republicana el 19, quan Felip VI, ja rei, va jurar la Constitució a les Corts. Tanmateix, intueixo que ni Catalunya no se n'anirà a dormir espanyola el 9-N ni es despertarà independent el 10. Hi ha -malgrat la polarització política i social extrema- una àmplia zona de grisos, matisos i clarobscurs, en què imperen uns mínims que impedeixen que tot se'n vagi en orris, mínims que no passen per la genuflexió acrítica o interessada davant cap llei o institució sinó per l'art de relativitzar les (presumptes) veritats de cadascú per construir una zona d'acord, transacció i negociació permanent en benefici de tothom. És la base de la democràcia des dels grecs fins a Locke passant pel pactisme o contractualisme medieval i fins avui mateix .

Els segles de l'edat mitjana no van ser tan foscos com es pensa. El rei ho era si era rei a les Corts -a les de la Corona d'Aragó, sense anar més lluny- i, si no, no. Això va canviar amb els prínceps del Renaixement, que, en el camí de l'absolutització del poder, van fer mans i mànigues per convertir els parlaments medievals en cambres buides, sense cap poder efectiu. Doncs bé, una cosa semblant està passant ara mateix aquí, tret que, a diferència del segle XVII, no és el rei o la covachuela qui prova d'anul·lar el Parlament, sinó part dels entorns mediàtics i econòmics del poder polític democràtic els que voldrien suprimir de facto el paper arbitral i moderador que la Constitució reserva al cap de l'Estat. Alguna cosa grinyola en el guió d'aquests sectors quan s'ataquen persones com els presidents de La Caixa o del Foment, assenyalats com a criptoindependentistes pel fet d'haver demanat al nou rei que propiciï el diàleg polític sobre Catalunya, com també ha fet el president Mas. Alguna cosa falla quan els mateixos que amb tanta vehemència diuen que defensen la Constitució contra el desafiament sobiranista neguen al monarca espanyol l'exercici de la capacitat de mediació que li atribueix la Carta i el dret democràtic que assisteix Fainé, Gay de Montellà, Mas i qualsevol ciutadà a demanar que l'exerceixi.

Esclar que no li toca a Felip VI solucionar el conflicte! Però què hauria passat el 23-F si el seu pare s'hagués limitat a veure passar les hores?

De sobte, a alguns ja no els interessa Vicens Vives


26/06