SALTAR O NO SALTAR LA PARET

El Mur de Berlín

Per: David González

La Vanguardia 6/07/2014

El 9 de novembre farà 25 anys que va caure el Mur (de Berlín). Aquell dia, mentre Günter Schabowski, portaveu de l'últim govern de l'Alemanya encara comunista, anunciava que els alemanys de l'RDA ja podien viatjar sense permís previ a l'Oest, els berlinesos orientals es llançaven en massa contra la muralla infame que els separava dels seus veïns i dividia dos mons. Va caure gairebé tot. Com assenyala Tony Judt a la seva magna obra Postguerra, el 10-N, "el món havia canviat". El bloc soviètic es va desfer com un castell de cartes. Alemanya tornava a ser una i el Nadal del 1991 l'URSS deixava d'existir i tots passàvem a ser peces del gran museu del segle XX.

Aquests fets es recordaran el 9 de novembre vinent, encara que, a molts llocs, des de Washington fins a Brussel·les passant per Madrid, sobretot, a Madrid, estaran més pendents del que passi a Barcelona que de les celebracions del 25è aniversari del Berlín feliçment (re)unit. Aquell dia s'ha de fer la consulta sobiranista que el president Artur Mas haurà convocat per tal de saber si els catalans volen saltar el que molts consideren un altre mur, però no precisament per llançar-se en braços dels parents de l'altre costat, sinó per protagonitzar una nova ampliació interior de la Unió Europea, tan tranquil·la com la que va acollir tots els alemanys, altra vegada junts, el 1990.

Aquest continua sent el pla de Mas: convocar la consulta. Però una altra cosa és que la dugui a terme "sí o sí". Els seus socis d'ERC, el partit d'Oriol Junqueras, no tenen cap dubte que el president complirà el seu compromís electoral i el del pacte d'estabilitat que li assegura la governabilitat: cridar a les urnes. Però una altra cosa és que faci el pas següent. El Tribunal Constitucional impugnarà la convocatòria que Mas farà a l'empara de la nova llei de consultes catalana i a la qual el PSC de Miquel Iceta està disposat a donar suport -a la llei, no la consulta com està plantejada-. I amb aquest dictamen negatiu sobre la taula el líder de CiU haurà de prendre la gran decisió: saltar o no saltar el mur i ser el primer a fer-ho. That's the (double) question.

La majoria dels polítics catalans donen per mort el 9-N: que la consulta no es materialitzarà per molt que, com diu un col·laborador de Mas, tingui el paraigua d'una llei espanyola (totes les que aprova el Parlament ho són mentre no es demostri el contrari). I circula que el president ja ha pactat amb Junqueras aquest escenari, a fi de garantir-se el seu suport fins a la pròxima estació del procés, unes eleccions plebiscitàries que Mas prefereix situar al final de la legislatura, el 2016. Pot ser que no salti la paret de la impugnació, com aventura el ministre García-Margallo. Però ara com ara el que consta és que si ERC no ha renunciat a res, Mas encara menys.

El president no ha garantit a ERC que traurà les urnes al carrer encara que no pugui. Però tampoc no ho ha descartat. Aquesta és una de les claus que s'hagi tornat a refredar la possibilitat que ERC s'incorpori al Govern a la tardor, a més del fet que fora, a l'oposició, s'hi està molt calentó. Junqueras ha traslladat a Mas que si no pot garantir-li que el 9-N hi haurà urnes al carrer sí o sí, el que vol dir, "amb" o "sense" permís de Madrid, ERC no serà al Consell Executiu. Però a més, li ha advertit que si ara no pot donar-li aquesta garantia no té per què creure que esgotar la legislatura porti a unes plebiscitàries el 2016 per declarar llavors la independència.

N'hi ha que comencen a dir que amb o sense consulta el procés continuarà endavant. En tot cas, l'argument de l'estat major d'ERC és que, tard o d'hora, caldrà saltar la paret de la legalitat o fer marrada. I que la consulta, per "il·legal" que sigui, sempre tindrà més suport polític i social, més consens, que una declaració unilateral d'independència. Una declaració que, si es manté la tendència apuntada en les enquestes i en les eleccions europees, hauria de liderar Junqueras, no Mas. Difícil, tot i que murs més alts s'han ensorrat un 9-N.

L'EDAT NOVA (2)

"MAR DE GEL" / C.D.FRIEDRICH (1823-24)

Ara fa dos anys vaig escriure un article amb el mateix títol que aquest. "Estem en una Edat Nova -per això no entenem res- i caldrà refer tota la bastida; això ha de ser un reset general o no se salvarà ni Déu", deia. Els símptomes: l'altivesa amb què alguns -com un alt executiu a qui al·ludia en el text- jutjaven el desastre i el malestar creixent no sols dels que havien perdut la feina, la casa o els estalvis, sinó dels qui simplement "han volgut viure millor fent els deures cada dia". "Alerta, superbs, perquè els prudents n'estan fins als nassos", acabava.

Els prudents, els del just terme mitjà aristotèlic, els del centre. Aquests que Duran o Rajoy busquen o intenten amarrar desesperadament, els que el PSOE va perdre a les places del 15-M (els seus fills hi eren) o els que Mas intenta rescatar de les ruïnes de l'Estatut amb la promesa de la llibertat per a demà passat. Aquests són els que tenien i tenen la clau de l'Edat Nova. Edat, no només "final de cicle" o "temps nou", perquè això que està passant ja té rivets de cesura històrica. Per primera vegada en cinquanta anys el futur ha deixat de ser una possibilitat per convertir-se en una amenaça, o, com a mínim, un buit. La meva, la dels nascuts al 68, és la primera generació europea privada de la seguretat que els seus fills viuran (una mica) millor que els seus pares. "No future", proclamaven els Sex Pistols al 76. Potser era massa aviat. Però és el que es percep ara a la cara i en les expectatives de la gent del just terme mitjà, i ara comença a traduir-se políticament. La realitat és tan punk que el més revolucionari és salvar els mínims.

La crisi econòmica i social ha fet metàstasi a l'edifici polític i institucional. Un segment molt ampli de la ciutadania, a Catalunya -on la qüestió nacional va catalitzar primer l'emprenyada- i ara a Espanya -els Podem han fet envellir fins i tot UPyD i C's-, sembla que ha decidit que si res no tornarà a ser com abans, ha arribat el moment de refer tota la bastida o ensorrar-se. Fins i tot els de l'àtic s'han adonat que alguna cosa es mou. Uns s'acomiaden -el primer, el Rei: avís en tota regla, per qui no se n'hagi assabentat- i d'altres es posen el casc. Fins i tot Rajoy, que anuncia un debat sobre com regenerar la res publica, diu que pot.

La Vanguardia 01/07/2014

EL PAPER DEL REI

Ni Espanya no se'n va anar a dormir monàrquica el 18 de juny ni es va llevar republicana el 19, quan Felip VI, ja rei, va jurar la Constitució a les Corts. Tanmateix, intueixo que ni Catalunya no se n'anirà a dormir espanyola el 9-N ni es despertarà independent el 10. Hi ha -malgrat la polarització política i social extrema- una àmplia zona de grisos, matisos i clarobscurs, en què imperen uns mínims que impedeixen que tot se'n vagi en orris, mínims que no passen per la genuflexió acrítica o interessada davant cap llei o institució sinó per l'art de relativitzar les (presumptes) veritats de cadascú per construir una zona d'acord, transacció i negociació permanent en benefici de tothom. És la base de la democràcia des dels grecs fins a Locke passant pel pactisme o contractualisme medieval i fins avui mateix .

Els segles de l'edat mitjana no van ser tan foscos com es pensa. El rei ho era si era rei a les Corts -a les de la Corona d'Aragó, sense anar més lluny- i, si no, no. Això va canviar amb els prínceps del Renaixement, que, en el camí de l'absolutització del poder, van fer mans i mànigues per convertir els parlaments medievals en cambres buides, sense cap poder efectiu. Doncs bé, una cosa semblant està passant ara mateix aquí, tret que, a diferència del segle XVII, no és el rei o la covachuela qui prova d'anul·lar el Parlament, sinó part dels entorns mediàtics i econòmics del poder polític democràtic els que voldrien suprimir de facto el paper arbitral i moderador que la Constitució reserva al cap de l'Estat. Alguna cosa grinyola en el guió d'aquests sectors quan s'ataquen persones com els presidents de La Caixa o del Foment, assenyalats com a criptoindependentistes pel fet d'haver demanat al nou rei que propiciï el diàleg polític sobre Catalunya, com també ha fet el president Mas. Alguna cosa falla quan els mateixos que amb tanta vehemència diuen que defensen la Constitució contra el desafiament sobiranista neguen al monarca espanyol l'exercici de la capacitat de mediació que li atribueix la Carta i el dret democràtic que assisteix Fainé, Gay de Montellà, Mas i qualsevol ciutadà a demanar que l'exerceixi.

Esclar que no li toca a Felip VI solucionar el conflicte! Però què hauria passat el 23-F si el seu pare s'hagués limitat a veure passar les hores?

De sobte, a alguns ja no els interessa Vicens Vives

26/06

ON ÉS, EL PSC?

Fins i tot l'encara príncep Felip, ja gairebé nou rei d'Espanya, va dir al seu dia en un discurs a Barcelona que els catalans serien el que volguessin ser. Una cosa no gaire diferent del que ha estat dient el PSC conegut en els seus 36 anys d'història, que són gairebé tants com els del regnat de Joan Carles I o els mateixos de la dictadura de Franco. Considerant, a més, que el PSC es regeix i es dirigeix per òrgans "nacionals", catalans, per descomptat, com el seu consell nacional, atès que als seus estatuts considera que Catalunya és una "nació" -a saber: una comunitat que no admet més sobirania que la pròpia per governar-se i relacionar-se amb totes les altres-, no entenc per què el PSC s'entesta a aferrar-se a aquest catecisme fatigós del partit dissenyat per no haver de decidir mai entre Catalunya i Espanya o, encara més, per no haver de decidir mai res, com li vaig sentir dir una vegada a Miquel Iceta, i que, segons sembla, continua dient.

I a més és mentida. Esclar que el PSC ha decidit 50.000 vegades entre Catalunya i Espanya! I la decisió ha estat -i em sembla molt legítima i respectable- "Catalunya amb Espanya". Aquesta va ser la decisió del PSC, perfectament concordant amb la de la resta del catalanisme polític, incloent-hi CiU, durant aquells gairebé 40 anys. I més mentides: el 2003 i el 2006, el PSC va decidir, ni més ni menys, desallotjar CiU del poder malgrat haver perdut les eleccions i obertament en contra del criteri de l'anomenat partit germà, el PSOE. I, finalment, el PSC va impulsar l'Estatut del 2006, la castració consentida del qual al Tribunal Constitucional ha portat Catalunya i el PSC on som.

Atès tot això, les direccions del PSC, amb el partit sumit en el desastre més gran que es recorda, han respost expedientant crítics "catalanistes". El resultat d'aquesta purga autodestructiva és que el PSC el 25-M només va continuar com a primera força en alguns municipis de l'entorn de Barcelona però passava a ser residual a la resta del país. El dret a decidir mitjançant consulta -ho va dir el president Artur Mas divendres davant 600 empresaris a la Seu d'Urgell- no equival a la independència. El dret a decidir, el boc expiatori al qual es pengen tots els mals del PSC, comporta que els catalans seran el que vulguin ser. En això, som on sempre hem estat. Oi, benvolgut Miquel?

La Vanguardia, 17/06/2014

VISCA LA CASTA TREBALLADORA!

La direcció (se suposava que sortint o en trànsit) del PSC volia que ahir fos el dia de Pere Navarro, el del comiat del primer secretari dimissionari per voluntat pròpia. Però vet aquí que es va convertir en el dia de tornar a començar. L'espantá sigil·losa de Núria Parlon ha tornat els socialistes catalans a la casella de sortida, o, cosa que és el mateix, a la casella Iceta, que mai i enlloc no s'ha descartat per a res i que, enmig del caos -per alguna cosa Iceta és un home d'ordre- s'ha posat a disposició del partit per al que faci falta (i hi fa falta de tot).

El no de Parlon ha atrapat el PSC entre el dia de la marmota i la dialèctica negativa de la història. Els emergents, els de la nova política, entre els quals Parlon (no a BCN World, tot pels més dèbils) però en versió suau, esclar, se suposa que diuen o han de dir que sí a canviar-ho tot i adéu a tot el que és anterior, com Nietzsche. Però es queden en el no. De vegades, fins i tot en el no a ells mateixos. Abans que res, són nonistes.

Pablo Iglesias -el nou transhome, el transvalorador de tots els valors (Nietzsche mai no va escriure "superhome")- aplaudeix amb les orelles aquests accidents de "la casta", la vella política i els aparells dels vells partits. El vaig veure dissabte a La Sexta serrant les dents -al principi va ser el verb, però només al principi-, disputant-se el copyright de l'autèntica nova política amb el ciutadà Rivera, tan ofès com Alberto Garzón, diputat revelació d'IU; Irene Lozano, d'UPyD, confosa, i Borja Sémper, del-PP-amb-barba-feréstega-i-sense-corbata, indignat. Només li va parar els peus a Iglesias el socialista Antonio Carmona -"el meu amic Ernest Lluch, assassinat per ETA, va universalitzar la sanitat en aquest país"-.

Podem va obtenir a Santa Coloma de Gramenet el diumenge de les europees 2.279 vots (7,12%), però Parlon va amarrar la primera plaça per al PSC. Dissabte a la nit se li va aparèixer el seu filòsof de capçalera, John Rawls, la va portar a un restaurant de barri i, podent menjar musclos (saborosos, però qui sap si letals: la primera secretaria del PSC) o jugar-se-la al plat de la sort (caviar, si et toca entre 100 plats d'ous de peix), li va aconsellar el meló de cada dia (alcaldia). O sigui, l'elecció més justa, racional, equitativa i segura (maximitzar el mínim): llibertat i meló per a tothom! I visca la casta treballadora! (la de les seguretats perdudes). Això: poder decidir i mirar Iglesias de cara. No hi ha altre remei, Miquel.

La Vanguardia, 16/06/2014

AIXÍ VA PARLAR DURAN

Fins i tot pot ser que, a més de pessigar-se per convèncer-se que era Josep Antoni Duran Lleida i no un Joan Tardà calb i amb corbata qui ho va dir, alguna privilegiada ment monclovita consultés ahir la Viquipèdia per assegurar-se que, efectivament, també ho va dir Francesc Cambó, arquetip per antonomàsia del catalanisme com Déu mana. Va ser al teatre Bosc en un míting de la campanya de la Lliga per un Estatut d'Autonomia que no va ser. Ho va publicar així La Veu de Catalunya el 17 de desembre del 1918: "En aquesta situació us dic: per a nosaltres: Monarquia? República? Catalunya! (Formidable ovació i aclamacions)... Nosaltres no hipotecarem l'Autonomia a la República, però no aturarem el nostre pas cap a l'autonomia perquè pugui caure la Monarquia".

Ahir s'hi va referir el líder d'Unió, i ni més ni menys que per certificar l'adéu del catalanisme de seny al seny constitucional amb l'abstenció a la llei d'Abdicació de Joan Carles I. "CiU hi va ser [en el moment històric clau de la transició] però ara no hi és, perquè fa temps que les forces majoritàries d'aquesta Cambra ens exclouen d'aquesta història". En nom dels exclosos del consens constitucional, així va parlar ahir Duran. 96 anys després de Cambó. I va sonar fort. Molt fort. Com una bomba. El rostre de Mariano Rajoy, greu, molt greu, va acusar l'impacte (com també el de García-Margallo). I no es va sentir cap ovació sinó una esbroncada formidable des dels bancs dels populars. Duran, que divendres es confessava no menys "incòmode" amb l'abstenció de CiU que amb el sí o el no que Artur Mas no ha volgut que fossin, es va agafar primer al got d'aigua i després als micros per continuar. Qui el conegui sap que no va ser un trago fàcil per al polític d'Alcampell.

Cal visitar les ruïnes del Born, vull dir de l'últim Estatut, per entendre el final del consens constitucional del 78 rubricat ahir per CiU en el "tràmit" de l'abdicació, en una mena de dialèctica negativa de la història. I comprendre per què Duran, que no vol la independència, com molta gent a Catalunya (però cada vegada menys), va parlar com va parlar i va dir el que va dir.

Mai no ho va tenir fàcil Duran. Ni tampoc CiU, i molt menys ara. Però algú hauria de deixar de continuar enganyant-se: Cambó ja queda molt enrere. I a diferència del líder de la Lliga, que encara va ser ministre d'Hisenda el 1921-22, el d'Unió ja no espera res. Per força els pengen. Mentre CiU accelera la fase Zaratustra, la de posar-ho tot de cap per avall, inclosa la seva pròpia història i la del catalanisme conegut, n'hi ha que continuen sense assabentar-se que ja no som a l'Espanya de Romanones, encara que sigui Duran qui ho diu. N'hi ha per llogar-hi cadires.

La Vanguardia 12/06/2014

MONARQUIA I PROCÉS

Per: David González

La Vanguardia 3/06/2014

Com o de quina manera afectarà al curs de l’anomenat procés sobiranista català l’abdicació del rei Joan Carles I? De moment, s’equivocarà qui cregui que ja té la resposta a l’interrogant. A les incerteses obertes d’ofici en una dinàmica política com la iniciada a Catalunya, cal afegir-hi ara un nou imprevist en el full de ruta. Malgrat que ja fa mesos que s’apuntava la possibilitat que el Rei prengués la decisió formalitzada ahir –i encara que ell mateix va semblar que la descartava rotundament en més d’una ocasió– no és menys cert que res no feia preveure en les últimes setmanes que finalment es materialitzaria, almenys ara.

Felip V  d'Espanya / J. RIGAUD

Per uns, que són molts –als resultats de les eleccions europees a Catalunya em remeto–, els que defensen ras i curt la ruptura amb la resta de l’Estat sí o sí i com més aviat millor (als quals es poden sumar els que a Espanya esgrimeixen el dret a decidir entre monarquia i república), l’abdicació del Rei és la consumació de la tempesta perfecta. L’apoteosi de la profunda crisi que viu Espanya, no només econòmica, sinó institucional i política. Tot l’edifici tremola fins a la cúspide, es ve a dir, i, per tant, cal sortir-ne i ha de ser ara. En canvi, és presumible que, per molts d’altres –inclosos també partidaris de la consulta del 9 de novembre–, el relleu al capdavant de la monarquia espanyola sigui considerat un moment prou complex i delicat per no afegir més llenya al foc, per posar el rellotge a zero o, si més no, per concedir un marge en espera d’esdeveniments.

I aquí sorgeix la segona gran qüestió: propiciarà el nou titular de la monarquia, el nou cap de l’Estat, el futur rei Felip VI, la iniciativa, la resposta o alternativa a l’anomenat desafiament sobiranista català, que reclamen tant les institucions catalanes, encapçalades –no s’oblidi– pel president Artur Mas, com els sectors econòmics, polítics i socials partidaris de les anomenades terceres vies? Hi ha la possibilitat de replantejar la qüestió catalana en el marc de la reforma de la Constitució que va legitimar a les urnes la monarquia de Joan Carles I per relegitimar ara la de Felip? Mas va dir ahir que, en tot cas, el procés continua. Veurem com. Ironies de la història, ara fa 300 anys de l’inici de tot plegat amb un altre rei Felip.

VA SORTIR ERC

LA VANGUARDIA

Per: David González

La Vanguardia 27/05/2014

(Versió ampliada)

SÉ de persones que diumenge van tirar una moneda enlaire. La cosa anava així: cara, president (Mas, Tremosa); creu, ERC (Junqueras, Terricabras). D'altres portaven de casa una papereta per a cada opció. I, vist el resultat a Catalunya -per aquest ordre: va guanyar ERC, per poc; va guanyar, per moltíssim, el dret a decidir (és a dir, la suma ERC+CiU+ICV)-, es diria que bona part del vot a les dues grans formacions pro consulta es va decidir per un o altre mètode, amb una mica més de mig milió de vots per a cadascuna. Van sortir, això sí, 50.000 creus més que van donar a ERC la primera victòria en gairebé 80 anys. Primera i triple: sobre tots els altres, sobre CiU, i sobre el PSC. Va guanyar/va sortir ERC, retingueu la dada.

La triple victòria d'ERC és a més meritòria per: a) eren eleccions "espanyoles" (la circumscripció europea és tot l'Estat); b) la participació va pujar 10 punts a Catalunya (ergo, van ser els sobiranistes els que van frenar l'abstenció) i c) a diferència del que sol passar, que tots els partits baixen a les europees, ERC va sumar gairebé 100.000 vots més al resultat de les eleccions al Parlament del 2012. Va retenir tot el seu electorat més recent i hi va afegir un 20% més. Vet aquí on falla CiU, que amb prou feines va mantenir el 50% dels vots del 25-N; si bé respecte a les europees del 2009 també va sumar 100.000 paperetes que li han permès parlar de dolça derrota (només perd 0,5 punts). El bloc de partits contraris a la consulta (PSC, PP i C’S) també va perdre més de 500.000 vots en relació amb les eleccions al Parlament. Si s’hi compten els obtinguts per UpyD i Vox, la xifra es redueix a 460.000. És una incògnita en quin bloc cal ubicar els 117.000 vots de Podem, formació que pot haver rebut una part del vot de la CUP –que no es presentava a les europees- i el líder de la qual no és contrari a la consulta.

I, malgrat això, el posat seriós d'Oriol Junqueras i Marta Rovira a la nit electoral transmet que la d'ERC va ser una victòria un xic amarga. ERC ha capitalitzat electoralment la fase actual del procés sobiranista, però operativament sap que sense el president Artur Mas al capdavant no el pot tirar endavant. És el fet que sigui una força d'ordre com CiU la que porta el comandament de la nau el que confereix al procés l'empenta al carrer, i a les urnes. Per això a ERC l'inquieta tot el que pugui desestabilitzar Mas, fins i tot ella mateixa. A més de ser-ho dels sobiranistes de CDC i d'Unió, Mas és el principal actiu electoral d'ERC, de l'actual ERC, la que no juga als tripartits, ni fa trontollar el Govern. Mas porta el timó i Junqueras no s'amotinarà. Per això hi ha qui va votar ERC, o CiU, tirant la moneda enlaire.