Sobretot, molta calma

Per: David González

La Vanguardia 22/05/2014

Sens dubte que l'atac absolutament reprovable i vergonyós a més de patètic que van rebre dijous a Vilanova i la Geltrú el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, i la presidenta del PP català, Alicia Sánchez-Camacho, "no es correspon amb el que és Catalunya", com encertadament va declarar ahir el primer. Cal felicitar el ministre per dir-ho i, més encara, atès que ell va ser un dels afectats. Això no el fa més sant que ningú però la seva contrasta molt i molt amb altres interpretacions dels fets que es van fer ahir mateix des del seu partit en un sentit per desgràcia ja habitual, la sembra de la sospita sobre el conjunt del moviment sobiranista català, que no crec que beneficiï en res el PP, ni, i això és més important, la veritat.

En efecte, sembla que alguns encara no han assimilat que en la gegantina manifestació independentista de la Diada del 2012 i en la no menys multitudinària Via Catalana del 2013 no es produís ni un sol incident -cosa que, per pura estadística s'hauria d'haver produït-, però resulta que així va ser. Simplement, ho constato. Tampoc els que van participar en les manifestacions no són ni millors ni pitjors que els que no les van secundar perquè, senzillament, no els va donar la gana de fer-ho -tampoc no era obligatori, a diferència del que succeïa en temps no tan llunyans amb un altra mena de manifestacions cíviques-. Es tracta de respectar tothom digne de respecte -en principi, tot fill de veí ho som-, cosa que ni entenen alguns que fan escraches ni tampoc alguns que en reben.

I, en fi, no ha estat ni a Catalunya, ni han estat independentistes catalans els implicats en l'acte de violència màxima que tristament s'ha produït aquests dies de campanya electoral encara que no hi tingui res a veure i aquí ho deixem. Altrament, tampoc no entenc gaire bé per què -malgrat les explicacions donades ahir pel conseller Ramon Espadaler, un polític a qui tinc per seriós- els agents dels Mossos i de la policia municipal de Vilanova i la Geltrú no van ser capaços de garantir la normalitat una vegada que va cloure l'acte del PP. Però deixem-ho també aquí.

Diumenge hi ha eleccions al Parlament Europeu. Espero que ho voteu bé. O no ho voteu. Però sobretot molta calma i no us confongueu.

Els ànecs no rauquen

Per: David González
La Vanguardia 15/05/2014

La campanya del 25-M (que, no ho dubteu pas, d'haver-n'hi n'hi ha) arriba avui a l'equador, cosa que suposa, bàsicament, que l'ensopiment ja durarà només una setmana. Al desinterès crònic per la cosa europea, generalitzat deçà i dellà dels Pirineus, s'hi uneix la desconfiança profunda envers tota la cosa pública i el pànic davant el xarop de bastó merkelià, que caldrà continuar empassant-se per treure del forat alguna cosa més que els peus. Triturat el futur de les classes mitjanes i els que feliçment hi van ascendir en temps del compromís històric, hipotecat fins al botó el famós ascensor del benestar, cal tenir molta fe en el somni europeu i més encara per connectar-se a un cara a cara entre Cañete i Valenciano a TVE al caire de la mitjanit. Continuem entroikats. I somnolents.

Cal tenir una fe, com a mínim, com la del president Artur Mas o la del candidat de CiU, Ramon Tremosa. La qual cosa és de premi Carlemany, ara que el catalanisme majoritari, sobiranista, ha descobert que Europa ja no és la noia que va ser: aquella simpàtica xicota d'ulls blaus i cabellera estrellada que prometia la lluna. Fins i tot als líders europeus més respectuosos amb Catalunya els costa Déu i ajut trencar la llança. "Caldrà considerar el desig dels catalans" va ser el màxim que va declarar a La Vanguardia, en ser preguntat per Jordi Barbeta, el candidat liberaldemòcrata a la presidència de la Comissió, l'"amic" Guy Verhofstadt. Considerem-nos doncs, considerats.

Esclar que, si volem ser justos, Margallo, ni de broma.

A les altures de la raó d'Estat, els que estaven nerviosos amb això de Catalunya continuen mossegant-se les ungles. El millor ha estat, ara per ara, la crida de Felipe González a la grossen Koalition PP-PSOE -a cent anys, platejats, coteta verda i adéu campanya, Valenciano-; però sobretot això que els ànecs, "si rauquen com un ànec, són ànecs", ministre García-Margallo dixit. La llengua es trava, i es confonen els palmípedes amb els batracis, quan l'ús i l'abús d'analogies apocalíptiques porta a equiparar la petició de permís per a una consulta no vinculant, com la feta pel Parlament, amb la sagnant mascarada unionista (russa) a l'est d'Ucraïna. En català del DIEC, els ànecs claquen (en castellà de la RAE, parpan) i (feliçment) Catalunya s'assembla a Donetsk com un ou a una torrada de Santa Teresa.

Les portes d'internet

Per: David González

La Vanguardia 20/05/2014

I tant que és un absurd voler posar portes a internet. Entre altres coses, perquè serien portes falses. O és que potser els mandataris xinesos, que volen prohibir l'ús subversiu de la xarxa, deixaran de connectar-s'hi per espiar-se entre ells i a tutti quanti i divertir-se en la intimitat? Ho faran, fins i tot prescindint d'aquest rastre inesborrable que, pel que sembla, ens farà eterns i per això mateix virtuals per sempre en l'oceà de l'extimitat més o menys conscient. En fi, la immortalitat era això i n'hi ha per estona.

Però si la famosa www té alguna cosa de positiu és que no té porters. És a dir, que, per definició, sempre està en sessió de portes obertes. D'aquí ve, esclar, això dels governants xinesos i, per descomptat, l'afer dels nord-americans amb Snowden. I no parlem del paper que podria haver tingut el control de la xarxa en la qüestió de Crimea. Em sembla que Putin té molt ben apresa la lliçó fonamental de la caiguda de l'imperi soviètic -el desfasament tecnològic- i no crec que cometi el mateix error. En qualsevol cas, sembla que la Tercera Guerra Mundial -ara que fa 100 anys de la primera- era això: la Primera Gran Guerra Digital.

Les guerres són per definició brutes. Però resulta que a internet el filtre de la virtualitat fa el miracle que, fins i tot remenant la merda, continues fent olor de Chanel. A diferència dels estadis de futbol -on vociferes qualsevol cosa i pots quedar afònic i tot- o de les tertúlies o els debats televisius -on la imatge de qui hi participa pot quedar com un drap brut- o dels diaris -on, segons el que posis negre sobre blanc pots anar a la presó-, la xarxa és com aquell anunci repel·lent de compreses: ni es mou, ni es nota, ni traspassa. Pur simulacre, que diria Baudrillard (la veritat, si és, és només el que sembla ser). I això, unit a la sensació d'anonimat que proporciona -absolutament falsa, en això hi ha el poder delator de l'empremta digital- pot explicar la impunitat amb què es mouen per la xarxa alguns subjectes, com els que han emergit ara -de fet sempre hi han estat- arran de l'assassinat de Lleó. Porqueria, però porqueria neta. Així es mouen, dic, però una altra cosa és que aquests brètols puguin servir de boc expiatori per consagrar la impunitat majúscula amb què d'altres la mouen, la xarxa, o ho pretenen. 

¿Votar? ¿Per a què?

Per: David González

La Vanguardia, 05/05/2014

A les zero hores de divendres engega la campanya de les europees del 25 de maig. En les últimes eleccions a l'Eurocambra, les del 2009 -us en recordeu?- l'abstenció va ser del 55,10% en el total espanyol, del 63,06% a Catalunya, i del 57% al conjunt de la Unió. Inquietant. Però encara ho poden ser més els posibles perquès d'aquest elevat absentisme de les urnes.

El 1936, en una Europa al caire de la tragèdia més gran del segle XX, l'infortunat Walter Benjamin va intentar teoritzar de quina manera l'art podia recuperar el seu potencial polític i revolucionari, o simplement ètic, en els temps de la cultura de masses; una nova era en què la còpia i difusió ad infínitum del que abans havien estat objectes amb aura, objectes irrepetibles, es desnaturalitzaven, canviant radicalment de valor i de sentit. Una cosa semblant passa ara amb el valor del vot i de la idea mateixa d'Europa (i de la democràcia).

W. Benjamin cap al 1928 / Akademie der Kunst. Berlín

La UE ha estat fins ara un objecte polític difícil d'identificar, malgrat l'euro, i l'Europarlament una mena de retir de luxe per a veterans de la política local, versos lliures, estrelles en declivi o incòmodes opositors interns que les cúpules dels partits s'han estimat més tenir com més lluny millor. A la fama de mausoleu de cinc estrelles -amb estada generosament retribuïda- s'hi afegien les ganes d'experimentar: d'aquí ve l'emergència de forces estranyíssimes defensores dels interessos més dispars. Algunes -l'Agrupació Ruiz Mateos o, recentment, el Partit Pirata- fins i tot van donar la campanada. Les europees eren les eleccions que comprometien menys: per això sortia de franc votar qualsevol cosa o no votar. En situacions tan crítiques i confuses com la d'ara, aquesta dinàmica és una porta oberta a l'antipolítica, als partits de l'odi a l'altre i a l'antieuropeisme. Aquesta vegada, diuen, la cosa serà diferent perquè, a més de les batalles internes de cada soci europeu (a Espanya, el duel PP-PSOE i la qüestió catalana), passa que la Unió -el Bundesbank i els estats de la primera velocitat- mana cada dia més sobre els europeus. Ergo fóra bo posar alguns límits al que l'eurocràcia decideix a l'ombra sense demanar permís a ningú. Pot ser que votar no serveixi per a res, i n'hi ha que ho creuen de bona fe, però no votar tampoc no porta gaire lluny. Europa és una cosa que, si no la fas, te la desfan.

Europa ja no és un somni

Per: David González

LES ELECCIONS al Parlament Europeu del 25 de maig que ve no serviran -com tampoc no han servit totes les precedents- per triar un cap d’Estat o de govern europeu, la qual cosa evidencia la profunditat del dèficit democràtic que pateix el temple de la democràcia i la capacitat real de la UE per governar-se a si mateixa. En els anys de la crisi s’ha vist clar i net: aquí, qui ordena i mana és el Bundesbank –tot i que molts diran que encara bo– i qui retalla és el Consell Europeu, a través del qual alguns estats –sense anar més lluny, l’Alemanya d’Angela Merkel– han vist reforçats els seus poders. Per tant, tampoc no és veritat que tothom hagi perdut les mateixes plomes de sobirania en l’afany de desfer-se per, mica en mica, fer Europa. S'entén, en aquest context, que els estats que més capacitat de decisió real han perdut -com ara Espanya- es tanquin en banda davant les iniciatives interiors que encara la qüestionen més, com és el consultisme sobiranista català i, fins i tot, les terceres vies amb què es pretén oferir una alternativa.

‘Grècia expirant a les ruïnes de Missolonghi’ / E.Delacroix/ 1826

Ara bé: Europa és un camí “i es fa camí en caminar”, com va dir el poeta. Per primer cop, les forces polítiques que es disputen els euroescons s’han posat d’acord per presentar candidats a la presidència de la Comissió Europea, el més semblant que tenim a un govern executiu-legislatiu de la Unió, agrupats per famílies ideològiques. És un canvi que pot contribuir a una certa normalització d’uns comicis considerats la ventafocs de totes les convocatòries. I potser també a alleujar l’erosió electoral de les grans formacions, anunciada per tots els sondejos, els partits conservadors-liberal-centristes i els socialdemòcrates-socialistes. Les formacions del gran compromís històric que, junt amb els democristians, van tirar endavant la idea d’Europa després de la II Guerra Mundial, es veuen ara assetjades als seus caladors electorals per espècies polítiques de tota mena i condició, algunes d’elles certament molt inquietants. El 1826, a ‘Grècia expirant a les ruïnes de Missolonghi’, Eugène Delacroix, el gran romàntic francès, va pintar el símbol fundacional d’Europa, el mite grec, aixecant-se contra la barbàrie turca en la batalla on va morir lord Byron. Ara, a principis del XXI, com a principis del XX, a Europa li creixen els bàrbars engendrats per ella mateixa amb l’antipolítica i l’odi a l’altre com a bandera.

El desgast dels grans partits, reflex de la volatilització del centre polític com a conseqüència del procés de destrucció galopant dels somnis de les classes mitjanes, accelerat per la crisi i el reajustament dels estàndards del benestar, es manifestarà en els comicis del 25-N de formes diverses. A la tendència general s’hi sumaran les especificitats de l’agenda política interior. A Espanya i a Catalunya, les enquestes anuncien l’ascens de l’esquerra entre clàssica i indignada d’IU i ICV i dels neoespanyolistes d’UPyD i C’s. Aquí, la batalla es jugarà en clau econòmica i social però també identitària. El PSOE haurà de girar molt i molt a l’esquerra per assegurar-se l’alegria –la primera des del 2008- que li auguren algunes enquestes. Pel que fa al PP, sembla que com més es tanca Mariano Rajoy en la qüestió catalana, més simpaties recullen Ciutadans i UPyD –i potser també VOX- i les seves plataformes socials adjacents. I el mateix li passa a la CiU d’Artur Mas però al revés, amb l’ERC d’Oriol Junqueras, que, per primera vegada, la pot superar a les urnes. En aquest cas, és la determinació de saltar la paret, d’aixecar-se contra l’immobilisme enmig de les ruïnes de la batalla de l’Estatut del 2006, el que la pot deixar enrere. La competència electoral, base de la democràcia representativa, posa límits a les transversalitats nacionals i de classe, que diria un marxista, tant en el camp dels unitaristes espanyols com al dels sobiranistes catalans. Bé. Europa ja no és ben bé un somni però continua sent la solució, diuen.

(Versió ampliada de l’article publicat a La Vanguardia el 29/04/2014)

Sant Jordi sense princesa

Per: David González

La Vanguardia, 22/04/2014

Diuen que la ministra de Foment, Ana Pastor, i el conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, mantenen una línia de col·laboració fructífera malgrat la intensitat de la tempesta Catalunya-Espanya. Bàsicament, revisen els números, avaluen possibilitats d’acord, els anuncien i, fins i tot, inauguren obres. Hi ha qui diu que es tracta només d’un miratge. Però pot ser que l’obligació de solucionar el dia a dia de la gent que circula per les carreteres, que es desplaça amb tren o amb autobús a la feina, o que somia en connectar l’empresa amb els mercats europeus i globals a través de les xarxes de gran capacitat, s’hagi imposat a l’exigua realitat pressupostària i la desconfiança màxima instal·lada entre els governs de què formen part.

Em vaig recordar d’ells dijous passat al tren. M’hauria agradat que la ministra i el conseller, com a coresponsables de la cosa ferroviària, haguessin assistit a l’enèsim botellot rodant de les nits de cap de setmana i vigílies de dies festius a la línia R-1 de Rodalies, al trajecte Barcelona-Mataró. De fet, per anar a la farra de xitxarel·los que la Renfe patrocina per omissió només cal el bitllet –i ni això–, tot i que el preu no inclou el dret de seure sense mullar-se el cul d’alcohol barat. Gràcies al Twitter, on vaig estar a punt de perdre les maneres verbals, vaig arribar a casa sec i estalvi.

Però tornant a la relació entre Vila i Pastor, vet aquí un dels escassos contrapunts en el panorama del mutu menysteniment, de la insolència continuada, del vejam qui els té més ben posats i de l’agonisme solipsista que marquen una agenda i uns estils polítics polaritzats pel curtterminisme estèril del no i no i l’escapisme naïf del sí o sí. Aquest és el clima que trobarà el Sant Jordi del 2014, potser el més polític des de feia dècades. Demà la vicepresidenta Sáenz de Santamaría –l’altra és Ortega Alemany– repartirà somriures entre parades de llibres i roses; Artur Mas robarà a Mònica Terribas el “bon dia Catalunya” amb un discurs institucional; i dijous el president Mariano Rajoy serà a Barcelona al mateix fòrum econòmic que el president de la Generalitat: l’un inaugurarà i l’altre clausurarà, i aquí pau i el 9-N res de consulta.

Cadascú a la seva i Sant Jordi sense princesa: aquella nit se’n va anar de festa (en tren, en dono fe).

FA FALTA VALOR

Per: David González

La Vanguardia, 8/04/2014

  

ELS comissionats del Parlament de Catalunya que avui defensaran al Congrés la proposició de la consulta sortiran del palau de la Carrera de San Jerónimo amb un no com una casa de pagès, o, dit en castellà, un no como una catedral. Tot i això, sembla que Govern central, PP i PSOE endolciran el cop de porta amb oferiments al diàleg i fins i tot, en el cas dels socialistes, a una federalització del meló que fins ara ningú, ells tampoc, no ha gosat obrir.

Caldrà veure si Rajoy –sembla que, d’entrada, no– secunda Rubalcaba en l’afany reformador que en cap cas no tirarà endavant si només és cosa d’un partit espanyol gran. La complexitat del tràmit requerit per modificar la Carta Magna, amb què, després d’una història constitucional més que agitada, se la va pretendre blindar contra les incerteses, és una paret gairebé impossible de saltar per a la minoria catalana o per a qualsevol altra minoria que s’ho proposi, incloent-hi la federalista.

És cert que, en preveure la seva pròpia reforma democràtica, la mateixa Constitució sempre té oberta una porta al canvi. No hauria de ser impossible una evolució federal o confederal en què la plurinacionalitat lingüística i cultural admesa –i sovint ignorada– es tradueixi, més enllà de l’autonomia de les “nacionalitats i regions”, en una desexclusivització de la sobirania “única i indivisible” atribuïda a la “nació espanyola”, que avui invocaran Rajoy i Rubalcaba. És el que Jordi Pujol anomenava als noranta “sobirania compartida” i és cap a on continua anant el món, com evidencia el cas de la UE.

Pot ser que la societat espanyola i les seves classes dirigents no estiguin preparades per compartir el dret a decidir. Aquest principi, que de ser considerat una quimera, una aberració jurídica i fins i tot un ens inexistent, ha passat a ser incorporat a la doctrina del TC com a aspiració política legítima i, per tant, democràtica, podria esdevenir, emperò, un ancoratge seriós per agafar el toro per les banyes. Una via per aturar el risc que al final la Constitució sigui una porta que, com aquelles sinistres donzelles de ferro de l’edat mitjana, només tanqui cap endins. Encara que, per a això, i parafrasejant Radio Futura, fa falta valor. O sigui, el que avui penso que es trobarà a faltar en el debat del no.

XOC DE REALITATS

Per: David González

La Vanguardia 01/04/2014

EL DIMARTS 8 es discutirà al Congrés dels Diputats la proposició del Parlament perquè el Govern de l'Estat delegui al de la Generalitat de Catalunya la convocatòria d'una consulta a fi i efecte de saber si els catalans volen o no continuar sent ciutadans espanyols. El resultat del debat -el no- és molt clar, però els perfils, com deia Leonardo (Da Vinci), són bastant menys nítids del que alguns voldrien. Vegem, doncs, els clarobscurs de la cosa.

D'entrada, el dels anunciats xocs de legitimitats i legalitats. La delegació de la competència es demana en virtut de l'article 150.2 de la Constitució, la mateixa llei de lleis mitjançant la qual, i d'acord amb els seus articles 1.2 i 2, es rebutjarà no ja la proclamació de sobirania del Parlament -ja anul·lada pel Tribunal Constitucional- sinó la petició de consultar al poble de Catalunya, que és una cosa sensiblement diferent. Preguntar no és instituir, i per aquí s'hauria hagut de començar. En tot cas, i atès que el Constitucional ha dit que, com a aspiració política, el que demanen els independentistes catalans té cabuda a la Constitució, queda descartat el xoc de legalitats però també de legitimitats: els uns i els altres invocaran la mateixa Carta Magna en defensa dels seus arguments i els uns i els altres representen voluntats populars -l'estatal i l'autonòmica- legítimes i democràtiques. Ergo aquests xocs seran d'una nitidesa certament relativa.

'Monna Lisa' / LEONARDO DA VINCI

En canvi, el que sí que es veurà clar com l'aigua és la liquidació per la via aritmètica, la de la majoria parlamentària absolutíssima formada pel PP, el PSOE i UPyD, de la proposta catalana. Aquesta és la realitat, sustentada en la jerarquia i primacia d'un parlament i una llei sobre els altres parlaments i lleis, contra la qual xocaran els comissionats catalans. Però s'equivocaran els líders dels partits espanyols si pensen que morta la proposició, mort el verí. Aquesta realitat aritmètica té poc a veure amb la realitat també aritmètica de la reivindicació catalana, tant al Parlament com al carrer. En aquest punt, la sobirania espanyola, per molt proclamada, reconeguda i ratificada que estigui, troba els seus límits; es torna difusa, pur clarobscur, pura llum pàl·lida, s'esfuma. En aquest punt cal alguna cosa més que nos per orientar-se en la boira.