CORRUPCIÓ (I CIÈNCIA)

Per: David González

VIVIM en un món que dóna per feta la clonació de neandertals com si fossin ovelles Dolly (feu un Google: “George Church”, Harvard) –tot i que s’admet que potser hi haurà algun problema amb les mares de lloguer per infantar tals criatures- però en què, paradoxalment, sembla impossible que una colla de polítics, aquí, i no diguem a la Xina Popular, acordin en quin moment han de deixar de ser polítics, ni que sigui mentre no s’aclareix l’assumpte. O sigui, l’assumpte lleig en què, per ase o per bèstia, s’hi han ficat o els han ficat, que de tot hi ha a la vinya de la política i aquí tothom és innocent fins que es demostri que no tothom ho és. L’altre dia, mentre detenien un alcalde dimitia un altre perquè és “innocent”: i per això continuarà fent de regidor i diputat provincial. I mentre ses senyories s’ho pensen, en quin moment processal fan el gest, aviat sabrem fins i tot quina marca de calçotets o calces usaven gràcies als dossiers dels serveis d’espionatge i contraespionatge que ells mateixos haurien contractat amb la pretensió d’aconseguir als reservats dels restaurants el que les urnes els negaven al carrer: el cap de l’adversari en safata.

La corrupció en democràcia, se’ns diu, i ho sabem del dret i del revés, no és tant una qüestió de lleis i controls (que també, perquè aquest és un mal tan antic com el poder) sino d’ètica, de dignitat, de responsabilitat, d’autoexigència, de respecte a l’elector, a la cosa pública i a un mateix. Una qüestió d’ètica: de reflexió sobre on acaba el tan invocat interès general i on comença l’interès particular; d’autoavaluació sobre quina mena de moral pública i fins i tot privada gastem –els polítics i els que no ho som-. Una qüestió de consciència, i, de consciència crítica, i, per això mateix, díficil d’assumir pel nostre clonador d’ancestres. Veure’m abans néixer neandertals que polítics capaços de dir: no?

És un tema de control democràtic. Només el poder pot controlar el poder, va escriure el baró de Montesquieu. Però també és un fenomen d’educació, del dèficit d’educació cívica que patèticament arrosseguem. O sigui, d’aquests aprenentatges i sabers cada cop més arraconats, en què els números tenen més aviat poca cosa a dir. Alguns se n’han adonat. I, per això, ara sembla que se’ls gira feina als altres científics, que no són gaires i tampoc innocents, però me n’alegro per ells i per nosaltres perquè ja començava a ser hora que els filòsofs compareguessin a l’àgora abans que ens quedem sense àgora.

Feliçment, els especialistes en la cosa ètica –que no és el mateix que la cosa estètica; sovint, allà on hi ha poca estètica n’hi sol haver encara menys, d’ètica- treuen el cap a les tertúlies i a les planes nobles dels diaris. Necessitem saber, professor/a! Què hem de fer? On arribarà tot plegat? Com ho podem parar? Qui serà el proper? I doncs! No havíem quedat que la ciència, objectiva, necessària, universal, la que farà renéixer els homes de les cavernes, tenia respostes per tot? Que la filosofia, la història, les lletres i les arts, aquestes i altres moltes disciplines tan humanes, servien per passar l’estona, i fins i tot bé i en bona companyia, però no per perdre el temps al batxillerat o a la universitat? (Que quina és, la utilitat pràctica d’aquestes ciències? I encara us ho pregunteu, enmig d’aquest fangar i de tanta “ciència”?)

Publicat a “Fem un reset”/http://blogs.lavanguardia.com/ 15/02/2012

Vídeo: tráiler original de "2001. Una odisea del espacio" S.G. Kubrick, 1968